Suspès en l'aire, Primavera 2008, 16 de maig
Suspès en l'aire - Ja t'ho diré
P6R, 99.8 FM, EJDM, aqui tenim un programa que va a la pota coixa, saltant amb visibles dificultats sobre un peu, el musical, mentre que l’altre està “suspès en l’aire”, en el buit, penja d’un filet de baba –“hilillos de plastilina”, quan hi penso encara ric ara, per no plorar, ric; i ja ha perdut dos eleccions, el paio-. En fi, a lo nostru, Un programa a la pota coixa, i el peu que va saltan boing-boing-boing, ho fa sobre una base més o menys sòlida, la d’algunes cançons noves -més o menys noves- que últimament he estat escoltat i m’han agradat, sobretot el cap de setmana passat, escoltant bastanta música mentre estava bricolageando a brochazo limpio, a rodillazo limpio per ser més exacte, rodillazo de rodillo, no de rodilla… but we’ll come to this latter, com deia un professor meu quan li preguntaven alguna cosa que no sabia.
Secret Beach - Brad Mehldau Trio
“We’ll come to this latter”, com un latiguillo, com una pala de pingpong pegant-li a la pregunta (artefactes ambdos –el latigillu i la pala- també aptes per trencar rutines, sobretot sexuals, spalsh-splash-splash, oh sí-sí, oh-més-més... jave iu eve traied? bat uans aguén, uil queim to dis leiter). En fi, deia del latiguillu lingüístic del meu professor. “We’ll came to this latter”, deia. Un enorme parking, omplert al principi de preguntes mai respostes, de dubtes irresolts, i finalment atapeït fins les canyeries a ras de sostre d’escepticisme sobre lo que sabia el tio aquell, i lo que ens podia ensenyar, el George aquell. Es deia George i era de Sierra Leona, o de Costa d’Ivori o un lloc així, alt, trenta i pico, i un accent africà molt marcat que a mi m’ajudava a entedre el seu anglès (però que desconcertava a la resta de britànics del grup) “we’ll came to this latter”, deia per guanyar temps, per posposar una resposta que probablement mai tindria, per evitar mirar els ulls de l’interrogador. Alt, el tio. I reia. Sempre reia, reia per tot, tot li feia una gràcia desmesurada. El sexe també. També li feia gràcia. La seva apetència sexual també semblava desmesurada. George no-se-que-més, es deia, bién.
Doncs això. Es deia George no-recordo-què-més, però sí recordo la extranya manera com parlava de sexe: com d’amagat, sil·labejant en veu baixa, un secret, una confidència. No parava de treure el tema, ta-ta-ta-ta, però de reull, saps? No et mirava mai, saps? Bien. Vivia en un cutxitril, una habitació d’uns 15-20 m2 amb cuina i water separats per parets de fullola, en un enorme edifici decimonònic (georgià? Victorià? No se), un antic casalot noble d’habitacions enormes i altíssimes, amb tabics de fullola que servien per partir-les en habitacions, convertint-les en més petites i així donar més pasta al Landlord que passava a cobrar setmanalment. Gran filldeputa per cert, el Landlor, Steve o una cosa així, tenia la galta travessada per un tajo amb un be de deu de punts de sutura, a saber com se'l devia fotre el tajo aquell, saps? Bién. Un putu cutxitril, George no-se-com vivia al segon pis, i jo a la planta baixa.
the big parade - BEN VAUGHN
Solíem prendre junts algunes pints al pub de la cantonada. Em preguntava sovint si tenia novia -sí-, si em vindria a veure –probablement-, quan –segurament per nadal-. Si jo anava amb altres ties –no-, lo bona que estava aquella tia de la barra –aha-, i els pits que tenia –aha aha-, i (reullant a dreta i esquerra rotllo peli d’espies al Berlin Oriental el 1969) lo que li agradaria follar-se-la –aha-, i (amb un susurro inaudible) si a mi també –i uai not?-, i si que et sembla, l’entrem? –i... pos no tiu, quina presa- Bien. I llavorens, reullant continuament, em deia, com disculpant-se, “és que soc catòlic, sats? practicant”, si tingués gavardina s’hauria pujat el coll, “¿i tu?” “psse, pel context, per cultura, per dir algo” li deia, però no entenia de què li parlava, ¿sats? “així no deuràs practicar sexe amb la teva novia fins el casament, ¿no?” “No, no te res a veure”. Llavors, em costava molt entendre’l, entre lo justet del meu idioma, el seu accent, lo baix que parlava, i que continuament estava girant la cara a dreta i esquerra. “El dimoni del sexe em crema per dins, sats? em consumeix...” deia, “...soc una llauna de gasolina i les dones el meu mexero, saps?” em deia sense mirar-me “Se que és pecat, pecat... pecat, fer-ho fora del matrimoni, sats? Sé que em condemno cada cop, saps?” allí estava aquell gran home, tan alt i tan negre, buscant aprovació i consol espiritual, a tartamudejades, sats? Implorant confessió, comprensió, què se jo... tot el que fes falta. En aquell punt jo ja solia portar una excel·lent taja, un soberano pedal. Desbordava la generositat i bonhomia d’un perfecte director espiritual, sats?. El putu rei del mambo. La imbatible combinació entre la Dra Francis que escoltava de petit a ca mons avis, i el Sr Lobo. El Sr Francis Lobo en puta plena forma, sats? Mr Francis Wolf en campanya electoral, en gira mediàtica pol pub de la esquina. Bién.
“al meu país vaig tenir dues novies, ¿sats?” seguien les confidències “les vaig respectar a les dues. A dures penes, però em vaig poder contenir: no les vaig arribar a desvirgar ¿sats?” deia l’amic “Però el dimoni em consumia per dins, ¿sats? les vaig convèncer ... els hi vaig ensenyar a... vam fer...” i llavors mirava perdudament les seves cotxambroses sabates, ara la puntera dreta, ara l’esquerra... pobre George, tio, tens el tarro encallat ¿sats? ¿que necesites? ¿una ajuda? ¿T’estiro de la llengua? ¿completo la línia de punts? ¿vau fer sexe oral, amic George?” i aprovava tímidament amb el cap... “¿més, encara? ¿vols que t’estiri més de la llengua? Va ser sexe anal, també? Vau fer també sexe anal, amic George?” i queia un segon assentiment per terra, com la caiguda lenta però majestuosa d’un globus aerostàtic inflamat. Bién.
Straight 'Til Sunrise - Barry Adamson
El primer cop que va passar tota aquesta història em va incomodar profundament, a pesar de la enorme taja que portava sobre. La vegada que feia 4 o 5 ja em donava soberanament pel cul ¿sats?: ell acabava pagant les rondes i tots tenim el nostre preu. El meu era llavors irrisori, però això no impedia que actués com un bon professional, amb la dignitat d’un mercenari de l’alcohol ¿sats?.
Bién. Finalment la meva novia d’aleshores, arribava. Les llums de Nadal il·luminant els carrers i tal, tota aquesta lamentable ambientació. Bién. La nit abans d’anar-la a buscar a l’aeroport vam anar a fer unes pints amb el George no-se-què, (¿Robinson, Jackson, Andrews? Bah). Desprès d’unes agòniques converses circulars vam arribar al punt de sempre: el dimoni del sexe il·luminant aquell pub a llamarada límpia, qual pou de petroli durant la primera guerra d’Irak. Aquest cop, però, l’amic Geroge semblava més nerviós, ratllant la histèria. Bién. Com fos va trobar forces per agafar carrerilla: “...i doncs, si dius que practiqueu sexe amb la teva novia, ¿com penses que...? ¿creus que...? ¿que et semblaria si...?” me’l vaig mirar. Llavors, ell va aixecar la vista per tornar-me la mirada, i em va preguntar amb una veu cavernària que sortia del seu interior més fosc: “creus que li agradaria ficar-se al llit amb mi? i amb tu també, si vols, tots tres?”. Allavors vaig arreplegar tot el professionalisme que vaig poder d’entre les 5 o 6 pints que portava a sobre aquella nit, per contestar-li, “George, my friend... You see... we’ll come to this latter”.
I Could Love You - Barry Adamson
From ghost town - Robert Forster
P6R, 99.8 FM, EJDM, aqui tenim un programa que va a la pota coixa, saltant amb visibles dificultats sobre un peu, el musical, mentre que l’altre està “suspès en l’aire”, en el buit, penja d’un filet de baba –“hilillos de plastilina”, quan hi penso encara ric ara, per no plorar, ric; i ja ha perdut dos eleccions, el paio-. En fi, a lo nostru, Un programa a la pota coixa, i el peu que va saltan boing-boing-boing, ho fa sobre una base més o menys sòlida, la d’algunes cançons noves -més o menys noves- que últimament he estat escoltat i m’han agradat, sobretot el cap de setmana passat, escoltant bastanta música mentre estava bricolageando a brochazo limpio, a rodillazo limpio per ser més exacte, rodillazo de rodillo, no de rodilla… but we’ll come to this latter, com deia un professor meu quan li preguntaven alguna cosa que no sabia.
