The Northern comfort, tardor 2006, 8 de novembre

Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster

It happened in Monterrey – Oscar Peterson

La setmana passada no hi va haver programa perquè erem tots Sants, la castanyada, el dia de difunts, Jalogüen. De totes aquestes coses, em sembla que cada any va sent més Jalogüen i menys tota la resta, i bé, és tal com van les coses. Però vaig llegir una cosa curiosa al fotolog de itodei: l’origen de tot plegat és el Samín Celta, la celebració de l’any nou celta que comença la nit del 31 d’octubre i honraba als difunts: “Los Celtas eran un pueblo con profundas creencias religiosas relacionadas con la inmortalidad del alma. Y era sólo durAnte esta noche, cuando los muertos tenían permiso para caMinar entre los vivos. Esta noche Marcaba, ademáS, el inicio del Año nuevo para ellos.

Entre las tradiciones Celtas que llegaron hasta nuestros días estaba la de vaciar nabos y calabazas para ponerle dentro candelas. El objetivo no era otro que iluminar el camino y guiar a las almas. Los difuntos en estas fechas estaban expuestos al frío, la humedad y la oscuridad del invierno gallego. Las Familias preparaban entonces alimentos y regalos para que sus difuntos comiesen con ellos y se calentasen a calor de una LaReiRa. (una tradición que se convirtió en lo que hoy hacen los niños yendo de casa en casa pidiendo dulces).

Los Irlandeses, en su Colonización Norteamericana, llevaron esta tradición a los EE.UU. Luego, el podeR de los States, el Marketing... hasta Legar a "JaLoGüeN". Una celebración importada y modificada para convertirse en una mera celebración urbano-consumista.

Los estudios antropológicos del profeSor Rafael López Loureiro, indican que esta tradición del Samaín (aunque CRistianizada) se mantuvo en pueBlos Gallegos, zamoranos y extremeños hasta mediados del siglo pasado. Todavía en Quiroga (Lugo) la CalabaZa linterNa deL samaín es Reciclada en CarNavAL como Máscara." Així que en propietat el Jalogüin no és una tradició importada sinó d'anada i tornada, almenys a les terres gallegues...

... i la conclusió seria que totes les religions (cristianisme, judaisme, budisme i també, és clar, consumisme) acaban adaptant als seus ritus i pel seu pròpi interès, les celebracions ja existents, que al cap del carrer i en última instància provenen del cícle de la terra, un ritme profund, telúric, i immutable …i així segurià fins i tot quan s’hagi consumat el cambi climátic

Blue Moon – Oscar Peterson
The way you look tonight – Teddy Wilson
Take me for a buggy ride – bessie smith
More than you know – Teddy Wilson

Aquesta preciosa balada de Teddy Wilson, “More than you know”, sembla feta expres per agafar dels braços a la estimada i ballar desmaiadament al ritme dels petonets enamorats. La orquestra de Teddy Wilson amb Roy Eldrich a la trompeta i la veu inigualable de Billi Holiday la van gravar a Nova York el dia 30 de gener de 1939. Quatre dies abans, el 26 de gener de 1939, els nacionals havien entrat a Barcelona. Feia dies que les carreteres cap a la frontera francesa eren una immensa riuada de gent derrotada. Els combats a Catalunya van durar fins el 5 de febrer, cinc dies després de grava aquesta romàntica balada. Mentre s’estava arranjant i masteritzant la gravació, 500.000 refugiats eren aparcats en indgnes camps de concentració del Sud de França. Només era el començament d’un drama que havia de durar anys, desenis. La capacitat que tenim per simultanejar petits plaers particulars i drames monumentals és arrebatadora i sorprenent. Espectacles de llum i color mentre gratacels son derribats per terra; multimedia per internet mentre esclaten bombes a les estacions de trens, s'estrenen superproduccions de Holliwood mentre s'envaeixen països a l’orient mitjà per quatre xavos. Rick i Ilsa s’abracen sota el retunyir dels canons alemanys: "¿son els canons alemanys?" "No, son els batecs del meu cor".

Hard sock dance - Quincy Jones
Cantaloup Island – Herbie Hanckock

La dona de la faldilla texana surt de la seva escala a l’Avinguda Pere el Cerimonios i espera davant el pas de peatons a que es posi verd. L’home del bigoti ho anota desmenjadament en un bloc, assentat al seu Wolksvagen gris. La dona creua el carrer i es detura davant un aparador de sabates. Dubta un moment i acaba entrant a la botiga. Al rato en surt i segueix avinguda enllà. L’home del bigoti la segueix amb la mirada i quan ja és prou lluny, surt del cotxe tranquilament i encenent un Ducados, camina en la seva direcció amb el bloc a la butxaca. En un despatx de les afores un home pica tecles amb fúria per treure’s mals pensaments del cap. Pagarà el que convingui per tenir certeses d’enganys i passions desbocades. Algun dic per dintre seu està a punt de petar. Un company seu que pateix del fetje nota olor de sofre a l’ambient.

Ciao Ciao - Stanley Turrentine

I be, per internet es poden llegir coses com aquestes “Daria meu dedo midinho do pé esquerdo, pra voltar no tempo e eu vivesse todo esse dia novamente. Ahhhhhhhh seria outro sonho!!. Saudades desses momentos, e fotos servem pra isso, pra relembrarmos todos os bons momentos que vivemos com pessoas que nem essas”. De nostàlgies per moments passats la humanitat en va plena. Explicats amb més o menys fortuna, amb més o menys emoció, més o menys tristesa. Diuen que al Vaticà hi ha guradat un cronovisor, un invent del Monjo Pellegrino Ernetti que permet veure i sentir passatges del passat. Si això fos veritat, i tinguessim una sola oportunitat de fer-lo servir, em pregunto si en general prefeririem reviure aquests petits pero intensos moments particulars o bé ens decantariem per les grans fites hisòriques, els aconteixements que han fet canvar el mon. No se sap mai per quina bifurcació mal indicada s’arriba a la grandesa d’esperit.

Parole - Mina
The Lodgers – The Style Council

Un moment donat, al Marcel li va semblar que aquell divertiment només era un passatemps més, que no tenia cap valor per si mateix, com acte substantiu. Vaja, que si només li quedessin deu minuts de vida no els dedicaria a aquell passatemps. Que només tenia valor per ocupar temps buit, inactiu, sobrer. Li va semblar que tota la seva vida havia estat plena de res. Plena d’eufemismes, dissimuls, girs i evitacions. Una buidor subita el va omplir. Així que es va retirar del cos de la dona que estava penetrant, que -és clar- es va quedar parada, muda de la sorpresa. Es va assentar al llit, callat i flàccid. La dona el va interrogar, inquieta. pero ell es va vestir pringat i gotejant, en silenci, i va marxar sense dir res. I bé, a alguns les revelacions metafísiques més intenses els arriben mentre cauen d’un precipici, en les darreres centèssimes de la seva vida, i a altres en canvi mentre estan cardant.

Say something nice to me – Boby Kline
Winchester cathedral – Hank Jones
You left me – The Admirations

Les coses que anem perdent pel camí, qui sap on van a parar. Les clavegueres en van plenes de readaptacions de plans vitals, de reajustos de convivències, de canvis d’orientació laborals, de modificacions a la baixa d’expectatives. Jo -ja us ho vaig dir fa temps- anava per director general d’una gran multinacional, però en algun lloc, algu va tenir un petit misconception quan va llegir el meu curriculum. També anava per realitzador de superproduccions holliwoodianes, però ningú em va regalar a temps la meva primera càmera de fotos. Ja es veu que la vida és indòmitament injusta i tantes coses acaben on no tocava! La diferència entre on hem acabat petant i les expectatives inicials pot donar per viatges sonats. Uns trasllats que donarien molta pasta a agències de viatge i transportistes de bestiar.

Smily faces – Gnarls Barkeley
Countdown (here i go) – The Tempos
Big city – Shirley Horn
Una chica como tu – Los Salvages
My Guy – Mary Welles

De tant en tant és saludable empassar-se un glopet de àcid cianhidric. Res, poca cosa, quatre gotes. Sentir com el líquid rellisca gola avall i rasca les cordes bucals, les deix afòniques com un engostipat de primavera mal curat. Àcid de bateria de cotxe, baba d’alien que ho desintegra tot al seu pas. Sempre va bé que una pisca d’amargor et rasqui lleugerament per algun lloc. No tot han de ser flors i violes.

Come on and live – The Jades
Baby do the fillis dog – The Olympics
On main street – The Magnificients

El doctor oriental te la consulta ben endreçada. La senyora occidental li pregunta on ha estudiat. El doctor li contesta que al carrer, pels boscos, al riu, parlant amb els vells La senyora occidental li pregunta si es una broma. El doctor oriental li contesta que es clar que si, i els dos riuen. Encabat l’infermera del doctor oriental li fa la factura. El doctor oriental guanyarà uns diners i la dona occidental uns grams de confiança mentre no li arriba el colapse definitiu. Un colapse cert, ineludible, implacable i, evidentament, occidental.

El hombre que confundia los sentidos – Los Flechazos
Lay this burden down – Mary Welles
I want to be free – The Admirations
I saw the light – Mood 6
Player play on – Nooney Ricket

Fins a la propera, apa Salut i Siau!

7 comentaris:

Raimon ha dit...

@Towers

Abans de posar en dubte la meva competència com a home del frac de la banyeresporra, et recomano que et miris els comments del teu post-espectacle anterior.

Salutacions.

Mr Towers ha dit...

@Rai

Accepteu aquestes humilds disculpes i indiqueu-me, si us plau, de cara a quina paret m'he de posar. El que passa és que heu deixat el coment mentre jo penjava el nou post.

Respecte lo de la reserva al Pere Mata heu de saber que me la guarden des de ja fa temps, lo d'aquell paràgraf és símple minúncia comparat amb la resta de l'expedient.

I lo de l'ipod, hem sento afalagat i alhora estranyat: els motius pels que un integrant tan reputat de la elit intelectual pot voler caure tan baix escoltant aquest bodriu se m'escapen, ara bé si insistiu en pasar un mal rató:

Jo ho faria així: entrar a Clickcaster clicant a les lletres "clickaster". Anar al final del post on està escrit en lletres "download" , guardar-ho en qualsevol lloc del PC, entrar al vostre itunes (el programa de l'ipod, no la pàgina web) al menú de dalt, a la dreta de tot (crec que "Archivo") de totes les opcion, per la part del mig hi ha la opció "importar archivo". Triar el arxiu aquest i amb aixó el tens dins la "discoteca" de l'itunes. Conectes l'ipod al PC per que s'actualitzi i ja està.

Hi deu haver una manera més simple i directa que jo no conec (perquè les putes ganes que tinc de tornar-me a sentir fent el ridícul). Probablement espècies teconològicament més avançades (Jordi, Ant...) el deuen coneixer, però a mi se m'escapa.

Crec que també es pot subscriure per que et vaigi caient automàticament cada cop que en penjo un de nou, (perquè a les estadístiques em surt que hi ha gent que ho fa ¿¿!!??) però tampoc tinc puta idea de com xuta.

Buf, i tot aquest rotllo per que passis un mal rato!

Raimon ha dit...

Fet.

Ja el tinc al disc dur.

Déu n'hi do, 41.6 MB, no t'estàs de res tu...

Raimon ha dit...

I òbviament vostè no s'ha de disculpar de res.

Més aviat hauria de ser jo per entrar en aquest blog tan distingit...

Mr Towers ha dit...

distingit? I ca! això és una casa de putes, un desordre, un desastre, no arriba ni a antre de vici sexe i perdició...

Raimon ha dit...

Oh Towers! L'experiència d'escoltar el Jardí del Manicomi en un Airbus, a 9000 metres d'alçada i per aquests slots de Déu ha estat corprenedora.

Jo empapant-me de The Northern Comfort mentre l'hostessa em deia si volia sweet or salted, coffee or tea...

I aquestes balades de blues (ja sé que probablement no són ni balades ni blue, però jo ja m'entenc) m'han encantat.

Bytheway, et mola ella? Ella Fitzgerald, vull dir. El Night&Day és descomunal...

Mr Towers ha dit...

Amic Rai no puc més que agraïr-te sincerament aquest gesto. Gràcies a tú el Jardi del Manicomi ha assolit alçades mai abans (i probablement mai després) imaginades, i a més lo de l'hostessa amb balades de blues de fondo dona molt de joc per la imaginació...

A mi la Fitzgerald m'agrada però la que de veritat em posa és la Billie Holiday, és la cantant que més m'emociona però de llarg. La trobo insuperable.