Si us el volguéssiu baixar l’mp3 (tst, hi ha gent per tot) entreu al ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar. If you do so, please feel free to leave your impressions in order to broaden the bits in the net.
D’jazz triubute – David Grumel (feat. Billie Holliday)
Newton es va passar tota la vida buscant les equacions que ordenaven tot l’univers, i a diferència de tota la resta de la humanitat, en va trobar algunes. Einsten i la teoria de la relativitat, ¿se la va treure amb improbos esforços del cervell (amb l’ajuda de fòrceps), o bé se li va apareixer, com ho solen fer les verges, mentres se l’estava espolsant después de pixar, com a qui en sec li ve la melodia de “hoy no me puedo levantar”? El cas és que després de E=mc2 es va passar tota la vida buscant la llei última del mon, la equació que expliques absolutament tot l’univers, la llei única, última i comprensiva de tot. Es va passar els últims anys de la seva vida buscant a Deu en les matemàtiques, buscant la equació de Deu, però llavors ja s’havia fet vell, i tots els joves físcs que havia engendrat la seva revolucionaria llei de la relativitat, eren quantics, és a dir relativistes, i el prenien pel pobre i nostàlgic abuelo cebolleta explicant batallitas. Ves tu, mira per on: el relativisme moral i la ordenació física dels maons de l’univers donant-se impúdicament la mà en public, ¿que dic donant-se la mà? Refregant-se embrutits, fotent-se mà, escarbant per entre les gomes elàstiques de les calcetes (doncs si, amics, en aquella època elles ja portaven tanguilles tiratxines), explorant amb les puntetes impacients i emocionades dels dits, nous i desconeguts territòris, foscos i humits però alhora acollidors. Benahurats els qui trobin aquest dificil camí en la foscor, benahurats els qui s’orientin només amb els dits per aquestes estranyes rutes, perquè ells seran els facilitadors del miracle de l’orgasme femení, i com és ben sabut, pocs tresors més preuats hi ha que una dona satisfeta. L’escalfament global ha derritit els gels polars i ha obert a la navegació el pas del Nord-Oest. En un banc del parc l’Avi Einstein contempla escandalitzat el groller aparellament del relativisme moral i la física quantica. I sí amics, va ser contemplant aquesta debacle que li van fer la cèlebre foto amb els ulls esbatantas i la llengua fora. Mentre tot allò a que havia dedicat els millors anys de la seva vida es derruia damunt seu, escombros, vigues, totxos, massa, energia, igualtats i variables. Tot per damunt el seu cap, amb gran estrèpit i una polsegada de l’òstia. Per sort portava casc i va salvar la vida, que no la dignitat.
Oh Bauer - Jeans Team
Keine Melodien (Extended Mix) - Jeans Team & MJ Lan
standing in the middle of nowhere - Gossip
I tantomismo, la equació que tant perseguia Einstein, la teoria del camp unificat, la tenia davant dels nassos, com la tenim tots nosaltres. Però, ah amigu míu!, nosaltres som molt més burros que ell, (o limitats per ser políticament correctes) i per tant no ens entretenim a rebuscar musaranyes per entre les fulles seques que la tardor a tirat: la evidència ens deslumbra com un post-it subratllat en fosforito, com un bon parell de glàndules mamaries. Per a tots nosaltres és ben clar el que unifica i ordena tot l’univers: money’s to tight to mention, money makes de world go round. Doneu-me una quantitat suficient de Massa Monetària i us aixecaré el mon. Arquímedes va ser tan clar en aquest punt, com pèssimament traduït, car, amics estimats, tots sabem que els traductors de grec clàssic son de lletres pures. L’apalancament financer, com el Fairy i el Messi, fa miracles. DA=C+I+G. Aquesta és la ordenació dels maons, aquesta és la primera llei de l’univers.
North American Scum - LCD Soundsystem
Pogo - Digitalism
Ruby - Kaiser Chiefs
Diuen els Kaiser Chiefs: “There is nothing I need except the function to breathe / But I’m not really fussed, doesn’t matter to me / Due to lack of interest tomorrow is cancelled / Let the clocks be reset and the pendulums held”. “There is nothing I need except the function to breathe” No necessito res més que la funció respiratoria. A la merda tota la resta, i que es pari el temps, i aquí pas i despues gloria. Si senyor, i jo em pregunto retòricament, ¿què necessito per viure, quins son els meus mínims requisits vitals? Respirar, menjar, beure, i què més... sexe, companyia... . Si el mon funciona, si cobrem la pasta de la nòmina, si tenim segureta social, play stations, anals intruders i ratlles de coca, és perquè la part de renda neta que no dediquem a necessitats bàsiques, el que ens sobra després d’haver dormit, menjat, begut i follat, tot el que no hem gastat en això, doncs ens ho gastem en consum. Tota la ingent quantita de pasta que ens gastem en “vive la vida”, (també conegut com “oci”) és el que makes the world go round. Les estadístiques estan per trencar-se, però sobre tot, estan per fer les servir per il·lustrar numèricament qualsevulla hipòtesi que ens sigui menester, la una o la seva contrària indistintament. O sigui que anem a procedir amb diligència i guants de cirurgià maxi-facial, (és a dir pel careto): Cada tio que es pilla un Porsche Cayenne a crèdit dona feina a 6,23 treballadors del sector de la banca, a 18,79 curriquis Alemanys, ( dels quals un 63,28% alts rossos i amb tripa cervessera, un 42,29% emmigrants de la europa meridional morenos i mal parlats, i un 45,27% turks dels que en desconec les costums) i també dona feina a 24.326,56 xinesos de la indústria auxiliar de l’automoció, petits, esquifits i grocs, i amb terrible saque per l’arros. SOS.
Bristol - Herman Dune
Lose Control - James
Hands Away - Interpol
Com a individus individuals, gastem en necessitats bàsiques i primordials (menjar, beure, posar i treure) 1/3 part de tota la pasta que tenim. La resta, fins a les 2/3 parts de Gasto que fem no el dediquem a necessitats bàsiques. Dediquem una immensa part del nostre temps a guanyar pasta més enllà de la que necessitem per cobrir les nostres necessitats bàsiques. Si només curressim per cobrir just el que necessitem estrictament per viure ens hi podriem fotre a les 8 de la matinada i plegar a les 10 del matí. I la resta del dia rascant-nos els ous. Sisis, talqualteloquento. Però som gasius i cobdiciosos, i volem més benestar que la mínima cobertura de necessitats bàsiques. Després de retozar hores y hores, de practicar mil postures entre llençols suats, tacarrosos i encrostats, i d’encetar-nos la minga de tant treure-i-posar, encara ens preguntem ¿i perquè no en fotem un altre? Ambició is the name of the game. I els gadgets comercials estan aquí per a satisfer-la. Satisfacció: Oh si mas, dame mas, oh si que plaser....dame mas. Masses informes de consumidors uniformats amb americanes grises i corbates roses surten cada matí per guanyar-se el pa. Però, que cony el pa! Ni el pa, ni la sal, ni la universitat del crio! Ni la hipoteca. Opulencia. No: sortim amb les PDA entre les dents, per fer bategar el pols de la economia, el PIB es mou al ritme de bpm i rpm. Fem accelerar el PIB a cop de factura, cremem la visa, a principi de mes les cues del Pryca son kilomètriques. Cada primer cap de setmana de més, les caixeres treballen a doble torn, i el dissabte que lliuren, els hi sona el mobil reclamant-les d’urgència a la garita registradora. Els seus novis es queden al llit, empalmats i frustats per no poder satisfer els seus lúbrics desitjos, el milenari ritual de l’aparellament sabatí. Però oh, mascles impenitents, descanseu tranquils, car tota aquesta luxuria capada ha quedat sacrificada a una magna causa: humanos y humanas a producir! les dècimes d’increment del PIB s’acumulen, els comptes de resultats marquen el pas de la oca, uns quants avions de low cost es donen d’òsties a la pista per sortir el primer en direcció a una capital ex-comunista de l’Europa Central. Una executiva amb minifalda s’enxufa una clenxa pel nas al labavo abans del briefing i el que li puja directe al cervell, el subidón de veritat no és la coca, sinó les dècimes del PIB, Renta nacional en expansió, tirant a tota òstia per les seves artèries, que son les artèries de tots
smile - lilly allen
boy from school - Hot Chip
relax, take it easy - mika
Paradoxalment les línies de producció més rendibles de la indústria farmacèutica no son les que cobreixen necesitats sanitàries primàries sinó les que es dediquen a oci. Curiós no? Més intoxicacions de bolets la setmana vinent aquí al Jardí del Manicomi, Apa, salut i siau!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada