Retrofuturisme, Hivern 2007, 28 de febrer

Com sempre ho podeu escoltar per:

ClickCaster


In Yer Face – 808 State

Punt 6 Camp , 99,8 FM, El Jardí Del Manicomi, un programa en constant búsqueda de la perfecció humanísitica i l’equilibri còsmic. Tanta grandiloqüència te el discret encant de la pedanteria. Com també el té praula "retrofoturisme". L’altre dia la vaig llegir en una crítica de cinema i em vaig dir per a mi mateix "tiu, jo també vull fer servir paraules així, això vacila que t’hi cagues". Per això la edició d’avui es diu "Retrofoturisme".

Cübik – 808 State

Endevinar el futur no és fàcil per ningú, però imaginar el futur que hauria estat si el passat haguès estat un altre diferent ja és la hòstia. Hi ha qui va cap el futur en contradirecció, en la direcció contraria. Hi ha qui busca el futur mirant enrera. Si dues persones marxen del moment actual a la mateixa velocitat de 24h/dia però en direcció contrària, una cap el futur i l’altre cap enrera, la tercera persona que es queda a cronometar l’experiment, ¿a qui enyorarà més? ¿a la mes guapa o a la més simpàtica? No és una pregunta gratuïta, almenys si tens un cronòmetre a la ma i l’agulla gira molt més lenta del que tu vols. En honor a tots aquells que van cap el futur en la direcció contraria, aquest programa es diu "retrofoturisme". Per tots aquells tipus mal anclats en el seu temps: encara massa moderns o ja massa caducats. Estar temporalment desubicat és cosa complicada, és com jugar al set i mig, o et passes o no arribes (encara que jo apenes hi he jugat, a mi sempre m’ha agradat més llençar els calés amb el poker, em sembla més cool: el set i mig em recorda a mon avi, a una boina amb rabillu i a un café de poble amb taules de marbre, un cambrer amb un palillo a la boca servint berberexos gotejant suc d’una plàtera petita). Cosa complicada estar en el moment que no et toca, i no poder fer-hi res. Retrofoturistes son persones temporalment mal anclades. Les cançons que escoltarem avui d’alguna manera també m’ho semblen…encara que, bah, què cony, tot està tan agafat pels pèls!

Jazz Devil – Barry Adamson
Madness - Marlango
Dimanche matin – Les tres bien ensamble
La Pleureuse - Dominique A
En atendant roskolikov- Les tres bien ensamble
I can talk about it - El Perro del Mar

Aquesta preciosa cançó està en el primer disc en solitàri d’una tal Sarah no-se-què, sueca, el nom del grup que integra ella sola, ve de quan estava en una platja de les canàries passant unes vacances introspectives i un gos mullat va sortir de l’aigua per jugar amb ella. Explica que això la va ajudar a trobar un nou rumb vital (¿?). Diu que s’inspira en el pop dels 50’s per recuperar l’aire d’inocència d’aquella música (¿¿??). Encara que ja posats millor recuperar-lo del originals (back to basics):

My Guy – Mary Welles (topped num. 1 in ’64 charts)
All i want - Ronnie Spector
I think of you – The Mereybeats
Me & Penelope – Barry Gemso Experience
Venus & Mars - Barry Gemso Experience

Les rates enanes de coll bru viuen al desert de Nevada. Els seus depredadors naturals son els aligots de cua blanca que dominen els cels d’aquell desert. L’aligot des de uns 300 m d’alçada veu la pobre rata i s’hi llença en picat. La rata només pot intuïr lo que li cau damunt uns segons abans, apreta a correr costa amunt buscant l’unic refugi d’uns herbots que estan massa lluny, no hi podrà arribar. Desesperada mira endarrera només per contemplar els ulls de l’aligot i les urpes afilades. L’aligot esten les ales per frenar, perdre una mica de velocitat i assegurar la presa. La rata es gira, mira als ulls de l’aligot i li fa: WAAARRRGHHHH!!!!!, provant d’espantar-lo amb la cara més salvatge que pot treure. L’aligot, espantat i desconcertat per un segon, es desequilibra, pica a terra amb una ala, cau i s’arrastra uns metres, desconcertat i humiliat. La rata entre tot pot arribar als herbots salvadors. Els animals, com les persones, tenen plans B sorprenents, però ningú no els ha vist mai als documentals de la 2. El serengueti en realitat no existeix, el que coneixem és un simple parc temàtic on els animals fitxen cada matí, com els extres d’una peli de Bolliwood. Espectacle per turistes de safari i telespectadors tan vagos que son incapaços d’agafar el son de la migdiada davant la tele.

Until Tomorrow Then - Ed Harcourt
Run again Tom Sawyer – Constantin Veis
I love you more - The Beloved

A mi de tota la vida m’ha agradat anar a pixar sol. Digueu-me snob. També m’agrada anar a fer el tallat d’esmorzar sol. Torneu-me a dir snob. I mira que curios, que a la feina cada dia del mon em diuen per sortir a fer el tallat d’esmorzar amb un munt de gent. Total per acabar en una taula criticant a les mateixes persones i parlant encara de més feina. I en canvi no em diuen per anar a pixar tots junts. Deu ser cosa cultural. I sense embarg, en confiança, em mola molt més anar a esmorzar sol que anar a pixar sol. Ei, i de llarg eh?. Perquè esmorzant sol puc escoltar converses tan curioses com aquesta (i en canvi pixant no): Jo sentat a la barra llegint el Mundu, al costat dos tius vint-i-pico anys. Diu un: "aquesta nit m’he despertat a les 4 i mitja suat i empalmat. He tocat al costat i la Maria estava dormida, com que anava tan cremat, li he baixat els pantalons i li he fotut, i quan casi acabava, s’ha despertat, i la tia va i em diu "què fas, Ramon, tiu? Para home, que tinc son!" I l’altre tiu de la barra li diu "i què? Encara com no t’ha fotut patada..." "però que no ho has sentit? m’ha dit "Ramon"" i l’altre "i què?" "doncs tiu, estas tonto? que no em dic Ramon!!" "Ramon, tiu, què collons dius? Tu tota la vida t’has dit Ramon, estàs tonto o què?" "Tiu, el Ramon és ma germà, tiu, estàs tonto tú o què?" "tiu Ramon tiu, què cony dius, tiu, tu no has tingut en ta puta vida un germà, tiu si et dius Ramon com ton pare, i com ton avi, tiu, Ramon, què dius tiu?" Jo a la barra flipava, no tenia idea de com acabaria la conversa i tenia l’orella enganxada, però ells dos ja havien pagat i anaven sortint per la porta. Jo m’he posat dret per seguir-los...just en el moment que tots els de la feina entraven, em rodejaven i em feien quedar per esmorzar junts, mentre veia impotent i rabiós a aquell parell de tius perdent-se carrer enllà envoltats per la pluja fina de l’altre dia que els anava diluïnt en el no res, fins fer me dubtar de si havia escoltat allò o m’ho havia imaginat. M’emprenya perquè d’aquestes converses mai en pilles pixant sol…

Even in the quietest moment - Jay Jay Johanson
Quel Domage - Jay Jay Johanson

Tothom ha tingut algun rellotge que atrasi. Generalment lo pitjor que pot provocar és fer-te arribar tard. A fer un café, a la feina, o a un divorci (i això és molt més delicat que fer tard a un casament, perquè en un mal divorci hi pots perdre molt més que en un mal casament, al cap del carrer sempre son menys complicats els començament d’una cosa, dominats pel bon rotllo i el positivisme, que no pas els finals, sempre més presionats pel cansament i els dead-lines, però tornem al tema: Molt més xungo que un rellotge que atrasi és un calendari que atrassi. Aquí sí que hi pots perdre molt. Fins i tot "Tot". Més important que la ITV o la revisió de la vista és la revisió periòdica dels anclatges temporals. Viure desubicat temporalment pot portar molts problemes. Ara potser no tants, com a màxim t’acaben dient xiflat si estàs més endavant del que et toca, o "carca de merda" si t’has quedat massa endarrera que el restu. Però fa uns segles si que ho tenien pelut: Un bé de Deu de desubicats temporals han acabat xamuscats a la foguera. Ja se sap que als mediocres de totes les èpoques ens fa por el més enllà, ens fa vertig l’infinit, ens mareja abocar-nos a un precipici de milenis de profunditat. La unitat de destí temporal és la prioritat de les masses, i la foguera la seva arma d’autodefensa, la perpètua amenaça pels desajustats de calendari.

Whistling girl - Wovenhand
Pon tu mente al sol - El niño Gusano
Sale El Sol - Los Planetas

Això és tot, apa, salut i siau!

1 comentari:

oscarini ha dit...

Mr Towers.
Te paso un chivatazo. El mejor local de Barna. Sin ningún género de dudas. Heliogabal, en Gracia.