Azzura, Estiu 2008, 13 de juny.

Sapore Di Sale - Gino Paoli

P6R, 99.8 FM, EJDM, “Azzurra”. Benvinguts tots a bord, acabin de passar i acomodin-se si us plau dins la cabina d’aquest submarí, em sembla que hi cabrem tots encara que sigui un humild mini-submarí de butxaca (ho sento el pressupost no dona per pijades-modernezes rotllo submarí nuclear amb piscina climatitzada, hipòdrom i pista de curling). Si us plau l’últim que tanqui l’escotilla. Amb la comporta hermèticament xapada ens submergirem por el proceloso i salat mar Mediterrani, direcció oest amb destí un país de la meva infantesa. Viatjarem al màxim de profunditat que doni la meva memòria. Quan era petit no em podia creure que un país tingués forma de bota. Recordo dir-los als compis de classe (sempre m’ha tirat tot el rotllo mapes): “sí tiu hi ha un país que te forma de bota!” “Nomeno, no pot ser” em deien. Però allà estava la bota, indefensament senyalada pel puntero del Mariano Medina quan l’anticicló de les Azores feia el ruc. Allà estava la bota, senyalada acusatoriament per l’amplíssima corbata color crema del Mariano Medina (que dius, ¿i si ho veia en blanc i negre, com sabia que era color crema? Pos no se, però fijo que era color crema, fijo que sí), mentre per la radio sonava “Giggi l’amoroso”. Una entranyable Lavis forrada de pell. Curiosa funda de pell girada per una ràdio, precursor en 35 anys a les fundes dels ipods. I, clar, també sonava per me una musica dolce: el “Sapore di Sale” del Gino Paoli. Al tocadiscs del menjador en concret, que sempre li demanava a mon pare que el poses, i en quant s’acabava, que cambies de cara. Dedueixo que la meva fascinació per Itàlia devia sortir d’allí. Després, clar, van venir la selecció del Mundial del 82, les Vespes, el Lancia Stratos, els Ferraris, Lamborghinis, i sobretot les Ducatis. A vegades per la tele, a algun subnormal del carrer que li posen la carxofa a la boca s’atreveix a dir algo així com “ahhh espanyols i italians.. lo mateix”. I allavonses m’inunda una riuada d’irritació, una risa tonta, un total despreci cap l’indocumentat capaç de dir una tal gilipollesa. Quan la tecnologia espanyola sigui capaç de dominar mundials de F1 i de motos, de dominar el mercat de cotxes de luxe, de guanyar mundials de futbol, o d’inventar els gnochi, aleshores podrem començar a parlar per empatar.

Scende la pioggia - Gianni Morandi

P6R avui és el dia (un dels dies, vamus) del capritxo. Cada temporada em permeto dos luxes dos, l’un és un especial de música reggae – ska, l’alter és de música italiana. Avui, toca el segon. Reflexionant sobre aquest país i sobre aquesta música se m’acut (així de gratuïtament, plaf! com aquelles fàcils generalitzacions de tercer de bàsica, que les deixes caure i et quedes més ample que alt), que l’art no és la expressió de la bellesa sota alguna forma (pintura, literatura, musica, sexe, i tal) sinó que l’art és la capacitat de convèncer a la resta de la humanitat que la bellesa és qualsevol cosa que tu ensenyis. Les hordes de turistes Japonesos o americans patejant Venècia ho ¿demostren?.

Pregherò - Adriano Celentano
Bang bang - Dalida
Non Credere - Mina

Fem escala submarina a Gino Paoli. Genovès i arquitecte de meravelles com "Senza fine", "Il cielo in una stanza" (popularitzada per Mina), i el 1963 el “Sapore di sale” que ha encetat el programa. Perfecta mostra de lo enganyós de les aparences. A finals setanta jo m’emocionava amb la –en aparença- innocent bellesa i diabètic romanticisme d’aquestes cançó, i ¿que hi havia darrera? Ànimes d’un torturat tan profund i fondo matarile-rile-ron, que si guaiteu per qualsevol ull de bou d’aquest minisubmarí les veureu flotant entre lluços de tres ulls i bosses de plàstic, glu-glu-glu. Al poc de sortir el “sapore di sale”, Gino Paoli es va pegar un tiro al pit. Encara ara porta la bala al pericardi, cap cirurgia s’ha atrevit a treure-li. No joke. Casat i esperant una criatura en aquells principis de 60’s, mantenia una altra tòrrida relació amb Ornella Vanoni, a qui va dedicar “Senza Fine” (BTW leit motiv de “mi vida sin mi” de la Coixet), i no content, en va començar una altra amb l’actriu menor d’edat Stefania Sandrelli, a qui precisament va dedicar “Sapore di Sale”, i a qui també deixà embarassada. Ja veieu, el romanticisme portat al límit (buenu, ¿o potser a l’absurd? Chi lo sa). El cas és que aquest, més que triangle, quadrat amorós va acabar amb un tiro al pit. Potser –xiste fàcil- veient com es posaven les coses va preferir fotre-se’l ell abans no li fotés alguna de les tres (¿tristes?) tigresses, i d’aquesta manera controlar ni que fos una mica el tempo de la crisi. En fi, el cas és que afortunadament per a tots, en va sortir amb bé. La fotografia (en blanc i negre, naturalment) es completa amb retirades i retorns al mon musical, entrades i sortides en el de les drogues i l’alcohol, i una acta de diputat al parlament Italià pel PCI a finals 80’s. Més curiositats: es va especular durant anys sobre a qui anava dedicada la preciosa “Cielo en una stanza” ¿Vanoni?¿Sandrelli? ¿la esposa?. Al cap dels anys ell mateix ho va explicar: se li va acudir durant una experiència prostibulària. La bellesa del sexe professional.

