Tropical Cocktail Party, 23 de gener, hivern 2009.
Corazón loco - Antonio Machin
Ja fa uns quants dies que ens presentem aquí sense gaire cosa a dir. Nusé, serà l’efecte Obama, serà que l’anar despreocupat i ben follat entumece, emboba, emblandenga i aburgesa el múscul desgarrat que tota producció d’output de calat i sentiment espinós requereix, sigui el que sigui, tal minuncia no mos farà callar. Al tajo: de crio, i degut als pocs discs que corrien per casa, em molaven el Perez Prado i l’Antonio “sex” Machín, d’aquest últim m’agradaven les gardènies, els angelitos negros, i el compromiso, i del primer el títol numerat dels seus Mombos, i el característic crit gutural aaaaAARGH-UH! (que en realitat volia dir aaaaAARGH- DÍLO!). Bué, deprés, amb l’adolescència vaig creixer –encara que només físicament i tampoc no gaire- i vaig caure en las fauces de l’ortodòxia anglosaxona, el diktat de “lu-que-mola-i-és-enrotllat”, de l’apostatar de “lo cutre i caspos”. Després, amb el temps tot acaba caient: el pèl als homes, els pits a les dònes, i amb una mica de sort els estúpids corsets mentals. Sí, des d’aleshores torno a disfrutar del Machín, el Perez Prado i la música italiana.
Manisero - Antonio Machin
amanecí en tus brazos - Perez Prado
Provarem d’acompassar aquesta certa buidor i insubstancialitat congènita del programa amb música ligera, d’escolta relaxant, fàcilment digerible. Tot acompanyat de els adequats combinats líquids (as usual amb el pertinent segell edonista i estilos que la etiqueta requereix). Però lu del bebercio serà més tard. A lo que ens convé hem començat amb Machín i continuem amb Perez Prado. Els dos tenen en comú –abanda de compartir l’armari de discos de casa monspares- que van marxar de la seva Cuba natal per convertir-se en fenòmens a l’extranger: l’un bàsicament a Espanya i l’altre a Mèxic i USA. Machín marxa de Cuba el 1930 amb 24 anys, s’estableix a USA on triomfa precisament amb “el manisero” (la cançó que hem escoltat), que es converteix en el primer èxit de vendes de la música llatina a USA. El 1936 pilla barco cap Europa, toca a Londres, s’enamora d’una franceseta, s’estableix a Paris –suposo pel teorema de les dues carretes- i gira per tota europa (suècia, romania -¿? Transilvània-). El 1939 escapant de la IIWW aterra a Espanya on es converteix en l’icono de les maraques que tots coneixem, fins la seva mort el 1977.
The autumn leaves - Shanty Town
Mambo crace - De Phazz
tomando café - Perez Prado
Mambo #8 - Perez Prado
Otro tanto fa Perez Prado, el primer rei del mambo. Nascut a Cuba, marxa a mèxic el 1958 per establir-s’hi. Sobre lo del AAARG-UH, diu el pròpi Perez Prado: "Estábamos interpretando un ritmo bravo con la dirección de Facundo Rivero, y de pronto fue tal la emoción qué sentí en un corte instrumental que emití aquel sonido ¡Aaaaaah ... diiiilo!!, para con ello significar que los instrumentos debían volver a tocar... La verdad es que es más obvio gritar ¡dilo! (en lugar de "ugh"). Lo que sucede es que los efectos electrónicos, que han ido mejorando con los tiempos, hacen que se escuche así. En las grabaciones con la Casino no hice tal efecto, y comencé a hacerlo en mi propia orquesta".
La mujer de tus sueños turbios, de tus momentos mas audaces: “Anita Ekberg, a La dolce vita, contornejant-se salvatjement al ritme de “Patricia”, un dels mambos de Pérez Prado.”
Heart - Peggy Lee
Soul Bosa Nova - Quincy Jones
Candela - Ibrahim Ferrer
Venga pues, a lo del bebercio. Quan baixes de l’avió a l’aeroport de l’Habana, el primer que et fan és baixar-te els pantalons i posar-te un sello a la galta del cul amb la famosa frase del Hemingway: “my mojito in La Bodeguita and my Daiquirí in El Floridita”. I amb aquest sello, ale, autocars plens omplint-se el pap de Mojitos i Daiquirís de manguera als Hotels Todo Incluido. El Daiquirí és bàsicament rom amb suc de llima i sucre . Una cosa semblant ja la bevien a palo seco els mambises, els guerrillerus cubans de la guerra de la independència. Per fer la història curta, un enginyuer de mines americà hi va fotre gel (adaptant el “wisky sour” a un “rom sour”) i un amic italià –també enginyer de mines i capità de l’exèrcit d’alliberament cubà- el nom “Daiquirí” –nom de les mines on els dos treballaven-. I d’aquí a la glòria. El toc de gràcia li va donar un tio que era de Lloret de Mar, Constantino Ribalaigua Vert, barman de La Floridita des del 1914, que hi va aplicar la tècnica del frapee: gel triturat amb batidora. Cinc gotes de Maraschino i tot abocat sobre copa glaçada, creant “un trago amb l’equilibri ideal: dolç i àcid alhora, de textura suau però contraposada pels petits cristalls gelats que es desfeien en el moment que tocaven els llavis. La beguda es mescla tirant-la d’una cocktelera i recollint-la en l’altre, formant el líquid un mig-cercle en l’aire. Val la pena visitar l’Habana només per veure treballar Constantino Ribalaigua” Basil Woon a “When It's Cocktail Time in Cuba” (1928).
Si teniu curiositat, la recepta original del Floridita de Constantino Ribalaigua: Amb l’ajut de la seva màquina de moldre gel marca Flak Mak, just importada dels Estats Units, picava el gel, el conservava en una caixa amb aïllant per mantenir sec el gel. Ho ajuntava en una batidora amb rom blanc, una culleradeta de sucre, 5 gotes de Marraschino, el suc de mitja llimona i ho servia en una copa de boca ampla prèviament gelada. El “Daiquirí Floridita”.
Bianchi Sunrise - Sandrobianchi & Vinz Vincenzo
Aquesta canço de Sergio Mendes també era una de les meves preferides de crio, Igual com per casa corrien els discos de Machin i Perez Prado, inexplicablement (per lo bo que és, quisir) també hi corria el genial “Equinox” de Sergio Mendes, bon exemple del Lounge del sello A&M: Chove Chuva, Constant is the Rain. Chove-Chove-Chove Chuva, Endless is the Pain. As I stand here I remember That once our hearts were one, And everyday Was spring to me (Un)til you left and took away the sun. Now the days are lonely And the song of love is still They say that I'll forget you But I say I never will... And it hurts with such a pain To be alone And lonely in the rain, And it hurts with such a pain To be alone And lonely in the rain.
Samba mortale - Real Ax band
Chove chuva - Sergio Mendes
Sensaçao - Racoon
My funny Valentine – Lalo Schifrin / Gerry Brookmeyer
Alo, Alo Marcianos - Elis Regina
Formiga Bossa Nova - Adriana Calacanhotto
Ale, bona nit-i-tapa’t
Corazón loco - Antonio Machin
Ja fa uns quants dies que ens presentem aquí sense gaire cosa a dir. Nusé, serà l’efecte Obama, serà que l’anar despreocupat i ben follat entumece, emboba, emblandenga i aburgesa el múscul desgarrat que tota producció d’output de calat i sentiment espinós requereix, sigui el que sigui, tal minuncia no mos farà callar. Al tajo: de crio, i degut als pocs discs que corrien per casa, em molaven el Perez Prado i l’Antonio “sex” Machín, d’aquest últim m’agradaven les gardènies, els angelitos negros, i el compromiso, i del primer el títol numerat dels seus Mombos, i el característic crit gutural aaaaAARGH-UH! (que en realitat volia dir aaaaAARGH- DÍLO!). Bué, deprés, amb l’adolescència vaig creixer –encara que només físicament i tampoc no gaire- i vaig caure en las fauces de l’ortodòxia anglosaxona, el diktat de “lu-que-mola-i-és-enrotllat”, de l’apostatar de “lo cutre i caspos”. Després, amb el temps tot acaba caient: el pèl als homes, els pits a les dònes, i amb una mica de sort els estúpids corsets mentals. Sí, des d’aleshores torno a disfrutar del Machín, el Perez Prado i la música italiana.
Manisero - Antonio Machin
amanecí en tus brazos - Perez Prado
Provarem d’acompassar aquesta certa buidor i insubstancialitat congènita del programa amb música ligera, d’escolta relaxant, fàcilment digerible. Tot acompanyat de els adequats combinats líquids (as usual amb el pertinent segell edonista i estilos que la etiqueta requereix). Però lu del bebercio serà més tard. A lo que ens convé hem començat amb Machín i continuem amb Perez Prado. Els dos tenen en comú –abanda de compartir l’armari de discos de casa monspares- que van marxar de la seva Cuba natal per convertir-se en fenòmens a l’extranger: l’un bàsicament a Espanya i l’altre a Mèxic i USA. Machín marxa de Cuba el 1930 amb 24 anys, s’estableix a USA on triomfa precisament amb “el manisero” (la cançó que hem escoltat), que es converteix en el primer èxit de vendes de la música llatina a USA. El 1936 pilla barco cap Europa, toca a Londres, s’enamora d’una franceseta, s’estableix a Paris –suposo pel teorema de les dues carretes- i gira per tota europa (suècia, romania -¿? Transilvània-). El 1939 escapant de la IIWW aterra a Espanya on es converteix en l’icono de les maraques que tots coneixem, fins la seva mort el 1977.
The autumn leaves - Shanty Town
Mambo crace - De Phazz
tomando café - Perez Prado
Mambo #8 - Perez Prado
Otro tanto fa Perez Prado, el primer rei del mambo. Nascut a Cuba, marxa a mèxic el 1958 per establir-s’hi. Sobre lo del AAARG-UH, diu el pròpi Perez Prado: "Estábamos interpretando un ritmo bravo con la dirección de Facundo Rivero, y de pronto fue tal la emoción qué sentí en un corte instrumental que emití aquel sonido ¡Aaaaaah ... diiiilo!!, para con ello significar que los instrumentos debían volver a tocar... La verdad es que es más obvio gritar ¡dilo! (en lugar de "ugh"). Lo que sucede es que los efectos electrónicos, que han ido mejorando con los tiempos, hacen que se escuche así. En las grabaciones con la Casino no hice tal efecto, y comencé a hacerlo en mi propia orquesta".
La mujer de tus sueños turbios, de tus momentos mas audaces: “Anita Ekberg, a La dolce vita, contornejant-se salvatjement al ritme de “Patricia”, un dels mambos de Pérez Prado.”
Heart - Peggy Lee
Soul Bosa Nova - Quincy Jones
Candela - Ibrahim Ferrer
Venga pues, a lo del bebercio. Quan baixes de l’avió a l’aeroport de l’Habana, el primer que et fan és baixar-te els pantalons i posar-te un sello a la galta del cul amb la famosa frase del Hemingway: “my mojito in La Bodeguita and my Daiquirí in El Floridita”. I amb aquest sello, ale, autocars plens omplint-se el pap de Mojitos i Daiquirís de manguera als Hotels Todo Incluido. El Daiquirí és bàsicament rom amb suc de llima i sucre . Una cosa semblant ja la bevien a palo seco els mambises, els guerrillerus cubans de la guerra de la independència. Per fer la història curta, un enginyuer de mines americà hi va fotre gel (adaptant el “wisky sour” a un “rom sour”) i un amic italià –també enginyer de mines i capità de l’exèrcit d’alliberament cubà- el nom “Daiquirí” –nom de les mines on els dos treballaven-. I d’aquí a la glòria. El toc de gràcia li va donar un tio que era de Lloret de Mar, Constantino Ribalaigua Vert, barman de La Floridita des del 1914, que hi va aplicar la tècnica del frapee: gel triturat amb batidora. Cinc gotes de Maraschino i tot abocat sobre copa glaçada, creant “un trago amb l’equilibri ideal: dolç i àcid alhora, de textura suau però contraposada pels petits cristalls gelats que es desfeien en el moment que tocaven els llavis. La beguda es mescla tirant-la d’una cocktelera i recollint-la en l’altre, formant el líquid un mig-cercle en l’aire. Val la pena visitar l’Habana només per veure treballar Constantino Ribalaigua” Basil Woon a “When It's Cocktail Time in Cuba” (1928).
Si teniu curiositat, la recepta original del Floridita de Constantino Ribalaigua: Amb l’ajut de la seva màquina de moldre gel marca Flak Mak, just importada dels Estats Units, picava el gel, el conservava en una caixa amb aïllant per mantenir sec el gel. Ho ajuntava en una batidora amb rom blanc, una culleradeta de sucre, 5 gotes de Marraschino, el suc de mitja llimona i ho servia en una copa de boca ampla prèviament gelada. El “Daiquirí Floridita”.
Bianchi Sunrise - Sandrobianchi & Vinz Vincenzo
Aquesta canço de Sergio Mendes també era una de les meves preferides de crio, Igual com per casa corrien els discos de Machin i Perez Prado, inexplicablement (per lo bo que és, quisir) també hi corria el genial “Equinox” de Sergio Mendes, bon exemple del Lounge del sello A&M: Chove Chuva, Constant is the Rain. Chove-Chove-Chove Chuva, Endless is the Pain. As I stand here I remember That once our hearts were one, And everyday Was spring to me (Un)til you left and took away the sun. Now the days are lonely And the song of love is still They say that I'll forget you But I say I never will... And it hurts with such a pain To be alone And lonely in the rain, And it hurts with such a pain To be alone And lonely in the rain.
Samba mortale - Real Ax band
Chove chuva - Sergio Mendes
Sensaçao - Racoon
My funny Valentine – Lalo Schifrin / Gerry Brookmeyer
Alo, Alo Marcianos - Elis Regina
Formiga Bossa Nova - Adriana Calacanhotto
Ale, bona nit-i-tapa’t
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada