“They were the mods”, 27 de març, primavera 2009
Nota -mala-: disculpes per l'ímfima qualitat del so. Mal gravat, mal equalitzat i mal comprimit. Ni tan sols estic segur que sigui millor això que res... així que per compensar una mica la cosa deixo l'enllaç per qui es vulgui baixar el recopilatori de les cançons del pugrama limipas de polvo y paja, que és com sonen millor, ale:
http://www.megaupload.com/?d=9VQLVSOR
Barcelona Blues - Brighton 64
P6R 99.8 FM EJDM i aquesta edició que es diu “They were the mods” parafraseando el crit de guerra dels Who. Sona “Barcelona Blues” dels Brighton 64, probablement la banda mes representativa junt amb Los Flechazos del revival mod espanyol. A ello nos dedicaremos aquesta nit, con saña, ojo inyectado de sangre y un buen puñao de sarro en la dentadura. Revival mod espanyol dels 80’s i 90’s. Als Brighton igual que Sex Museum, o els Flechazos, me’ls va presentar el meu amic d’institut Santi Turk. Un saludu, Santi, tu que estàs en lo alto de la indústria televisiva nacional. Bien. Va ser una plujosa tarda d’octubre de mitjans-finals 80’s (o no: com comprendreu, aquest localització temporalo-climàtica és un simple recurs estilístic, i igual serviria “un matí solejat de finals de maig”, que “una fosca nit de gener”, o que “entre una boira de fum d’un Luky curt”. En el fons som poc més que complements circumstancials de lloc, de temps, o d’estat d’ànim...). En fi, a lu que ens convé, el Santi era l’encarnació, vespa i parka mediante, de la escena mod a la nostra molt entranyable i comarcal ciutat de Reus. Bué de fet això d’“escena” és nou d’ara, i aplicat al nostre post-adolescent cas queda tirandillo a pretenciós, ¿no? Allavonses se li diria, nuse, “rotllo mod” o lu que fos. Lu que sí era una “escena” semiunipersonal: un mod a Reus, un a TGNA, un a Cambrils... Bién, per la raó que fos d’aquest menage a truá de grups sempre em van tirar més els Flexassus, digues-li pel apopat, pel seu univers autoreferencial... Nusé, més estètic i depurats que els Brighton, que sonaven més crus, lacerantes, asmallfacesats, o que els Sex Museum, que després del memorable 1r disc “Fuzz Face” es van tirar a un decepcionant Deepurpelisme (bien, fins aquí res més que qüestionables gustos personals). El cas és que com que un ja venia gastant vespa, (una primavera 75 vermella, kit polini 125, tubarro Murcia, Sillin Piaggio monoplaça, i aprox 110 km/h de baixada a la recta Reus-Salou), doncs el pack complet amb la parka va costar raonablement poc, cosa de passar-se pel Zara recent inagurat. Bién.
De totes formes un taxonomista hauria tingut problemilles: gust pels Flechazos, el british 60’s pop, el blue eyed soul... si, pero combinat sinmayores quebraderus de consciència amb un semi-tupé arockabillat, amb un cert gust pels Stray Cats, i amb una adoració semi satànica pe6l mite motocilista: la Triumph Bonneville Cafe Racer. ¿eclecticisme? naaa: més avia ignorància, indecisó, búsqueda de l'identitat sesuà...
No Vuelvo Mas - Mermelada
Bien, igual l’epileg d’aquesta espiral de -ara ja cansina- nostàlgia lacrimògena apareixeria fa uns pocs mesos coronant un munt de roba apilada al mig de l’habitació de matrimoni. Roba per tirar, per reciclar, jerseis grisos de coll alt, camises quadret blanc i negre, Dr Marteens... i aquella parka del Zara damunt del munt, pobreta snif-snif, muerta en la orilla després de nadar i nadar arrastradament contracorrent durant uns 20 anys, travessant de perxa en perxa diferents armaris, mudances, novietes i tebeos, polvillos i polvazos, cascades i guerrilles sentimentals, lligues del Cruyff i ressacazos de formol: quando una parka se va algo se muere en el alma quando una parka se va, takatá. Sic Parka Transit Vespa, In Pek We Trust, Parka Pro Nobis, No Hablar En Clase. Si el habito hace al monge, ¿muerto el hábito, muerto el monge? Els armaris fa temps que se’m queden buits, física i espiritualment. Buits de roba que m’importi, de la que vesteix més per dins que per fora. Tot em dona tant espectacularment pel cul, que no descarto sortir algun dia al carrer únicament amb un tanga pieldeleopardo o un vestit de faralaes. Tst, oju, i no pasarà res, eh? Que el mon seguirà orbitant idènticament com si tal, i jo seguiré amb mismo ràtio de polvos setmanals. Parka Jacta Est.
De la resta del pack, la vespa, per la seva part, va acabar venuda uns 10 anys després per molt bon preu a un paio que la va clavar als 3 dies. La Montesa Impala que va ocupar el seu lloc al garatge i al meu cor (una Comando 175 cc del6 1964 -el mateix any de les hòsties a Brighton) encara la trec algun dia a passejar.
El tupé arrockabillat es va fondre qual les neus del Kilimanjaro pel Canvi Climàtic, com llàgrimes en la pluja; jo no vaig enviar el meu pel a lluitar contra els elements.
En canvi els Vinils i CDs dels Flechazos segueixen intactes. Igual com el gust pels TSC, JTQ, el beat, el blue eyed soul, les Supremmes i les Vandellas, la estètica 60’s british, el northern soul o les dianes blanques blaves i vermelles. Dels discs aquests, avui n’estem escoltant alguns. D’això va la història d’avui
Viviendo en la era Pop - Los Flechazos
Moscas y Arañas - Los Negativos
Soul Teller - Cool Jerks
Refranero popular, “Sostenella y no enmendalla”, Rectific2ar, ¿és realment de savis, o més aviat és d’incoherents, inconsistents, persones sense criteri en definitiva? “només sé que no se res” ¿perquè és més savi qui reconeix la seva ignorància que no pas qui reconeix la seva sapiència? ¿no hauria de dependre de les respectives quantitats d’ignorància i de sapiència? Miro la pila de vinils i CDs que he pillat per fer el programa i veig que han perdut el brillo, el filo, la punxa, l’agudesa. Arrodoniment. Els costa que em regirin les entranyes. ¿serà que el temps acaba escantellant, arrodonint, esferificant totes les coses? El temps i les arestes, enemics irreconciliables. Si el temps via erosió acaba arrodonint serralades pleistocèniques, i granítiques roques de platja, ¿que no farà amb el brillo dels discs, les cançons, o mi oronda figura? Oblonga papada, esferica barriga, decaido cimbel. Los Buenos Tiempos, ¿donde han ido? A veure si Los Elegantes mos en donen pistes...
Los Buenos Tiempos - Los Elegantes
Suzette - Los Flechazos
Mala mujer - Los Sencillos
Bién, intentant no caure en el wikipedisme ni pedanteria. Principis dels 70, moviment mod tradicional en lenta agonia. Paul Weller i The Jam: mod revival. The Jam, The Lambrettas, The Squire, The Prisioners (James Taylor), Merton Parkas (Danny Talbot, Mick Talbot), TSC, JTQ i sobretot la peli Quadrophenia de Pete Townsend. Descripció descarnada i pessimista del mod way of life. Tot explosionat penyasegat avall com la Lambretta del protagonista. Aquí a Espanya, as usual, a misses dites, tarde i ¿mal? Com diria el porreta no ho se, són els meus i han estat els únics. Diguem doncs re-re-revival mod. Segona meitat dels 80’s: Brighton 64, Negativos Kamembert i Telegrama a BCN, Elegantes, Sex Museum a Madrid, Flechazos a León. Flor de pasion de Juan de Pablos de pegamento ymedio, Cool Jerks, i ja una mica més tard Los Sencillos del Miqui Puig, o els Doctor Explosión, Professor Popsnuggle i tota la armada poppy d’Elefant records... Retro 60’s de Soberanos, Tres Bien Ensamble... A finals 90’s Albert Gil, dels Brighton va fer una recopilació d’aquestes bandes seminals,“Mi Generación” al segell on estava, Al·leluia Records, de la que hem extret alguns temes. Recentment n’ha tret un parell més “Somos los Mods” 1 i 2, de grups actuals, amb el seu nou segell bip-bip records. Alejandro Diaz i Elena dels Flechazos (ara Cooper) organitzen des d2e fa uns 20 anys el Purple Festival a León, igual com es celebra de fa anys el Mod Fest a Gijón, o nombrosos Scooter festivals per tota la geografia, aglutinant gran quantitat d’entusiastes de cluns scooters, sovint en contacte a través de fotologs.
Underground del mediodía - Kamembert
La casa de la bomba - Brighton 64
En el Club - Los Flechazos
Los Flechazos. Melodías fàcils, estribillos de xiclet, temes pop de tres minuts, lletres autoreferencials de l’univers mod: un preciós melic enfonsadet, rodonet, encantador. Gorra plana, hipsters blancos y casaca milita. Chelsea Boots, pop Art, Mel Ramos. Ad-lib, Scoth St. James, Georgie Fame. Mondrian, Vogue, Blow Up. Mary Quant, David Baylei. Calles del Soho, Notting Hill, Fotos de chicas sobre una espiral, Tot un pegote de referències, mapes cap el Santo Grial, molletes de pa al mig del bosc per senyalar la pertinença al grup, per fixar, per proclamar, per identificar. Hiperlinks, notes que et porten d’un lloc a un altre i d’aquest a un de diferent. La necessitat d’ajuntar el màxim possible d’aquestes marques en el mínim espai disponible: les lletres de les cançons, les portades, les fundes interiors, les galetes... Portades displaying un enorme mostrari de referents: la carpeta interior d’”en el Club”, el Fuzz Face dels Sex Museum, la portada de l’Our Favorite Shop...
El mejor cocktail - Brighton 64
Luces rojas - Los Flechazos
Por tu amor - Los Soberanos
Mitjans finals 80’s puess. Última cantonada gas a fondo, frenem estrepitosament, planto la vespa i aparquem totes les motos just a la porta del bar. Entrem en estampida a la barra, pillem estrelles i volls per tots, cridem, riem, saltem i ballem. Encenem cigarros, ens mirem a les xatis, els hi diem coses. Som guapos, som joves, som immortals, som la hòstia i a més anem en bicicleta. Som els amos, som els putos amos. S’obre la porta del local. Unes ombres gèlides. Una legió d’skins entra en manada, cranis afaitats, suaus com boles de billar (oh! imaginar el gustirrinin de passar la ma per la calva zip-zap, zip-zap, zip-zap, -si no fos que,clar, de fer-ho et rebentarien el fetge). Mirades desafiants, assassins en potència, punys americans penjant dels seus cinturon. Martens Afilades i Bombers tatuades. Litres de suors fredes regalimant avall per les nostres esquenes, esfinters tensos, aletes nassals afilades. Mirades al terra taladren les puntes de la nostres bambes. ¿xem? ¡xem! Una retirada a temps és una bona victòria. Engeguem les motos i llarguem a algún altre garito, no se on, on fos: el resto de la nit es perd desilachada com el fum dels tubus d’escape de les motos llargant. Memòria selectiva i tal suposo. En fi, res nou, tan vell com els dos primers cromosomes del planeta arriant-se guantazos. La competència de les espècies, el macho alfa en todo su esplendor, la manada dominante, el gat a l’aigua, l’integritat territorial, pixades a les 2cantonades dels bars. Ulls de vellut, punys dolorits, nuvols de feromones intoxicant l’ambient. Un d’aquells fills de puta rapats porta el crio a la mateixa guarderia que el meu. El vaig reconèixer l’altre dia. Melenilla engominada, Tommy Hilfiger, BMW familiar, cochecito del crio Bugaboo... tst, 1000 euros de cotxet del crio eh? Però at the end of the day, quan te l’estas cascant per pillar el són que no et deix pillar aquest record d’ultratumba, jo sé que ell va perdre algúns d’aquells caps afaitats pel camí: la carretera, la gasolina, la farla, les pastilles. El Deu de la evolució de les espècies els tingui en la seva glòria. Un desapasionat record ple de materialisme i determinisme per aquella panda, aquells que s’hi van quedar pel camí víctimes del més estricte i inapelable Darwinisme. La reconfortabilitat del tradicional 2 i 2 fan quatre. Reconfortable com unes mullides espardenyes de felpa o la primera pixada del dematí.
Yellow fellow - Primordiales
Ya es tarde - Sex Museum
Los Chicos de la calle - Scooters
Dejame en paz - Los Sencillos
“Siempre pensé que te podría encontrar sirviendo copas en la barra de un bar, en un anuncio de Lovable o en Play-Boy. Buscando taxi en una acera del Bronx, o seduciendo a tu primer profesor, o de "enfermera para todo" de un doctor. Lo que jamás yo pude imaginar era encontrarte a lomos de ese animal, sonriendo a los amantes del pop-art”
La Chica de Mel - Los Flechazos
Ale, a la pax de diox
Nota -mala-: disculpes per l'ímfima qualitat del so. Mal gravat, mal equalitzat i mal comprimit. Ni tan sols estic segur que sigui millor això que res... així que per compensar una mica la cosa deixo l'enllaç per qui es vulgui baixar el recopilatori de les cançons del pugrama limipas de polvo y paja, que és com sonen millor, ale:
http://www.megaupload.com/?d=9VQLVSOR
Barcelona Blues - Brighton 64
P6R 99.8 FM EJDM i aquesta edició que es diu “They were the mods” parafraseando el crit de guerra dels Who. Sona “Barcelona Blues” dels Brighton 64, probablement la banda mes representativa junt amb Los Flechazos del revival mod espanyol. A ello nos dedicaremos aquesta nit, con saña, ojo inyectado de sangre y un buen puñao de sarro en la dentadura. Revival mod espanyol dels 80’s i 90’s. Als Brighton igual que Sex Museum, o els Flechazos, me’ls va presentar el meu amic d’institut Santi Turk. Un saludu, Santi, tu que estàs en lo alto de la indústria televisiva nacional. Bien. Va ser una plujosa tarda d’octubre de mitjans-finals 80’s (o no: com comprendreu, aquest localització temporalo-climàtica és un simple recurs estilístic, i igual serviria “un matí solejat de finals de maig”, que “una fosca nit de gener”, o que “entre una boira de fum d’un Luky curt”. En el fons som poc més que complements circumstancials de lloc, de temps, o d’estat d’ànim...). En fi, a lu que ens convé, el Santi era l’encarnació, vespa i parka mediante, de la escena mod a la nostra molt entranyable i comarcal ciutat de Reus. Bué de fet això d’“escena” és nou d’ara, i aplicat al nostre post-adolescent cas queda tirandillo a pretenciós, ¿no? Allavonses se li diria, nuse, “rotllo mod” o lu que fos. Lu que sí era una “escena” semiunipersonal: un mod a Reus, un a TGNA, un a Cambrils... Bién, per la raó que fos d’aquest menage a truá de grups sempre em van tirar més els Flexassus, digues-li pel apopat, pel seu univers autoreferencial... Nusé, més estètic i depurats que els Brighton, que sonaven més crus, lacerantes, asmallfacesats, o que els Sex Museum, que després del memorable 1r disc “Fuzz Face” es van tirar a un decepcionant Deepurpelisme (bien, fins aquí res més que qüestionables gustos personals). El cas és que com que un ja venia gastant vespa, (una primavera 75 vermella, kit polini 125, tubarro Murcia, Sillin Piaggio monoplaça, i aprox 110 km/h de baixada a la recta Reus-Salou), doncs el pack complet amb la parka va costar raonablement poc, cosa de passar-se pel Zara recent inagurat. Bién.
De totes formes un taxonomista hauria tingut problemilles: gust pels Flechazos, el british 60’s pop, el blue eyed soul... si, pero combinat sinmayores quebraderus de consciència amb un semi-tupé arockabillat, amb un cert gust pels Stray Cats, i amb una adoració semi satànica pe6l mite motocilista: la Triumph Bonneville Cafe Racer. ¿eclecticisme? naaa: més avia ignorància, indecisó, búsqueda de l'identitat sesuà...
No Vuelvo Mas - Mermelada
Bien, igual l’epileg d’aquesta espiral de -ara ja cansina- nostàlgia lacrimògena apareixeria fa uns pocs mesos coronant un munt de roba apilada al mig de l’habitació de matrimoni. Roba per tirar, per reciclar, jerseis grisos de coll alt, camises quadret blanc i negre, Dr Marteens... i aquella parka del Zara damunt del munt, pobreta snif-snif, muerta en la orilla després de nadar i nadar arrastradament contracorrent durant uns 20 anys, travessant de perxa en perxa diferents armaris, mudances, novietes i tebeos, polvillos i polvazos, cascades i guerrilles sentimentals, lligues del Cruyff i ressacazos de formol: quando una parka se va algo se muere en el alma quando una parka se va, takatá. Sic Parka Transit Vespa, In Pek We Trust, Parka Pro Nobis, No Hablar En Clase. Si el habito hace al monge, ¿muerto el hábito, muerto el monge? Els armaris fa temps que se’m queden buits, física i espiritualment. Buits de roba que m’importi, de la que vesteix més per dins que per fora. Tot em dona tant espectacularment pel cul, que no descarto sortir algun dia al carrer únicament amb un tanga pieldeleopardo o un vestit de faralaes. Tst, oju, i no pasarà res, eh? Que el mon seguirà orbitant idènticament com si tal, i jo seguiré amb mismo ràtio de polvos setmanals. Parka Jacta Est.
De la resta del pack, la vespa, per la seva part, va acabar venuda uns 10 anys després per molt bon preu a un paio que la va clavar als 3 dies. La Montesa Impala que va ocupar el seu lloc al garatge i al meu cor (una Comando 175 cc del6 1964 -el mateix any de les hòsties a Brighton) encara la trec algun dia a passejar.
El tupé arrockabillat es va fondre qual les neus del Kilimanjaro pel Canvi Climàtic, com llàgrimes en la pluja; jo no vaig enviar el meu pel a lluitar contra els elements.
En canvi els Vinils i CDs dels Flechazos segueixen intactes. Igual com el gust pels TSC, JTQ, el beat, el blue eyed soul, les Supremmes i les Vandellas, la estètica 60’s british, el northern soul o les dianes blanques blaves i vermelles. Dels discs aquests, avui n’estem escoltant alguns. D’això va la història d’avui
Viviendo en la era Pop - Los Flechazos
Moscas y Arañas - Los Negativos
Soul Teller - Cool Jerks
Refranero popular, “Sostenella y no enmendalla”, Rectific2ar, ¿és realment de savis, o més aviat és d’incoherents, inconsistents, persones sense criteri en definitiva? “només sé que no se res” ¿perquè és més savi qui reconeix la seva ignorància que no pas qui reconeix la seva sapiència? ¿no hauria de dependre de les respectives quantitats d’ignorància i de sapiència? Miro la pila de vinils i CDs que he pillat per fer el programa i veig que han perdut el brillo, el filo, la punxa, l’agudesa. Arrodoniment. Els costa que em regirin les entranyes. ¿serà que el temps acaba escantellant, arrodonint, esferificant totes les coses? El temps i les arestes, enemics irreconciliables. Si el temps via erosió acaba arrodonint serralades pleistocèniques, i granítiques roques de platja, ¿que no farà amb el brillo dels discs, les cançons, o mi oronda figura? Oblonga papada, esferica barriga, decaido cimbel. Los Buenos Tiempos, ¿donde han ido? A veure si Los Elegantes mos en donen pistes...
Los Buenos Tiempos - Los Elegantes
Suzette - Los Flechazos
Mala mujer - Los Sencillos
Bién, intentant no caure en el wikipedisme ni pedanteria. Principis dels 70, moviment mod tradicional en lenta agonia. Paul Weller i The Jam: mod revival. The Jam, The Lambrettas, The Squire, The Prisioners (James Taylor), Merton Parkas (Danny Talbot, Mick Talbot), TSC, JTQ i sobretot la peli Quadrophenia de Pete Townsend. Descripció descarnada i pessimista del mod way of life. Tot explosionat penyasegat avall com la Lambretta del protagonista. Aquí a Espanya, as usual, a misses dites, tarde i ¿mal? Com diria el porreta no ho se, són els meus i han estat els únics. Diguem doncs re-re-revival mod. Segona meitat dels 80’s: Brighton 64, Negativos Kamembert i Telegrama a BCN, Elegantes, Sex Museum a Madrid, Flechazos a León. Flor de pasion de Juan de Pablos de pegamento ymedio, Cool Jerks, i ja una mica més tard Los Sencillos del Miqui Puig, o els Doctor Explosión, Professor Popsnuggle i tota la armada poppy d’Elefant records... Retro 60’s de Soberanos, Tres Bien Ensamble... A finals 90’s Albert Gil, dels Brighton va fer una recopilació d’aquestes bandes seminals,“Mi Generación” al segell on estava, Al·leluia Records, de la que hem extret alguns temes. Recentment n’ha tret un parell més “Somos los Mods” 1 i 2, de grups actuals, amb el seu nou segell bip-bip records. Alejandro Diaz i Elena dels Flechazos (ara Cooper) organitzen des d2e fa uns 20 anys el Purple Festival a León, igual com es celebra de fa anys el Mod Fest a Gijón, o nombrosos Scooter festivals per tota la geografia, aglutinant gran quantitat d’entusiastes de cluns scooters, sovint en contacte a través de fotologs.
Underground del mediodía - Kamembert
La casa de la bomba - Brighton 64
En el Club - Los Flechazos
Los Flechazos. Melodías fàcils, estribillos de xiclet, temes pop de tres minuts, lletres autoreferencials de l’univers mod: un preciós melic enfonsadet, rodonet, encantador. Gorra plana, hipsters blancos y casaca milita. Chelsea Boots, pop Art, Mel Ramos. Ad-lib, Scoth St. James, Georgie Fame. Mondrian, Vogue, Blow Up. Mary Quant, David Baylei. Calles del Soho, Notting Hill, Fotos de chicas sobre una espiral, Tot un pegote de referències, mapes cap el Santo Grial, molletes de pa al mig del bosc per senyalar la pertinença al grup, per fixar, per proclamar, per identificar. Hiperlinks, notes que et porten d’un lloc a un altre i d’aquest a un de diferent. La necessitat d’ajuntar el màxim possible d’aquestes marques en el mínim espai disponible: les lletres de les cançons, les portades, les fundes interiors, les galetes... Portades displaying un enorme mostrari de referents: la carpeta interior d’”en el Club”, el Fuzz Face dels Sex Museum, la portada de l’Our Favorite Shop...
El mejor cocktail - Brighton 64
Luces rojas - Los Flechazos
Por tu amor - Los Soberanos
Mitjans finals 80’s puess. Última cantonada gas a fondo, frenem estrepitosament, planto la vespa i aparquem totes les motos just a la porta del bar. Entrem en estampida a la barra, pillem estrelles i volls per tots, cridem, riem, saltem i ballem. Encenem cigarros, ens mirem a les xatis, els hi diem coses. Som guapos, som joves, som immortals, som la hòstia i a més anem en bicicleta. Som els amos, som els putos amos. S’obre la porta del local. Unes ombres gèlides. Una legió d’skins entra en manada, cranis afaitats, suaus com boles de billar (oh! imaginar el gustirrinin de passar la ma per la calva zip-zap, zip-zap, zip-zap, -si no fos que,clar, de fer-ho et rebentarien el fetge). Mirades desafiants, assassins en potència, punys americans penjant dels seus cinturon. Martens Afilades i Bombers tatuades. Litres de suors fredes regalimant avall per les nostres esquenes, esfinters tensos, aletes nassals afilades. Mirades al terra taladren les puntes de la nostres bambes. ¿xem? ¡xem! Una retirada a temps és una bona victòria. Engeguem les motos i llarguem a algún altre garito, no se on, on fos: el resto de la nit es perd desilachada com el fum dels tubus d’escape de les motos llargant. Memòria selectiva i tal suposo. En fi, res nou, tan vell com els dos primers cromosomes del planeta arriant-se guantazos. La competència de les espècies, el macho alfa en todo su esplendor, la manada dominante, el gat a l’aigua, l’integritat territorial, pixades a les 2cantonades dels bars. Ulls de vellut, punys dolorits, nuvols de feromones intoxicant l’ambient. Un d’aquells fills de puta rapats porta el crio a la mateixa guarderia que el meu. El vaig reconèixer l’altre dia. Melenilla engominada, Tommy Hilfiger, BMW familiar, cochecito del crio Bugaboo... tst, 1000 euros de cotxet del crio eh? Però at the end of the day, quan te l’estas cascant per pillar el són que no et deix pillar aquest record d’ultratumba, jo sé que ell va perdre algúns d’aquells caps afaitats pel camí: la carretera, la gasolina, la farla, les pastilles. El Deu de la evolució de les espècies els tingui en la seva glòria. Un desapasionat record ple de materialisme i determinisme per aquella panda, aquells que s’hi van quedar pel camí víctimes del més estricte i inapelable Darwinisme. La reconfortabilitat del tradicional 2 i 2 fan quatre. Reconfortable com unes mullides espardenyes de felpa o la primera pixada del dematí.
Yellow fellow - Primordiales
Ya es tarde - Sex Museum
Los Chicos de la calle - Scooters
Dejame en paz - Los Sencillos
“Siempre pensé que te podría encontrar sirviendo copas en la barra de un bar, en un anuncio de Lovable o en Play-Boy. Buscando taxi en una acera del Bronx, o seduciendo a tu primer profesor, o de "enfermera para todo" de un doctor. Lo que jamás yo pude imaginar era encontrarte a lomos de ese animal, sonriendo a los amantes del pop-art”
La Chica de Mel - Los Flechazos
Ale, a la pax de diox
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada