Alpargatas. Muy Buenas.

Pacific Coast Highway – Burt Bacharach

P6R, 99,8 FM, EJDM, i aquesta edició que es diu “Alpargatas. Muy Buenas”. Perquè mira, sats que et dic? soc un gran amant del concepte alpartatas, tant com objecte com com metafora de la vida comoda. Alpargates als peus i alpargatas mentals. Comencem amb aquesta autopista de la costa del pacífic del Burt Bacharach. Avui la història, el que direm, les cançons que escoltarem, van de llocs exòtics, llocs amb un poder atàvic d'evocació. Llocs, la simple menció dels quals, ens evapora la ment, ens tranporta, ens mouen cap algun lloc que només nosaltres mateixos -casascú el seu respectiu, diguessim- sabem dins nostre. Portem encara alpargatas als peus, yet el pasword (aquest nom de lloc que ens ha de telenstranportar del menjador de casa a algún exòic paissatge), aquest ignidor, deia, ens descalça les alpargates mentals.

“Alpargatas. Muy Buenas”, perquè un arriba del curro un vespre qualsevol de maig fins els ous de tot i de tothom, un es treu els pantalons de bonito i la camisa. Un es posa el pijama, i sobretot-sobretot es posa les alpargatas, (o pantuflas, monta tanto), i instal·lat ja dins les seves alpargatas, un entra en el seu petit mon de confortabilitats domèstiques. Un mon gris, quotidià, corrent, fins i tot si tu vols, mesquí. -i és que ¿no és també fins el més putrefacte dels nius de rates de claveguera, una entranyable llar per algú? ¿un home sweet home?

“Alpargatas. Muy Buenas”: yo y mi crcunstáncia. Jo i les meves alpargatas. Una existència (tst, al tantu, meva o de qualsevol altre, eh?) gris, mediòcre, àtona, sintàtica, sinàptica, metonímica, funcionaral. Un deambular per la vida sense gaire sentit, un anar fent tanmefotísticament ¿sats que et dic? I de sobte, calçat amb aquelles alpargatas (muy buenas), de sobre, calla tu! Alguna cosa ens crida l'atenció. Alguna cosa encen la xispa... tan se val si llegit, o vist en un anunci de compreses. El suport és el de menys. És el fogonazo mental. És la llamada de la selva. Una atracció irracional que ens desperta l'esperit i ens trasllada a altres mons, Sindudda un cas particular del principi universal del “sempre volem el que no tenim”, Ras i curt. Un sent un nom de lloc. Un nom de lloc amb moltes k's, i th's, i w's, i consonants intervocàliques, i pam! el fogonazo evocador! quin sigui, cadascú el seu, a cadaqual el seu San Martín: Samarkanda, Oh Samarkanda! Els teus vells lupanars... O jo que sé, Tomboktu, Oh Tomboctu, per les teves blanques terrasses ploro cada nit... O bé Sirna, vella Smirna, les cicatrius de la història et fan supurar càlida vitalitat... i tal. I ja està. I ja no hi som, a la butaca del menjador. Ja hem marxat, ja tenim el cap en un altre lloc. La ment a Samarkanda i els peus dins les alpargatas. Muy Buenas. Avui doncs, una desfilada de cançons amb noms de lloc exòtics, una mera enumeració de paraules amb k's i h's i w's. Una simple ristra de llangonisses sense més sentit i objectiu que activar el teletransportador de cadascú, Que cada paraula exòtica sigui un castell de foc, fogonazos que iluminin les vostres grises i mediocres i metrònomiques existències, pandilla basurilla: Samarkanda, Tomboctú, Smirna, Tegucigalpa, Bermudas, Honolulu, Monterrey...

Monterey - Vincent Delerm
Honolulu Rock-a Roll-a - Kitty, Daisy & Lewis
Moscow - Orange Juice

Monterrey, Honolulu, Moscou... l'exotisme de les consonants mudes, oclusives, sordes explosives... Avuí, en aquestes “Alpargatas. Muy Buenas”, La capacitat que te una paraula, un nom de lloc, si és prou exòtic, per obrir la llauna del tarro, qual obrellaunes racracrac, i que en surtin imatges mentals, evasions, escapades, escapismes. Com hipnotitzadors amb turbant i rellotge –lukintomaiais-lukintomaiais, donlucaraun-donlucaraun- que destapen el tarro de les essències. Hipnotitzadors arabitzats que amb la simple dicció ens porten a Tomboctú, Samarkanda, Vladivostok. Sebastopol, Pernambuco, Papeete. Singapur, Birmania, La Habana.

Down in Bermuda - Jonathan Richman
Anochece En Tahiti - El Pecho De Andy
Kilahuea - Los Tiki Phantoms

¿i si un viu a Samarkanda? ¿i si un és un Tombuktès de soca-rel? ¿i si és un adotzenat venedor d'alfombres màgiques de Samarkanda? ¿o és un dexifrador de mapes de Saba? ¿o és l'últim representant d'una llarga estirpe de pescadors de perles a pulmo lliure al mar de la xina? ¿un astròleg ocultista mesopotàmic? Aleshores ¿quin deu ser el seu pasword, el seu disparador d'imatges mentals? ¿què és el que li ignita el fogonazo evocador? ¿Almoster del camp? ¿Sabadell? ¿Valladolid? Mercenaris de la vella europa balcànica, d'imecable comportament professionals, es guanyen honradament la vida al cor de l'Àfrica Occidental. A tan la peça. Africa Paga, i Jorge Martinez, desde Gijón, ho certifica.

Africa paga - Los Ilegales
Carnaval De Sao Vicente - Cesaria Evora

Sao Vicente de Cabo Verde, Café Atlántico, La Viena Imperial. El Paris d’entreguerres, Pescadors de Corall Corsos, Praga i els seus Gólems. Un lleuger bot solcant sigilosament la foscor ,una brumosa nit de monzons, entre plantacions d'arrossars a l'Indoxina Francesa el 1932. Un Singapur Sling degotant humitat a la barra d’un hotel, mentre les palmeres tamisen el sol de mitja tarda. El Transiberiano, i un grum anunciant els passatgers que el sopar està servit al vagó restaurant. El Danubi, tot ell, tot llarg, tot gris, amb els seus assassinats, les seves persecucions en bot, els seus suicides. L.I.M.O.G.E.S. El festival de San Remo i un Dry Martinin, el Casino de Cannes i un altre Dry Martini. La estepa siberiana. Un trineu tirat per ¿què? ¿xuxos? i els passatgers coberts amb les típiques pells d'os. Un barret solitari penjat desmenjadament d’un penjador en un café a la una i vint de la nit. Montecarlo, Casablanca, Hong-Kong. Istanbul, Constantinoble...

Istanbul (not Contstantinoble) – They might be Giants

Istanbul (no Constantinoble), Los ojos de Xixen-Itzá, Mompracem. Els Carpats i els seus exin-castillos, Shangri-la, el Tibet. Maldivas, Scheischelles, Ceilan. La Ruta de la Seda, La de la Plata, la del Bacallà. Dervitxes dançan, donant tombs, accelerant, tan marejats que echan la pota elípticament sobre els seus caríssims vestits. Aruba. La Gran Barrera del Coral, la Gran Barrera Xina, la Gran Barrera Idiomàtica. Tasmània, Tametava, l'Urulu. Bangkok oriental citi batdecitidonnous, decitidonquers. Macau land of hope and glory. L'Illa de Reunion, la de Pasqua, la de Lost. Antigua, Antigua i Barbuda, Barbados, Bahamas, Bielorrussia i el turista accidental. Mogadiscio, Madagascar, Ventolín. Minsk, Tiblisi, Crimea, Dinamo. La plaça aquella de Maraqueix, Calicut, Klow. Szohod, Hanoi, Khe-Sanh. Ho-Chi-Min, Da-Nang, Dien Bien Phu i 400 legionaris francesos amb la munició esgotada, en una desesperada i inútil càrrega final a la baioneta. Na-na-naitin. Milan, Madrid, Chicago, Paris.

Milan, Madrid, Chicago, Paris - Jay-Jay Johanson

Nairobi, Mombasa, El Caire. Oslo, Roma, Fuentealbilla. Referències exòtiques. Exotic refree, vive Obrevo... I també llenguatges exòtics: sons extanys que ens fan evocar altres vides, altres dimensions. Accents de llunyanes reminiscènscies, nòrdiques, eslaves, bàltiques, maoris o -per dit algo més pròxim- franceses. “Vaig arribar a la teva costa, on cap barrera idiomàtica podia aturar el teu somris, i vas esclatar amb les meves quatre paraules balbucejades en el meu pobre francès trencat. Vas murmurar suaument coses, i jo sense cap traductor a mà. Però no m'importava una merda, perquè sabia que aquells incomprensibles sons teus eren torrides paraules d'amor. Ara que les recordo, Under a southerly sky, les teves promeses semblen tan trencades i pobres com aquell meu francès. Recordo les teves paraules. A tots els diccionaris on les he mirat, veig que més trencat que el meu pobre francès, ha quedat el meu cor.” Broken French Dylan Mondegreen, EJDM, 99,8 FM, “alpargatas”. Avui exotismes. De llocs i d'accents. Accents exòtics, barreres idiomàtiques, llocs evocadors. Dylan Mondegreen, seudònim de Børge Sildnes, magnífic en aquesta Broken French, gravat l'estiu de 2007 en un barco-casa-estudi ancorat a la petita illa de Giske, a la costa Oest de Noruega.

Broken French - Dylan Mondegreen

Dar es Salam en una vela llatina, blanca, immaculada, com els pels de la barba del tio que s'està morint de set a la seva coberta. Alexandria i un tio voltant desesperadament pels carrerons estrets, buscant-ne tres més amb qui completar un quartet. La Polinèsia Francesa, Papetee, un veler estavellat en una caleta, el seu capità perdut per segon i probablement definitiu cop als 50 anys. “Akaba”, que cridaven aquells xiflats. L'estret de Gibraltar -i una bella contrabandista de tabac travessant-lo de nit per amor- l'estret de Malaka, el de Bering i el de Torres, (up north, between Cape York Peninsula and Papua New Guinea). Alger, Yukon, Tabarca, capicci? Tabarca. Cicely, (Arrow-head County, Alaska), Hobart-Sidney, i una ristra d'ofegats, que cara surt la mar de vegades. San Ficción (amb un “Rodrigo Tortilla, m'has mort”, després de cada orgasme). I Tokio connexió Mallorca.

Tokio M'és Igual - Antònia Font

Rangún, La Pampa, Nicaragua, nicaragüita, la flor mas dulse de mi hardiiin. Smirna, i Hemingway el 1922 contemplant com els grecs, en la seva evacuació davant la reocupació turca, trencaven les cames dels seus rucs i els llençaven encara vius al moll. La ciutat d'Angostura -Ciudad Bolivar des de 1846-, a la República Dominicana, Madeira, i el Mediterrà, és clar. En italià.

Mediterraneo - Gino Paoli
Singapore - Laila Amezian

si tota la pluja que caigues a Singapur, s'hagues perdut pel camí, i hagués caigut a sobre nostre..., estavem drets, i vam sentir la sirena d'un bot, jo tremolava una mica i em vas cobrir amb la teva gavardina, l'aigua que em regalimava cara avalla era suau i tèbia i no va deixar cap traç. Laila Amezian i Singapore Qualsevol cosa, qualsevol anècdota, la història més tonta que et puguis tirar a la cara, jo que se, et pica un mosquit posem per cas. Vale, et pica un mosquit i el liquides d'un manotazo. Cosa més tonta del mon, no? Només cal que li pintis un decorat de fons amb un punt d’exotisme i ja hem girat el mitjó: un ventilador dona voltes pesadament penjat del sostre de l'habitació de l'hotel, espantant un ramat de mosques que s’amaguen de la xafogor monsònica. Les persianetes de l’única finestra deixen veure una col·lecció de sostres de cases baixes, la majoria pintades de blanc, algú truca a la porta. L’homme impecablement vestit de blanc no sembla afectat per la calor. Es treu el barret –blanc- i d’una ràpida manotada al clatell liquida el mosquit que l’acaba de picar. Indecis, es mira el palmell de la ma, un enorme tacarrot de la seva pròpia sang barrejat amb pasta de mosquit. Natural: en aquesta ciutat els mosquits cauen a milers.

Pacifico - La Buena Vida

Final de trajecte. Des de temps immemorials, la humanitat s'ha pirrat per viatjar, (¿pirrat per pirar hehe?). Les migracions indoeuropees, els hunos, Ulises, Colon, Marco Polo a la Xina, Marcos De los Apeninos a los Andes, Armstrong a la Lluna... la humanitat viatgera: l'ànsia pel desconegut, per la descoberta, la inquebrantable curiositat humana, sempre endavant, sempre més enllà, sempre superació, plus ultra...

Sí, això és els que ens diuen, això és el que està escrit, això és el que ens venen, això és el que volem creure. Fale. Sí. Però jo em pregunto, ¿fins quin punt tot això no és una zarandaja, una excusa de mal pagador? ¿fins quin punt tanta obsessió pel viatge en la humanitat no son en el fons ganes d'escapar, de fugir? ¿de deixar enrera un passat xungo, d'oblidar una història personal penosa, xapapotes intransferibles, mals ratos de cuidado? Baixar persianes, oblidar, tallar vincles, escapar, fugir, abandonar... Ulises escapant, Marco Polo fugint, Neil Armstrong dimitint. Suicidis en miniatura, viatgers d'impostura...

Australia - The Shins

Aruba, Jamaica, Bermuda, Bahama, Key Largo, Montego, Florida, Martinique, Monserrat, Port au Prince....