Secret Beach - Brad Mehldau Trio
“We’ll come to this latter”, com un latiguillo, com una pala de pingpong pegant-li a la pregunta (artefactes ambdos –el latigillu i la pala- també aptes per trencar rutines, sobretot sexuals, spalsh-splash-splash, oh sí-sí, oh-més-més... jave iu eve traied? bat uans aguén, uil queim to dis leiter). En fi, deia del latiguillu lingüístic del meu professor. “We’ll came to this latter”, deia. Un enorme parking, omplert al principi de preguntes mai respostes, de dubtes irresolts, i finalment atapeït fins les canyeries a ras de sostre d’escepticisme sobre lo que sabia el tio aquell, i lo que ens podia ensenyar, el George aquell. Es deia George i era de Sierra Leona, o de Costa d’Ivori o un lloc així, alt, trenta i pico, i un accent africà molt marcat que a mi m’ajudava a entedre el seu anglès (però que desconcertava a la resta de britànics del grup) “we’ll came to this latter”, deia per guanyar temps, per posposar una resposta que probablement mai tindria, per evitar mirar els ulls de l’interrogador. Alt, el tio. I reia. Sempre reia, reia per tot, tot li feia una gràcia desmesurada. El sexe també. També li feia gràcia. La seva apetència sexual també semblava desmesurada. George no-se-que-més, es deia, bién.
Doncs això. Es deia George no-recordo-què-més, però sí recordo la extranya manera com parlava de sexe: com d’amagat, sil·labejant en veu baixa, un secret, una confidència. No parava de treure el tema, ta-ta-ta-ta, però de reull, saps? No et mirava mai, saps? Bien. Vivia en un cutxitril, una habitació d’uns 15-20 m2 amb cuina i water separats per parets de fullola, en un enorme edifici decimonònic (georgià? Victorià? No se), un antic casalot noble d’habitacions enormes i altíssimes, amb tabics de fullola que servien per partir-les en habitacions, convertint-les en més petites i així donar més pasta al Landlord que passava a cobrar setmanalment. Gran filldeputa per cert, el Landlor, Steve o una cosa així, tenia la galta travessada per un tajo amb un be de deu de punts de sutura, a saber com se'l devia fotre el tajo aquell, saps? Bién. Un putu cutxitril, George no-se-com vivia al segon pis, i jo a la planta baixa.
the big parade - BEN VAUGHN
Solíem prendre junts algunes pints al pub de la cantonada. Em preguntava sovint si tenia novia -sí-, si em vindria a veure –probablement-, quan –segurament per nadal-. Si jo anava amb altres ties –no-, lo bona que estava aquella tia de la barra –aha-, i els pits que tenia –aha aha-, i (reullant a dreta i esquerra rotllo peli d’espies al Berlin Oriental el 1969) lo que li agradaria follar-se-la –aha-, i (amb un susurro inaudible) si a mi també –i uai not?-, i si que et sembla, l’entrem? –i... pos no tiu, quina presa- Bien. I llavorens, reullant continuament, em deia, com disculpant-se, “és que soc catòlic, sats? practicant”, si tingués gavardina s’hauria pujat el coll, “¿i tu?” “psse, pel context, per cultura, per dir algo” li deia, però no entenia de què li parlava, ¿sats? “així no deuràs practicar sexe amb la teva novia fins el casament, ¿no?” “No, no te res a veure”. Llavors, em costava molt entendre’l, entre lo justet del meu idioma, el seu accent, lo baix que parlava, i que continuament estava girant la cara a dreta i esquerra. “El dimoni del sexe em crema per dins, sats? em consumeix...” deia, “...soc una llauna de gasolina i les dones el meu mexero, saps?” em deia sense mirar-me “Se que és pecat, pecat... pecat, fer-ho fora del matrimoni, sats? Sé que em condemno cada cop, saps?” allí estava aquell gran home, tan alt i tan negre, buscant aprovació i consol espiritual, a tartamudejades, sats? Implorant confessió, comprensió, què se jo... tot el que fes falta. En aquell punt jo ja solia portar una excel·lent taja, un soberano pedal. Desbordava la generositat i bonhomia d’un perfecte director espiritual, sats?. El putu rei del mambo. La imbatible combinació entre la Dra Francis que escoltava de petit a ca mons avis, i el Sr Lobo. El Sr Francis Lobo en puta plena forma, sats? Mr Francis Wolf en campanya electoral, en gira mediàtica pol pub de la esquina. Bién.
