tirar un billet de loteria premiat amb el gordu pel forat del water, hivern 2007, 3 de gener

Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster


Final – Antònia Font

Punt sis camp, 99.8 FM el Jardí del Manicomi. “tirar un billet de loteria premiat amb el gordu pel forat del water” és el títol del programa perquè estic terriblement trist i decepcionat. Permeteu.me amics que us expliqui que vaig tenir un acceptable sortida d’any i un lamentable, horrible començament d’any. Personalment aquest 2007 ha començat horrorosament. La fé en el gènere humà ha de ser sempre limitada, això diuen les sagrades escriptures del bon escèptic, però a cada tant t’apareixen exhuberants mostres de la estulticia humana, de la increïble capacitat, de l’admirable talent que poseeixen algunes persones per malgastar la seva vida i la seva felicitat, i de pas (i això és el més trascendent) les vides d’aquells que les aprecien.

Alegria – Antònia Font

Amics, Fa feredat i impresiona severament la capacitat que tenen alguns per tirar per la claveguera aquest meravellos dó que és el estar callat, el no dir ni fer disbarats. Sembla aparentment senzill no posar els dits dins un enxufe, yet hi ha gent que es mulla els dits i convençuda els regira amb ràbia dins la corrent sucarrimant-se totes i per desgràcia, també tot el que els envolta. Sembla senzill no fer disbarats. Sembla senzill. Sentit comú li diuen. Per riure si no fos que és per plorar, per plorar a mars, i no per ells, quelshidonguinpelcul a ells, pels altres, pels que es queden ben follats. Putus imbècils de mèrda, criatures per evolucionar, imbècils irresponsables capaços de tirar un billet de loteria premiat amb el gordu pel forat del water. Imbècils de merda, que us donguin pel cul.

Beat (en) generation – The The
August & September – The The

Propòsits d’any nou. Soc enormement escèptic sobre els bons propòsits d’any nou. No li tinc cap afició i per tant no puc recordar ni un sol bon propòsit meu. I cas que mai n’hagués fet cap, donada la meva proverbial fermesa de caràcter, dec tenir pendents tots els bons propòsits des de mitjans dels vuitanta. Crec que la meva vida es raonablement similar any a any, i això em porta asospitar o com a mínim a malpensar sobre el verdader origen del concepte “bons desitjos d’any nou”. Més aviat se m’apareixen com enormes pastanàgues penjades de pals a modo de perpètua i inalcançable esperança que la tradició, la costum i per tant l’ordre establert dipositen amb regular precisió davant els nostres ulls perquè no perdem la esperança en els reformismes, (ja se sap, i els paletes ho tenen molt clar, que una petita reforma a temps evita un gran revolució, un gran dispèndi), pastanagues d’any nou perquè no perdem la fe que els petits canvis personals tenen alguna possibilitat de canviar les nostres vides i a traves d’elles canviar el mon. No. Collonades. No tingeu cap dubte, cap ni un. Ni un de sol, que tota la indústria de fascícles, al gener i al setembre, treu profit de les nostes debilitats, treu profit de la consciència de les nostres debilitats, i treu profit dels nostres propòsits d’esmena de la consciència de les nostres debilitats, febleses i punts dèbils. No tingueu ni un dubte que les nostres debilitats alimenten la màquina de la pastanaga. Que al cap del carrer, o més bén dit, que al cap de l’any no som més que les pastanagues amb què s’alimenta la màquina de penjar-nos pastanagues davant els ulls cada cap d’any.

Gravitate to me – The The

Una altre possible explicació del tremendo auge del concepte “propòsits d’any nou” podria venir de tot aquest plegat de gent tremendament inconformistes amb l’status quo, aquells que son els mes suceptibles de seguir una revolució, qualsevol revolució que sigui, la que estigui més rabiosament de moda en aquell moment: la marxista, la tecnològica, la liberal, la Barcelonista, el que sigui contal canviar el mon per a millor i fer-ho ja...en fi doncs, potser d’aquest tipus de gent susceptibles d’apuntar-se al primer bombardeig que s’organitzi per salvar el mon, (és a dir perquè ens salvin de nosaltres mateixos), la meva hipòtesi és que quan la primera onada d’entussiasme s’esvaeix, quan els adoquins i les pancartes comencen a pesar i els ciutadans revolucionaris comencen a tenir gana, i sobtadament comencen a apareixer compromisos ineludible que atendre, com anar a passejar el gos, o anar a portar el nen a la guarderia, aleshores la mala consciència pel mon deixat de salvar, els escrupols per les desgràcies que passaran sense que ells facin res per evitar-ho, comencen a pesar. I és aleshores quan necessiten mètodes d’expiació ràpids i eficaços a curt plaç. I patam! Aquí tenim el cap d’any amb els seus bon proposits. Potser no salvarem totes les balenes del planeta, però mira xec, que vols que et digui, jo almenys m’he ordenat la taula del despatx, o m’he apuntat al gimans, o porto tres setmanes seguides complint caballerosament com un mascla amb la delecta esposa. “Si no pots canviar el mon, canvia d’opinió” diu Matt Johnson, dels The the. Potser els tiros podrien venir per aquesta banda, apunto...

Lonely Planet – The The
Rhineland (Heartland) - Beirut
Jordan: the Comeback – Prefab Sprout
Jesse James Bolero – Prefab Sprout
Bisbee Blue - Calexico
Different Sounds – Fnatastic Something

Poques expressions mostren millor l’animalisme més essencial de la espècie que el violent i rítmic grinyolar de les molles d’un somier. “ande hay pelo hay alegria” diuen. I on se sentin aquests sorolls hi ha algú que està en comunió amb els mecanismes més primaris de la espècie, i doncs, com en una sessió de candombé, cal ser respectat i no molestat, de manera que el acte d’introspecció finalitzi en pau i tranquilitat. Amics, si us plau, tingue-ho present quan algun veï destorbi el vostre son donant-se al fornici més sonor.

You Are My Sister - Antony And The Johnsons
Ana Karenina – Mr Wright
Chasing Blue Sky - Queensryche
Parole - Mina

L’altre dia van fer un programa per ràdio del Quico Pi de la Serra. Va dir algunes coses curioses i interessants de la indústria de la música, com per exemple que no considera que puguem parlar de “mercat musical” perquè un mercat, un mercat de qualsevol producte, pressuposa que el comprador escolleix el producte a partir d’un derterminat criteri, pròpi i diferent per a cada consumidor, però que ell pensava que en el mercat musical els consumidors no tenim, en general, un criteri format. Que al capdevall acabem comprant el que els mitjans posen dins el nostre cap, sense que hi hagi algun tipus de “canon” cultural, ni musical, ni literari, ni, en fi, estètic, que filtri tot el que ens empassem per tele, ràdio internet, etc... Em va semblar una idea interessant i per això la deixo aqui posada, apa. Més coses: Van posar una cançó del seu darrer disc de ja fa bastants anys, que es deia “Amunt i avall”, i em va semblar també molt interessant, primer perquè si, per la cançó en si, i segon perquè em va recordar enormement al Vincent Delerm en general i en concret a la cançó “Quatrième De Couverture”, i això em sembla curiós, primer perquè el Delerm m’agrada molt i segón perquè el disc del Delerm és molt posterior en el temps al del Pi de la Serra.

Quatrieme De Couverture - Vincent Delerm
Waiting for the Great Leap Forward – Billy Bragg
Fisherman Blues – Waterboys
Bring on the Night/when the world is running down - Sting