Sirenes!!! Tardor 2007, 23 de novembre

Guillamino - Somnis de llop

Quants ostions monumentals no han passat segons després d’entusiastes exclamacions rotllo “ara si! aquesta és la bona! la ocasió de la meva vida! amb aquesta despego definitivament per tocar la lluna”. Amb aquesta mateixa entusiasta (i al mateix temps inconscient) idea comencem aquesta nit. Si senyor, Ezequiel Vió la Rueda, i Jo He Vist la Llum. Crec que he trobat el fil que li convé seguir a aquest programa, i lo seu és, un cop trobat i decidit, estirar i estirar d’aquest fil durant aquesta horeta, fins convertir-lo en un cabdell embullat ratllant l’absurd, retorçant l’argument com un filferro qual culebron veneçolanu esnifat amb polvos d'Ariel mal tallats. Torçant lo i doblegant-lo amb tombs, corbes, guardarails i paelles. Arrossos, sangries, capotes i monteras. Viva la fiesta! Vivan lah caenas! En fi, deia que –i segueixo al meu rotllo- aquesta és la bona, avui triomfarem. Si senyor, he vist la llum: és taronja i fa pampallugues. És la sirena del camió de la brossa que em ve a recollir, a mi, i a qualsevol de les meves entusiastes idees que s’atreveixi a escapar-se’m per la meva debilment autocensurada boca... però ara mateix li estic fent senyals al conductor des de la finestra de l’estudi perquè s’esperi, que torni a passar d’aquí una hora o així, just acabi amb aquest assumpte del programa. Reus (encara) més net. Els serveis secrets de recollida selectiva de radio-escombraria no descansen ni un segon. Apatrullando la ciutat, com àngels exterminadors de tonteries sensesentit. Però a pesar de tot s’ha d’intentar, s’ha de provar, i aquí estem. Despegar i capotar, despegar i capotar, despegar i capotar, la bipolaritat de sempre: l’enèsim intent de superació personal seguit immediatament de l’enèsim estrepitós fracàs. La vella i coneguda cadència rítmica, els duets del Sinatra, el minuet de l’aparellament, la dansa del ventríloc i el seu ninot de plàstic, el mateix ninot que triomfa i per tant folla molt més que el pobre, vell i decrèpit artista de varietats que li fot la ma per darrera. La caricatura un cop més superant el caricaturista, la ficció triomfant sobre la realitat. Les sirenes finals s’acosten, i no són les antiaèries d’un atac post-nuclear sinó les des la brigada reusenca de neteja selectiva. La recollida selectiva de brossa al servei de la salut pública i mental. Atacs quirúrgics preventius. La higiene mental acabarà amb mi. Però Red Pèrill sobreviurà.

Red Pèrill - Bravadú
Umpah Pah - Raons de pes

Follar i parlar formen una estranya parella. Tenen paral·lelismes i també perpendicularitats. Les perpendicularitats són més divertides però castiguen enormement les zones lumbars i engonals masculines. Les paral·leles en canvi corren juntes com dos vies del tren que només es toquen (com adolescents en zel) quan cauen en un forat de l’AVE. Les metàfores geomètriques s’embosquen per atacar-te traïdorament quan menys t’ho esperes. Els punts geomètrics dels punts del pla comunicacional son quisquillosos, amb un toc de voyeurs i un deix clitoridià. Paraula i orgasme, llenguatge i ejaculació, duets ad infinitum. Monòlegs, diàlegs i taules rodones. Actes de comunicació fonda, profunda, i també d’egoisme, clar: a mi em passa moltes vegades que dic paraules a l’altre que tinc davant (o sota, o damunt, o darrere, l’ordre dels productes no altera els factors de conversió), només per adonar-me que he obert la boca per sentir-me a mi mateix. Molts cops és millor un bon monòlegs que un mal diàleg. Molts cops es millor tancar la boca perquè de boca tancada no en surten mosques, ni sobretot monuments a la sub-comunicació com aquest. Parlar i follar, curiós duet. A vegades parles tan fort que fas mal a la gola de qui fa veure que t’escolta, - però en realitat només ho fingeix, està amb les orelles obertes solsament perquè toca, perquè els dissabtes a l'agenda hi posa "parlar". Parlar per parlar, o parlar per no haver de parlar. Intercanvi social contra auto satisfacció introspectiva. No sé, a vegades fot més ràbia quedar-se callat a mitja frase buscant la paraula que ha desaparegut, que no pas quedar-se destrempat a mig polvo buscant l’erecció perduda de sopeton, així, xas! Perquè clar que els dos son actes de comunicació, ja sigui comunicació intensa i transcendent, ja sigui superficial (de sodoku, vaja). Al final, mentre que la comunicació sexual que s’ha tallat la pots re-iniciar en mode manual, lingual (o mira, fins i tot tirant pel recte, amb algun artilugi faliforme que trobis per allí) en canvi l’incomoditat d’un silenci a mitja frase no l’arregles ni baixant-te els pantalons.