Quando sei qui con me / questa stanza non ha più pareti / ma alberi, / alberi infiniti / quando sei qui vicino a me / questo soffitto viola / no, non esiste più. / Io vedo il cielo sopra noi / che restiamo qui / abbandonati / come se non ci fosse più / niente, più niente al mondo. / Suona un'armonica / mi sembra un organo / che vibra per te e per me / su nell'immensità del cielo. Per te, per me: nel cielo

Senza fine - Gino Paoli-Ornella Vanoni
Senza Fine - Gino Paoli
Il Cielo in una Stanza - Gino Paoli

Sense novetats en la navegació mini-submarina pel Mediterrani. Potser el tòpic “mediterrani” (dieta, clima, vida, parrillada, Lay’s...) ha aconseguit menjar-me el tarro, però el cas és que sempre m’he sentit identificat amb la cançó “Mediterraneo” del Serrat, de manera que quan la vaig sentir per primer cop en italià, en aquesta versió del Gino Paoli, d’alguna manera es va tancar un cercle, un cercle tancat, com el Mediterrani: un mar tancat, petit, de butxaca, càlid, apamat, en definitiva identificable en tota la seva ribera. Vull dir, osti, el Mediterrani és una mica com el McDonalds, estàs a Vladivostok, amb el piloro congelat i fart de fotre’t arenquesi & Vodka, i entres en un McD’s, i automàticament has tornat a casa. Amb el Mediterrani, pots caminar sota un bat de sol per un pedregós caminot tirat al mig de Corsega, o passejar per una platja Tunisiana, i penses, “cony, sembla que estigui a 200 m al costat de casa”. Bién, tornem al tema. Un dels retorns musicals de Gino Paoli va ser el 1974, amb un disc de versions del Serrat. El títol brutal: “els semafors vermells no son Deu”. La versió del Paoli em va obrir els ulls: quasi em sona molt més natural en italià que en castellà. Quisir, com si fos el que realment li correspongués al tema. Em sembla que queda més lligat ¿no?: “che si poso fare si so nato in mediterraneo” “tra la mea terra e a un olivo” “vicino al mar percè so nato in mediterraneo”

Mediterraneo - Gino Paoli
Parole Parole – Mina & Alberto Lupo

Anita Eckberg bevent xampany de la seva sabata de tacó d’agulla mentre Marcello Mastroiani s’ho mira. ¿lo del xampany era en aquesta peli o en una altra? Bah, en el fons tan li fa, els detalls són intercanviables, quisir les manifestacions de l’estil son intercanviables entre si, el que sí és irrenunciable és l’estil. Una altra: Marcello condueix un descapotable com un xiflat per damunt carrerons estrets amb corbes tancades tapissats d’adoquins brillants per la pluja (o per l’aigua regada tan li fa). ¿com ho sabíem naltrus? ¿com ho havíem endevinat, que era de color vermell, si ho veiem en blanc i negre? Doncs perquè està gravat amb escarpa i martell al sagrat llibre de l’estil. Hi ha coses irrenunciables. Descapotables vermells, sueques rosses, gatetes blanques. Hi ha una estètica. Diuen que l’Anita va aguantar impertorbable sota la gèlida aigua de la Fontana aquella matinada de març, mentre que Marcello a dures penes ho va ressistir ni cocido por dentro de Vodka ni amb pantalons de neopré per sota l’impecable tratge. I en el fons, aquesta intrahistoria es una mota insignificant al costat del indeleble tatuatge estètic de l’Ekberg xorrejant. Els milions de clicks disparats sobre la font des de llavors per càmeres analògiques o digitals, en són la prova. Detalls intercanviables, estil tatuat: Els quatre mundials de futbol, el Renaixement, el bicilindric en L de Taglione, el vinagre de Mòdena... detalls intercanviables, estil tatuat.

Se Telefonando - Mina
Il Ragazzo Della Via Gluck - Adriano Celentano

Imagineu-vos una incitadora dona rossa. Guapa, escultural, bambolenante, que camina solitària pel carrer, posa-li que una fosca nit d’hivern. O, tira, va, posa que és un migdia d’agost amb un bat de sol de cuidadu. Jo em trio lo segon. Vale, en tot cas el carrer està solitàri, tothom fent la migdiada i a la femella de corbes rotundes –això és important, lo de les corbes, quisir, rotllo magioratta- doncs que una veu li sussurra incitadorament per darrera en italià, “hola soc el Diable, vine amb mi, tinc per a tu el que desitgis: vestits, pasta, bellesa” ella, la Mina, s’ho pensa, amb aquella calor que fa, escot a l’aire, suor degotant canalera avall. El diable insisteix “dona, vine amb mi, jo et regalaré tot el que et faci enveja, podras triar de tot. Pensa que l’infern s’hi està de luju. Trobarem un lloc pels dos, amb mi estaràs bé”, repeteix el diable, “junts estarem be”. Amb els llavis humits, li puja la temptació, respira fondo, els pits es mouen amunt i avall, tot crepita, tot sua, tot es vermell, costa arribar a aspirar aire net. Respira fondo. Respòn cosí “home, jo ja vindria, però em sembla que a tu no et falta companyia precisament, amb tantes com han vingut amb tu.... i nxt, sats què? el meu amor no te res de res, Cuasi que em quedo amb ell, Sacumdì, Sacumdà, Sacumdì cumdì cumdà....” Això és més o menys el que va passar aquell migdia d’agost. Ara, que jo penso... ¿i tanta diferència hi havia entre lo que el diable volia d’ella i lo que volia d’ella el seu amor?

Sacumdì sacumdà - Mina
Che Bambola - Fred Buscaglione

Fred Buscaglione, personatge únic i torrencial dels 50s. Enamorat de la dolce vita i del whisky, i sobretot creador del seu propi personatge, acollidor i fet a mida, dins el que viure còmodament, com un Loquillo de la vida. Es va inventar un alter ego gangsteril amb bigotet de Clark Gable. Dur pero còmic, mujeriegu i perdedor, (soy-un-truhan-soy-un-señor), que escenificaba arrebatadores cançons Swing. Em recorda una mica al Barry Adamson que hem posat algun cop: ¿és una cançó o és una película de matons en blanc i negre? Estil i personalitat, com deien Gabinete Caligari a “Caray”: el rei en mantenir la ratlla del pantaló, el bigotet perfectament retallat, i l’actitud que se li suposa a una icona, un personatge dibuixat com el Torpedo. El més autèntic cartró-pedra. Va ser el primer fenomen discogràfic italià. Va aprendre el swing a un camp de concentració americà a Sardenya on va estar tancat durant la II GM. Cine, publicitat. Juerguista empedreit, vivía la dolce vita en un hotel de Via Veneto. Diuen que es pentinava amb quitrà. Es va matar a tota hòstia amb el seu Ford Thunderbird rosa descapotable una matinada de 1960, diuen que desprès que Anita Ekberg el rebutgès. Era un poeta nocturn: «Y poderte reencontrar/ en el fondo de un vaso/ en el cielo de un bar».

Mambo italiano - Renato carosone
Nel blu dipinto di blu (Volare) - Fred Buscaglione
Datemi un martello - Rita Pavone
Tu Vuo' Fà L'Americano - Renato Carosone

Amb aquest altre destello de swing acabem, una versió molt poc corrent del “tu vuo far l’americano”, del Carosone, a lo que es nota per la producció, bastant més moderna, i fins i tot amb un punt de caricatura, d’exageració tirant cap el tòpic. Xaxi, però. Conserva, clar, la crítica irònica a tot el jovent que es va muntar a la moda de l’american way of life, “whisky & soda & rock & roll” però clar... “ma tu e nato a l’Italy...”. Fale. Matem el tema aquí amb un tema, com el tríple sec, tríplement mític. Primer perquè el canta el mític Celentano, segon per la mítica cançó ensimisma, i tercer, perquè era la sintonia amb que tancava el mític “Flor de Pasión” del Juan de Pablos, el millor programa de la radiodifusió mundial, del que aquest humild programa no és més que un palidíssim reflex, tan llunya, desvirtuat, bast i balder en el seu resulatat final, com proper en la seva inspiració. Azzurro és una cançó que parla de solituds i d’enyorances, una cançó que lliga dos enyors, a partir del que Celentano sent per “ella”, la sempiterna “ella”, la constant protagonista per omissió de tantes obres d’art (o de manobre), des dels quadres de Leonardo, les noveles de Corin Tellado, les cançons del Pecos, o els milions de parejats adolescents escrits als separadors de les carpetes de l’insti. Aquesta “ella” en concret, la d’Azzurro, ha deixat sol el Celentano una tarda d’agost, i a partir d’aquesta enyorança, amb el soroll d’un “aeroplano” omplint l’habitació, Celentano en recorda una altra d’enyorança: una de més antiga, de quan crio al cole de cures, en diumenges d’estiu buscava l’Àfrica pel jardí, lleons darrera el Baobab. Ara, però, algú rega les roses d’”ella”. El lleó ja no hi és. Potser l’ha espantat tanta gent: “non c'è il leone, chissà dov'è”. Tst, no em puc ressistir a l’heretgia. És superior a mí: “Forza, saluti a tutti, bacioni, auguri a boca di lupo, arrivederci ea presto... pino!”

Azzurro - Adriano Celentano