The lost tapes, hivern 2006, 17 de gener


Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster

Do be do be do – Axel Boys Quarte

P6Ràdio al 99.8 FM, el jardí del manicomi, The Lost Tapes es diu l’edició d’avuí. El nadal ja s’ha acabat i amb ell aquesta marató de reunions familiars, que com a la oca ens porta d’una taula de dinar a una altra. Vale, aquesta frase és una obvietat però aquí em serveix per introduïr la explicació a The lost tapes. Resulta que en una d’aquests dinars familiars em vaig dedicar a fer una de les meves manies de quan vaig a una altre casa, que és la de xafardejar per la discoteca a veure quin cd puc gorrejar. I bé doncs, en un dinar a ca ma germana, remenant remenant em vaig trobar amb tot un inesperat jaciment arqueològic, un tresor sentimental enterrat, un emotiu patrimoni històric personal. Tot un plegat de compacts meus que feia 10 anys que no veia, fillets perduts, extraviats, separats del seu amo pels capritxos del destí. Es clar que jo em deia, "és que diria que el Movement dels New Order al final me’l vaig acabar pillant en cd, o "a qui collons deuria deixar el Cris Isaak?" però en canvi ni menys recordava el del Paul Weller fins que el vaig veure l’altre dia. En fi, per tot això, l’eix músical pel que transitarà el programa, la columna vertebral que suportarà aquesta edició, la estructura argumental d’aquesta sessió…totes aquestes construccions que serveixen per dir que avui escoltarem bàsicament aquelles cançons que em vaig trobar.

Common People - Pulp
Stay together – Suede
So young - Suede
Conection - Elastica

Quan la dona va entrar al bar, l’home ja feia una estona que hi era. Es van veure de lluny i ell es va aixecar de la taula i quan es van tocar es van fer un peto apassionat, mossegant-se els llavis (ella a ell) i apretant-li el cul amb els dits (ella a ell també). Van pujar a un taxi i el taxista ni es va immutar pels morrejos i arramblades que es fotien, en aquell barri es veia de tot, estava curat d’espants. Van pujar les escales de quatre en quatre, ella refregant-li el paquet per darrera. No van arribar ni al llit, ho van fer brutalment contra la paret de l’habitació, encara a mig despullar i amb roba estripada per terra. Ella el pessigava i l’esgarrapava, li va fer unes marques a l’esquena vermelles i profundes que a veure com les dissimularia demà, però buenu, ja ho trobariem. Esgarrapava fort perquè tenia les ungles llargues i dobles, i sobretot perquè apretava amb passió desmesurada. Quan van acabar, esgotats, es van estirar al llit sense dir una paraula, fins que ella se la va tornar a posar a la boca. Una estona després es van despedir a la porta d’un taxi que va demanar ell pel mòbil. Sense dir-se gaire cosa i més aviat tristos. Una hora després la dona entrava a casa seva. A la cuina el seu home estava acabant de fer el sopar, escoltant música. Es van fer un petó a la galta i ell li va preguntar que què, que com havien anat les rebaixes. Ella va dir que pse, que no havia trobat res. Ell li va dir que la nena s’havia acabat tota la papilla, que l’havia banyat i rentat el cap i que s’havia acabat de dormir ara. Van sopar sense dir massa cosa i van veure un ratet la tele. Al llit es van dir boranit, i al cap d’un rato la dona es va girar contra el seu home i li va posar la ma damunt del paquet. Li va dir ¿qué t’apeteix?. Ho van fer amb la llum apagada.

L’altre dia un company de feina m’explicava que ja fa anys la seva dona no va parar fins que li va fer comprar una caixa forta, petita però de les que van fixades al terra. Em va explicar que mai no hi havia arribat a guradar res que valgués calés: ni les joies de la dona ni els quatre quartos que tenien en efectiu a casa. Que hi havia acabat anant a petar paperots: escriptures, apoderaments, testaments…Res que un lladre es volgués emportar, paperots que només tenien valor sentimental. Em deia que tant de conya per acabar deixant el que té més valor pràctic fora i protegir les collonades. I jo vaig pensar, doncs a vegades ni això: hi ha qui lo que te més valor ho llença directament pel forat del water.

