Cockteleria Ramos, primavera 2008, 20 de juny

Converzacione – Malabella

Fantàstica nit, clara, serena, tranquil·la, estel·lada de finals de juny, rematant la primavera. Toquem amb la punta dels dits Sant Joan, la festa tel·lúrica per excel·lència, que és dir lo mateix que la festa de la carn. La pedra i la carn. Som pedra i som carn: Aire dens, carregat d’electricitat sexual, per les cantonades les parelles es toquen i es refreguen amb lubricitat carnal, i en les terrasses, al voltant de xampus i altres destil·lats espirituosos, les tertulies masculines versen sobre les infinites formes del mugró femení . En consonancia amb aquest ambient festiu tenim un programet lleuger i facil de passar, sense transcendències i tal. I què millor que l’ambient distès i mundà d’una cockteleria? El programa d’avui es diu “cockteleria Ramos”, i el cocktail de la nit, en aquesta happy hour serà el Cosmopolitan. Combina de meravella amb l’essència diletant dels recopilatoris de Siesta Records que recuperen l’esperit de l’esasy leasening, 60’s A&M o Sergio Mendes i tal. Pero per sobre de tot això l’indiscutible rei en mantenir la ratlla del pantaló sempre ha estat Burt Bacharach. A ello pues.

I’ll never fall in love again – Deacon Blue
The look of love – Deacon Blue

A principis dels 90’s els Deacon Blue van voler homenatjar a una de les seves inspiracions i van preparar un Maxi de 4 cançons de Burt Bachara arreglades primorosament. Fa uns anys va sortir una recomanble caixa de tres CDs del Burt Bacharach: “Según se recoge en el excelente libreto que acompaña a la caja, Burt Bacharach comenzó a componer sus melodías escuchando a Charlie Parker y Claude DeBussy, lo que puede explicar la delicadeza y exquisitez de unas melodías imperecederas que encierran parte de los arreglos más complicados que se hicieron en su tiempo, a pesar de la sencillez que aparentan en su superficie.”

“Que el canon habitual en sus canciones estuviera ya asentado en 1.970 es buena prueba de que el genio a menudo aparece en los lugares más insospechados. Cuando voces como las de Aretha Franklin o Dionne Warwick -quienes podían cantar en plenitud de facultades y hacerlo sonar inmensamente suave- se combinaban con canciones de tan complicada simplicidad como “The Look Of Love” o “Do You Know The Way To San Jose” conseguían que sonaran incluso mejor.”

Acercandome a ti – Escarlatinas
What the world needs is love – Jackie DeShannon

Penjo el telèfon, m’aixeco de la taula, vaig a pixar, medito davant el grifo si em rento les mans o no. Aleatoriamente decideixo que sí, vamos, igual com podria haver sortit creu. Apreto el flush-flush però no hi ha ni gota de sabó, m’eixugo les mans amb un tovalló de paper. Baixo a la màquina de café, tiro 40 cèntims i medito si tallat a caputxino. Surt cara: apreto boto de tallat. Torno a la taula, Himalayes de papers, tots els vuit mils del mon. Damunt el teclat sis notes de tius que han trucat mentre no hi era. Amuntego les sis notes, aleatoriament n’agafo tres. Les estripo, primer en dos troços, després en quatre, i quan no les puc fer més petites, les tiro a la paperera. Destrueixo les proves. Em sento un Deu omnipoten, un creador de cabos sueltus, gent esperant una trucada que mai a la vida no es produirà. Un Deu omnipotent amb mala pràxi professional. Provo el tallat i em cremo la llengua.

Alma de surf – Los Caramelos
Reach for me – Nancy Wilson
Mais que nada – Sergio Mendes
It’s love that really counts – The Shirelles
Don’t go breaking my heart - The Burt Bacharach Orchestra & Chorus

Alegre despreucupacion, quisiera recordar tus negros ojos en la oscuridad, i tal. Si us plau, tirin dins un cocktelera plena fins a la seva quarta part de glaçons, i a continuació aboquin uns 40 ml de vodka, això és una cullerada i mitja –si és vodka a la llimona millor- i després uns altres 20 ml de Cointreau. Tot seguit omplin amb suc de gerds, suc de llima, i un xorro de bitter de taronja i agitin la cocktelera. Filtrin sobre un got llarg i amb això ja tenen un fantàstic Cosmopolitant gentilesa de cockteleria Ramos.

Menta y agua - La Buena Vida
Trains and boats and planes – Anita Harris
Be true to yourself – Bobby Wee

Dediquem la segona part del programa a un meravellos doble descubriment l’un conseqüència de l’altre. Navegava jo pel més que recomanable blog de l’amic Orbison, Melomaniàtic , dedicat a les revisions dels clàssics de la música, quan em vaig topar amb un enllaç que hi tenia: el blog “en busca del vinilo perdido” . Espectacular blog, obligada referència pel qui els hi agradin els clàssics, o de fet per qualsevol interessat en la música. Una de les darreres entrades parlava del recopilatori “Papagayo! The spanish Sunshine pop”: transcrit literalment amb un copypaste la crítica treta de “en busca del vinilo perdido” :

Hoy presentamos una joya que viene de una dimensión desconocida. Papagayo! The Spanish Sunshine Pop, es uno de los recopilatorios más sorprendentes y arrebatadores que he escuchado nunca, con veinticuatro canciones que dejan con los ojos abiertos, cada una de ellas un universo en sí misma, con el añadido de que quedaron perdidas en el tiempo: no sólo es difícil conocer alguna, sino también los grupos que las interpretan. Como indica el título, se busca un estilo pop rico en melodías y en estribillos, pero entregado a la magia y a la suntuosidad de unos arreglos que son herencia directa del estilo de sunshine pop californiano que se desarrolló a raíz de Pet Sounds de los Beach Boys. Lo gracioso del asunto es que esta colección demuestra hasta qué punto la historia de la música española se encuentra sumergida en sombras, más allá de los típicos nombres y discos que se suelen citar una y otra vez (tranquilos, aquí nunca hablaremos de flamenco).

Papagayo, The Spanish Sunshine Pop es uno de esos recopilatorios que cambian vidas y que ofrecen un placer y una felicidad sin precio. Por otro lado, su escucha resulta absolutamente imprescindible para dar luz a una dimensión desconocida de música en español que se alza alegremente al nivel de los tótems de referencia del estilo. Veinticuatro canciones de los años setenta, pero de un valor atemporal, y que se meriendan a los discos habitualmente citados en las revistas "profesionales" cuando hablan de esos años.”

Juventud - Tiza
Papagayo – Ellos y ellas
Sueños - Angeles

Seguim amb “papagayo! Spanish sunshine pop”, hem escoltat del grup Angeles, “sueños”. M’assento al llit encara adorimit, veig la finestra. Un pardal en una branca en un arbre. Al fons unes cases, i molt-molt més al fons el mar. No soc capaç de discernir si encara somnio o si ho veig, però com que estic adormit m’importa una merda (com quan vas tajat i tot et sempre curios i entretingut així sense més transcendència). Després estic pixant, encara adormit. Em torno a asseure al llit per posar-me les sabates. L’arbre amb la branca i les cases al fons i mes al fons el mar segueixen allí, però el pardal no. Encara estic adormit. Mai més no sabré si el pardal el vaig somniar o era de veritat, però m’importa una merda perquè total, oblido la immensa majoria de les coses que somnio. I també les que són de veritat.

Fue una lágrima – Elia y Elsiabeth
Lo bueno y lo malo – Joe y Luis
Igual que una noria - Canovas, Rodrigo y Guzmán
Sometimes - Tiza

Apa, salut, bon Sant Joan i siau!