Todo va ¿bien? 23 de maig, Primavera 2008

Pst, no he tingut connexió en tot el cap de setmana, així que no podré penjar el programa fins dimarts. Sorry.

Todo va bien – Los Sencillos

La cosa va començar com una gotellada d’aquelles d’estiu, que així de sopetòn, sense com va ni com ve, comencen a caure enormes gotots com grans de raïm, com monedes, que quan exploten violentament contra la terra suelta causen cràters lunars -inserir aquí escena presa amb objectiu macro tipus programa d'insectes del 33 després de dinar. Escena de gotes de pluja d'abeja Maya i Flip també fa-. Allavonses, tu et quedes tan sorprès per aquesta violència que no et pares a pensar fins quan plourà, ni les conseqüències que tindrà sobre tu. Pos eso, el dilluns passat en cosa de mitja hora: 1) vaig perdre, evaporat en el limbo informàtic, el word en que havia treballat les darreres 5 hores 2) un cop repicat a marxes forçades, la connexió a intenné que m’hauria permès enviar-lo abans de la deathline es va morir. Bien. Emprenyat com una mona em vaig piltrar.

El dimarts matí em van comunicar una preocupant notícia familiar. Res de vida o mort però si de tocacollons. A la mitja hora una altra preocupant notícia acadèmica. I a mig matí van esclatar quasi consecutivament un parell de temes de feina implicant unes bones hores laborals extres. Res greu agafant aquests successos d’un en un, però per fixar-s’hi una mica agafats així en conjunt.

El dimecres havia de comprar una cosa ineludiblement, final d'un termini determinat. Tenia un missatge de la botiga avisant-me que havia arribat el meu article. M’hi vaig passar, per comprovar incrèdul, que m’havia passat l’únic dia de l’any que tanquen per inventari. Aquí sí. Aquí ja em vaig dir, “tiu, altantu-altantu que això ja és molt seriu: aqui t’estàs jugant els quartos amb el DESTÍ –així en majúscules- altantu que la cosa ve de cul, eh?”. Quisir, el més elemental sentit de la prudència obliga a prendre mesures de protecció en casos tan clars. Cony ¿que no prens el paraigües per quan et cau una gotellada a sobre?, doncs quan et cau una xorrejada de contrarietats també t’has de posar l’impermeable.

Allavonses, quan entro en alguna d’aquestes zones de turbulències temporals, que –rotllo nau espaial dins una pluja de meteoritos- et venen mastegots de cara a dreta i esquerra, la meva tàctica consisteix en el principi de la tortuga: introspeccionar-se dins la pròpia closca-impermeable, i –desprès de descartar inútils reaccions tipus ¡¡Oh-Diosssesss-Del-Destino!! ¿¿Porque-A-Mi??- aplicar el programa de tres punts: a) conduïr la moto amb extremissima precaució, igual com quan condueixes en mullat, que no és qüestió d’anar provocant al destí b) practicar as much sex as posible durant aquesta adversa temporada, en el benentès que una activitat sexual rica i plena acaba compensant de llarg qualsevol infortuni amb que el destí et posi a prova i c) músicalment escapar-se dels lirismes desfermats i de les cançons que furguen destempladament les entranyes amb un vell tornavís rovellat. No, en tiempos de desazon s’imposa l’efervesència musical per compensar la tendència general cap la melancolia.

Així aquest programa es converteix en una aplicació pràctica del punt c) (¿es pot dir punt, o s’ha de dir lletra?). Un programa sense mes xixa ni substància que el purament musical (que , calla tú, tampoc és moc de pav, no?). Cançons rapidilles, distretes, enfocades cap a les ganes de disfrutar, europop en bones dosis, electromelodies en altres, alguns violins disco-funk, i nanananas de fons....

Stoned out of my mind – The Chi-lites
La revolució sexual – La Casa Azul
Sonido Total – The Pinker Tones
Parlez vous anglais? – Mr Katerine
Dear Diary – Roisin Murphy
Suburbia – Pet Shop Boys
Round & Round – New Order

Els somnis son la cosa més privada que tenim. I els psicoanalistes uns xafarders de cuidadu armats de coartada científica. M’estranya que els famosos encara no en venguin exclusives, dels seus somnis.

Promised Land – The Styl Council
Matter of time – Tahiti 80
Rise and Shine – Cardigans
Who do you thing you are – Sanit Etienne
Martín se ha ido – Family

Hi havia un temps en que podia individualitzar estius. Allí estaven ells, perfectament categoritzats i aliniats a l'estanteria, conceptes finits, comptables, acabats en ells mateixos. El primer cigarro, la primera mamada, la primera caiguda en moto...

Ara tot es una pasta informe i indistingible. Confusió. Una amorfa aglomeració de bicicletes, motos, xurrupaylles i ressaques...

Breakaway – The Valentines
Xavi – Peret
Falling and Laughing – Orange Juice
Totalmente a favor – Miqui Puig
Sipping on the sweet nectar – Jens Lekman

Apa, salut i siau!