Cançons per un vespre de tardor. Tardor 2008, 3 d'octubre

Al tantu: com sempre, si us voleu baixar el pugrama tal com està sonant, aquí va l'enllaç de sempre del G-cast .

Però, novetat 2008, si us voleu baixar les cançons a palu secu, aquí hi ha aquest altre enllaç .

Ocean of Noise - Arcade Fire

P6R, 99.8 FM, benvininguts a la segona edició d’EJDM d’aquesta temporada 08-09. La setmana passada van passar algunes coses. Una és que no hi va haver pugrama per lo del hoquei. L’altra és que vam entrar a la tardor. I encara un altra és que tota la setmana van estar caient gotes, refrescant, un tràfec de paraigües oberts a destemps, esquitxos, tolls, i clàxons de cotxes atrapats en un embús. Aquest paisatge gris-perlat com a que exigeix algun retrat, mal que sigui fet depressa-i-corrents amb un mòbil amb càmera de molt baixa ressolució, píxels deprimits i tal. Així que avui hem arreplegat algunes cançons que facin joc a tot això. Una habitació àmplia, amb mobiliari funcional disposat impersonalment i pintada d’un gris que combini amb el d’aquell cel. Una habitació que aconsegueix el seu objectiu, fer-t’hi sentir sempre desamparat, estrany encara que t’hi hagis passat els darrers 10 anys de la teva vida. ¿que hi fa tenir unes bones tones de terra sòlid i contundent, ciment i bigues de formigó armat sota els teus peus, si els genolls et tremolen sense cap raó aparent? A l’estiu les palomilles es precipiten de cap, suïcides elles, sobre les bombetes enceses, sense poder-ho evitar. En aquesta época de l'any, en canvi, són les seves cosines pijes, les papallones, les que no poden evitar revolotejar pels estomacs. Aleshores és complicat mantenir la cara de poker com si res, per molt curtits que estiguin aquests estomacs al puntual pas de les estacions, a les entrades de les tardors. Avui tractarem de retratar aquesta inquietant sensació de flotabilitat i d’indolència, d’arenes movedisses sota els peus d’un, amb cançons. Ara no plou, però en qualsevol moment hi tornarà, i quan ho faci, el meu paraigües només em servirà per no mullar-me.

Did she overtake you - Robert Forster
Jericho (Joni Mitchell) - k.d. lang
Concerning the UFO Sighting Ne - Sufjan Stevens

Posem que es un divendres al vespre, vale?. Aquest tio que travessa el pas zebra sota un paraigües negre soc jo, que torno a casa des del curro un divendres al vespre. Tot fosc, faros reflexats sobre els tolls. Aquest tio del paraigües quan esquiva un toll, es creua amb una tia d’uns vint-i-molts o trenta pocs. Primer cop que la veu, no l’ha vist mai abans. Morena, primeta, baixeta, cabells curt. No especialment atractiva pel demès. Es gira per seguir-la amb la mirada uns segons (1 o 2, tot molt curtet, gens aparatos, ¿sats?), i continua sota el paraigües cap a casa, on l’esperen la dona i els fills, possiblement impacients (O no, jo que se, un simple complement circumstancial totalment irrellevant a lo que fa a la trama). Bien, seguim. El cas és que ella, la noia morena sota el txirimiri, no s’ha adonat de res de tot això, massa preocupada en fer equilibris amb el paraigües entre els tolls, funambulista under the rain. Continua amb pas ràpid fins casa seva, a dues travessies de distància. El seu novi l’obre des dalt, amb el porter automàtic. Surt de l’ascensor. Porta oberta i ell esperant-la amb els braços oberts. El manso l’abraça, li passa la ma per la cintura, li busca els llavis, li acarona el cul. Explora allò... tímidament, amb la punta dels dits, l’interior de la tira elàstica de les calcetes. Ella aparta lleugerament la cara ¿sats?. Es tensa rígida en silenci. Ell afluixa els braços lentament fins que tot queda en un lleuger contacte a mig camí d’enlloc, indecisions entre pinto i valdemoro. Una sirena d’ambulància encaixada en l’embús serveix per separar l’impetu i la intensitat inicial, de la decepció actual; el fa uns segons, de l’ara. I doncs, en aquest ara, ella fregeix ous ferrats per sopar. Ell, enfonsat al sofà i amb una Volldam a la ma, enfoca obsesivament la tele ¿sats? La seva mirada xoca amb les imatges de la pantalla, però enlloc de rebotar-li el presentador graciosillo que anima un concurs de-lo-que-sigui, direcció el cervell, la mirada travessa la bidimensionalitat tecnològica de la pantalla, i deixa les imatges endarrera, i tira recte fins escudrinyar el detràs del cristall líquid, i més al fondo encara, els píxels, els relés, els diferencials, els cables, tota aquesta merda tecnolòica que a mi se m’escapa i ni en se els noms, ni m’interessen. Però ell no, ell se’ls mira detingudament des del sofà, com si tot aquest desgavell tecnològic li pogués explicar el perquè dels moments grisos i plujosos de la vida, com si la tecnologia amagués la resposta, la complexa codificació de les lleis universals que regeixen els moments de la copula ¿sats? Quan i el perquè l’oracle determina que toca que sí i quan i perquè toca que no. Però tot això, tot aquestes disquisicions filosofico-tecnològiques, Aquell tio que travessava el pas zebra amb un paraigües (i que era jo) no ho sabrà mai, perquè en aquell precís moment està a ca seva fent coses més importants, com pentinar el gat, dibuixar amb sa filla camions de bombers amb retoladors vermells, o, escarxofat al sofà de casa seva, contemplar cervessa en mà, les evolucions d’unes imatges per dins d’una pantalla, un presentador graciosillo animant un insuls concurs de-lo-que-sigui. Interseccionant així, per segona i probablement última vegada en la vida, amb la de la funambulista morena sota el txirimiri.

Rien de grave - Véronique Leulliot
Un minuto de incertidumbre - AMA

Hi ha cançons que porten tatuades les marques d’algun incident sentimental, a vegades traumàtic, a vegades una simple capullada. Son cançons marcades com cartes de poker, i com elles ja han perdut qualsevol opció de reintegrar-se al resto del mazo amb normalitat. No podran jugar mai més. Marcades. Empestades. Ecs, fora bitxos raros. Aquestes cançons ja han perdut el seu valor standard. Han perdut el seu sentit universal i la casualitat els ha carregat amb un altre totalment diferent, sigui el que sigui. A mi em passa amb aquesta cançó dels Prefab Sprout i de fet amb tot l’LP Protest songs. Ja va tenir una història una mica rareta: el van gravar després del seu primer i genial disc Swoon, però per desavinences amb la discogràfica CBS no el van voler editar. Van treure el tercer el imprescindible Steve McQueen, van “triomfar”, i aleshores van recuperar el Protest Songs (que per a mi no li arriba a les soles de les sabates als altres dos). Bien. Per a mi, durant molt de temps tot això importava una merda. Vull dir, durant molt de temps sentir qualsevol cançó del PS era automàticament eriçar-se’m el vellu, suar, afluixar-se’m els budells. Papallones a l’estomac, tardors, tardes grises de pluges intermitents i uns passos perdent-se enmig d’una festa de castanyada, el terra tot apagalòs de cervessa resseca. Xap-xap-xap. Encara recordo la pudor de cervessa seca al terra. Era tard i ja no quedava gaire gent. I de fet encara és una mica així.

The World Awake - Prefab Sprout
this night has opened my eyes - The Smiths

Diu el periodista i músic mallorquí Joan Vich al seu més que recomanable blog, que aquesta cançó que ve ara és una meravella. A mi m’ho sembla, i tota la resta del disc també. És el darrer disc de Giant Sand, la banda del veterà Howe Gelb. Posin-hi, si us plau, una mica d’atenció. Probablement l’anirem posant algunes setmanes més.

Increment of love - Giant Sand
Barbecue A L'Elysée - Katerine

P6R, EJDM, “cançons per un vespre de tardor”, cançons per retratar tardes grises i –eventualment- plujoses. Aleshores, quan plou, al bar del poble entren les taules de la terrassa, i és per això que feiem la cervesseta dins, rodanxes diametre Voll sobre el marbre .cascat de la taula. Em mira i em concedeix “home, sí, follar, follar... follar està bé. Vamus, molt bé. Però cascar-se la – tst, dic quan es així per convenciment i elecció, no per obligació, quedi clar- doncs, que te un punt d'introspecció, d'auto-coneixement, d'independència personal que és molt dificil (impossible?) de pillar follant. Com baixar a les pròpies catacumbes, ¿sats que et dic? Amb el follar, en canvi, com a que acabes tendint a la dispersió, a distreure't amb l'altre. Cony, que et perds en detalls ¿no? Papers en la comedia social ¿no? Oju, apart de la pressió, l’stress i tot això” me’l miro com un lluç miraria una gominola de maduixa punxada d'un ham, ell segueix “¿quants polvos potencialment brillants no ha matat el sentit de l’autoexigència? ¿eh? El que jo et digui” em diu “cascar-se-la és el sexe en pantufles. la insuperable comoditat d'unes pantufles tabsolutament adaptades".

My funny Valentine - Frank Sinatra
Copenhagen - Scott Walker
Brand New Day - Van Morrison

Aquí hi havia d’anar un altre postal de dia plujós de tardor, dels de la setmana passada, però ve amb una setmana de retard, Sempre tard pels puestos! tardes plujoses de finals de setembre i principis d’octubre. A mi l’entrada de la tardor em toca soberanament els collons, vull dir per sistema, cada any em toca les pilotes. Sí, tot el rotllo del cicle anual, canvi d’estacions i tal. Però no cola, vull dir, a mi sí que em cauen les fulles per dins, Fijo que fins i tot es'em cauen els pèls per fora. Busco mecanismes inconscients per allargar la festa. Res, tonteries, clar: momentodado m’adono que és inútil, que no per portar encara bermudes i xancles de goma faré allargar la calor. Que l’únic que en treuré és un engostipat. Un nen amagant el cap sota terra, un estruç amb xancles playeres i bermudes estornudant. Es clar que hi ha lo de la resignació cristiana. És clar. L’altre dia vaig enxampar pel canal TNT un episodi de la meva serie preferida, Dr. En Alaska. El de “luces del norte”, el solstici d’hivern. En plena depressió per la nit polar, Fleshman es declarava en vaga perquè l’estat li birla les vacances al carib, i tot el poble l’empura: el demanden per un paston i li prenen la casa amb tot el que te dins.

El germà negre del Chris Stevens diu per la K-oso: “Quedan tres días para nuestro solsticio de invierno. Hoy amanecerá a las 4 y dos minutos y se pondrá el sol a las 4,45. Sabemos que la oscuridad constante e interrumpida, lleva a algunas personas a un pozo sin fondo emocional, por lo que la dirección de K-OSO sugiere que se guarden las armas bajo llave. El deseo de meterse el revolver en la boca puede ser demasiado fuerte. Así que por qué no evitar la tentación. Y para subir un poco los ánimo pasaos por el Brick, que permanecerá abierto las 24 horas del día con chocolate caliente para todos. Eso es, chocolate. El elixir mágico. Nada mejor para subir los niveles de serotonina y elevar los ánimos ¿eh?. Yo voy para allá.” Al final del capítol, Fleishman es resigna, abandona la vaga i es justifica amb Marilyn: “pots nadar contra corrent sense arribar enlloc, o pots deixar-te anar amb la corrent disfrutant d’on et porti” Marilyn, com sempre, l’importa una merda la justificació i simplement se encoge de hombros.

Ahir vespre vaig estar a ca mons pares. Tenien ja el foc a terra encès. S’hi estava bé, el foc calava per dins.

Jo també, com cada tardor, em ressignaré. ¿que vols, no? M’assentaré còmodament per veure com les coses acaben de girar: les estacions, el plat del microones, el tambor de la rentadora i la oliveta del martini. I també com sempre aquesta autojustificació acabaran per no importar ni una merda.

Italian Dry Ice - Josh Rouse
Say Something Nice To Me - Bobby Kline
Baby You Got It - Clyde Mcphatter

Plou sobre la ciutat i jo m’ho miro des de les alçades, des d’un nové pis. Lo que li dona el puntillo interessant és que no fot gens de vent, de manera veig les gotes caure a plom, com bales traçadores mil·limètricament disparades amb tiralínies. Baixen a tota ostia sobre el meu cap des d’uns quant kms d’alçada, els miracles de la llei de la gravetat i l’acceleració. Newton, Einstein & Rodriguez Picó, el trio la-la-la, en fi. Les que veig fugaçment davant els meus ulls encara els queden una bona quantitat de metres de precipitar-se al buit, i esclatar en milions de micro-gotes a camera lenta. Quantitat d’anuncis fan servir ara aquest efecte estètic per vendre’ns des de xuepes fins a condons ¿no? Davant els meus ulls, una cortina de línies verticals: la verticalitat domina la ciutat. De fet ho domina tot, la ciutat, l’ordre social, el curro, el futbol... fins i tot el sexe. Busco algun referent horitzontal: per un moment m’asfixia tanta caiguda. Busco punts de fuga, punts de fuga horitzontals, linies perpendicular a les traces de pluja, no se, tio, alguna cosa que aguanti, un suport, un reposapeus, ¿sats? però tot és gris. Gris i de dalt cap avall. Em marejo una mica. Em mareja l’absència de punts de referència horitzontals, inclosos els morals. Necessito algun tipus de base, algun suport a tanta precipitació, a tanta cosa precipitant-se, ja et dic, alguna cosa sòlida que aguanti tanta abstracció. De petits ens ensenyen a comptar amb els dits, però no massa, només una estoneta, només fins que ens sabem ficar la idea dels números des dels dits fins dins el cap. I un cop ja hem trobat el camí de l’abstracció, fora! ens els retiren, un adult comptant amb els dits està mal vist. Hi ha qui ha perdut el curro per això. D'altres fins i tot un bon polvo. I sin embargo, maifren, els dits son coses importants. Son coses importants per aferrar-se a la realitat: ja sigui apretant-apretant fort, fins que els nudillus es tornen blancs, aferrats a –p.ex. per dit algo, una barra! té, ahí está l’exemple dels gimnastes-, o ja sigui sumant amb els dits, operant aritmèticament, tocant físicament els números. A vegades –com davant d’aquesta vertical caiguda d’aigua- necessito comptar amb els dits. Encara que sigui a fosques. Encara que sigui d’amagades, per a mi mateix. Un xute de tangibilitat, un xutillo per calmar les coses, per retornar a la realitat, per escapar d’aquesta abstracció matemàtica i geomètrica... Lo ettoi dehando...lo ettoi dehando... solo me meto de veh encuando, de veh encuando...

if looks could kill - Camera Obscura
Falling And Laughing - Orange Juice