di-vagation’s, tardor 2007, 16 de novembre

Reitero, fa tres setmanes un incident tècnic va deixar la emissora en precari, de manera que tots els programes s’estan fent en directe. Així que per segon cop en 7 o 8 anys, El Jardí del Manicomi ha tornat a sortir en rigorós directe. Això també vol dir que no s’ha pogut enregistrar el programa, d’aquí que el que penjaré tan avia pugui, son les cançons soles que han sonat aquest divendres. Si us les voleu baixar, en quant estiguin disponibles, as always: ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar.

El Arrancacorazones - Pez

Estremidores revelacions passionals:
Ella: creí que no llegarias nunca...
Ell: ¿está dormido?
Ella: si
Ella: oh... rápido, por favor
Ell: no espera... no tengas prisa.... es mucho mejor despacio
Ella: que vamos a hacer?
Ell: no amaremos.... por ultima vez
Ella: por ultima vez.... no! no lo soportaria, no lo soportaria...

P6C, 99.8 FM, El Jardí del Manicomi, di-vagation’s. Alguns opten a un consell d’administració, o la glòria. Altres opten a la re-elecció. Nosaltres molt més modestament optem a la divagació. Així que durant aquesta horeta procurarem divagar amb lleugeresa. Transitarem de Pe a Pe: des d’aquesta meravella de l’electrònica de Pez “el arrancacorazones”, a la rumba de Peret que tancarà el programa. Es sol dir que el que enriqueix més d’un viatge no és arribar al destí, sinó la experiència del trànsit. No ho se, deu ser veritat (sempre i quan no t’adormis durant el viatge). Encara que ben mirat, alguns somnis -bàsicament els humits- m’han enriquit més interiorments, que no pas el paisatge transitat. Una interessant discussió. Personalment sempre m’he trobat més agust sobre la ficció que sobre la realitat, sovint massa encorsetada. A més somniar és gràtix, i això sempre és un bon argument comercial. Ho podem acabar de discutir en una hora. Entre els que encara quedeu desperts, clar. Mentrestant, quedin-se, si us plau, amb el samplejat de riff guitarra que sona en aquesta bonica peça de Pez, que encabat podrem sentir l’original en la cançó d’on la va extreure: aquesta meravella de Scott Walker “The Seventh seal“, basada en la famosa pel·lícula de l’Ingmar Bergman.

The seventh seal - Scott Walker

Why can't God touch me with a sign
Perhaps there's no one there answered the booth
And Death hid within his cloak and smiled

This morning I played chess with Death said the knight
We played that he might grant me time
My bishop and my knight will shatter his flanks
And still I might feel God's heart in mine

And through confession's grille Death's laughter was heard
The knight cried No you've cheated me!
But still I'll find a way
We'll meet once again and once again
Continue to play

They met within the woods the knight his squire and friends
And Death said now the game shall end
The final move was made
The knight hung his head
And said you've won I've nothing left to play

The minstrel filled with visions sang to his love
To look against the stormy sky
The knight his squire and friends
Their hands held as one
Solemnly danced toward the dawn

His hourglass in his hand his scythe by his side
The master Death he leads them on
The rain will wash away the tears from their faces
And as the thunder cracked they were gone

Bela Lugosi's Dead - Bauhaus
The thrill is gone - Patricia Barber

“The thrill is gone, love was grand when love was new, birds where singing “i love you” now I don’t apeal to you, this is the end, so I pretend.... Sky is blue” una altre tremebunda crònica d’un final de cicle amoròs. sky is blue, el cielo es azul, el cel és blau. El cel és blau, ¿qui el desblauarà? el desblauador que el desblaui, serà probablement el primer capullu que volent-se fer el graciós, llenci una pedra a l’estany d’aigües quietes i calmades. Tranquil·les en la superfície però que es van enterbolint i emponzoñando tal com guanyen profunditat. Aquests estanys perduts pel mig de la natura amaguen molta merda de profunditat, cal anar al tantu. Doncs, total, que el graciós passava per allí i va trobar que era una bona idea tirar una pedra a l’aigua sense pensar en el punt d’equilibri local que trencava perquè sí, perquè mira, per fer algo, gent així, capaces de destroçar gratuïtament coses perquè si n'hi ha per totes les cantonades. Doncs, total, que el capullu devia pensar que els problemes personals son com les ones concèntriques, que en el moment de l’impacte de la pedra, la intensitat és insoportable, però que va disminuint tal com les anelles es van expandint, i perd força en quedar més allunyada i repartida en molta més superfície. La socialització de les onades. La expansió dels problemes. Els desequilibris lítics. La canalització dels rius. El drenatge dels sifons. La Hidràulica en tot el seu esplendor.

Lover Man - Ike Quebec
Easy Comes Easy Goes - Rebecka Tornqvist
Jazz of Two Cities - Lenny Tristano & Warne Marsh

De gran m’agradaria ser divagador professional. Saber moure els llavis perpètuament sense dir res transcendent, res sòlid, res comprometedor, res de res. Com els glòbus que sortien de la boca de l’Anacleto o l’Abuelo Cebolleta. Però tinc el pensament anclat a ras de terra (mira, no se, a mi el pensament no se’m sap ancorar, només anclar). Lastrat per peces de plom. De vegades no se si soc un plom o tinc plom a les venes. Però em desvio, disgrego, perdo el fil. Això vol dir que vaig per bon camí. O al menys pel camí que volia. Segueixo, doncs. M’agradaria divagar eternament, sense dir res transcendent, res important, res compromès, res de res. Un pur acte de comunicació en estat gasos. M’agradaria saber enllaçar paraules ingràvides unes amb altres, tal com el Tarzan i la Xita enllaçaven lianes. Però en la selva de la comunicació, quan deixo endarrera una paraula i suspès al buit, allargo la ma per agafar la següent, no trobo res, no em puc agafar a res sòlid, ni líquid, només aire buit, i caic en les profunditats insondables del silenci. Mal asuntu, caure per accident en el silenci. Perquè caure en la desesperació, en la beguda, en el joc, o fins i tot caure en la prostitució, almenys te com a retribució una certa imatge de looser enrotllat. En canvi caure en el silenci només et garanteix caure en l’oblit. D’avui a molts anys.

Let's Wade In The Water - Marlena Shaw
Ordinary Joe - Terry Callier
More Love, That's What We Need - The Gospel Classics
When Love Slips Away - Margo & The Marvettes
Wear It On Our Face - The Dells

Tinc un amic que sempre diu “ahh si pogues volar com un pàjaru”... doncs mira, no. A mi més que la feinada de batre les ales dels pàjarus, el que m’agradaria és flotar, rotllo ingràvidament, com un globus despistat, d’aquells que no acaben mai ni de pujar ni de baixar. T’imagines? És que a mi, la veritat. l’activitat sempre se m’ha fet costa amunt, així que qualsevol cosa que ajudi a vencer la llei de la gravetat, sempre és un cop de mà agradable. Un favor. La molície i la vaguicie. A la porta d’entrada de Siesta Records hi posa “no existe pasión mas poderosa que la pasion por la pereza”, cita de Bekett, diuen. A mi ja m’aniria be flotar dos pams per damunt de terra, deixa que la corrent m’emportés, i ja posats a demanar, per acabar de passar desapercebuts, posa’m un toc de transparència... bue, ni això, mira, amb una pinzellada de transllucidesa ja faria, per passar desapercebut. Passiu? Irresponsable? Escapista? No ho se, tinc els meus dubtes, al final, a l’hora de fer números, no se si acaben pesant més les tonteries dites o fetes quan podiem estar callats o quiets, o pesen més les coses mínimament interessants que no s’han fet o no s’han dit per estar quiets i callats (per indecissió, passivitat o escapisme). “Ni tant ni tan poc”, diuen. “Al punt mig hi ha la virtud” diuen. Però jo hi he anat algunes vegades al punt mig, i l’únic que hi he trobat, després de rebuscar entre capses de sabates plenes de pols i pots de vidre de Nocilla buits, és el centre de gravetat. Que de fet, és d’on volia escapar flotant... de la gravetat quisir.

Amor Amargo - Bruno Lomas
Ciudad Solitaria - Mina
Levantate - Antonio Flores "El Pescailla"
Papa Cunill: El Muerto Vivo - Papa Cunill
La Bomba Gitana - El Noi
xavi – Peret

En fi, amics, El Final. Un cop acabats, després d’aquest desplegament de poder rumbero, i si em disculpeu, em vaig a passar primer pel Green Dog, que queda aquí al costat mateix, per aprofitat el gran estat de fòrma del DJ resident, en gran amic Jordi Escoda, el cap de programes d’aquesta casa, i desprès, pel Pilé, on també és preceptiu aprofitar l’estat de gràcia del gran Quique Lérida als plats.
Senyors, aquests son els meus consells, i aquesta és la Sang de l' aliança nova i eterna, vesada per vosaltres i per tots els homes, en remissió dels pecats. Feu això que és el meu memorial. Qui estigui lliure de culpa que tanqui el gas en sortir i deixi la clau a la bústia (o butzó pels iconoclastas).

Apa, Salut i Siau!
PD: segueixen els problemas informàtics, ço que vol dir que encara no es pot enregistrar el programa, així que he penjat una llangonissa-mp3 de tots els temes que han sonat Així a pelu. Pero, al tantu, que estem de rebaixes: pel mateix preu, hi ha 15 minuts extres, 4 cançons que no han sonat en directe (les que estan en cursiva en el post), però no m’he atrevit a la crueltat de treure-les, pobretes, elles també son tan boniques....