Festival de Fi de Curs, Estiu 2008, 27 de juny

Thinkin' Bout You Baby - American Spring

Aquesta meravella de cançó és d’American Spring, que eren la dóna del Brian Wilson (ara ja ex), i la seva cunyada (ara també ex) i amant (ara també ex). Brian Wilson va produïr el disc i va composar la majoria de cançons sobre el 71 o 72. Així comencem l’últim programa de la temporada 2007-2008 del Jardí del Manicomi. A partir del dimarts que ve (dilluns es festa a Reus, ole, ole ole) a P6 Radio comença la temporada d’estiu, i doncs, naltrus pleguem. Final de curs. I com tots els finals de cursos, toca festival. Aquests últims dies per totes les escoles, guarderies i sex-shops han proliferat festivals perquè els alumnes demostressin tot el que han après durant el curs (a part de tajar-se i manosear-se), i així fer babejar a papes, mames i avis congregats davant l'espectacle –oh guaita que be fa la lateral la nena-, i també, de pas, per que els papes tinguessim la nostra dosis de pensaments impurs veient les incitadores evolucions de la profe de dancing dels/de les nostres vastagus/vastaguesses. Oh Diosss, aparta de mi este cáliz.

Juventud - Tiza

Bien. Al Jardi del Manicomi no serem menys, i pel nostru particular festival de fi de curs hem preparat algunes de les cançons que hem posat durant aquesta temporada, sense més ordre ni criteri que anar omplint el cistell com quan pilles ofertes al Lidl. Amb tots vostés, els nens i nenes de P3 ens ensenyaràn com deconstruïr una central nuclear de buxaca amb proistos únicament d’una cullera de postres i gomets de colors...

Sipping On The Sweet Nectar - Jens Lekman

"Last night I ran into my old life, still waiting for someone at the station, someone who never made it into my new life, so I called up Lisa, 'cause she's my only friend, "Lisa I don't know anymore, every heartbeat needs a reason""

Todo va bien - Los Sencillos
From ghost town - Robert Forster

Condueixo per una carretera recta i poc transitada amb el meu Nissan Micra blanc super S 1.3 amb els spoilers moltes rascats i marcats de tants cops, matrícula T- tal-i-qual - AN. Miro el carril contrari i veig com s’acosta un altre cotxe. Em desconcerto. Em suen les mans. És un Nissan Micra blanc super S 1.3 amb l’spoiler molt marcat i rascat, segurament de tants cops, amb matrícula T- qual-i-tal - AN. Ens passem a –no sé, ¿metro i mig? ¿dos metres? – a poca velocitat. Jo i l’altre conductor ens mirem a les cares. ¿sats? no crec que l’altre sigui jo, però... ¿sats? No se, a vegades... arriba un moment que no se... res no és descartable ¿sats?. Com dos universos paral·lels que es creuen desafiant tota llei geomètrica, perquè les paral·leles com tothom sap, només es creuen a l’infinit i quan el semàfor està verd, ¿qui apreta el botó verd dels semàfors? Miro com es perd pel retrovisor. Em sento com Charly Sheene a la lanxa de Hot Shots creuant-se amb Martin Sheene a la lanxa d’Apocalipse Now. Me’n recordo que encara tinc per llegir “al cor de les tenebres”. Al final de la recta arribo a un semàfor vermell, i naturalment paro. “From ghost town” de Robert Foster la vam posar a l’abril, és del seu darrer disc, el primer des de la mort del seu amic i co-lider dels GoBetweens Grant McLenan.

Love letter - Nick Cave & The Bad Seeds
Love Letters - Ketty Lester

El despertador va sonar a les 9:00. La part del llit on havia estat ella encara estava calenta, però jo encara ho estava més. Parlen de l’enorme poder evocador del perfum. De l’olor dels seus cabells escapant-se per entre els teixits descostis del seu coixí buit i tal. Pot ser. No diré que no. Però jo, aquella matinada, em vaig limitar a tocar-me furiosament recordant un dels polvos (de fet vaig agafar imatges del 3r, i del 4t, i la banda sonora, els gemecs del 2n i 1r). Em vaig dutxar, vaig esmorzar i vaig tancar la porta preguntant-me què faria de dinar. I remember that.

I Remember That - Prefab Sprout
Love Comes Quickly - Pet Shop Boys
S/M - Nekromantix

Suposem que ella es digués Silvia i fos de la Seu. La Silvia de la Seu. Suposem que, per dir algo, ell es digues Saül. Saül de Salou, així, ale, tot amb S, vinga. Posa que ho fessin 8 cops durant la nit, a intervals més o menys regulars de mitja hora. Posa que durant aquests vuit cops, la Silvia no hagués parat d’insultar el Saül. D’una manera tan baixa, zàfia i carretera que en alguns pics d’intensitat estigues a punt de fer-lo destrempar. Posa que en consumiendo els repetits actes, ella a crits desfogats li mentés a sa mare, l’adjectiu referit a macho cabrío, i les dubtoses opcions sexuals d’ell, tot això intercalat aleatòriament amb xiscles aguts i escandalosos cada cop que Silvia estava a punt de, o havia arribat a algun dels innumerables clímax que li va proporcionar l’interludi. Doncs bé, suposat tot això, com que –coses del destí- Saül no l’hauria vist mai més a la vida, no arribaria a saber mai si aquest era el comportament normal de Silvia, o és que ell li hauria inspirar especialment. L’immens interrogant que traginaria dins el tarro la resta de la seva vida.

Blue Moon - Billie Holiday
Moondance - Van Morrison

Aquesta última la vam posar el setembre, quan lo de doctor en Alaska, i un alter cop a l’abril, quan el programa de la lluna (alguna cosa tindrà la lluna quan surt de nit...), dedicat a llunàtics i tal. Un de molt remarcable, el Miquel Bauçà, dos punts cometes: “Ara, a l’estiu, els carrers són humits sota els plàtans. Elles, braços nus, sostenen caspetes amb clixés o balanços. Dins de certs autobusos n’hi ha més que a d’altres. El problema és d’anar ben endreçat, ser gentil, àgil i valent. Un procediment seria de dur també una carpeta atapeïda, acostar-se a una que dugués un polo blau, que, asseguda, repassés la seva lliço d’angles, i trabucar-li encontinent tots els papers per sobre els muscles descoberts, i així fer que s’ajupís a replegar-los... un assalt més directe? Potser fóra elegant, però extremament perillós: sé molt bé que dins dels autobusos les noies galtegen sovint admiradors urgents. L’Ajuntament ho sap, tot això, però fa com qui no hi és. Un cop més encara, les coses es mouen dins la improvisació i la furtivitat.”

Tears Dry On Their Own - Amy Winehouse
The old man's back again - Scott Walker

L’últim cop que ho vam fer va ser –números rodons- sobre les 6:50 i les 7:05 del matí, el despertador feia pampallugues amb números vermells. Es deia Sara, era mallorquina (li direm sa Sara doncs) i acabaria sent enginyera de telecos. Encabat em va fer un petó i em va dir que tenia tard, que havia d’anar a classe. Que em quedés dormint si volia. I va afegir alguna altra cosa. Però ja ni la vaig sentir: em vaig quedar fregit. Ni en el cas que hagués sentit aquesta cosa, això hauria canviat el final de la història, sobretot perquè aquesta història no ha existit mai. No va existir mai. Probablement no existirà mai. I doncs, no te final. Ni principi. Ni tant sols moral. “I seen a woman, standing in the snow, She was silent as she watched them take her man, Teardrops burned her cheeks, for she thought she'd heard, The shadow had left this land... His mother called him Ivan then she died”

Productes de neteja - Antònia Font
A partir de ahora - Grande-Marlaska

Apa, serà fins la propera que serà Deu sap quan. Salut i siau!