Estiu 2006, 22 de juliol

Restes i naufràgis


Com sempre, per escoltar per :ClickCaster

o pel



Powered by Castpost



Love Parisinne – Sou Bossa Trio

P6c,99,8fm. El meu optimisme a l’hora de planificar timmings és proverbial. Bah! Això en mitja hora està fet!, exclamo convençut. Un parell d’hores més tard no he arribat ni a la meitat. El menjador el pinto jo en una tarda…I fa 2 mesos que està ple de plàstics i pintures. Tot això ve a cuento perquè generalment em presento aquí a la emissora amb música per a 4 o 5 hores, com si només amb les ganes ja pogués embotir tot el material en 60 minuts, comprimidet, apretat, i tal. Vaig i vinc carregat com un burro pel meu putu optimisme (també podria dir-se percepció divergent de la temporalitat i/o les pròpies capacitats). I be, doncs, que aquests dies m’han fet molta llàstima tota la pila de cançons que durant aquestes darreres setmanes s’han quedat fora, han fet un viatge de bades. I sobretot, la cirereta que acabo posant al final de tot, que per culpa de la meva deficient administració del temps sovint es queda tallada, i això és un crim musical que mereix ser compensat amb una segona i reposada audició. D’aquí lo de “restes”. I lo de naufragis? Bueno, naufragis és una bonica paraula, molt evocadora i amb infinites reminiscències, molt poètiques moltes d’elles. Una paraula que et ve ella sola al cap quan penses en ·restes”. Ja dic, molt poètic tot plegat, no?. però al capdevall, i com diu Katerine, amb contundència i determinació: “mort a la poesie”.

Mort a la Poesie - Katerine

Under the milky way – The Church

Aquesta cançó, pobreta, es va quedar mutilada al final d’un programa de fa unes setmanes. Bonica joia d’orfebreria. El vinil està abonyegat i veig com el braç de l’agulla puja i baixa com si es tires per una pista de bams. Curiós grup, aquest, que almenys durant una època tenia la seva base a Austràlia i el compositor a Suècia…

Vacant lot - Auteurs

What have you ever done – Mood 6

Everyday is like sunday - Morrissey

Aquí està, ya llego, la majestuositat del primer treball del Morrissey en solitari, després de la dissolució dels Smiths. Hem escoltat un parell d’entranyables i velles joies, una dels Auteurs un grup per qui tenia una especial predilecció a principis dels 90’s, i un altre minoritari grupet, els Mood 6, amb aquestes referències smithianes a les guitarres. Tema Mozzer, fa uns dies en un centre comercial de la capital provincial, em vaig tropeçar amb el nou del Mozzer. Vaig passar per caixa, el vaig escoltar, i el que em va semblar és que era semblant al brutal cd de fa 2 anys, el “you are de quary·”, però…avorrit. Molt avorrit. Com sempre primorosament editat, amb unes esplendoroses fotos d’ell de frac tocant apassionadament un violí a la portada amb ull de xai degollat mirant l’infinit, a la portada, i a la contraportada, ell vestit amb un elegant abric negre, camisa blanca i mocador al coll vermell, assentat sobre un vespa 150 S dels 60’s. Concentrat enfoca pel visor d’una Rolliflex. Ara, les cançons, ja us dic, m’han semblat avorrides.

You have killed me - Morrissey

The youngest was the most loved - Morrissey

Twiggy Twiggy vs J Bond - Pizzicato 5

El gest més radical d’alliberament del masclisme que he vist, li vaig veure fa anys a una amiga mallorquina, Sa Sara, es deia, un dijous a les tantes de la nit en etílica processó des de Gràcia fins el Karma, quan a la plaça Catalunya, alçada monument del Macià, va creuar el carrer, i sota el monument, es va baixar els pantalons per pixar-s’hi. Qualsevol mascle és capaç d’això, tots ho hem fet un cop o altre, però aquella imatge d’alliberament sexual, em va semblar radical fins trasbalsar-me. Enorme forma d’alliberament sexual!. I de la bufeta també, es clar.

I’m the ressurection – The Stoneroses

Impressionant canço, que en té tres o quatre dintre seu. Impressionant també com un grup pot desperdiciar tant de talent fent “res” durant tants anys…

Buenos momentos – Julio Bustamante

Anava a currar a les 8 del matí per un carrer peatonal amb els cascos enxufats i vaig veure un Audia A-molt. Negre, gros, lluent. Els fabricants de cotxes ja saben com fer-nos notar d’un sol cop d’ull els models que valen una pasta gansa. Aquell la valia. Portava tres antenes al maleter, una de molt llarga i dues de mes petitones als costats. I per fora es passejaven dos tios tipus armari tragejats, un amb un pinganillo a l’orella. No se per on devia córrer el peix gros a aquelles hores. ¿què és el poder?, es pregunten els filòsofs. El poder és no caler patir per l’aparcament, vaig constatar jo.

I’m Crying – The Animals

I la segona decepció de la quinzena, el nou del Pet Shop Boys. El disc és molt distret d’escoltar, però és que tinc massa veneració per aquesta parella i sempre espero que em facin viatjar a la lluna i veure les estrelles, i amb aquest disc “només” m’han distret. Cop de gràcia a la foto de les Azores, radiografia de l’apassionada relació de Bush i Blair: “I’m with stupid”

I’m with stupid – Pet Shop Boys

Senyors, com sempre, aprofitin les altes temperatures per caure en les seves més baixes temptacions. Apa Salut i Siau.

1 comentari:

Jordi Soler ha dit...

Osties! El "Under The Milky Way" l'estava escoltant precisament ahir... coincidències còsmiques sota la via làctea? Curiós cas d'un grup que només va treure aquest "peasso" tema i va desaparèixer en un forat negre de l'espai, tot i que el CD sencer era prou recomenable...

Sobre el Morrissey diuen que el seu concert del FIB va ser força interessant i bastant currat. A viam si un dia d'aquests es digna a venir per aquí!