“al meu país vaig tenir dues novies, ¿sats?” seguien les confidències “les vaig respectar a les dues. A dures penes, però em vaig poder contenir: no les vaig arribar a desvirgar ¿sats?” deia l’amic “Però el dimoni em consumia per dins, ¿sats? les vaig convèncer ... els hi vaig ensenyar a... vam fer...” i llavors mirava perdudament les seves cotxambroses sabates, ara la puntera dreta, ara l’esquerra... pobre George, tio, tens el tarro encallat ¿sats? ¿que necesites? ¿una ajuda? ¿T’estiro de la llengua? ¿completo la línia de punts? ¿vau fer sexe oral, amic George?” i aprovava tímidament amb el cap... “¿més, encara? ¿vols que t’estiri més de la llengua? Va ser sexe anal, també? Vau fer també sexe anal, amic George?” i queia un segon assentiment per terra, com la caiguda lenta però majestuosa d’un globus aerostàtic inflamat. Bién.
Straight 'Til Sunrise - Barry Adamson
El primer cop que va passar tota aquesta història em va incomodar profundament, a pesar de la enorme taja que portava sobre. La vegada que feia 4 o 5 ja em donava soberanament pel cul ¿sats?: ell acabava pagant les rondes i tots tenim el nostre preu. El meu era llavors irrisori, però això no impedia que actués com un bon professional, amb la dignitat d’un mercenari de l’alcohol ¿sats?.
Bién. Finalment la meva novia d’aleshores, arribava. Les llums de Nadal il·luminant els carrers i tal, tota aquesta lamentable ambientació. Bién. La nit abans d’anar-la a buscar a l’aeroport vam anar a fer unes pints amb el George no-se-què, (¿Robinson, Jackson, Andrews? Bah). Desprès d’unes agòniques converses circulars vam arribar al punt de sempre: el dimoni del sexe il·luminant aquell pub a llamarada límpia, qual pou de petroli durant la primera guerra d’Irak. Aquest cop, però, l’amic Geroge semblava més nerviós, ratllant la histèria. Bién. Com fos va trobar forces per agafar carrerilla: “...i doncs, si dius que practiqueu sexe amb la teva novia, ¿com penses que...? ¿creus que...? ¿que et semblaria si...?” me’l vaig mirar. Llavors, ell va aixecar la vista per tornar-me la mirada, i em va preguntar amb una veu cavernària que sortia del seu interior més fosc: “creus que li agradaria ficar-se al llit amb mi? i amb tu també, si vols, tots tres?”. Allavors vaig arreplegar tot el professionalisme que vaig poder d’entre les 5 o 6 pints que portava a sobre aquella nit, per contestar-li, “George, my friend... You see... we’ll come to this latter”.
I Could Love You - Barry Adamson
From ghost town - Robert Forster
Hi ha discos marcats per les circumpstàncies, aquests n’és un: "The evangelist" del Robert Forster. Conté les últimes cançons que Forster i Grant McLennan van compondre junts pel seu grup The Go-Betwens (ressucitat el 2000 després d'haver-lo dissol el 1989) abans de la mort de McLennan. Va patir un atac de cor el 2006 a casa seva, a Brisbane. Un tò general d'elegia dominan tot el disc. Entranyable, per això. Com l'homentage del Serrat al Bardagí a la cançó del fantasma del Paquebot Francès del Port de Marsella. Molt entranyable i bonic.
Demon days - Robert Forster
Estava guapa i radiante, amb uns texans que li marcaven un cul molt bonic i una samarreta vermella, i quan ens vam trobar aquell matí, de casualitat al mig del carrer, ens vam saludar més o menys efusivament, ens vam fer petons tots tres, i ella li va arreglar carinyosament el cabell al meu amic. Van estar parlant un momentet de les típiques obvietats de parella, ¿que plegaràs tard? ¿has aparcat el cotxe molt lluny? ¿que farem per dinar? Ens veiem a casa, xau-xau, més petons, despedida i fundido en negro, Stop. El meu amic i jo vam continuar caminant pel mig del carrer peatonal, creuant-nos amb desconegudes noies, algunes guapes, algunes no. I gent conectada als cascs, als auriculars, aparentment evadits a una diferent dimensió sideral, exilats voluntàris a un altre univers, el musical. Exilats a qui aquella estoneta vaig envejar i pels que m’hauria volgut canviar de lloc ya mismo, punt.
No feia ni vint minuts que el meu amic m’havia explicat davant un café amb llet -amarg com una punyalda trapaera- com l’altre dissabte s’havia follat a alguna-qui-fos (a lo que ens importa ara és totalment irrellevant), dins el seu cotxe, escaramuza amb tanta incomoditat com clandestinitat. No li vaig dir el que pensava, clar. Prou complicacions té conviure amb l’engany com per afegir turbulències morals a les vides dels demès, crios a la sortida del cole trepitjant furiosament tolls d’aigua enfangada, esquitxos als pantalons perfectament planxat d’algun comptables divorciat de camí cap el bingo.
Caminant - Roger Mas
Goigs de la Mare de Déu del Claustre de Solsona - Roger Mas
La resistencia - Sr. Chinarro
No descarto que d’aqui un temps més o menys llarg, la humanitat desaparegui tal com la coneixem ara. Una conflagració nuclear, una pandèmia de sífils africana galopante, una intoxicació alimentària mundial causada per, no sé, una partida de calamars enllaunats en mal estat, radioactius o genèticament mutats en anxoves d’aigua dolça (coses més rares ens ha portat la globalització). El com és lo de menys, lo que importa és la imatge d’humanitat desmebrada post-cataclisme mundial, els quatre gats que quedin passejant-se vestits amb pells de conill, (enganys, enganys i enganys: com sempre gat per llebre). El perquè, amics, és lo de menys, el que compta és la idea de les pelis catastrofistes, Mad max, el dia dels trífids, o ja d’un palo més caseru, el mecanoscrit del segon origen. Bien. No se vull dir, si els guionistes de Holliwood han ficcionat com a extravagants i fantàstiques, tonteries aparentement inversemblants (té, mira, lo dels avions de l’11S mateix) i que després –sorprenentment- han acabat passant, doncs, cony, dic jo, ¿i perquè no pot acabar passant també lo del cataclisme, la humanitat tornant a començar de zero?. Quan això passi, queridísimo hermano, cap rastre de tecnologia quedarà: ni ipods, ni minipimers, ni maquinetes de fer punta. A la mierda TeraBites, HD TV sets, ni LOST, ni Youporn, ni polles. Un pal i una tablilla de fang, per escriure i a cagar i pixar a la via. Té, ni això, perquè no hi haurà vies: els pocs rails que quedin dels AVEs els arrancaran per fer tanques pel bestiar. Em desvio, com sempre. Deia una tablilla de fang i un pal per contar vaques i gallines –bussines continuarà sent bussines, això sí-. No quedarà res, serà curiós de veure, costums de la era moderna desconectades del seu origen, tallades d’arrel, consqüències arrencades de les seves causes, oblidades en un parell de generacions. Com la història de la pota de cabrit de Nadal que tota la vida la família havia cuinat tallant-la per la meitat, fins que una besneta va preguntar perquè la tallaven per posar-la al forn si hi cabia sencera, sense que ningú sabés més motiu que el “sempre s’ha fet així”, fins que una tia-besavia va recordar que de petita, veia a sa mare tallant-la perquè en el forn de ferro forjat que tenien fa 3 generacions no hi cabia sencera. Ya te digo, una tablilla de fang i un palet per contar burros i ovelles a les fires de bestiar. I si estan conformes en el tracte posaràn algo així com els nostres dos punts i un tancar parèntesi :), o escriuran LOL. I si no estan conformes posaran dos punts i un obrir parèntesi :( Restes d’emoticons, naufragis desconectats per sempre més de la nostra era digital ;)
its the end of the world as we know it - REM
Man-Sized Wreath - REM
Estava guapa i radiante, amb uns texans que li marcaven un cul molt bonic i una samarreta vermella, i quan ens vam trobar aquell matí, de casualitat al mig del carrer, ens vam saludar més o menys efusivament, ens vam fer petons tots tres, i ella li va arreglar carinyosament el cabell al meu amic. Van estar parlant un momentet de les típiques obvietats de parella, ¿que plegaràs tard? ¿has aparcat el cotxe molt lluny? ¿que farem per dinar? Ens veiem a casa, xau-xau, més petons, despedida i fundido en negro, Stop. El meu amic i jo vam continuar caminant pel mig del carrer peatonal, creuant-nos amb desconegudes noies, algunes guapes, algunes no. I gent conectada als cascs, als auriculars, aparentment evadits a una diferent dimensió sideral, exilats voluntàris a un altre univers, el musical. Exilats a qui aquella estoneta vaig envejar i pels que m’hauria volgut canviar de lloc ya mismo, punt.
No feia ni vint minuts que el meu amic m’havia explicat davant un café amb llet -amarg com una punyalda trapaera- com l’altre dissabte s’havia follat a alguna-qui-fos (a lo que ens importa ara és totalment irrellevant), dins el seu cotxe, escaramuza amb tanta incomoditat com clandestinitat. No li vaig dir el que pensava, clar. Prou complicacions té conviure amb l’engany com per afegir turbulències morals a les vides dels demès, crios a la sortida del cole trepitjant furiosament tolls d’aigua enfangada, esquitxos als pantalons perfectament planxat d’algun comptables divorciat de camí cap el bingo.
Caminant - Roger Mas
Goigs de la Mare de Déu del Claustre de Solsona - Roger Mas
La resistencia - Sr. Chinarro
No descarto que d’aqui un temps més o menys llarg, la humanitat desaparegui tal com la coneixem ara. Una conflagració nuclear, una pandèmia de sífils africana galopante, una intoxicació alimentària mundial causada per, no sé, una partida de calamars enllaunats en mal estat, radioactius o genèticament mutats en anxoves d’aigua dolça (coses més rares ens ha portat la globalització). El com és lo de menys, lo que importa és la imatge d’humanitat desmebrada post-cataclisme mundial, els quatre gats que quedin passejant-se vestits amb pells de conill, (enganys, enganys i enganys: com sempre gat per llebre). El perquè, amics, és lo de menys, el que compta és la idea de les pelis catastrofistes, Mad max, el dia dels trífids, o ja d’un palo més caseru, el mecanoscrit del segon origen. Bien. No se vull dir, si els guionistes de Holliwood han ficcionat com a extravagants i fantàstiques, tonteries aparentement inversemblants (té, mira, lo dels avions de l’11S mateix) i que després –sorprenentment- han acabat passant, doncs, cony, dic jo, ¿i perquè no pot acabar passant també lo del cataclisme, la humanitat tornant a començar de zero?. Quan això passi, queridísimo hermano, cap rastre de tecnologia quedarà: ni ipods, ni minipimers, ni maquinetes de fer punta. A la mierda TeraBites, HD TV sets, ni LOST, ni Youporn, ni polles. Un pal i una tablilla de fang, per escriure i a cagar i pixar a la via. Té, ni això, perquè no hi haurà vies: els pocs rails que quedin dels AVEs els arrancaran per fer tanques pel bestiar. Em desvio, com sempre. Deia una tablilla de fang i un pal per contar vaques i gallines –bussines continuarà sent bussines, això sí-. No quedarà res, serà curiós de veure, costums de la era moderna desconectades del seu origen, tallades d’arrel, consqüències arrencades de les seves causes, oblidades en un parell de generacions. Com la història de la pota de cabrit de Nadal que tota la vida la família havia cuinat tallant-la per la meitat, fins que una besneta va preguntar perquè la tallaven per posar-la al forn si hi cabia sencera, sense que ningú sabés més motiu que el “sempre s’ha fet així”, fins que una tia-besavia va recordar que de petita, veia a sa mare tallant-la perquè en el forn de ferro forjat que tenien fa 3 generacions no hi cabia sencera. Ya te digo, una tablilla de fang i un palet per contar burros i ovelles a les fires de bestiar. I si estan conformes en el tracte posaràn algo així com els nostres dos punts i un tancar parèntesi :), o escriuran LOL. I si no estan conformes posaran dos punts i un obrir parèntesi :( Restes d’emoticons, naufragis desconectats per sempre més de la nostra era digital ;)
its the end of the world as we know it - REM
Man-Sized Wreath - REM
Apa, salut i siau!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada