Vuelta al cole, Estiu 2007, 21 de setembre

Si us el volguéssiu baixar l’mp3 (tst, hi ha gent per tot) entreu al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar.

Dinah - Django Reinhardt

P6C, 99.8 fm, EJDM, “vuelta al cole”. Avançant d’esma pel camí de l’aigua se’n ve la vaca tota sola, és cega. D’un cop de roc llençat amb massa traça el vailet va buidar-li un ull, i a l’altre...ai.... se li ha fet un tel. La vaca és cega. Des de que al cole em van fer aprendre el poema de la vaca cega, fa tantíssims anys, la imatge de la puta vaca cega, trista i sola m’ha perseguit tot al llarg de la meva existència, pels cingles i racons més obscurs i amagats del meu subconscient. Per les cantonades dels pensaments i pels meus somnis, fins i tot els més humits. Estirant bent fort un mugró amb dos dits d’una ma i esgarrapant una natja amb l’altre mà, pegando sonoros cachitos, plas-plas-plas...i en el moment culminant, just a punt de començar la maniobra, a punt de penetrar, allà apareix ella, per darrera el capçal del llit, la depriment visió de la pobre vaca cega, trista i solitària. Sospito que una part del meu caràcter melancòlic és deu al tel de tristor provocat per la enorme testa braolant al cel de la pobra vaca cega, mentre ses companyes, pels cingles, per les comes, feien punts i aparts i liaven petes.

I Saw Stars - Django Reinhardt

Lo qual em dona per dues reflexions, dues: La primera és interrogar-me pels foscos motius que portaren a l’insigne avi Maragall a inspirar-se en un pobre animal tan denigrat i fet caldo, enlloc de per exemple, escriure un optimista oda a les boniques flors i violes de qualsevol Vall del Pirineu recentment urbanitzada, mentre se les menja la seva congènere riallera, la vaca que surt retratada als formatges holandesos. ¿Perquè Maragall, perquè? ¿perquè una vaca cega i no una vaca que riu? ¿potser el•leccions pel pessimisme com aquesta expliquen perquè Holanda estira del carro d’Europa i a nosaltres se’ns apaguen els trens i arriba tard la lectra? Fa 150 anys Espartero deia que calia bombardejar BCN cada 50 anys, perquè no s’oblidés qui tenia la paella pel mànec. Ara, molt més civilitzats i menys destralers, només cal de tant en tant un pase de tuerca a les infrastructures, ara una mica les autopistes, aquí la lectra, després els trens. Bah, res, simples especulacions ramaderes.

claire - fairground atraction
the moon is mine - fairground atraction

I la segona reflexió sobre els desastres psicològics que em propina la imatge de la vaca cega, encara avui, després de tants anys, es refereix a la capacitat del cole per tatuar indeleblement imatges i conceptes en els joves cranis dels púbers en formació. Tema d’absoluta actualitat, ara que estem de vuelta al cole.

Jo vaig anar al cole en una escola activa catalana durant els 70 i 80: això és, el tardo-franquisme i el post franquisme (perquè el franquisme, així a seques, mes que un moment històric és un peretu estat d’ànim, com les depresions cícliques o la regla femenina). En aquell cole, fins i tot en aquells anys ens van submergir en la bondat dels principis de la perfecció progressista: ens van portar a veure el cuirassat Potemkin, i ens van explicar que la dictadura del proletariat no era tan dictadura. Ens van submergir en els principis del perfecte catalanisme i del laicisme. Vam fer murals de l'onze de setembre, vam fer conjunts, subconjunts i interseccions, i ens van explicar el constructivisme morfosintàctic de Chomski. Al cap del carrer, res de nou, a uns ens menjaven el tarro així i a uns altres aixà. Diferents tatuatges, mateixa intenció. Uns anys després passes la grip de l’adolescència (amb les seves espinilles i la eterna insuficiència de sexe -compartit-), i després guanyes amplitud de mires, i fins i tot et pots acabar veient defensant con cerrazon y vehemencia les trinxeres contràries, superant-se a un mateix. Fins i tot en lo de l'acné i lo del dèficit de sexe no-solitari.

O sigui que a poc que un tingui dos dits de front, un te l’obligació de plantejar-se “què collons pretenia algú ensenyant-me el que em va ensenyar i tal com m’ho va ensenyar” Mal que sigui per felicitar-los.

5 les tropiques - Tryo les Mariols
China Boy - Django Reinhardt

Fa dos mesos, al cole de ma filla, ens van donar la llista de llibres de P3 (la classe de tres anys per tots aquells que per sort i per molts anys encara no estiguin familiaritzats amb terminologia infantil). Para mi pasmo un dels llibres era de religió, com matèria optativa. Em vaig preguntar, “Deu dels cels, ¿quin és el sentit d’explicar religió a un crio de tres anys? ¡tres anys!” El Deu dels cels no em va contestar, segurament per col•lusió d’interesos, així que vaig continuar el meu monòleg para mi mismo. Als tres anys ma filla encara no sap patinar, ni pedalar, ni nadar sense manguitus i de tant en tant encara se li escapa el pipi. Però en canvi al cole pot fer religió. Un concepte, la complexitat del qual encara em causa zozobra mental i vèrtig conceptual als meus anys. La setmana passada en una reunió ens van explicar que els nens que els seu pares havien escollit religió farien bàsicament el mateix que els que no: Una espècie “d’educació cívica”, el que sigui que vulgui dir això. Un triangula ràpidament que la matèria de religio als tres anys només és doncs una etiqueta. Una etiqueta que algú l’interessa penjar com més aviat millor a un crio. Una etiqueta buida de moment, però que sempre estarà allà disponible, per si cal rellenar d’alguna cosa o altra. Una etiqueta més que serà tatuada un cop més als cranis dels púbers en formació, tal com s’ha vingut fent els darrers milenis.

Shake The Moon - Marlango
High, low, Inn - Paris Combo

Així que ara, com cada setembre, els podreu començar a veure: els tatuadors implacables d’etiquetes, amb la pistola de tinta avançant amb la discreta determinació que donen tants segles d’experiència cap els crios de tres anys. Pobres bestioles, desprevingudes i distretes ni el veuen venir, com les vedelles al matadero quan ve el matarife amb professional sigil. Ni se n’adonaràn. Només fins al cap de 10 o 20 anys. Tots tatuadets. Però lo que tenen els tatuatges és que en el moment més imprevisible (quan s’aixeca una màniga o obres la boca per dir alguna cosa) blops, apareixen. La meva vaca cega, per exemple, sol deixar anar enormes bonyigues quan estic a punt de demanar-li foc a una noia de bon veure a la barra del Call o de l’Absenta.

Calendar - Paris Combo
I got rythm - Django Reinhardt
I've Found a New Baby - Django Reinhardt

Punt sis camp,99.8 FM, aquesta és la vuelta al cole del Jardí del Manicomi. Avançant d’esma pel camí de l’aigua. Una temporada més seguirem amb convenciment i entusiasme la ruta marcada en el planol, i evidentment, cada cop que se’ns presenti alguna distracció davant els nassos improvitzarem aleatoriament a babor o estribor, amb la mateixa determinació que el Titànic perseguia seu Iceberg. Perquè no, no va ser un accident. El Titànic no va ensopegar per casualitat amb la massa de gel. El Titanic venia perseguint aquell iceberg des de que va sortir del port, des de que el capità es va pujar la bragueta després de l’última pixada abans de llevar àncores, des de que el propietari va dir que era tan segur que era impossible que s’enfonses. El Titànic perseguia aquell iceberg des del mateix dia que va ser concebut, en una cursa desesperada. Igual que la nostra. Una cursa gratuïta i sense cap sentit, més enllà de que transcorrin les nostres horetes assignades sense incidències, en pos del seu final, l’acompliment del seu destí, l’aparellament mortal, com una mantis religiosa femella àvida de mascles potents i dotats. Nyam nyam, quiero mas dame mas oh si oh si Nyam nyam. Després de tanta exhuberància i exhibició només queda Pell i Ossos del mascle reproductor. Cadàvers en exquisida decadència. Olors de descomposició envasats en luxoses ampolles de colònia.

Hada Garland y las Vividas palabras - raülmoya y el trio miniña
Tiergarten - Rufus Wainwright
Marie marie - Marlenne Dietrich
Billets Doux - Django Reinhardt

I així seguirà una nova temporada la ruta de la seda. La vida està plena de cantonades en les que extraviar-se, per tant escollir la cantonada correcta per perdre’s (per perdre’s ben perdut i sense solució, quisir) és cosa complicada que i requereix dels cinc o sis sentits, o buenu, en tot cas dels que un tingui més a ma en aquell precís moment.

Swing from Paris - Django Reinhardt

Així que, amics, companys, família tota, prescindint de formalismes i mandangues, crec que aquest any no serà diferent de la resta. Per això, que no s’esperin gaires novetats: la més important el canvi de dia: ara passem als divendres a les onze de la nit, amb reposició els diumenges a les sis. Una altra novetat és la durada, que passa a ser de una hora. I poca cosa més. Què cony, després de 15 anys fent el mateix programa, ¿que es pot esperar? ¿algú es pensa que el Zapatones, el Sabio de Hortaleza, el gran i inigualable Aragones, canviarà el seu discurs futbolístic a la seva edat? No senyor, un home que insulta a un espectador amb el brutal “eres mas feo que un dos caballos, joputa”, no pot canviar el seu discurs. No, perquè en aquestes alçades el porta tatuat als plecs del seu prepuci. Pelín mas arriba de los pelos de gambas. A ell no li és donat de canviar de discurs perquè el bon ordre de les coses i la estètica no li ho permetrien. I a més ell no en sap més. Doncs aquí, al Jardí del Manicomi, lo mateix. Farem el que hem fet perquè no en sabem més. What you see is what it is.

Sotto Le Stelle Del Jazz - Paolo Conte
Via Con Me (Bis) - Paolo Conte
Limehouse blues - Django Reinhardt

La vuelta al cole. Quan vaig a portar o a busca a ma filla al cole, de vegades em ve al cap un conté del darrer llibre del Sergi Pàmies. Un en que el protagonista, en marxar de la festa de nadal del cole de sa filla, es creua amb un altre pare, un tio que havia conegut fa temps, un tio que resulta ser el seu ex-camell. Es saluden canvien quater frases sense molt sentit, i ja dins el cotxe i amb la filla dormida a la cadireta, el protagonista recorda la seva ja superada dependència a les drogues i la compara amb la nova dependència a la seva filla. Buenu, més enllà de lo extrem de la situació de les drogues del conte, i de la pregunta de qui depèn més de qui en aquests casos, la veritat és que la raó per la que em ve al cap el conte, és per aquesta sensació, que els col•legis es poden compartir (pels papes) en una espècie d’ascensor gegant. Un lloc que t’obliga a relacions socials forçades, amb gent amb qui només tens en comú que els respectius fills comparteixen classe. Gent que poden estar a les antípodes d’un mateix. Per sort, i igual com els asecensors tenen com a tema de conversa propi el de la metereologia (com lubricant social), els coles també tenen el seu. Hi ha tot el ventall de converses relacionades amb els crios que treuen de l’apuro del silenci social. A vegades, com en el conte, aquests ascensors gegants que son els col·legis, et tornen fantasmes del passat. I així (para tu sorpresa y/o pasmo), et pots arribar a creuar en un passadis amb algú sortit directament d’una vida anterior. De fa 10 o 20 anys, per exemple. Fins i tot i emulant la situació extrema del conte del Pàmies, et podries arribar a trobar per sorpresa, amb un vell amor perdut, ara mare d’una filla. Que podria ser una nena -preciosa, o amb ferros, o que no menja, o que és molt alta- i que, estirant encara més de la ficció, com un xiclet, podria arribar a ser – ves tú, inspiració de cuebron veneçulanu- la filla d’un mateix, la que un mai havia sabut ni mai sabrà que havia tingut. Apa, ja teniu què imaginar quan us creueu amb algún ex-amor pels passadisos del cole dels vostres crios.

Reflet - Paris Combo
Discordance - Paris Combo

Apa, salut i siau!