Estiu 2006, 5 de juliol

Tokio Blues

Ja disponible a: ClickCaster
i al:



Powered by Castpost

My Funny Valentine – Ricky Lee Jones

La edició d’avui es diu Tokio Blues per evidents referents literaris, de fet també s’hauria pogut dir "empanada mental Blues" o "andarse por las ramas Blues". En fi, de qualsevol manera, com tots els blues, és trist. I en aquestes coses, amics, companys, família tota, ja ho diu molt clar la llegenda: “Les coses tristes s’han d’explicar quan s’està trist, perquè contades a toro passat, s’agregen, agafen regust de refregit”. Companys! La llegenda a més de sàvia, és pràctica, perquè el refregit provoca colesterol i a més, ara a l’estiu son més aviat indigestos, més encara, reiteratius, (la programació televisiva estival sense anar més lluny, va plena de refregits). Però amb tot, senyors, aquí al Jardí del Manicomi, no és cap gran problema perquè malauradament i al nostre pesar, aquest programa sol acabar agafant regust de repetició, de farsa (en el pitjor sentit de la paraula), regust d’aquella truita en patates que et serveixen mal descongelada amb microones als bars de tapes de mala reputació. Una truita massa calenta a les vores i gelada a l’interior. Quant criminal suelto perpetrant truites hi ha...Aquí, doncs, cuinem igual de malament el nostre programa radiofònic,...El cas, estimats, és que avui tenim aquest Tokio Blues, embastat des de fa més de 15 dies, en part per la mandra de no tirar-lo a la brossa (a les calaixeres de casa tinc vertaders tresors arqueològics d’una gran inutilitat per culpa d’aquesta mania meva), i en part també per respecte a aquelles coses tristes que vam sentir quan vam muntar això. Tokio Blues en record de moments tristos i per això mateix intensos. La intensitat...! menudo tresor de partit intens l’Itàlia Alemanya. Intens, i per això mateix trist, pels teutons.

Cherry Blossom Girl – Air

Taste of Cindy – Jesus and Mary Chain

La Galaxia Flota - Chop Suey

We are the scene – Viva maestro
“si falla Londres y Madrid simpre nos quedara Japón”. Pues eso.

La relació entre Tokio Blues i la peli Lost in Translation és bastant immediata, primer perquè comparteixen com a escenari i paisatge visual la mateixa ciutat. Però jo, a més els hi veig una semblança en el posat contemplatiu dels personatges, en el passar de les pàgines i els minuts de la peli, en aquesta sensació que sembla que tinguin de no poder participar totalment de la realitat que els passa pel davant, com si alguna cosa els impedís agafar-la fort tancant els punys, i sembla que sel’s escapa per entre els dits, com núvols esfilagarsant-se. Les coses que passen, els hi passen de llarg, només se les poden mirar. Hem escoltat cançons d’Air, i Jesus & Mary Chain i encara n’havíem d’escoltar una de preciosa de My Bloody Valentine, però el CD s’ha espitxat. Seria el negatiu de la BSO de Lost in Translation, una que no va ser però que també hauria estat possible. També hem escoltat Chop Suey, que integra alguna BSO de pelis de la Coixet, que ves a saber per quines curioses associacions també acabo lligant amb la directora de lost in translation i amb Tokio Blues. Els entesos de cine –jo no hi entenc una merda- diran, au! Que dius! Beneit! xiflat! Locooo!. Doncs, això, que no se ben béquè tenen de comú entre si i perquè les relaciono... Admeto que és tan absurd com relacionar les croquetes que feia el Laudrup al camp amb el grup Saint Ettien, no? Aparentment res a veure, y sin embargo...algo hi ha...

Giapponese a Roma – Kahimi Kahire

Back Door Man – The Doors

The Lonely Ones – Chris Isaak

Aquest saxo final sempre m’ha impressionat molt, la manera com es va apagant…The lonely ones...the lonely ones...Els solitaris...Persones soles. Vale. Si. Persones solitàries. Gran tòpic també, tema topicazo. Aquestes alçades de la meva vida crec que ja ho puc dir: les meves relacions socials son molt estables. Ja no s’esperen grans canvis ni daltabaixos terribles en aquest aspecte. Jo no se molt be on està el límit entre la solitud i la estabilitat social, quina és la diferència, saps?. Però el que se és que hi ha persones solitàries que hi arriben per pura INÈRCIA vital. El passar de la vida tot sol solet, els hi acaba portant per simple encadenament de circumstàncies i caràcters. Es van quedant quiets, quiets, i un dia el diàmetre del seu cercle social és tan petit que ni poden anar a fer unes birres acompanyats. En canvi, en conec que la inèrcia, l’aleatori encadenament de circumstàncies no hi te RES a veure. Hi acaben perquè volen, per pura determinació, voluntat, fèrria decisió. 2 caminos divergian en el bosque i ells conscientment van escollir el més pedregós i solitari. I amb coherent disciplina van acatar les conseqüència d’haver engegat a la merda a la sacrosanta tribu. Els santons llancen jaculatòries i invectives. Llamps i trons i burles surten de les seves boques, que son la de tots, la de tota la tribu. I jo, (¿que us he de dir?) admiro aquests vilipendiats solitaris per haver decidit triat el més difícil. Els admiro en secret i discreció, ben amagadet dins el cau de la tribu, camuflant la meva mediocritat entre la dels demés. ¿Qui ho sap el que costa anar a fer unes birres, el preu total que s’ha de pagar?

Evreux – Vincent Delerm

Retour au quartier lointain – Dominique A

Une Pasarelle – Art Mengo

Dominique A torna a un barri llunyà en el seu darrer i majestuós treball. I abans, Vincent Delerm li deia a una noia (a qui passava la ma per damunt una copa de sake en un restaurant vietnamita d'Evreux) que pensava que la trobaria a faltar. Fa molts anys, en una altre vida, a mi em passaven coses. Vull dir em passaven coses per dins, saps? No se, il·luminacions, enamoraments, decepcions...I ara no. O no tantes. Potser només és la mitificació d’un passat irreal, el record de coses que no van passar però haurien d’haver-me passat (o podien haver-me passat, o van passar a algú a qui coneixia). Potser només recordo imaginacions...Els records no fan soroll, són d’un sigilós que t’hi cagues, corasón. I en canvi, es veu que lo més evocador que et pots tirar a la cara és la música. I després les olors (obro parèntesi per recordar el perfum d’una cadena de rellotge d’una noia, que vaig portar posat uns dies de juny del 87 o 88, era de roba blava, veus ara no em ve l’aroma, devia ser Alada o una d’aquestes colònies, només em ve el record de la evocació de l’olor, tanco el parèntesi). Buenu, vaja, no és això el que volia dir. Vull dir que està a milions de Kms de distància del que volia dir, però al capdavall algo (no se encara que sigui un 0,0001%) quedarà. Com sempre divagacions, dispersions etèries, el cel ple de coloms.
En fi, la versió original del que hauria volgut dir fa així. “no hay nadie, no está Naoko, ni estoy yo. “adonde hemos ido?”, pienso. “¿como ha podido ocurrir una cosa así? Todo lo que parecia tener mas valor –ella, mi yo de entonces, nuestro mundo- ¿a donde ha ido a parar’” Lo cierto es que ya no recuerdo el rostro de Naoko. Conservo un decorado sin personajes”. I està a la pàgina 11 del llibre.

Sukiyaki - Pastel Vespa

Kikuchiyo to Mohshimasu - Pink Martini

Tokio m’és igual – Antònia Font

Asleep – The Smiths

There is a better world, there must be…A Tokio Blues surten 5 suicidis. Això, en les 300 i pico pàgines toquen a un cada 60 pàgines. Són històries entristidores. A vegades em trobo amb un bon amic que arrastra la seva pròpia història al respecte. Ens trobem pel carrer o en un bar, i xerrem i riem i ens expliquem que tal i qual, i ens despedim dient que hem de quedar per un sopar (que sabem que no farem mai). I desprès quan cadascú gira pel seu cantó i em quedo sol, la seva història em crema molt per dins.

En fi senyors, fins aquí hem arribat. Ens despedim amb aquests “buenos momentos”, aquesta alegria de viure mediterrània que ens porta desde València Juli Bustamante. Ja comença la programació d’estiu a la emisora, així que aquesta és la darrera edició del Jardí que s’emet en dimecres. A partir d’ara s’emetrà els dissabtes de 3 a 4. Però per les ànimes masoquistes, ja sabeu que podeu escoltar el programa sempre que vulgueu per internet, a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com . Com sempre, tenen un ampli ventall de fosques perversions i temptacions per caure-hi. Només cal escollir les que els hi faci més ràbia. Facin-ho abans no sigui massa tard. Apa, salut i siau.

Buenos momentos - Juli Bustamante

12 comentaris:

Mr Towers ha dit...

@Raimon

la vida en hospitals es mereix una novela sencera tractada des d'un punt de vista sociològic. Aquestes sèries de la tele no fan justícia a tota la "riquesa" que atesora la nostre societat. Les infermeres també és mereixerien un tractament personalitzat, però per altres raons ;).

@x-11

encantat de tenir-te per aquí, molt benvingut. Espero que t'agradi el programa, encara que últimament s'han espaiat una mica.

Tema electrònica: no hi estic massa posat però tenia en mente tocar alguna cosa properament (m'ha caigut a les mans un recopilatori interessant). Qualsevol suggerència és benvinguda!

Raimon ha dit...

Celebro la teva tornada al 'candelabro', i confïo que tot s'hagi resolt bé.

Ja patíem...

Elnan ha dit...

Bentrobat de nou Towers!

ja pensaba que estabes perdut a l'hospital tal com Dedal al laberint.

He vist un parell de talls que a priori prometen. De la resta ja veurem quan senti el programa (prefereixo el clicaster per poder-ho sentir amb l'i-pod.

"We are the scene – Viva maestro" D'on l'has tret? No sera del recopilatori "De Benidorm a Benicassim"? Jo el vaig baixar d'internet, pero em sembla que venia llufat doncs he notat que les cançons no encaixen gaire amb els titols (vamos que diu que el grup es tal i sembla que no, que es un altre)

Mr Towers ha dit...

@Rai

je, je, el candelabro...n'hi ha una bona pila que li convindria una bona sessió de "candelabro" pel tercer ojo...

@elnan

si algo de laberint te tot l'assumpte aquest, si...

acabo de penjar-lo al clickaster, ready availeable! espero totes les opinions.

i efectivament es de benidorm a benicassim, violment piratejada. Aparentment a mi m'ha xutat be.

Jordi Soler ha dit...

Ostia Towers! T'hem trobat a faltar... Menos mal que tot ha sortit bé perquè nano, estic escoltant ara mateix el teu programa i m'estic deprimint per moments. Interessants les cançons: prenc nota per properes exploracions a l'eMule, però la propera vegada fot alguna cosa més alegre, collons!

Per cert, Lost In Translation em va deixar un mal rollet al cos que 'no te cuen'...

Mr Towers ha dit...

@Jordi

Buenu, precisament la sensació de que volia parlar es aquesta que et deixa LIT, i també el llibre Tokio Blues.

D'aquest bacallà, les meves recomanacions per e-mular seria la "trilogia" Francesa: el Vincent Delerm ("Kensington Square" '04 Molt bo), Dominique A (l'últim "l'horizon" sembla molt bo, jo només he escoltat aquesta i una altre) i Art Mengo (d'aquest només he sentit un parell de cançons pero promet molt). I el Juli(o) Bustamante (encara que la cançó queda tallada) és un Van Morrison valencià per descobrir. Un cant a l'optimisme.

Elnan ha dit...

Doncs a mi m'agradat força la de "Giapponese a Roma"
M'ha recordat d'alguna manera les Shonen Knife, tres xicotes japoneses amants del power-pop i versionadores dels Ramones, entre d'altres.

Mr Towers ha dit...

@elnan

a mi també, sembla que la KK és una diva del pop molt coneguda a Japó. Aquesta cançó ja te uns anyets, la tinc en un impagable CDsingle amb una versió IM-PRE-SIO-NANT del "porque te vas" de la Jeanette (autor: JL Perales). En espanyol i accent japonès. Descollonant.

Elnan ha dit...

@ Towers
No me lo puedo creer!
Me la pots enviar per mail? Et recordo el meu correu: supernan01@gmail.com
I si es possible m'inclous el tracklist de "Benidorm a Benicassim" a veure si em falta alguna canço.

Moltes gracies

Mr Towers ha dit...

cap problema, ja hi pots comptar en quan tingui una estoneta de finde!

Capitán Fórceps ha dit...

Ben retrobat, mestre Towers.
en primer lloc, gràcies per les felicitacions d'aniversari de CF.

En segón lloc, permete'm que et feliciti pel següent:
"el posat contemplatiu dels personatges, en el passar de les pàgines i els minuts de la peli, en aquesta sensació que sembla que tinguin de no poder participar totalment de la realitat que els passa pel davant, com si alguna cosa els impedís agafar-la fort tancant els punys, i sembla que sel’s escapa per entre els dits"

Perfecta descripció d'una sensació que tenía jo també però no podía materialitzar sobre el paper.

El seu fidel segurata hormonat,

CF

Mr Towers ha dit...

Idoltrat Forceps,

Sabeu que al Jardí del Manicomi sempre hi haurà disponible una porta per guardar per a vos, implacable segurata hormonat.

Lo de l'aniversari hi vaig caure l'altre dia, tot comparant la meva productivitat laboral amb el mes de juliol de l'any passat, greument trasbalsada per haver-me tropesat amb el vostre Ull en aquelles dates. Però ¿què és aquesta miserable pèrdua de productivitat, davant de la seva dosi diària de mordaç visió de la vida? res. Minúnicies, futeses.