Antònia Font - Ses Bombes Atòmiques
“Futbolista professional / que ja t’has retirat / no tens alegria / ses teves vies retronassals / son autopistes / d’un joc de simpaties”
Antònia Font - Darrera Una Revista

Dues seguides d’Antònia Font. Mentre les triava, preparant el programa a casa, em vaig adonar que m’havia repassat com qui no vol, gairebé tota la seva discografia, com un campeón. La conclusió és que em podria passar hores i hores escoltant Antònia Font, igual com també –vaig pensar per associació d’idees- em podria passar hores i hores fotent el mateix polvo, posant i traient, posant i traient, posant i traient, ad aeternum i ad ainfinitum. Però important: sense acabar-lo, sense voler arribar al segon micronèssim de l’èxtasi i la explosió, sabent per veu de la Sra. Experiència que res del que vingui després d’aquest segon podrà ja superar els previs. Lo important aquí és la sensació de no voler que s’acabi mai, de no arribar mai al final, d’estar perpètuament en el moment immediatament prèvia a l’explosió i a l’èxtasi, però –repeteixo- bàsic no arribar-hi mai. Un límit de n quan tendeix a infinit, la paradoxa grega de la llança i la tortuga, l’horitzó al que mai pots arribar. Un perpetu moment pre-extasi. L’impossible desig de deformar el temps per convertir un segon, un minut, en un infinit. Deformar el temps fins convertir-lo en un spaguetti etern que no s’acabi mai, com quan t’acostes a un forat negre i la gravetat distorsiona l’espai i el temps. Això últim plagiat directa i patillerament del gran Rai, gran entre grans.

Golpes Bajos - Malos Tiempos Para la Lírica
Gabinete Caligari - golpes
Gabinete Caligari & Loquillo - Caray
Chris Isaak - Back On Your Side

Ella, com totes les elles que vas perdent pel camí, era preciosa. Era preciosa, bonica, romàntica i amb uns petits pits encantadors, que només em deixava tocar les nits clares d’estiu si queia en impar i rojo. I la vaig perdre. La vaig perdre dins un calaix desordenat d’un escriptori ple de bolis bic sense tinta, posavasos vells de cartró dur, papers plens de taxadures i paquets de paper de liar “smoking”. He perdut claus, apostes, calçotets i depriments exàmens amb quatres-noranta-cincs. He perdut el Nord, el Sud, la vergonya, i amb ella també he perdut el sentit d’orientació: de com caure amb una mínim de dignitat ben orientada. Molts cops em giro i veig el llarg rastre que vaig deixant darrera meu de distraccions, oblits, detalls, grapadores, canvis mal tornats, Gintonics de Bombays Saphires abocats damunt de barres de bars en girar-me a demanar foc a una noia guapa que ni conec, i multes sense pagar. Veig una ristra de galledes on he ficat sistemàticament els peus, ara l’un ara l’altre, amb metodologia, fundamento, i tesón. Un peu darrera l’altre i una altre vegada l’un. Oblido ingressar la hipoteca, anar a buscar el pa, donar les gràcies, i recollir el paquet bomba. Em deixo el cap, la cartera, i el mangui albano-kosovar m’acaba d’agrair d’haver-me deixat l’alarma sense connectar. La inconsistència i la inconstància amagada darrera cada gest, les badades desplegades en arcs voltaics per sobre la meva sombra, la distracció emboscada entre les meves neurones... i ella amb els seus preciosos pitets, els que només podia tocar certes nit d’estiu, oblidada dins un calaix d’escriptori, o potser era -ara no recordo bé- dins una maleta de viatge blava amb una cinta facturada cap un aeroport d’alguna petita ciutat de l’Europa Oriental. O igual la vaig oblidar aquell cop, sola a la barra d’aquella bar de Salou, un dissabte a les tantes de la matinada de fa tants i tants anys, mentre jo, fent esses majúscules (o zetes minúscules, la cal·ligrafia mai ha estat el meu fort) buscava una i una altra vegada una galleda, no ja per ficar la pota, sinó directament para “echar la pota”.

Chris Isaak - Pretty Girls Don't Cry
Scott Walker - The old man's back again
Ozark Henry - sweet instigator
The Velvet Underground - Perfect Day

Apa, Salut i Siau