Happy hour – The Housemartins
Típic programa de transició de Pe a Pa, programa auspiciat sota el principi comunicacional de la rellevància relativa sostenible. ¿quin és aquest principi? Aquest principi ve a dir que quan comuniquem (de forma majoritàriament verbal) coses que no son rellevants al receptor, estem omplint de pol·lució el medi ambient comunicacional. Vaja, lo que tota la vida s’ha dit “tio plastazo” o “callat estas millor”. Tot això és per avançar que avui no comunicarem sinó que, directament, contaminarem. Es parla molt de la contaminació lumínica, però nosaltres, lo nostre, és la contaminació radiofònica. Per això es titula Corporatif Comuniqueixon, Social Contamineixon & Parental Control. Hem començat amb els Housemartins. Aquest és un bon any per revindicar-los perquè el Hull City ACF s’ha convertit amb la revelació de la Premier League britànica. El 1986 les Orenetes van debutar amb l’inoblidable disc London 0 Hull 4, reivindicant així els seus origens pueblerinus davant el cosmopolitisme de la capital de l’Imperi Britànic i blablabla. ¿la plebeyez com a hipe? Maybe. Tios senzills i austers, van tirar de la fòrmula pop-soul, “take Jesus, take Marx, take Hope” deien. Afeccionats als corus, van triomfar amb el maxi a capella “Caravan of Love”, van treure un altre disc més “The People who grinned themselves to death”, i en un alarde de coherència van xapar el xiringuito en pleno subidón. de popularitat. No se qui va dir que el Poder, el tenir Poder en majúscules, era plegar quan un volia. El baixista Norman Cock va tirar per l’electrònica de Beats Internationals, mentre que Paul Heaton i Stan Collimore van tirar per lo de sempre amb Beautiful South. L’any passat els Beautiful South es va separar alegant “similituts musicals” en oposició a les “diferències musicals”. Sempre ens quedarà Paris, o en el seu defecte la petita i pintoresca localitat anglesa de Hull.
I smell winter – The Housemartins
Bow Down – The Housemartins
Comunicació, una carta, “letter from america”, cartes d’immigrants escocesos a la seva mare pàtria. Avui serien feisbucs, videoxats, imeils, o potser -qui sap- pels amants de lo retro, missatges surcant l’Atlàntic Nord dins ampolles. De Cardhu, naturalment: retros sí, però amb classe. Eren els bessons escocesos Reid, el 86 van enviar una maqueta als Housemartins i generosos ells, se’ls van emportar de gira com teloners. A partir d’aquí, l’exit amb letter from america, i anys més tard “i’m gona be 500 miles”, la de l’anunci de telefonia. Comunicació Corporativa. Tot estirat del fil que va deixar l'amic l'amic Orbison
Letter from america - The Proclaimers
Comunicació Corporativa. Al programa aquell pregunten, “¿una imatge de silenci?” Jo el miro de tant en tant, quan el pillo de casualitat. M’agrada. Fa anys que el fan, i me n’he perdut un munt, així que em pregunto si hi deu haver hagut algú en tots aquests programes no-vistos, que ha contestat alguna cosa així com “si el movimientu se demuestra andandu, el silenci es demostra callandu”. I muts i a la gàbia. Un planol fix de l’entrevistat callat i a pendre pel cul. A més de totalment coherent, seria com dir “Jo no et penso cuinar el meu molt personal concepte de silenci perquè el consumeixis tu, estimat i molt atent telespectador gafapasta, sinó que et deixo espai en blanc, (en blanc i en silenci) perquè TU et pensis el teu pròpi”. Bonica reflexió filosòfico-silencioso-estètica, aquesta que acabo de fer, encara que si me la trobés mai a la pantalla, (vull dir lo del primer pla de tio quiet i callat), em sembla que em quedaria fregit, clapat. I és que en aquelles hores vaig molt cansat. La vida quotidiana castiga l’estètica, la filosofia i si m’apures fins i tot l’ètica: en quan pilles una mica de silenci t’acabes clapant.
I'm on my way - The Proclaimers
Tell me whe my lights turn green - Dexey's Midnight Runners
Council Meetin' - The Style Council
Després d'aquest entrepà entre els Dexy’s i els TSC, por aquí entra, por aquí asoma, el rei del jurat, Miqui Puig “cantant d’amor des de 1968” com s'autodenomina en la seva flamant web, siempre “Serio y bien plantado”, i amb es seu aire de distinció-pop sixtis de tota la vida. Fa unes setmanes va estrenar nou disc “Impar” (potser perquè està sol, potser perquè és aficionat als trios, potser perquè és el seu tercer disc en solitari, després de l’excelent “casualidades” i el directe “miope”). En aquesta cançó les Pepper Pots fan coros. Tranquiliya la cosa. La següent “Domingo Diesel”, una mostra del costumisme musical que tan be domina el Sr. Puig, entre alegrillo i resignat amb aires souly setentero.
Serio y Bienplantado - Miqui Puig
Domingo Diesel - Miqui Puig
Senyor Puig, com em moles tio! Gran! Una altra sessió d'aquestes diapositives sentimentals que tan bé li queden, primers planols del seu pròpi personatge, el personatge que s'ha construït a la seva mida i comoditat. ¿se'l nota a gust? psi, raonablements. Que lo sepan que li poden seguir la pista: en va deixar un devessall ple, d'aquestes diapos de moments, en el seu ja clausurat fotolog entre el setembre del 2005 i l’abril d’aquest 2008 (trobaran el seu enllaç al blog d’aquest pugrama), i els que continua a la seva web Tst, oju, i a més te una flamant Triumph Bonneville carabassa i blanca! .
With everything to lose - The Style Council
“a veces, dices cosas que no sabes si las has oido antes,si las has copiado, modificado, o realmente han salido de ti. ayer lei una de esas frases. una frase que creí mia, una frase que cuando salió de mi dijo exactamente lo que sentía con una claridad y una certeza que nunca antes había tenido, una frase que quien la escuchó me dijo que era una de las cosas más bonitas que le habían dicho nunca y que no decía que era lo más bonito por miedo a decir algo tan categórico, una frase que era solo suya y mia, y de repente pasas una página y la lees y dudas y no puede ser, es frustrante que ya no sea nuestro aquel momento, tiene que ser una coincidencia, una coincidencia que me quita uno de los pocos momentos que me he sentido original en mi vida, por suerte tu nunca te enterarás,
pero yo si.” Tot això al fotolog de Manuairlines Rip it up - Orange Juice
Corporatif Comuniqueixon. Estic callat, stand-by, llumeta vermella, hiberno, des-comunico. Mentrestant el fax fot una saragata de collons rebent informació que no importa a ningú. Tal com surt, kilos de paper directament a la paperera. Montanyes d’energia desperdiciada en l’hiperespai. Spam, penis enlargements, confirmacions d’horaris, retrocessions acceptades, Fulletons del LeroiMartin, MediaMarquez, PizzaHut. Mosques matades a canyonassos. Tanta comunicació, tant Marketing mix, tantes lletres sota fotos, tanta ostia i jo sense atrevir-me a fer sortir el que em corre per dins. Son quatre jovenetes d’un barri d’Estocolm, guapilles pero sense avassallar, ¿sats què et dic, no? Popillo-soulillo, alegre, saltarín, model Saint Etienne. Buenu potser no tant, nusé, valtrus mateixos: es diuen Hitten i la cançó, Those dancing days.
Those Dancing Days - Hitten
Autopistes de la Comunicació. Un viatge a dos en cotxe de nit per una autopista: el talent és treure petroli d’una d’aquestes vinyetes cotidiana que a la resta dels mortals ens passen del costat a raó de a 60 cada hora. ¿quants quilòmetres he conduït de nit per autopistes amb la meva estimada al costat? ¿que n’he tret, que n’he fet, jo? Els genis es treuen modestament el pinzellet de darrera l’orella i amb un pimpam et planten una delicada acuarela als morros (bué, millor a les orelles), “¿té, et mola el retratu?” diuen. Vaya que sí Mesié Delerm, vaya que sí, “J'ai aimé votre visage / À la lumière du péage / Aimé cette discussion / Sous le panneau des directions / J'ai aimé vos théories / Sur les autoroutes, la nuit / J'ai aimé dormir chez vous / Il y a un temps pour tout.” Això. “un temps per tot”, l’últim single de l’admirat Vincent Delerm, divertit també el video, el podeu pillar al yutubu. i després “Allan et Luis” la història en vinyetes d’una ex-parella que es re-troba, re-sopa el mateix xopsuei en el mateix restaurant xino, re-bobinen els seus re-cords, re-forniquen, es re-brallen per les mateixes coses i finalment, com les cucaratxes, re-acaben la re-lació. I sí, “ens haviem estimat” acaben pensant els dos.
Un temps pour tout - Vincent Delerm
Allan et louise - Vincent Delerm
I per xapar el programa, dos coses, la primer, la canço que echará el cierre: L’altre dia vaig enxampar la meitat final de la peli “The Grace of my heart”, bonica pel·lícula del 1996 sobre l’ambient musical a USA durant els 50’s i 60’s, la història emmascarada de Carol King, compositora d’èxits de grups de noies, i finalment cantant ella mateixa, amb diversos personatges inspirats en persones reals, com el marit que recorda a Brian Wilson i tal. La cosa és que una de les cançons de la BSO va ser una col·laboració que Elvis Costello va buscar amb el seu molt admirat Burt Bachara. La cançó és la bonica “God give me strenght”, i va ser l’inici d’una col·laboració que va culminar amb el disc “Painted from memory” del 1998. Amb això ens despedim.
Buenu, amb això i amb la cita de la setmana, del blog del gran Casciari “¿Alcanzaré a decir alguna vez exactamente lo que siento, sin disfrazarlo de banalidad?” afortunat Casciari que es lamenta només de la disfreça del que diu, jo ja em conformaria en saber "què" és el que vull dir. Lo de la disfreça ja és de pantalla superior. Ale, con Dior!
God Give Me Strenght - Evis Costello
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada