Segon no-programa consecutiu (aquest degut al pont). Però com a més de ser un no-programa és un sí-post, ens permetrem la llicència bloggètica de fer una piruleta temporal axí que, tot i que el programa s’emet els divendres, parlarem d’una cosa que va passar el dissabte 3 de maig:
Els Marlango van tocar al Teatre Bartrina el dissabte i EJDM -naturalment hehe- hi va ser. L’actuació va començar pitjor que la de la darrera vegada. Primer perquè na Leonor Watling no es va presentar amb el mateix esplendid (/ espectacular) escot que el darrer cop . Aquell mateix que cada cop que s’acotxava per recollir l’ampolla d’aigua et transportava a un altre univers, el dels matins del dia de reis de quan crios. Oh, sí, aquell escot... mi reccordo... records que desitjaria no m’abandonessin mai car diria molt poc i molt mal de les meves futures apetències sensuals. Però en la vida no tot són escots (no tot: quasi tot). Hi ha altres coses, com la musica. I en aquest aspecte les 3-4 primeres cançons del concert van bordejar perillosament la cara més exterior de la debacle per planes i buides d’ànima i esperit. Allà estava jo preguntant-me com era possible que m’estigues aburrint tant amb una xica tan guapíssima, uns músics tan collonuts (el bateria sobretot), un so tan apabullant, un joc dialèctic entre ella i el pianista tan simpàtic i ocurrent, i una ambientació estètico-músical tan lograda (tota la banda impecablement trajeada amb americana & corbata negre contra camisa blanca; més endavant na Leonor els donà permís per soltar-se: “ya os podeis quitar las americanas que estais igual de guapos” curiosament només li va fer cas el que anava més sueltu, el bateria). Però sí, m’aburria: el que veia i escoltava ho podia analitzar i racionalitzar, senyal que no m’havia absorbit els sentits, senyal que no ho sentia. Aquelles primeres cançons avançaven molt treballosament, com enmig d’un camp de neu que cobris fins el genolls. Semblaven tenir dificultats per fer esclatar les cançons, per conduïr-les al clímax. Pujaven la intensitat al tran-tran i allà es quedaven, com polvos sense orgasme final i redemptor, alguns amb manxades més fortes i violentes i d’altres així, més reposadets.
Perdre l’ànima de les cançons és un perill en grups tan condicionats per una estètica sonora tan volgudament marcada, en el seu cas d’aquest palu jazzy-lounge-Cabaret: arreglos sonors originals i vistosos, trompeta-piano. Però igual acabes posant per davant aquesta sonoritat tan característica sobre les cançons (¿Una mica com el Everything But The Girl?).
En fi, fos com fos, crec que als 20-25 minuts les seves cançons em van atrapar finalment, coincidint amb “hold me tight” el primer single del disc de l’any passat (“hay canciones que en lugar de escribirlas tu, te escogen ellas a ti o sea que es cuestion que cuando te busquen te encuentren trabajando. Nosotros ahún creemos que esta pertenece a alguien y que qualquier dia puede venir a reclamarnosla, así que mientras, mas vale disfrutar de ella” ens va explicar Alejandro Pelayo, el pianista just abans de toacar-la). I a fe meva que la vam disfrutar tot el Bartrina en llenazo assoluto d’aquest popillo troton amb –sí, aquest sí- orgasme final alliberador. Sí, crec que va ser a partir d’aquí que la cosa va començar a fluir amb naturalitat i sentiment, i jo em vaig dedicar a sentir i és per això que no puc explicar gaire res més del concert.
PD: diu que el Roland Gift dels Fine Young Cannibals (She drives me crazy...) és tiet del Frank Rijkard ;)
Automatic Imperfection - Marlango
Party People - CatPeople
Shake The Moon - Marlango
Perfect Day - Lou Reed
Hold me light - Marlango
Pyjama de soie - Katerine
Pequeño Vals - Marlango
Poses - Rufus Wainwright
Days Are Tired - Marlango
Les Abeilles- Jérémie Kisling
Shout - Marlango
Twist Party - Los Straitjackets
Never trust me - Marlango
dance! dance! dance! - Marlango
London Girl - The Pogues
Don't Do It Some More - The Cindermen
The 'In' Crowd - Dobie Gray
Little Deuce Coupe - Beach Boys
Els Marlango van tocar al Teatre Bartrina el dissabte i EJDM -naturalment hehe- hi va ser. L’actuació va començar pitjor que la de la darrera vegada. Primer perquè na Leonor Watling no es va presentar amb el mateix esplendid (/ espectacular) escot que el darrer cop . Aquell mateix que cada cop que s’acotxava per recollir l’ampolla d’aigua et transportava a un altre univers, el dels matins del dia de reis de quan crios. Oh, sí, aquell escot... mi reccordo... records que desitjaria no m’abandonessin mai car diria molt poc i molt mal de les meves futures apetències sensuals. Però en la vida no tot són escots (no tot: quasi tot). Hi ha altres coses, com la musica. I en aquest aspecte les 3-4 primeres cançons del concert van bordejar perillosament la cara més exterior de la debacle per planes i buides d’ànima i esperit. Allà estava jo preguntant-me com era possible que m’estigues aburrint tant amb una xica tan guapíssima, uns músics tan collonuts (el bateria sobretot), un so tan apabullant, un joc dialèctic entre ella i el pianista tan simpàtic i ocurrent, i una ambientació estètico-músical tan lograda (tota la banda impecablement trajeada amb americana & corbata negre contra camisa blanca; més endavant na Leonor els donà permís per soltar-se: “ya os podeis quitar las americanas que estais igual de guapos” curiosament només li va fer cas el que anava més sueltu, el bateria). Però sí, m’aburria: el que veia i escoltava ho podia analitzar i racionalitzar, senyal que no m’havia absorbit els sentits, senyal que no ho sentia. Aquelles primeres cançons avançaven molt treballosament, com enmig d’un camp de neu que cobris fins el genolls. Semblaven tenir dificultats per fer esclatar les cançons, per conduïr-les al clímax. Pujaven la intensitat al tran-tran i allà es quedaven, com polvos sense orgasme final i redemptor, alguns amb manxades més fortes i violentes i d’altres així, més reposadets.
Perdre l’ànima de les cançons és un perill en grups tan condicionats per una estètica sonora tan volgudament marcada, en el seu cas d’aquest palu jazzy-lounge-Cabaret: arreglos sonors originals i vistosos, trompeta-piano. Però igual acabes posant per davant aquesta sonoritat tan característica sobre les cançons (¿Una mica com el Everything But The Girl?).
En fi, fos com fos, crec que als 20-25 minuts les seves cançons em van atrapar finalment, coincidint amb “hold me tight” el primer single del disc de l’any passat (“hay canciones que en lugar de escribirlas tu, te escogen ellas a ti o sea que es cuestion que cuando te busquen te encuentren trabajando. Nosotros ahún creemos que esta pertenece a alguien y que qualquier dia puede venir a reclamarnosla, así que mientras, mas vale disfrutar de ella” ens va explicar Alejandro Pelayo, el pianista just abans de toacar-la). I a fe meva que la vam disfrutar tot el Bartrina en llenazo assoluto d’aquest popillo troton amb –sí, aquest sí- orgasme final alliberador. Sí, crec que va ser a partir d’aquí que la cosa va començar a fluir amb naturalitat i sentiment, i jo em vaig dedicar a sentir i és per això que no puc explicar gaire res més del concert.
PD: diu que el Roland Gift dels Fine Young Cannibals (She drives me crazy...) és tiet del Frank Rijkard ;)
Automatic Imperfection - Marlango
Party People - CatPeople
Shake The Moon - Marlango
Perfect Day - Lou Reed
Hold me light - Marlango
Pyjama de soie - Katerine
Pequeño Vals - Marlango
Poses - Rufus Wainwright
Days Are Tired - Marlango
Les Abeilles- Jérémie Kisling
Shout - Marlango
Twist Party - Los Straitjackets
Never trust me - Marlango
dance! dance! dance! - Marlango
London Girl - The Pogues
Don't Do It Some More - The Cindermen
The 'In' Crowd - Dobie Gray
Little Deuce Coupe - Beach Boys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada