Arte - Nosotrash
“El cassette de Jac-ques-Brel... / ... esto si que es ar-te” diuen les Nosotrash. Doncs a això ens dedicarem avui, al cassette de Jaques Brel. ¿qui no ha tingut un casset de Brel? Sí, jo també tenia un cassette Brel, me’l va gravar una franceseta... respectable mare de 5 fills... La idea del pugrama d’avui ve de que fa uns dies l'amic Orbison va deixar un comentari sobre Brel en un estimat blog de referència i vaig pensar, calla tú, yastá, ja tinc tema. Després rascant perquí-i-perllà vaig descobrir que el passat 9 d’octubre va fer 30 anys de la seva mort (i potser d’aquí venia el comentari d’Orbison. O potser va ser casualitat, nusé). El cas és que tocarem Brel i aledaños, Brel i versions de Brel, Brel i cançons que tinguin alguna relació amb Brel, encara que sigui tan tangencial que només existeixi en la meva ment. “Esto son imaginaciones tuyas muchacho!”
Mathilde - Scott Walker
Scott Walker, enamorat confés de Brel. Tio d’immens èxit entre jovenetes nyonyes a principis dels 60’s amb els Walker Brothers, es sentia constrenyit pel seu grup. Va deixar la California solejada dels seus èxits per llargar a Londres, on en una festa de la revista Playboy es va enrotllar amb una conilleta. Van anar a cas d’ella assumeixo que a consumar la festa de la carn de conill, i –oh! Meravelles del destí- en les pròpies paraules d’S.W: «ella va posar un disc de Brel, i me’l va traduïr. El vaig estar escoltant tota la nit. Vaig pensar, això és meravellós. Em va canviar per complet. Ho va cambiar absolutament tot». Pos seria l’influx de Brel o no, el cas és que en aquells anys va enfilar 4 obres mestres en fila de a uno, una darrera l’altre; Scott, Scott II, Scott III i Scot IV. En totes hi ha alguna versió de Brel en anglés. Finalment va recopilar les versions en el disc “Sings Jacques Brel”. Una llarguíssima llista de músics han versionat o es declaren influenciats per Brel: Nina Simone, Dominique A, Bob Dylan, Leonard Cohen, els Beach Boys, Dusty Springfield, David Bowie, Neil Hannan dels Divine Comedy, Frank Sinatra, Núria Feliu (hmmm Sinatra & Feliu... sounds good!), Juliette Greco (parella de Jourese, arreglista de Brel), Serrat o el mateix Jarvis Cocker de Pulp que escoltarem ara mateix
Tonite - Jarvis
Quand on n'a que l'amour - Jacques Brel
Favourite song - Vincent Delerm
Deliciosa cançó on Delerm i Neil Hannon (dels Divine Comedy) s’intercanvien els respectius idiomes per reflexionar sobre el significat de les lletres en llenguatges que un no domina: “j’ai écouté toutes ces chansons françaises / je ne savais pas ce qu’est une javanaise / un poinçonneur des lilas / ça veut dire quoi”. Tot ple de referències a la cançó francesa: “la javanaise” i “un poinçonneur des lilas” provenen de cançons de Serge Gainsbourg, “cheval fourbu” de Leo Ferre, i “poupée de cire” de la France Gall.
Le moribond - Jacques Brel
La chanson des vieux amants - Juliette Gréco
La chanson de Jacky - Jacques Brel
Personalment vaig descobrir Brel amb el Nemequitepà, escupint-me a la cara els sipiajus a través de la pantalla de la tele de tan intensament com cantava en aquell famós video en blanc i negre. Més que cantar, sembla arrastrar-se, suplicar que no la deixès. És sense dubte la meva preferida de Brel. Diuen que quan el 1959 la va sentir Edith Piaff va dir que “un home no hauria de cantar aquestes coses” de trist i arrastrat (i “poc masculi” suposo jo) que li semblava. Aleshores Brel tenia 28 anys, estava casat amb la seva dona Miche des de feia 9 anys i just acabava de tenir la seva tercera filla. També feia pocs anys que s’havia instal·lat a Paris deixant el negoci familiar que portava a la seva Brusseles natal. I be doncs, aquest peaso cançó la va escriure dedicada a Suzanne Gabriello, una de les moltes amants que va tenir a Paris. Així que em sembla que expressa perfectament la contradicció entre vida personal i vida artística. Brel té una gran quantitat de cançons que parlen d’amors intensos, de dones, de passions, de vida viscuda a consciència i sense deixar ni una engruna. Si les cançons són el mirall de l’ànima, no hi ha dubte que amb la música de Brel ens aboquem a un pou fondo-fondo com un forat negre. I es clar un no pot evitar preguntar-se com lliga tota aquesta fondària vital amb els convencionalismes d’un matrimoni amb tres nenes. Vull dir que estiguis que se jo, planxant, o fent el sopar, o fregant el water i la dona et pregunta, “escolta, i lo de que "et portaré les perles de pluja d'un pais on mai no plou", ¿per qui anava?”. Quisir, mal rotllo, ¿no?. I sinembarg no es va divorciar mai de la seva dona. Diuen que va viure tota la vida amb el mal de cap d’aquesta contradicció; entre els valors catòlics i burgesos amb els que havia crescut ( havia estat minyó escolta dels catòlics, dels que Tintin n’és en certa forma paradigma), i les ganes de viure la vida al màxim; entre no ser capaç de fer de bon marit ni de bon pare ("la paternitat no existeix"), i ser conseqüent amb les seves pulsions més bàsiques. I bé, potser d’aquesta tensió vital en va sortir tot l’art, tot l’enginy, tota la profunditat de les seves cançons. O potser no, jo que se. El cas és que al final va tirar pel dret. El 1974 es va comprar un veler i va començar la volta al món, va aprendre a pilotar un bimotor, i es va instal·lar a les Marqueses, al mateix lloc on Gauguin. Va pillar un cancer de pulmó (obviament fumador empedreit) i va morir el 9 d’octubre de 1978. La seva dona i filles van heretar tot el seu patrimoni i han manejat el seu legat since then. Però per tornar a la seva contradicció vital, amb motiu de l’anniversari de la seva mort Sotheby’s subastarà una sèrie de records personals. No els han posat a la venda la seva família sinó els descendents d’una de les seves amants, Sylvie Rivet, qui els havia guardat. Deien que en traurien un pastón. Però definitivament, el que sí que no te preu son les seves cançons. Ara en Nemequitepà en la versió anglesa d’Scott Walker.
If You Go Away - Scott Walker
Sticks and stones - The Divine Comedy
La Fanette - Jacques Brel
Amsterdam (Olympia 1964) - Jacques Brel
Next - Scott Walker
Versió d’”Au suivant”, on Brel retrata amb pinzell i vitriol com de traumatitzada per sermpre més pot quedar la vida sesuà d’un pobre recluta obligat a fornicar en un abarrotat i embotellat (next! next!) bordell militar gratuït. Un clarivident i descarnada repassada a la institució militar, i si m’apures al concepte clàssic de nació europea:
Naked as sin, an army towel, Covering my belly, Some of us blush, somehow, Knees turning to jelly, “next”, “next”
I was still just a kid, There were a hundred like me , I followed a naked body A naked body follwed me, “next”, “next”
I was still just a kid, When my innocence was lost, In a mobile army whorehouse, Gift from the army, free of cost, “next”, “next”
Me, I really would have liked, A little touch of tenderness, Maybe a word, a smile, An hour of happiness, But, “next”, “next”
Oh, it wasn't so tragic, The high heavens did not fall, But how much of that time, I hated being there at all, “next”, “next”
Now I always will recall, The brothel truck, the flying flags, The queer lieutenant who slapped, Our asses as if we were fags, “next”, “next”
I swear on the wet head, Of my first case of gonorrhea, It is his ugly voice, That I forever hear, “next”, “next”
That voice that stinks of whiskey, Of corpses and of mud, It is the voice of nations, It is the thick voice of blood, “next”, “next”
And since then each woman, I have taken to bed, Seems to laugh in my arms, To whisper through my head, “next”, “next”
All the naked and the dead, Should hold each other's hands, As they watch me scream at night, In a dream no one understands, “next”, “next”
And when I am not screaming, In a voice grown dry and hollow, I stand on endless naked lines, Of the following and the followed, “next”, “next”
One day I'll cut my legs off, Or burn myself alive, Anything, I'll do anything, To get out of line to survive, Never to be next, Never to be next.
Vesoul - Jacques Brel
Matem ja el tema amb la meva preferida. Anys després va declarar que el nemequitepà era una cançó pròpia d’”un covard i un imbècil”. No voldria equivocar-me però és que a més crec recordar que va ser ell qui va aviar a la xica aquesta. Però després de tot, ¿qui es vol fixar amb menudències i incoherències com aquestes, tractant-se d’aquesta obra d’art? Si Paris bién vale una misa, és obvi que el nemequitepà bien vale una covardia, una imbecilitat, i si m’apures tota una vida plena de sentiments de culpa.
Mathilde - Scott Walker
Scott Walker, enamorat confés de Brel. Tio d’immens èxit entre jovenetes nyonyes a principis dels 60’s amb els Walker Brothers, es sentia constrenyit pel seu grup. Va deixar la California solejada dels seus èxits per llargar a Londres, on en una festa de la revista Playboy es va enrotllar amb una conilleta. Van anar a cas d’ella assumeixo que a consumar la festa de la carn de conill, i –oh! Meravelles del destí- en les pròpies paraules d’S.W: «ella va posar un disc de Brel, i me’l va traduïr. El vaig estar escoltant tota la nit. Vaig pensar, això és meravellós. Em va canviar per complet. Ho va cambiar absolutament tot». Pos seria l’influx de Brel o no, el cas és que en aquells anys va enfilar 4 obres mestres en fila de a uno, una darrera l’altre; Scott, Scott II, Scott III i Scot IV. En totes hi ha alguna versió de Brel en anglés. Finalment va recopilar les versions en el disc “Sings Jacques Brel”. Una llarguíssima llista de músics han versionat o es declaren influenciats per Brel: Nina Simone, Dominique A, Bob Dylan, Leonard Cohen, els Beach Boys, Dusty Springfield, David Bowie, Neil Hannan dels Divine Comedy, Frank Sinatra, Núria Feliu (hmmm Sinatra & Feliu... sounds good!), Juliette Greco (parella de Jourese, arreglista de Brel), Serrat o el mateix Jarvis Cocker de Pulp que escoltarem ara mateix
Tonite - Jarvis
Quand on n'a que l'amour - Jacques Brel
Favourite song - Vincent Delerm
Deliciosa cançó on Delerm i Neil Hannon (dels Divine Comedy) s’intercanvien els respectius idiomes per reflexionar sobre el significat de les lletres en llenguatges que un no domina: “j’ai écouté toutes ces chansons françaises / je ne savais pas ce qu’est une javanaise / un poinçonneur des lilas / ça veut dire quoi”. Tot ple de referències a la cançó francesa: “la javanaise” i “un poinçonneur des lilas” provenen de cançons de Serge Gainsbourg, “cheval fourbu” de Leo Ferre, i “poupée de cire” de la France Gall.
Le moribond - Jacques Brel
La chanson des vieux amants - Juliette Gréco
La chanson de Jacky - Jacques Brel
Personalment vaig descobrir Brel amb el Nemequitepà, escupint-me a la cara els sipiajus a través de la pantalla de la tele de tan intensament com cantava en aquell famós video en blanc i negre. Més que cantar, sembla arrastrar-se, suplicar que no la deixès. És sense dubte la meva preferida de Brel. Diuen que quan el 1959 la va sentir Edith Piaff va dir que “un home no hauria de cantar aquestes coses” de trist i arrastrat (i “poc masculi” suposo jo) que li semblava. Aleshores Brel tenia 28 anys, estava casat amb la seva dona Miche des de feia 9 anys i just acabava de tenir la seva tercera filla. També feia pocs anys que s’havia instal·lat a Paris deixant el negoci familiar que portava a la seva Brusseles natal. I be doncs, aquest peaso cançó la va escriure dedicada a Suzanne Gabriello, una de les moltes amants que va tenir a Paris. Així que em sembla que expressa perfectament la contradicció entre vida personal i vida artística. Brel té una gran quantitat de cançons que parlen d’amors intensos, de dones, de passions, de vida viscuda a consciència i sense deixar ni una engruna. Si les cançons són el mirall de l’ànima, no hi ha dubte que amb la música de Brel ens aboquem a un pou fondo-fondo com un forat negre. I es clar un no pot evitar preguntar-se com lliga tota aquesta fondària vital amb els convencionalismes d’un matrimoni amb tres nenes. Vull dir que estiguis que se jo, planxant, o fent el sopar, o fregant el water i la dona et pregunta, “escolta, i lo de que "et portaré les perles de pluja d'un pais on mai no plou", ¿per qui anava?”. Quisir, mal rotllo, ¿no?. I sinembarg no es va divorciar mai de la seva dona. Diuen que va viure tota la vida amb el mal de cap d’aquesta contradicció; entre els valors catòlics i burgesos amb els que havia crescut ( havia estat minyó escolta dels catòlics, dels que Tintin n’és en certa forma paradigma), i les ganes de viure la vida al màxim; entre no ser capaç de fer de bon marit ni de bon pare ("la paternitat no existeix"), i ser conseqüent amb les seves pulsions més bàsiques. I bé, potser d’aquesta tensió vital en va sortir tot l’art, tot l’enginy, tota la profunditat de les seves cançons. O potser no, jo que se. El cas és que al final va tirar pel dret. El 1974 es va comprar un veler i va començar la volta al món, va aprendre a pilotar un bimotor, i es va instal·lar a les Marqueses, al mateix lloc on Gauguin. Va pillar un cancer de pulmó (obviament fumador empedreit) i va morir el 9 d’octubre de 1978. La seva dona i filles van heretar tot el seu patrimoni i han manejat el seu legat since then. Però per tornar a la seva contradicció vital, amb motiu de l’anniversari de la seva mort Sotheby’s subastarà una sèrie de records personals. No els han posat a la venda la seva família sinó els descendents d’una de les seves amants, Sylvie Rivet, qui els havia guardat. Deien que en traurien un pastón. Però definitivament, el que sí que no te preu son les seves cançons. Ara en Nemequitepà en la versió anglesa d’Scott Walker.
If You Go Away - Scott Walker
Sticks and stones - The Divine Comedy
La Fanette - Jacques Brel
Amsterdam (Olympia 1964) - Jacques Brel
Next - Scott Walker
Versió d’”Au suivant”, on Brel retrata amb pinzell i vitriol com de traumatitzada per sermpre més pot quedar la vida sesuà d’un pobre recluta obligat a fornicar en un abarrotat i embotellat (next! next!) bordell militar gratuït. Un clarivident i descarnada repassada a la institució militar, i si m’apures al concepte clàssic de nació europea:
Naked as sin, an army towel, Covering my belly, Some of us blush, somehow, Knees turning to jelly, “next”, “next”
I was still just a kid, There were a hundred like me , I followed a naked body A naked body follwed me, “next”, “next”
I was still just a kid, When my innocence was lost, In a mobile army whorehouse, Gift from the army, free of cost, “next”, “next”
Me, I really would have liked, A little touch of tenderness, Maybe a word, a smile, An hour of happiness, But, “next”, “next”
Oh, it wasn't so tragic, The high heavens did not fall, But how much of that time, I hated being there at all, “next”, “next”
Now I always will recall, The brothel truck, the flying flags, The queer lieutenant who slapped, Our asses as if we were fags, “next”, “next”
I swear on the wet head, Of my first case of gonorrhea, It is his ugly voice, That I forever hear, “next”, “next”
That voice that stinks of whiskey, Of corpses and of mud, It is the voice of nations, It is the thick voice of blood, “next”, “next”
And since then each woman, I have taken to bed, Seems to laugh in my arms, To whisper through my head, “next”, “next”
All the naked and the dead, Should hold each other's hands, As they watch me scream at night, In a dream no one understands, “next”, “next”
And when I am not screaming, In a voice grown dry and hollow, I stand on endless naked lines, Of the following and the followed, “next”, “next”
One day I'll cut my legs off, Or burn myself alive, Anything, I'll do anything, To get out of line to survive, Never to be next, Never to be next.
Vesoul - Jacques Brel
Matem ja el tema amb la meva preferida. Anys després va declarar que el nemequitepà era una cançó pròpia d’”un covard i un imbècil”. No voldria equivocar-me però és que a més crec recordar que va ser ell qui va aviar a la xica aquesta. Però després de tot, ¿qui es vol fixar amb menudències i incoherències com aquestes, tractant-se d’aquesta obra d’art? Si Paris bién vale una misa, és obvi que el nemequitepà bien vale una covardia, una imbecilitat, i si m’apures tota una vida plena de sentiments de culpa.
Ne me quitte pas - Jacques Brel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada