Guru, Hivern 2007, 21 de febrer

Degut a un lamentable accident informàtic, l’arxiu mp3 que contenia aquest programa exists no more. Dead. Gone even before existed. Així que no es pot penjar àudio, només el que queda del guió. I bé, com a consol no s’hi ha perdut gran cosa. A vegades fins i tot els accidents informàtics poden ser oportuns.

Right here – The Go-Betweens

P6R, 99.8 FM, El Jardí del Manicomi. El Gurú és calb i amb trets oriental, com qualsevol bon gurú que es preui. El kimono negre que porta el van teixir els dits arrugats de velles centenàries, ceges i vegetarianes. El Gurú fixa els ulls a l’interior del seu deixeble i li diu “jove deixeble, el pes d’un cor pur no és res al costat de tot alló que sabrà, però l’aigua del rierol corre alegre i saltarina just abans de caure per la gran cascada”. El jove deixeble li diu “mestre, la vostra saviesa em guia cap el cim del Xih, però la foscor de les vostres paraules il·lumina les papallones del meu cor”. El Gurú calb li diu “jove deixeble, la vida és foscor, però les fulles de l’eucaliptus perfumen el vent que baixa de la carena”. El jove qüestiona “mestre, el camí cap la puresa és tortuós, però les gotes de pluja rovellen el ferro de la cadena”. A mi, personalment, sempre m’han fascinat aquestes partides de pingpong dialèctiques. I també em fascina la fascinació occidental per l’esperitualitat oriental. Qualsevol paraula incomprensible, si la barreges amb prou arròs, soja i kimono agafa un aire totalment trendy i elitista. Fer servir paraules amb moltes zetes i kas augmenten notablement l’estil personal. La nostre societat accepta amb gust una patada a l’angonal mentre cridis “nishagatame”, però s’escandalitza si crides un tradicional “fill de puta”. Et miren amb reprovació si en públic et neteges les dents amb un palillo, però alaben la teva concentració espiritual si caces una mosca amb un parell de palillos xinos. L’assassí de la katana ha passat a la posteritat mentre els tradicionals navajerus sobreviuen anònimament sumergits dins el seu lumpen. Jo em pregunto. ¿i els orientals senten la mateixa fascinació per la nostra espiritualitat com nosaltres sentim per la seva? Vivim temps de mestissatges, amics. Sodokus amb pa amb tomaca, Haikus de Sant Esteve, sake i cocacola. El vell probervi ho diu ben clar “les olors silencioses roseguen els matins clars, però el somriure d’una margarida és pur”.

Oscilate Widely – The Smiths
The day of the light – Divine Comedy
Count Grassis Passage Over Pie – Divine Comedy
(“...Genoa, Corsica, Catalonia, Segovia...”)
That loving feeling – Stuart A. Stapples

La història és bastant embrutidora i fins i tot sanguinària, amb corretges de cuir, noies en suspensió, Gillets afilades i agulles hipodèrmiques tacades. Un pèl excessiu fins i tot per aquestes hores, penso. Però al final, acaba bé. Vull dir amb les acostumades explosións líquides i exagerats crits de plaer, els personatges saludant a la càmera com dient, “aquí no ha passat res i tots som tan amics i tal”, i a la dutxa s’acaben explicant la película, i claqueta i fora. I les lletres, és clar. Nomès que no era una película sinó inocents, juguetons i inofensius fools in love...

Fools in love – Joe Jackson
Slow song – Joe Jackson
Saul Bellow – Sufjan Stevens

Gurus. Els gurus ens iluminen a nosaltres, humilds i simples mortals, amb un coenixement superior. Intuitiu. La hòstia, es veu. Diuen que un bon polvo és mariconada al costat d’això. El tantra, l’alfa, l’omega, l’orion i “l’Ezequiel vio la rueda”. Els gurus ens transmeten pau interior, superioritat espiritual i efervescència vital. Els gurus son vitamines humanes que ho saben tot, i el que no, ho inventen i nosaltres -pobres imbècils- es clar, ens ho creiem. El que ara mateix no tinc massa clar és si el fogonassu aquest ens fa mes savis o bé ens fa més feliços. O les dues coses alhora. Vaja, no se si ser més savi implica ser més feliç..., però buenu, ¿a algú l’importa? ¿Qui collons vol ser savi o feliç en aquests temps que corren? La supervivència econòmica s’imposa implacable. Si la saviesa ens ha de fer lliures, i la llibertat ens fa feliços, aleshores avui es pot afirmar amb rotondutitat –i jo ho faig aquí, ara, i amb dos collon- que la nostra civilització ha arribat a la era de la felicitat. Perquè avui sí, avui ja ho podem dir: tots som savis i ho podem saber tot. Si tens google, ho saps tot. Hi havia un temps en que per saber alguna cosa, un havia de llegir, recordar i posar un mínim d’esforç per la seva part. Avui, gràcies a Deu, ja no cal, totes aquestes mariconades han passat a la prehistòria. Què vols saber? ¿angiografia plexiforme? ¿l’any del Tractat de Silèsia? ¿Fungions espistemiolars? ¿L’article setanta set de la llei reguladora d’activitats econòmiques? Tot al google i a la wikipedia. Tot el coneixement acumulat per la espècie humana perfectament ordenat just one click away. Les rates de biblioteca es moren a centenars, cauen com a mosques de velles i de fàstic. Ja fan anuncis de conexions a internet des de telèfons mòbils, i per aquest camí alguna cosa em diu que les implantacions d’Intels Inside el còrtex cerebral estan a la vuelta de la esquina. El google fent sinapsi. La fussió nuclear serà una mariconada comparada amb la fussió cerebral. Només em pregunto ¿i on ens fotran el botó de reset?, ¿com haurem de sortir per tornar a entrar? i (sobretot) ¿com ho haurem de fer per apretar el Control+Alt+ Supr?.

Grettings to the new brunette – Billy Bragg
The louder – Tara Jeane Oneil
Elle chante – Lavilliers/Cesarea Evora
Roka – Calexico

Deu Tot Poderòs (DTP)estava en ratxa quan va crear aquest tinglado. “Al setè dia va descansar”, això va deixar dit el seu escribà, secretari, recadero o com li vulguem dir. Potser va anar així: “tú!, apunta que m’he fet petar tot el curru en sis putus dies i al setè em rascaré els collons como está mandao, però no ho diguis així eh? posa-ho ben dit i que quedi bé”. Al final l’únic que sabem al cap dels milenis és que “al seté dia va descansar”. Però ¿i si això precisament va ser una llicència poètica del redactor? La història és si la vena lírica i grandiloqüent que hi ha per tota la Bíblia (amb totes aquestes esàtues de sal, becerrus d’or, sacrificis humans, cuernus entre parents i etcétera) és una cosa de DTP o és collita pròpia del seu o seus escribes. Vull dir, de la part més mundana de les sagrades escriptures (aquesta dels quernus i tal), ¿quina és inspiració divina i quina és vulgar inspiració artística humana?. Ho trobo un detall curiós perquè si al final resulta que tota aquesta vena estètica de culebron veneçulano és d’inspuració divina, allavonses tanta crítica a la telebasura i als culebrons seria com un sacrilegi, un anatema, ¿no? un atac directe al mismisim cànon estètic de DTP. Però potser no és així. Potser tots aquests assassinats i lius de faldilles és cosa dels diferents caps de comunicació de DTP. Una cosa així no resulta gens difícil de creure, perquè més o menys és el que passa actualment amb els polítics i els seus discursos i missatges. Crec que només hi ha un polític català que s’escriu ell mateix els discursos (i amb això no vull dir que sigui Deu, encara que es posi corones d’espines pa’ echar una risitas). Personalment valoro en molt la feina dels que escriuen discursos pels polítics perquè els pobres , no només han de fer un esforç de síntesi i simplificació del missatge (com qualsevol altre redactor) és que en el seu cas a més, ho han de fer per duplicat: perquè l’acabi entenent el qui ho escolti, però sobretot perquè ho pugui entendre qui l’ha de llegir.

Losing my religion – REM
A Russia – Antònia Font
Can’t stand losing you – The Police

Police han anunciat que es reuneixen per fer una gira: excel·lent notícia...pel seu compte corrent.
Please, please, please – Shout out louds
I love you down – Crowded House

Els vidres entelats del golf no consegueixen aïllar completament la parella de la resta del mon, sempre s’hi cola una resta de pensament exterior entre refregada i cop de cul, entre gota de suor i esgarrapada a l’esquena. Ell estripa amb les dents les calces d’ella però entre les seves dents es queda enganxat algun estorbo, un fil sueltu, un pensament esfilagarsat: segurament escrupols per l’edat d’ella. En tot cas res que no es pugui espantar amb una contundent mossegada al mugró dret. El xiscle d’ella el desperta definitivament d’escrupols tan inútils en moments compromesos com aquell. Amb una ma te ben apretada la nuca d’ella i amb l’altre rebusca per la guantera fins que troba la bola de goma vermella amb corretges negres. Xas xas xas...

Woman in a Bar – Lloyd Cole
Steal your thunder – Prefab Sprout
The light is always green – The Housemartins

Apa, salut i siau!

6 comentaris:

Jordi ha dit...

Amb aquest títol pensava que posaries el "Lament" dels Ultravox, mira. :)

Una pena lo del mp3.

Mr Towers ha dit...

ostres, saps que no la conec? els ultravox no els tinc gens seguits, només sé que son aussies (ho son, oi?).

Lo del mp3 no va ser una pena, lo que va ser una pena va ser el programa...menuda tarda vaig tenir, primer em va sortir aquest enjendru i després el partit...

Jordi ha dit...

Nonononononono.... Els Ultravox són britànics, i el Midge Ure, el seu solista, venia de Visage (sí, ja saps, els de "Fade to grey"). Després va fer en solitari cançonetes per anuncis de Swatch ("Breathe").

Les seves més conegudes són: "Vienna", "Dancing with tears in my eyes", "The voice" i "Hymn". "Lament" (boníssima) només és pels freaks com jo... ;)

Mr Towers ha dit...

Jodó, porto un Dr Alzeimer subío en la xepa...ara caic que els confonia amb els INXs (que aquestos sí que son aussies, oi??)

de la mítica Fade To Grey ("...one man in a lonely platform..." recorda al Rick de Casablanca, no?) els francesos Nouvelle Vague en van fer una most curious versió. De fet tot el disco és curios, son versions dels 80's siniestrilles rotllo bossa. Els he posat algun cop.

Jordi ha dit...

Sí, els INXs són aussies. I els "men at work" ("Who can it be now?").

Ignoraba lo de la versió francesa, la veritat. Sobre el significat de les lletres:

Regarding the meaning of the lyrics, Steve Strange gave an explanation in an interview on Bravo magazine [2]: "Not long ago I have been in Berlin and I looked over "the wall" to East Berlin [...] a tristess overview. Everything appeared being grey for me, weird, threatening– the barbed wire, the Vopos. And then I saw an old, tired man moving with a stick. Tired, disappointed of life. And there in mind the picture of Fade to Grey came to me: getting into grey, in the old age, sinking into nothing. This mood should the song tell about." It should be noted that the song's lyrics were not written by Strange."

Més info aquí. On si no?

Mr Towers ha dit...

;) bona, Dr J. I sí, també lliga lo de Berlin Est i en general la Europa de l'Est. Des de fora un s'imagina que viure allí aquells anys devia ser viure en blanc i negre (com viure al franquisme, això crec que ho diu Forges)