Queer – Garbage
She bangs the drums – The Stone Roses
Cosmic Girl - Jamiroquay
Among buterflyes – Paul Weller
Remember how we started – Paul Weller
Parallel horizons – Marine Research
Mark Angel – Heavenly
Trophy Girl – Heavenly

Es van trobar al lloc acostumat, entrant al bosc a mà dreta. El Llop va ser el primer en arribar. Ella va arribar tard, com sempre, i riallerera se li va acostar per disculpar-se i fer-li un petó i magrejar-lo, però ell la va parar: "no, Caputxeta, mira, hem de parlar...lo nostre no pot continuar, ho hem de deixar, jo...no puc deixar la meva lloba...no m’imagino vivint sense els llobatons...mira, ho hem de deixar...no puc més...". Però la Caputxeta no ho va acceptar, s’hi va negar, va plorar, es va arrossegar, va implorar i li va recordar les nits boges plenes de passió i sexe intergenèric. El Llop es va mantenir ferm "No". Ella el va amenaçar: explicaria històries terribles, històries que l’enfonsarien en la misèria més absoluta, odiat i vilipendiat per tots i finalment abandonat per la seva dona. El convertiria en un pària social. "Pensa-t’ho, abans de deixar-me" li va dir desafiadorament la Caputxeta. Res, el Llop es va mantenir ferm "No, no seràs capaç". Però sí que ho va ser, es clar que sí. La Caputxeta el va denunciar a la recentment creada Unitat de Mals Tractament de la Policia per violació, abus de menors i intent de canibalisme. Es va inventar una increïble i absurda història sobre una escena a casa de l’àvia (recentment morta de cirrosis) amb repetides violacions, bestialisme i en fí, intent canibalisme, tot testimoniat per un pobre xicot del poble que feia de llenyataire i a qui ella feia anar per on volia a canvi de quatre magrejades. Una història increible que no s’aguantava per enlloc. Però, amics, corrien temps de discriminació positiva, la societat estava alerta perquè recentment havien desaparegut tres noietes als pobles del costat. El final de la història de la Caputxeta no cal explicar-lo perquè tothom el coneix, s’ha fet cèlebre fins l’extrem de convertir-se en un compte exemplar per als xiqutes. En canvi el final del Llop no és tant conegut, va sortir del trullu amb problemes i depresions i allavors, la lloba va demanar una ordre d’allunyament i en ser reincident...bé, en fi, fa de mal recordar. Sí, es va converir en una història exemplar... Una història exemplar... el que no tinc molt clar és quin és l’exemple que se suposa que n’hem d’extreure...

Happy Hour – Housemartins
Rock’n’roll star – Oasis
Wonderwall – Oasis
Don’t look back in anger - Oasis
Life of Riley – Lightening seeds
Lucky you – Lightening seeds

Amics, com ja sabeu, la grip assota la ciutat amb una virulencia inusitada, i per això no em va etranyar gens que la noia que va entrar al vestibul de l’edifici amagès el nas i tota la cara darrera un mocador. Quan va arribar l’ascensor li vaig preguntar a quin pis anava i em va dir ensumant amb el nas: "novè", jo vaig dir: "jo al deu, al Doctor Hernandez". Ella es va sonar amb el mocador i quan el va apartar de la cara vaig veure que estava somicant i no engostipada. Tenia tota la cara vermella, plorosa i quan es va adonar que ho havia vist es va posar a sanglotar violentament, movent les espatlles amunt i avall i amb sorollos plors. Jo no vaig saber què dir i per dissculpar-se em va dir " és que estic destrossada" i jo "ja..." i ella encara va arrencar més fort que les llàgrmies m’esquitxaven i tot, i ell per disculpar-se més " és que m’acaben de dir que al meu marit...que al meu marit...no li quen ni dues setmanes de vida...ahir mateix sopavem tan tranquils i feliços...i avui, el metge..." i jo no sabia què fer, i ella va obrir els braços plorant, i com demanant consol i jo ho vai intentar fer tan bé com vaig saber, que és fent petits petonents darrera l’orella i entre el clatell i l’espatlla, i llavors ens vam enrroscar i mentre la tenia apretada contra el mirall de l’ascensor, (que es bambolejava al ritme dels meus moviment pèlvics) em vaig adonar que lo que em fotia tan catxondo era pensar en les bànyes que li estava fotent a un futur cadàver, treballar-me a una futúra vídua. Els gemecs ofegats que llençava amb la seva cara plorosa embafaben el mirall de l’ascensor, i amb un dit li havia baixat el tanga per sota les faldilles, però lo que definitivament em posava era imaginar-me a l’enerrament del pobre làzaru aquell i ella negre de dol i jo, amagat darrera uns arbres (com en els enterrament de les películes americanes) reia mentre pensava en que sota la faldilla negre de dol portava aquell tanga vermell que en aquell precís moment li baixava pels genolls. Em vaig dedicar a consolar aquella futura vidua la resta de tragecte d’ascensor i d’aquí vam passar al meu apartament. Efectivament la vaig consolar tan bé com vaig saber i tot el temps que vaig poder. I es calr que mai vaig arribar a la visita del Dr Hernandez, així que no va tenir mai la ocasió d’explicar-me lo de la meva irreversible malaltia terminal. No vaig ser a temps ni de veure l’enterrament del làzaru aquell. Ja ho veieu, jo tan generosament consolant la trista futura vidua i sense saber que el que necesitaria consol podria ser jo, perquè al capdevall poques coses hi ha més tristes que la pròpia mort. Els camins dels consols son inescrutables.

In the name of the father - Black Grape
Olympia - Gene
Movin’ on up – Primal Scream

Senyors, tal com hem començat acabem: hem començat amb Jarvis Cocker, el Common People del celebérrim LP, encara que ja feia un plegat d’anys que estaven traient discos, i acabem amb el seu darrer single, del primer disc que ha tret en solitari, un record del temps que ell va fer perdre a la seva novia, i un consell que dona a totes les novies perquè els seus novis no els fàcin perdre el temps inútilment: la vida passa molt ràpid, abans que te n’adonis, diu el Cocker…

Don’t let him waste you time – Jarvis Cocker

4 comentaris:

Mr Towers ha dit...

@CF

tema campanes: teniu tota la raó, però és que porto una temporada laboral desastrosa, no em deixa temps ni per postejar als tuguris habituals: al vostre Oju, als Pensamientus superfisiales, al Palauet...

Com sempre als seus peus.

Anònim ha dit...

Mira que deixar els Pulp, els Suede i els Primal Scream a casa de la teva germana oblidats de la ma de Deu... tsk, tsk, Towers, no tens perdó de ídem!

Per cert, que se n'ha fet del Gillespie i els seus companys? La última cosa que els hi vaig sentir que tenia una certa gràcia era el "Swastika Eyes" del XTRMNTR. Diuen que en concert el paio és senzillament brutal. Jo vaig veure'l als Jesus fot mil anys un cop que van actuar a Zeleste (ara Razzmatazz) i no em va semblar tan espectacular, francament. Clar que portava una turca aquell dia...

Mr Towers ha dit...

je je, nono, aquestes que dius tu en concret estan en un recopilatori que es deia (amb molta propietat) "the best record in the world ever". Els LPs ja els tenia a casa.

ostia, em deixes admirat, vas veure els Jesus?? no em queda clar si la turca la portaves tú o ell. Confiramtion plis. Podria tractar-se d'una greu irresponsabilitat. Jo l'últim que en se també és l'svastika eyes de fa una anys...

Raimon ha dit...

Esperant que passi aviat aquesta calamarsada laboral i desitjant retrobar-te amb l'habitualitat i frescura de sempre per aquests blogs de Déu, aprofito per a recordar-te les teves obligacions a la Banyeresporra, concloent el plaç demà a les 8 o 9 del vespre.