Estiu 2006, 22 de juliol

Restes i naufràgis

Com sempre, per escoltar per :ClickCaster

o pel



Powered by Castpost



Love Parisinne – Sou Bossa Trio

P6c,99,8fm. El meu optimisme a l’hora de planificar timmings és proverbial. Bah! Això en mitja hora està fet!, exclamo convençut. Un parell d’hores més tard no he arribat ni a la meitat. El menjador el pinto jo en una tarda…I fa 2 mesos que està ple de plàstics i pintures. Tot això ve a cuento perquè generalment em presento aquí a la emissora amb música per a 4 o 5 hores, com si només amb les ganes ja pogués embotir tot el material en 60 minuts, comprimidet, apretat, i tal. Vaig i vinc carregat com un burro pel meu putu optimisme (també podria dir-se percepció divergent de la temporalitat i/o les pròpies capacitats). I be, doncs, que aquests dies m’han fet molta llàstima tota la pila de cançons que durant aquestes darreres setmanes s’han quedat fora, han fet un viatge de bades. I sobretot, la cirereta que acabo posant al final de tot, que per culpa de la meva deficient administració del temps sovint es queda tallada, i això és un crim musical que mereix ser compensat amb una segona i reposada audició. D’aquí lo de “restes”. I lo de naufragis? Bueno, naufragis és una bonica paraula, molt evocadora i amb infinites reminiscències, molt poètiques moltes d’elles. Una paraula que et ve ella sola al cap quan penses en ·restes”. Ja dic, molt poètic tot plegat, no?. però al capdevall, i com diu Katerine, amb contundència i determinació: “mort a la poesie”.

Mort a la Poesie - Katerine

Under the milky way – The Church

Aquesta cançó, pobreta, es va quedar mutilada al final d’un programa de fa unes setmanes. Bonica joia d’orfebreria. El vinil està abonyegat i veig com el braç de l’agulla puja i baixa com si es tires per una pista de bams. Curiós grup, aquest, que almenys durant una època tenia la seva base a Austràlia i el compositor a Suècia…

Vacant lot - Auteurs

What have you ever done – Mood 6

Everyday is like sunday - Morrissey

Aquí està, ya llego, la majestuositat del primer treball del Morrissey en solitari, després de la dissolució dels Smiths. Hem escoltat un parell d’entranyables i velles joies, una dels Auteurs un grup per qui tenia una especial predilecció a principis dels 90’s, i un altre minoritari grupet, els Mood 6, amb aquestes referències smithianes a les guitarres. Tema Mozzer, fa uns dies en un centre comercial de la capital provincial, em vaig tropeçar amb el nou del Mozzer. Vaig passar per caixa, el vaig escoltar, i el que em va semblar és que era semblant al brutal cd de fa 2 anys, el “you are de quary·”, però…avorrit. Molt avorrit. Com sempre primorosament editat, amb unes esplendoroses fotos d’ell de frac tocant apassionadament un violí a la portada amb ull de xai degollat mirant l’infinit, a la portada, i a la contraportada, ell vestit amb un elegant abric negre, camisa blanca i mocador al coll vermell, assentat sobre un vespa 150 S dels 60’s. Concentrat enfoca pel visor d’una Rolliflex. Ara, les cançons, ja us dic, m’han semblat avorrides.

You have killed me - Morrissey

The youngest was the most loved - Morrissey

Twiggy Twiggy vs J Bond - Pizzicato 5

El gest més radical d’alliberament del masclisme que he vist, li vaig veure fa anys a una amiga mallorquina, Sa Sara, es deia, un dijous a les tantes de la nit en etílica processó des de Gràcia fins el Karma, quan a la plaça Catalunya, alçada monument del Macià, va creuar el carrer, i sota el monument, es va baixar els pantalons per pixar-s’hi. Qualsevol mascle és capaç d’això, tots ho hem fet un cop o altre, però aquella imatge d’alliberament sexual, em va semblar radical fins trasbalsar-me. Enorme forma d’alliberament sexual!. I de la bufeta també, es clar.

I’m the ressurection – The Stoneroses

Impressionant canço, que en té tres o quatre dintre seu. Impressionant també com un grup pot desperdiciar tant de talent fent “res” durant tants anys…

Buenos momentos – Julio Bustamante

Anava a currar a les 8 del matí per un carrer peatonal amb els cascos enxufats i vaig veure un Audia A-molt. Negre, gros, lluent. Els fabricants de cotxes ja saben com fer-nos notar d’un sol cop d’ull els models que valen una pasta gansa. Aquell la valia. Portava tres antenes al maleter, una de molt llarga i dues de mes petitones als costats. I per fora es passejaven dos tios tipus armari tragejats, un amb un pinganillo a l’orella. No se per on devia córrer el peix gros a aquelles hores. ¿què és el poder?, es pregunten els filòsofs. El poder és no caler patir per l’aparcament, vaig constatar jo.

I’m Crying – The Animals

I la segona decepció de la quinzena, el nou del Pet Shop Boys. El disc és molt distret d’escoltar, però és que tinc massa veneració per aquesta parella i sempre espero que em facin viatjar a la lluna i veure les estrelles, i amb aquest disc “només” m’han distret. Cop de gràcia a la foto de les Azores, radiografia de l’apassionada relació de Bush i Blair: “I’m with stupid”

I’m with stupid – Pet Shop Boys

Senyors, com sempre, aprofitin les altes temperatures per caure en les seves més baixes temptacions. Apa Salut i Siau.