Sor Citroën - Profesor Popsnuggle
Benvinguts a una nova edició que es diu Feminocràcia, Bendita Feminocràcia bàsicament per dues raons. La primera que la immensa majoria de cançons d’avui seràn de noies o de grups de noies. La segona que parlarem un mica de dones i de sexe. A banda d’això continuen sent dies de tarro raonablement embotit, rebusco coses per les canyeries, per les grutes del cervell, com un xuxo despistat omplint de clots el jardí en busca d’aquell os que va enterrar ni se sap quan. Per res, zero. Tot circula lent, espès, dens. Semblo tenir les puntes dels dits de plom, la llengua de plom pesat, dens gris-mardelnord. Aquelles gruetes del cervell per on rebusco, circumvalacions i més circumvalacions rotllo mines de abandonades de l’antic oest, s’omplen d’una rierada de plom, un tsunami de plom líquid. Bob Dylan es va passar una temporada perseguint “la sonoritat del mercuri líquid” el mercuri líquid te un punt de brillant, elitista, elegant, en canvi el plom líquid el te de pesat, dens i gris. Aquesta és la diferència. Això em fa venir al cap la tenda més tradicional de discs de la nostra petita i entranyable ciutat de Reus, tan petita que a vegades (com aquesta ocasió) es confon amb una remota aldea gallega on encara no ha arribat la electricitat. En fi, tornem a lo que ens ocupa, a la provinciana botiga de discs de tota la vida, on jo ja fa molts anys vaig entrar per preguntar per un disc del Bob Marley i la dependenta, legendària per la seva meravellosa ignorància musical, me’n va treure un de, sí, evidentment, està clar, de Bob Dylan.
Pimpers Paradise - Bob Marley
Just Friends - Amy Winehouse
“I’ve been drinking in the morning –it might be dangerous”, diu la Amy Winehoue. Efectivament, de tant en tan m’agafa un atac de bulímia: unes ganes xiflades de portar-me violentament als queixals un bocadu de carn crua, sentir cruixir les fibres musculars entre els molars, un escampall de sang regalimant-me barbeta avall slurps-slurps-slurps, llanto i rechinar de dientes. L’acceleració vertiginosa del polsos, tsunamis de sang bombada al cervell, ulls injectats de vermell, tant-tant injectats que quasi crec plorar llàgrimes vermells de pura lascívia. La visió fustigadora d’aquelles línies semi-paral·leles enrogides destacant en relleu sangonós sobre el rosat dels glutis, paral·leles que intersecten. Aleshores, enmig d’aquests episòdis caotics, aturo un moment la fotocopiadora, omplo plàcidament un gotet d’aigua de la màquina i continuo ensobrant maquinalment la muntanya de prospectes fotocopiats que just oberts arribats a destí seran automàticament llençats a la paperera. El mateix destí que aquells destemplats desitjos. Aquellos lodos...
Be My Baby - The Pepper Pots
I sí, una certa dosi de violencia en el sexe sempre és necesaria, encara que sigui verbal, encara que sigui imaginària, encara que sigui post-coital i en forma de profund, íntim i silenciós Mecagaumdeu, un cop ella s’ha rentat, vestit, i tancat la porta a la seva esquena emportant-se la seva justa retribució pels serveis prestats.
Makin Love - New York Ska-Jazz Ensemble
No te molestes - Los Soberanos
Juventud - Tiza
Aquí estem al Jardí del Manicomi novament fent-nos absurdes i sinsentides preguntes, p.ex. sobre la perdurabilitat de les coses. Coneguda és la costum d’intentar guardar records dels bons moments passats. Centenars de tius disparant cameres al Perito Moreno o a la Fontana di Trevi. Parelles somrient amb la Torre Effiel de fons, o el que es pitjor amb el Macba. Milions de flaixos immortalitzant amb tota justícia un golazo de Messi al niucann. I vist des d’aquest punt de vista, de recopilatori de records, jo em pregunto, ¿i no és sindudda ningunna el moment més intens i profund dels possibles el d’aquell orgasme que remata un polvo memorable, un polvo top ten, possem per cas? I si és així –que ho és, no mos enganyem, vive Vidal- ¿perquè tan poca costum de fotografiar-nos (o fins i tot gravar-nos) en durante la faena i sus desmadejados empellones? ¿Perquè les animes visionàries que -com qui s’afota al peu del Pedraforca- s’enfoquen en durante la porfia, son acusades de marranotes exibicionistes quan les fotos o videos surten per la raó que fos de la capsa de sabates on estaven secretament guardades? ¿a què aquest doble raseru? Profundament turbats sinó desaçonats per aquest dubte, ens retirem silenciosament a visionar alguns videos amateurs al youporn...
Fué una lagrima - Elia y Elisabeth
Stop In The Name of Love - Los Flechazos
Si estigués en el passadís podria escoltar els teus gemecs entretallats, els sorollosos sospirs provocats per la lascívia (nxt-nxt, así me gusta a mí) Podria escoltar el vapor que surt de la teva boca a empellons rítmics, ta-ta-ta-ta-ta, el ritme que marca el capçal quan xoca contra la paret, metrònom ergonòmic. Ta-ta-ta-ta-ta. Podria escoltar el soroll que fan les cordes anuades als teus canyells, o el so de les corretges tiban-te els turmells als dos extrems del llit. Podria escoltar tot això, però com tothom sap, ni les cordes ni les corretges fan soroll, i ademés jo no estic al passadís, sinó dintre el llit, practicant un molt acadèmic polvo funcional mentre aquesta fantasia sonora trepana la meva imaginació al mateix temps que espenyo per xapar amb un últim empellón, aquest polvo tan professional.
Nobody loves me – Martha Reeves & the Vandellas
Please stay - The Ivorys
Everything is good about you – The Supremes
You've been gone too long - Ann Sexton
In my lonely room - Martha Reeves & the Vandellas
Amics fora de tota discussió possible està la certíssima correlació entre la pràctica de l’acte sexual i els exigents requisits d’immaculada higiene fixats tan sovint per les fèmines com condició sinequanon. Ho corrabora no ja la meva pobre experiència sinó mil·lions de comentaris intercanviats amb altres maxus cabrius a altes hores de la matinada en tertulies carajilleres de dicció castigada. Requeriments que de vegades freguen l’insult a la coherència: des del conegut “nnno ara no que no estic dutxada” fins al “nnno ara no que m’acabo de dutxar”. Des d’aquest humil micròfon negre amb espongeta groga i logo de Punt6Radio, no puc més que deplorar amargament aquest comportament femení. Soc fidel seguidor de la doctrina Allen sobre el particular: “el sexe, com més guarro, millor”. Però ahir, arrel d’un comment del gran Rai, vaig caure que la doctrina potser te una doble lectura. Se m’acudeix que potser no va tant referit a el sentit dutxistic o bidetistic, com al sentit espiritual. Perquè anem a veure, ¿no es en un polvo on hom (i s’observi que no dic de “don”) treu lo més fondo d’un mateix (i no em refereixo al sentit fisiològic)? I si es així ¿no estarà un polvo molt millor trabat, molt millor sustentat estructuralment en un esperit turmentat pels nombrosos pecats comesos que no pas per un esperit net de culpa? La meva hipòtesi és que com més remordiments tinguem per dins, com pitjor ens sentim amb nosaltres mateixos, com més bruts i guarros d’esperit estiguem, tan més intens, redemptor, alliberador, serà el polvo. Un descarregador polvo d’alliberament, de contricció final. Un polvo d’absolució, en definitiva. Consti que no dic que aquesta bsqueda d’absolució sigui el que ens impulsi a follar, no, però sindudda ho potencia. Amb tot això tengo para mi mismo que la pràctica de l’esglesia catòlica de la confessió absolutòria, i posterior contricció no és més que un substitutiu, un placebo del follar. Una enganyifa per alliberar tensions. Catòlics del mon, al loro! que no us enganyin, que no us donin gat per llebre: és molt més divertit follar que confesar-se. Encara que hom hagi d’esperar que ella passi per la dutxa. O fins i tot pel confessionari.
Heat wave - The Supremes
Quicksand - Martha Reeves & the Vandellas
This old heart - The Supremes
You can’t hurry love - The Supremes
i per tancar, la cita setmanal, avui del gran Alvite “"Te lo diré de una vez para siempre: Detesto el golf. Detesto cualquier ejercicio físico cuya última consecuencia no sea el orgasmo. El esfuerzo deportivo no está hecho para mí. Lo siento, pero sólo podría interesarme en un deporte que se pudiese practicar en taxi y por escrito" , ale, la paz de Dior...
Pimpers Paradise - Bob Marley
Just Friends - Amy Winehouse
“I’ve been drinking in the morning –it might be dangerous”, diu la Amy Winehoue. Efectivament, de tant en tan m’agafa un atac de bulímia: unes ganes xiflades de portar-me violentament als queixals un bocadu de carn crua, sentir cruixir les fibres musculars entre els molars, un escampall de sang regalimant-me barbeta avall slurps-slurps-slurps, llanto i rechinar de dientes. L’acceleració vertiginosa del polsos, tsunamis de sang bombada al cervell, ulls injectats de vermell, tant-tant injectats que quasi crec plorar llàgrimes vermells de pura lascívia. La visió fustigadora d’aquelles línies semi-paral·leles enrogides destacant en relleu sangonós sobre el rosat dels glutis, paral·leles que intersecten. Aleshores, enmig d’aquests episòdis caotics, aturo un moment la fotocopiadora, omplo plàcidament un gotet d’aigua de la màquina i continuo ensobrant maquinalment la muntanya de prospectes fotocopiats que just oberts arribats a destí seran automàticament llençats a la paperera. El mateix destí que aquells destemplats desitjos. Aquellos lodos...
Be My Baby - The Pepper Pots
I sí, una certa dosi de violencia en el sexe sempre és necesaria, encara que sigui verbal, encara que sigui imaginària, encara que sigui post-coital i en forma de profund, íntim i silenciós Mecagaumdeu, un cop ella s’ha rentat, vestit, i tancat la porta a la seva esquena emportant-se la seva justa retribució pels serveis prestats.
Makin Love - New York Ska-Jazz Ensemble
No te molestes - Los Soberanos
Juventud - Tiza
Aquí estem al Jardí del Manicomi novament fent-nos absurdes i sinsentides preguntes, p.ex. sobre la perdurabilitat de les coses. Coneguda és la costum d’intentar guardar records dels bons moments passats. Centenars de tius disparant cameres al Perito Moreno o a la Fontana di Trevi. Parelles somrient amb la Torre Effiel de fons, o el que es pitjor amb el Macba. Milions de flaixos immortalitzant amb tota justícia un golazo de Messi al niucann. I vist des d’aquest punt de vista, de recopilatori de records, jo em pregunto, ¿i no és sindudda ningunna el moment més intens i profund dels possibles el d’aquell orgasme que remata un polvo memorable, un polvo top ten, possem per cas? I si és així –que ho és, no mos enganyem, vive Vidal- ¿perquè tan poca costum de fotografiar-nos (o fins i tot gravar-nos) en durante la faena i sus desmadejados empellones? ¿Perquè les animes visionàries que -com qui s’afota al peu del Pedraforca- s’enfoquen en durante la porfia, son acusades de marranotes exibicionistes quan les fotos o videos surten per la raó que fos de la capsa de sabates on estaven secretament guardades? ¿a què aquest doble raseru? Profundament turbats sinó desaçonats per aquest dubte, ens retirem silenciosament a visionar alguns videos amateurs al youporn...
Fué una lagrima - Elia y Elisabeth
Stop In The Name of Love - Los Flechazos
Si estigués en el passadís podria escoltar els teus gemecs entretallats, els sorollosos sospirs provocats per la lascívia (nxt-nxt, así me gusta a mí) Podria escoltar el vapor que surt de la teva boca a empellons rítmics, ta-ta-ta-ta-ta, el ritme que marca el capçal quan xoca contra la paret, metrònom ergonòmic. Ta-ta-ta-ta-ta. Podria escoltar el soroll que fan les cordes anuades als teus canyells, o el so de les corretges tiban-te els turmells als dos extrems del llit. Podria escoltar tot això, però com tothom sap, ni les cordes ni les corretges fan soroll, i ademés jo no estic al passadís, sinó dintre el llit, practicant un molt acadèmic polvo funcional mentre aquesta fantasia sonora trepana la meva imaginació al mateix temps que espenyo per xapar amb un últim empellón, aquest polvo tan professional.
Nobody loves me – Martha Reeves & the Vandellas
Please stay - The Ivorys
Everything is good about you – The Supremes
You've been gone too long - Ann Sexton
In my lonely room - Martha Reeves & the Vandellas
Amics fora de tota discussió possible està la certíssima correlació entre la pràctica de l’acte sexual i els exigents requisits d’immaculada higiene fixats tan sovint per les fèmines com condició sinequanon. Ho corrabora no ja la meva pobre experiència sinó mil·lions de comentaris intercanviats amb altres maxus cabrius a altes hores de la matinada en tertulies carajilleres de dicció castigada. Requeriments que de vegades freguen l’insult a la coherència: des del conegut “nnno ara no que no estic dutxada” fins al “nnno ara no que m’acabo de dutxar”. Des d’aquest humil micròfon negre amb espongeta groga i logo de Punt6Radio, no puc més que deplorar amargament aquest comportament femení. Soc fidel seguidor de la doctrina Allen sobre el particular: “el sexe, com més guarro, millor”. Però ahir, arrel d’un comment del gran Rai, vaig caure que la doctrina potser te una doble lectura. Se m’acudeix que potser no va tant referit a el sentit dutxistic o bidetistic, com al sentit espiritual. Perquè anem a veure, ¿no es en un polvo on hom (i s’observi que no dic de “don”) treu lo més fondo d’un mateix (i no em refereixo al sentit fisiològic)? I si es així ¿no estarà un polvo molt millor trabat, molt millor sustentat estructuralment en un esperit turmentat pels nombrosos pecats comesos que no pas per un esperit net de culpa? La meva hipòtesi és que com més remordiments tinguem per dins, com pitjor ens sentim amb nosaltres mateixos, com més bruts i guarros d’esperit estiguem, tan més intens, redemptor, alliberador, serà el polvo. Un descarregador polvo d’alliberament, de contricció final. Un polvo d’absolució, en definitiva. Consti que no dic que aquesta bsqueda d’absolució sigui el que ens impulsi a follar, no, però sindudda ho potencia. Amb tot això tengo para mi mismo que la pràctica de l’esglesia catòlica de la confessió absolutòria, i posterior contricció no és més que un substitutiu, un placebo del follar. Una enganyifa per alliberar tensions. Catòlics del mon, al loro! que no us enganyin, que no us donin gat per llebre: és molt més divertit follar que confesar-se. Encara que hom hagi d’esperar que ella passi per la dutxa. O fins i tot pel confessionari.
Heat wave - The Supremes
Quicksand - Martha Reeves & the Vandellas
This old heart - The Supremes
You can’t hurry love - The Supremes
i per tancar, la cita setmanal, avui del gran Alvite “"Te lo diré de una vez para siempre: Detesto el golf. Detesto cualquier ejercicio físico cuya última consecuencia no sea el orgasmo. El esfuerzo deportivo no está hecho para mí. Lo siento, pero sólo podría interesarme en un deporte que se pudiese practicar en taxi y por escrito" , ale, la paz de Dior...
Shake me - The Supremes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada