Kiss Of Life - Sade
Que és la fe? fe és creure allò que no es pot veure. Des del punt de vista del vident, clar. Des del punt de vista del invident, i com deia el gran Pèrich, Fe deu ser creure en allò que no es pot escoltar. I seguint per aquest camí, pelín més endavant (200 m o així) mos apareix de sopetón la ucronia. La ucronia és literalment del grec u-cronos, “el temps que no existeix”. Imaginar-se una ucronia és creure en el temps que no existeix, és imaginar-se el que hauria passat si en un moment concret, enlloc d’una cosa n’hagués passat una altra: si la Guerra Civil l’hagués guanyat La República, o la Segona Guerra Mundial els Nazis, o la Guerra de Secessió Americana la Confederació del Sud. Està clar que una guerra de veritat, amb els seus canons i les seves trinxeres i tal, és una cosa seria, vaya que sí. I sinembargo hi ha altres escaramusses que a vegades poden ser igual de tràgiques (llicència poètica medinte, estic exagerant està clar). Guerres de guerrilla sentimentals. Sin cuartel. No prisioners were taken. El “what if” en sentimental: el “what if” aquella nit de fa tants anys, en aquell barra de bar, ambosdos generosament tajats, no mos haguessim enrotllat (enrotllat del verb entortolligar, de llengües nicotinoses i alcoholitzades entortolligades en un tornillo pastos). El ¿“what if” no haguèssim acabant al seient de darrera d’un Corsa amb la cinta de Sade sonant una vegada i una altra al casset fins que els vidres entelats deixaven passar les primeres clarors? O el ¿“what if” no haguessim acabat en una platja de sorra humida movent patosament els cossos en complicades postures i escopint sorra, mentre la lluna rielava sobre les onades del mar matarile-rile-ron xim-pom? Exemples infinits, conseqüències similars: aquellos polvos trajeron estos retoños.
Sobre aquest tema del “que hauria passat si”, lo millor que he sentit és la magnifica “Something Changed” dels Pulp. “I wrote the song two hours before we met. I didn't know your name or what you looked like yet. Oh I could have stayed at home and gone to bed. I could have gone to see a film instead. You might have changed your mind and seen your friends. Life could have been very different but then... Something changed”. I Jarvis encara escarba més en això del moment definitiu: “When we woke up that morning we had no way of knowing That in a matter of hours We'd change the way we were going. Where would I be now if we'd never met? Would I be singing this song to someone else instead?”. A mi em sembla Insuperable, sobre a aquest tema. Definitiu. O buenu, no tant definitiu: aquesta cançó la va escriure Jarvis Cocker el 95, sembla -aparentment- que dedicada a algú en especial. I sinembargo des del 2002 està casat amb l’estilista francesa Camille Bidault-Waddington, amb qui viu a Paris amb el seu retoñu de 4 anys. Igual, més que “something changed”, és que “something is changing continuously”.
Something changed – Pulp
New York - Cat Power
Jarvis parlava del moment concret en que “something changed”. Un moment com una clau de volta que aguanta tot l’edifici. La treus, i hop! Bumba! tot el garito te’l fots de barret. All gone away. Billy Bragg a “the fourteen of febraury” ens parla d’aquest mateix moment concret. Del moment en que va conèixer la seva estimada. Però a diferència de Jarvis Cocker, ho fa des d'una perspectiva "contraria": ¿és tant definitiu aquell moment? Potser no, sembla dir-nos. Està clar que hi ha moments determinants, moments de caixa o faixa, però ¿fins a quin punt son tan determinants? ¿fins a quin punt no són una mitificació del nostre passat?
Billy Bragg, des del present de la relació, canta cap enrera, cap el passat, per dir que ni pajolera idea, que ni se’n recorda d’aquell primer dia: “I wish that I could remember the first moment that we met. If only I could remember that sweet moment when we met, If I knew then that I Would spend the rest of my life with you, I imagine I would have held your gaze a little longer”, i més encara, “I know the place where in happened, yet in my mind the scene I recall is imagined”. Pues eso, sembla que el Billy Bragg ens digui que els instants no són tan crucials, que importa més el procés continu que l’instant discret, que si aquell moment concret hagués estat d’una altra manera, no hauria variat res substancial, simplement hagués passat l’endemà: “si amor meu, ja se que haviem quedat avuí amb tons pares i els meus, a l’esglesia amb 200 convidats i un capellà; i que porto un ressacón de collons, unes calces roses penjada de la patilla de les ulleres, i que hi ha un travelo dormint al llit... but let’s forget and forgive it, ¿tornem a quedar pel dissabte que ve?”
The fourteenth of febraury - Billy Bragg
Todo va bien - Los Sencillos
Em persegueix fins a l’obsessió l’imatge d’una gota suor en precàri equilibri dinàmic a la punta del seu mugró erecte i excitat. Balancejant-se suspesa al buit, rotllo l’anunci aquell de lavabos Roca. Obro els ulls i el mugró segueix allí, amb el seu rítmic amunt-i-avall amunt-i-avall. Però la gota ha desaparegut. ¿on ha anat? ¿quin forat se l’ha empassat? ¿el mateix que s’empassa totes les meves obsessions potser? Nxt-nxt naughty boy... Howe Gelb expandeix saviesa a través d'una desconcertant diàlectica genètica "Chromosomes... Molecule, Molly is nobody's fool, comes from an excellent gene pool, happy little cells flippin' from her lip and spend the night here screaming... for the mother ship. I ride along surfing on the waves of a lava hip"
Increment of love - Giant Sand
Lulu - Los Sencillos
Doncs sí, en qualsevol vida sentimental que es precíi hi ha alguns moments crítics d’aquests, moments potencialement “ucrònics”, moment determinants per la història, (bue, historieta millor). Moments “caixa o faixa”. Lu qual ens porta a una obsessió amb que acostumo a tocar els collons a tot quisque (sobretot a altes hores de la matinada i amb el sentit del ridicul ofuscat per l’alcohol). Lu de la relativitat espai-temporal (i oju, que la física sempre m'ha causat urticària), la tonteria aquella que el temps, a lo que ens convé ara, no és constant, no transcorre linealment i uniformement el molt capullín: hi ha aquests moments especials, “moments-pou”. Uns segons que son molt fondos i que duren molt més que les acadèmiques 1.000 miléssimes o 100 centèssimes. Aquesta és una divagació meva, yatedigo, però oju, n’hi ha altres que l’han tocat amb tino i fundamento: Exemples cinematogràfics que em venen al cap: Mullholand Drive però sobretot Lost Highway, on Lynch estira uns pocs segons transcorreguts en la realitat fins a la fredolica de 135 retorçats, escabrosos i finalment elíptics minuts. O Lulu on the Bridge, on Paul Auster fa el mateix amb l’escas temps que dura un uluar de sirena d’ambulància quan passa pel teu costat. Aprofitant patillerament que per sota el Lulu’s Bridge hi passa el pisuerga, lligarem el tema “Lulu” que hem escoltat abans, dels James Taylor Quartet en versió dels Sencillos en directe, amb una del Lou Reed, qui sortia en una petita papelina en la peli de l’Auster.
Coney Island Baby - Lou Reed
Try A Little Tenderness - Otis Redding
“Prova-ho amb una mica de tendresa”, clàssic de Redding. Curiosa història, un standard del 1932, gravada entre d'altres per Sinatra, Aretha Franklin el 62, i el 64 per Sam Cooke. Sembla que a Otis Redding no li feia especial il•lusió gravar-la però al final el van convencer entre familiars i la discogràfica Stax el 1966, i mira-la ara, un dels seus èxits més grans. Tot cuinadet als fogons de la Stax: Booker T Jones & The MG’s d’acompanyament, Isaak Hayes de productor. Un sad lament de consells sobre com tractar les noies (carinyu, tendresa i tal) que acaba explotant en un orgasme violent els últims 90 segons de la cançó. Més cançons: Wilco i “Hate it here”, “I try to keep the house nice and neat, I make my bed I change the sheets, I even learned how to use the washing machine, But keeping things clean doesn't change anything”. la dona del Jef Tweedy diu que aquesta és la cançó mentidera perquè l’amic Jef en sa puta vida s’ha acostat a menys de 10 metres d’una rentadora. Ja veus, doble motiu d’enveja: pel talent en retratar estats d’ànim i pel no haver hagut de tocar mai una d’aquestes màquines infernals. “Sortiu i divertiu-vos!” Diu el profeta. No és tan fàcil, amic profeta, no es tan fàcil: milers de rentadores acechan al mascle peleón per centrifugar roba de colors mal separats. En un joc d’equilibris còsmics i efectes papallona, no es gens descabellat que una acció Y en una rentadora tingui un efecte X en un llit . O per ser més exactes, que una NO acció Y en una rentadora tingui un NO efecte X en un llit. En qualsevol cas, en momentos de desazon tan amb la rentadora com al llit la meva màxim sempre és “prova-ho amb una mica de tendresa”.
I hate it here - Wilco
Can't do a thing to stop me - Chris Isaak
Veronique - Pink Martini
En un moment donat vaig veure que posava els ulls en blanc, callada. Em vaig espantar. Després quan ja havíem acabat i feiem el cigarro li vaig preguntar. Em va dir que tranquil, que solia possar-li. Que només volia dir que se n’anava al seu “happy little place”. Només ens vam veure un altre cop, en un pub. Mai més he tornat a veure uns ulls en blanc com aquells. Per sort. Anys despres fullejant una d’aquestes revistes de tendències sortia una fotògrafa que retratava cares de persones en el moment precís de l’orgasme. Un parell de planes plenes de cares, només cares, cuasi totes amb els ulls tancats, la resta amb els ulls en blanc. Vaig pensar amb ella. Curiós. En el moment culminant, sigui amb els ulls oberts o tancats, mirem cap el dintre nostre. Un acte de comunicació interior? “Plastic Flowers”, aconsellen Mood six
Plastic Flowers - Mood six
I per matar-ho, dos temes: el primer el de la Sade. “Promise”, del 1985, el seu segon LP, Gran disc, no tan bo com l’anterior Diamond life, però vaja. Va ser un dels primers discs que em vaig comprar jo solet. Tenia un defecte de fàbrica, una mota del premsat en els primers compassos del “never as good as the first time”, l’agulla no arribava a saltar però se sentia un “raac” en les 3 o 4 primeres revolucions de la cançó. Com que era un pipiolo no se’m va acudir anar lo a canviar a la tenda. En algún moment de la història vaig cometre l’error de deixar el disc a algú –no recordo qui-. Total, no l’he vist mai més, a saber en quina casa deu estar aquell vinil. El cas és que per sempre més he tingut mentalment incorporat a la cançó el "raac" aquest. Fins i tot ara, quan l’escolto en mp3 “e-mulat”, em falta aquell "raaac", com a que em queda coixa la cançó. Una prova més que ens podem acostumar tant als defectes que al final ja els assumim com a part substancial nostre. Absències, tics mentals, mecanismes d'autodefensa. Hannibal Lecter li preguntava a la sendador aquella “ahún le duele el pecho que le extirparon?”.
En fi, segón tema, i ja per xapar: la cita setmanal. Avui de Nanni Moretti a Caro Diario. “Tengo confianza en el hombre, pero sólo me siento cómodo con una pequeña minoría”. Visca l’elitisme, I say. A mi també em sembla que tots dins la zodiac no hi cabem. A fora es veuen les ombres de taurons danzando macabramente al acecho. Ale, con Diorr!
Never as good as the first time - Sade
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada