Estiu 2006, 15 de juliol

Les Bleus Vs L’Azzurra

Finalment, i amb només 5 dies de retard (espero almenys que hagi valgut la pena), ja ho podeu escoltar per:ClickCaster
o bé pel:



Powered by Castpost


Azzurro – Ernesto Ronchel

99.8 Fm, Punt sis camp, el Jardí del Manicomi, i aquesta edició que es diu “L’Azzurra Vs Les Bleus”. Fa uns 5 o 6 anys la meva bona amiga Queralt, de l’Àmfora (a qui m’agradaria saludar si de xiripa està escoltant això) em va gravar uns bons CDs de música brasilera. Com agraïment li vaig gravar una cinta de cassette recopilatòria de 60 minuts que es deia així, “L’Azzurra Vs Les Bleus”, evocant els noms populars de les seleccions nacionals italiana i francesa, perquè en una cara hi vaig posar cançons italianes i en l’altre franceses. Probablement va ser la darrera cinta que he gravat mai. En vaig quedar tan satisfet que me’n vaig fer una còpia. Avui per commemorar la gran final del mundial de la setmana passada entre aquestes dues esquadres, i per recordar totes aquelles cintes de cassette gravades per tanta gent amb amor dedicació i bons sentiments, escoltarem les cançons que estaven en aquesta cinta, distribuïdes com en l’original: cara A l’Azzurra, cara B Les Bleus.

Come Prima- Golpes Bajos

Els Golpes Bajos mostrant el seu gust per la música melòdica italiana, música capaç de fer bategar els cors amb estrèpit tal que fa caure les fulles dels arbres. “L’Azzura vs Les Bleus”, és el nom de la edició d’avui, igual com es titulava aquella cinta que vaig gravar per la meva amiga Queralt. Cinta gravada amb parsimònia, amor i dedicació. L’art perdut de gravar cintes. Recordo una magnífica cinta que vaig gravar que es deia “Cent Regards”. Anys mes tard, la vaig “recuperar”, quan jo i la estimada a qui li vaig regalar ens vam posar a viure junts. Encara la escolto al cotxe de tant en tant!.

Parole - Mina

Més cintes que recordo haver gravat fa anys (12?, 15?, 18?): “B-The First”, “Promo songs”, “And that was the first time”. Una altre es deia “McQueen says…” (circa 1989). La noia a qui li vaig regalar em va dir que li havia agradat molt , però que no l’escoltava gaire perquè al seu novio no li havia fet gràcia el meu regal. Pobre immens imbècil. Deu perdoni la seva estultícia, i permeti a aquests dos passerells seguir fruint de la seva trivial i insulsa vida conjugal. Us pot semblar un judici cru i temerari, però creieu-me que soc benvolent amb ells: poca cosa més es mereixen ells i la seva descendència, a banda d’una gran commiseració.

Sapore di sale – Gino Paoli

Sapore di mare – Tonino Carotone

Converzacione/ Metti una sera a cena – Malabella

Che m’importa del mondo – Rita Pavone

Vacaciones en Roma – Daily Planet

L’art de gravar cintes s’està perdent. Coses de la tecnologia. També es perd l’art de fer cistells o el morir-se de mort natural als 45 anys, i no passa res. És el signe dels temps. El seu epitafi més bonic l’he vist a “Alta Fidelidad”. Tot el que es pugui dir d’aquesta peli és poc. És un retrat d’una manera d’entendre i sentir la música massa fidel com per que no et pugui afecar (positivament). Diu en Rob: Graves cintes perquè vols comunicar. Vols informar amb esperit didàctic, però sobretot vols fer sentir coses a qui li entregues la cinta. I això és una cosa molt compromesa. “Gravar una cinta és com escriure una carta usant la poesia d’un altre en lloc de paraules teves”. No es pot trivialitzar la importància i el significat d’una cinta gravada. Fins i tot quan ajuntaves algunes cançons per algun colega, entregar una cinta gravada estava a molts quilòmetres de distància de ser un regal trivial. És una cosa molt compromesa. A menys que la despullis de totes les connotacions, i ho facis maquinalment, i de forma xapuceril. Però aleshores ja és una altra cosa. Aleshores seria com fotre un clau de pago. Res a veure amb fer l’amor.

Volare – Domenico Modugno

Come Prima – Marino Marini

L’art de gravar cintes ara només és cosa de quatre nostàlgics. Diem, “Ah si!, te’n recordes?” amb aquell deix evocador, i parlem de les cintes tal com els nostres avis parlen de les casetes de fusta de Salou, o dels canyissars que arribaven fins la platja, “tota salvatge, ni una casa on ara hi ha tot aquest ciment”. “Te’n recordes del rato que portava gravar cintes?” podem dir. Gravar una bona cintat és una cosa que requeria el seu temps. Un altre cop Alta Fidelidad: “El precís i subtil art de gravar una gran cinta recopilatòria... és com tallar amb algú: es tarda molt més del que imaginaves en un principi”. Entre pitus i flautes el doble de la llargada de la cinta, calculo a oj de buen cuber, això és, per una cinta de 90 minuts, uns 180, entre preparar la seqüenciació, encaixar els minutatges perquè no quedi ni cap cançó tallada, ni massa espai buit al final, obrir i tancar la tapa del plat mirant que el cop no retroni a l'agulla i quedi gravat…i naturalment, gravar!.

Comment te dire Adieu – Françoise Hardy

El jardi del Manicomi, “L’Azzurra Vs. Les Bleus”, aquells de vosaltres que tingueu la sort de sortir a passejar aquests vespres, podreu observar, en aquestes alçades de juliol, multitud de jovenalla passejant, asseguts a les terrasses, prenent orxates o copes, esperant per a sopar. Adolescents amb pentinats estrafolaris, grans a la cara, cadenes lluents, piercings als melics i complexos mal dissimulats. Joves (i no tant) ocupant l’espai públic: voreres, places, bancs…Aquesta peculiar combinació de gent acumulada, tòrrides temperatures, i moral laxa, porta aparellada la desinhibida exhibició de turgències, escots, fimbrejos i oscil·lacions; la serena contemplació de les quals no pot portar sinó una excitació de la joia de viure, i en una mesura no petita, una subtil inflamació de la libido. I jo, mirant-me amb honrada alegria per dintre, em permeto suggerir amb contundent modèstia: “Visca la libido estival!”.

Parle vous anglais - Katerine

Sur ton repondeur - Notre Damme

Eh l’amour – Jean Ferrat

Le Coeur qui jazz - France Gall

“Le Coeur qui jazz”, bufff, ¿amb aquesta música no us ve al cap la peli aquella del Delon, “El samurai”? o “a bout de souffle” i totes aquelles pelis de la novelle vague?. Punt sis camp 99.8, el jardí del manicomi i aquesta edició que es diu “L’Azzura Vs les bleus”, però que també s’hauria pogut dir “el subtil art de gravar cintes de cassette”. En aquest ram de gravar cintes hi ha tantes regles d’or com artesans del mixtaping, que és com és diu l’assumpte en anglès. Al google en trobareu un bon grapat, i a Alta Fidelidad unes altres tantes. Personalment, la meva era (i segueix sent) trobar un lligam intern que relacioni una cançó amb la següent. Qualsevol cosa, per insignificant, per tangencial que sembli. Però és ineludible que existeixi un fil conductor entre una cançó i la següent, alguna cosa que acabi convertint aquestes perles soltes, en un preciós collaret per anuar-se al coll (o per guardar en un calaix, dins una vella capsa metàl·lica mig rovellada de xocolata Torras, en senyal de veneració). Home, penso que s’ha d’evitar el matusserisme, la ocurrència fàcil, anar a lo evident. Posar 2 cançons seguides del mateix tio, per exemple, em sembla inacceptable, a no ser que raons de coherència interna ho facin imprescindible. La qüestió és que finalment tot el tinglado acabi tenint algun tipus de sentit, de continuïtat, de coherència interna per subtil, personal i críptica que sigui. El plaer més gran és quan el receptor pot desllorigar el puzzle, desencriptar el missatge.

Hi ha cançons que elles soles ja et suggereixen la següent, per exemple, l’aire entre cabaretero i de big band de l’”eh l’amour” em condueix bastant directament a l’aire free-jazz de “le coeur qui jazz”, i aquesta a la que ve ara del Gainsburg, també rotllo jazz, més accelerat i salvatge, més “bop”. Altres cançons venen triangulades per una tercera. De vegades una cançó s’associa amb la següent perquè les vaig escoltar per primer cop en la mateixa època, o per què estan en la mateixa estanteria…Milions de regles, però aquesta és la principal meva.

Coco&Co - Serge Gainsbourg

Je ne t’aime plus - Manu Chao

Senyors, hora d’acomiadar aquesta edició “L’Azzura Vs. les Bleus”, en honor de la final del mundial de la setmana passada. Més emoció que futbol, vam veure. La temporada ja s’ha acabat, però la pretemporada ja assoma, ja està a la vuelta de la esquina com qui diu, esperant què ens portarà aquesta nova temporada. A veure si el nostre equip presenta uns resultats tan magnífics com els de la temporada passada. Però, senyors, tot i ser aquest tema d’una importància vital, modestament estimo que encara hi ha una qüestió més substancial. El vertader quid d’aquesta edició ha estat un record profund i sentit pel “subtil art de gravar cintes”. Un pensament per a totes aquelles persones (entre les que modestament m’incloc) que han passat un forassenyat número d’hores embotint cançons dins de cintes de cassette (les típiques Sony, Maxel, TDK…) per a que altres persones les sentissin (les sentissin per dins, vull dir). Per a totes aquestes persones, un sentit record. La inspiració directíssima de tot aquest tinglado, com no podria ser d’altre manera, no l’heu de buscar aquí, el nostre talent no dona per a tant, sinó que ve per fil directe d’”Alta Fidelidad”, creditor final i , com ja he dit, inspirador directíssim de tot aquest tinglado.

Recordem que aquest ha estat el primer programa de la temporada d’estiu, això significa que no s’emet els dimecres de 8 a 9, sinó només els dissabtes de 2 a 3, en la mateixa hora que abans s’emetia en reposició. Nogensmenys (toma ya!) ho podeu escoltar cada dia de la setmana a qualsevol hora a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com

Senyors, com sempre, disposen d’un vastíssim ventall de perverses temptacions en les que caure de quatre grapes. Com sempre, caiguin-hi. Facin-ho, ja veuran com amb tota probabilitat els donaran una alegria a bona part de la gent que els envolta, puix (toma, toma, toma!) no hi ha millor companyia que una persona desacomplexada i en pau amb si mateixa. Facin-ho, a més, perquè en quatre dies se-n s’acaba la laxitud moral de l’estiu, i abans no ens adonem, apareixeran per aquí les primeres fulles caient amb rotund estrèpit, assenyalant la vigència de la tardor, estació, com tots sabem, d’una contundent i intaxable rectitud moral.

Apa, salut i Siau.

Mon Amour, mon ami - Marie Laforet

10 comentaris:

Jordi Soler ha dit...

Oh! Música Italiana! Come Prima.... records d'estiu a Sicília, si vols que et digui. Passo a sablejar-me el programa ipso-facto, que tot i que no coneixo la majoria dels temes és un tipus de cançó que em va força, juntament amb la brasileira.

Per cert, desconeixia l'afició de Germán Coppini a versionar clàssics italians.

Elnan ha dit...

Ara em descarrego el programa de dimecres pasat.

Sobre la Kahimi Kahire ja he escoltat els talls i estan molt be. Encara que no son unes versions gaire diferents de l'original fan gracia saber que son version d'una japo.

una abraçada Towers

Elnan ha dit...

Perdo, pero no puc descarregar del Clickaster.
Esta penjat ja?

Mr Towers ha dit...

Mil disculpes, encara no he pogut penjar el programa nou, a veure si aquest vespre puc apanyar-ho. Sento el retard però tinc el timing un pèl complicat!

@Jordi

Considero els Golpes Bajos el millor grup espanyol amb diferència de la seva època. Feien el post-punk que es feia a Londres quan la resta encara es miraven en el pre-punk. Crec que al Cardalda li tirava més la vena poppy i "lírica", mentre que al Coppini li tirava lo gòtic i siniestrillu.

@elnan

si, a mi també em semblen bones cançons, a més la de Roma és del Momus, un punt extra.

Intentaré penjar el pugrama tan aviat com sigui possible.

Raimon ha dit...

El Sactpost, per primera vegada, no em xuta. I m'emprenya perquè el repertori d'avui m'atrau!!!! Am I the only?

I el programa encara no està penjat al clickcaster, oi? O sí i no ho sé veure...

Raimon ha dit...

Sactpost=Castpost, òbviament.

Mr Towers ha dit...

Rai

again, mil disculpes, avui dijous encara no està penjat. Miraré d'apanyar-ho aquest vespre.

Capitán Fórceps ha dit...

Excepcional oda a les cintes de cassette.
Quantes hores invertides en recopilacions....
Quins records...

Grandiosa entrega, s'estàn perdent els valors...

Mr Towers ha dit...

gran forceps, com sempre un enorm gustaz. Efectivament tanta tecnologia (emule, mp3, CDRW...) acabarà amariconant la espècie. Fins que arribi el dia que els cotxes deixin de portar el canvi de marxa manual a favor dels secuencials. Aleshores ja podrem tirar els valors per l'aigüera, que ja no querdarà res...

Je est un autre ha dit...

Ei Mr. Towers,
Fa un temps que vaig escoltar aquest programa. Em fa gràcia aquesta passió per gravar cintes de caset, jo en vaig fer alguna però no tantes. Darrerament agafo el meu pen-drive, se'l dono aa algu i li demano que me'l torni ple de música, és una experiència interessant que m'ha descobert gent com el Calamaro, els Antonia Font o Anthony and the Jonsons... Tot molt evident, però ja et dic que la música no és lo meu.
El programa genial: Italia i França, les meves prefes...
Salut i força per fer més programes com aquest.