Musica en blanc i negre, Tardor 2008, 25 d'octubre

Waiter, Ask The Man To Play The Blues - Freddie Cole

Avui portem un carretó de cançons estiloses, aparents i tocades per aquell punt estètic que recorda les fotos en blanc i negre, cançons apropiades per una barra de club dels anys 50’s, amb un taburet alt i un barman amb americana blanca atent a les confidències. Cançons elegants per quan (pel que sigui) portes una temporada especialment espessa, sense agudesa mental, sense res per dir, res mínimament axispat i ocurrent, i vamus, et veus sense profunditat de pensament, doncs buenu, s’hi t’has de quedar a la superfície, almenys que sigui aferrat a una cosa ben estètica, com aquestes cançons. Pillat a un flotador, sí, però un flotador amb estil.

Dreamsville - Shirley Scott
Each & every one - Everything but the girl
I'll never smile again - Billie Holiday
Moonlight Cocktail - Mel Torme

Fa uns dies em vaig passar pel fotolog del fotografo gafapasta , molt recomanable, bien vale un vistazo. En una de les seves entrades diu aixó que copypastejo literalment tal que així:

“El poder de evocación de la fotografía química. Sin negar la evolución, sin renegar de la fotografía digital, abogo por su defensa. En la eclosión de los CDs, también nos llamaban locos cuando defendíamos los vinilos. Y si no me equivoco, es el único formato físico de transmisión de música cuyas ventas están creciendo. Hay algo en la tangibilidad de esas máquinas y de los resultados que producen de lo que nos cuesta mucho abstraernos. Esa diapositiva en 6 x 6 centímetros, que podemos coger en nuestras manos, sin necesidad de ningún otro soporte de visionado, es como un pequeño truco de magia. Y la magia siempre fascina.”

Captain Bacardi - Antonio Carlos Jobim
Better Now - De Phazz
In A Shanty In Old Shanty Town - Dizzy Gillespie
Bobo - Walter Wanderley

“Tedd Wilson és un burges relativament culte per a qui la verdadera llibertat és la de pensament, i la considera una qüestió privada perquè en lo privat es refugia front la hostilitat social. Potser ho faci per trobar lloc per a una reflexió tranquil·la i noble, de vegades velada. Tan velada com l’atmosfera que es respira en les seves millors cançons” Acollonant,no? Doncs això és el que va escriure Marcello Piras de Teddy Wilson, en el llibret interior del disc. A mi m’encanta llegir els llibrets dels discs de jazz. Tenen unes parrafades immenses plenes d’etereitats i d’abstraccions acollonants. Em meravellen. M’al·lucinen perquè quasi mai entenc res de res. I a les coses que no entenc de res els hi dono molt de mèrit. Em deixen fascinat i embobat com una salamandra davant un llum la manera com engalten divagacions una darrera l’altra sense que jo sigui capaç de trobar-li la més mínima relació amb la música que se sent. I ostres, potser ja es això. Vull dir que les cançons acaben inspirant als “llibretistes de jazz” curioses divagacions, històries de ficció que només existeixen en la seva ment, un subproducte de lo que han escoltat. Com diu el fotografo gafapasta “es como un pequeño truco de magia. Y la magia siempre fascina.”

En fi, ara escoltarem el Teddy Wilson al piano, a veure si pilleu lo de “la reflexió tranquil·la i noble” o lo de “llibertat privada”, o lo de “atmosfera velada”.

All of me - Teddy Wilson & Lester Young Quartet
Ciao, ciao - Stanley Turrentain
Jazz devil - Barry Adamson
So tell the girls that i'm back in town – Jay Jay Johanson

Més del fotógrafo gafapasta “Queremos el riesgo 0, como la tolerancia 0. Y esos absolutos no existen en nuestra vida. Si estamos vivos, corremos el riesgo de morir. Tanto si vamos por la calle como si cogemos un avión o nos montamos en coche. Y no siempre existe un culpable en el que descargar nuestra frustración. Aunque se busque porque el culpable siempre es “el otro”, aquél que nos permite vivir sin incertidumbre. Es una falacia, una burbuja de cristal, que es en lo que se está convirtiendo nuestra sociedad.”

Ordinary Joe - Terry Callier
Jazz a gogo - France Gall
Big City - Shirley Horn
Daiquiri – Xavier Cugat

Live is bussiness, risky bussines. Però amb l’aversió al risc, ¿no ens estarem tornant més tramposos? En lo de les fotos, per exemple, tirar fotos en digital o en analògic. La qüestió, quan tires en analògic, no hay vuelta atras. Click, un instant que condiciona definitivament la afoto per la resta de l’eternitat, sinvuelta atras posible, sin vista previa. Click i casar-se amb la posteritat. No serà que vivim vides de photoshop? Retocables infinitament fins el dia del judici, sense acabar de fixar res definitivament. Crec que era Cartier Bresson que enfocaba, tirava, i revelava tota la superfície que havia tirat, els marcs blancs inclosos, o que John Ford no utilitzava apenes el muntatge perquè ja el tenia al cap quan el rodava. I jo, p.ex. per escriure aquest trist paràgraf he tirat endavant, endarrera, arrastrat, copiat, desfet, borrat, refet un munt de vegades. I el pitjor és que demà mateix (o quan sigui) encara podré fer un altre guardar como. Vides de photshop, retocables fins l'infinit... y mas allá.

Jungle Strut - James Taylor Quartet

Apa, salut i siau!