Coses que vam fer, secrets que vam guardar, mentides que vam dir. 5 de juny, primavera 2009

North American Scum - LCD Soundsystem

P6R 99,8 FM, EJDM, “Coses que vam fer, secrets que vam guardar, mentides que vam dir”, en aquest jardi del manicomi. L'avia fa molts anys va tenir un xuxo, vamus, un cas tremendu, per escriure un llibre d'aquest xuxo i la seva obsessió pel menjar. Només dir que un dia l'avia va arribar a casa i es va trobar tot el sofà ple de paperets de plata. El puto xuxo s'havia pimplat com si tal cosa una caixa de 1 kilo de polvorons, d'aquells embolicats individualment. El més extravagant del cas no és però això. Ni el fet que la caixa estava en un armari i precintada amb el típic plàstic d'aquells rotllo CD, que quan els has d'obrir et cagues en tot. No. El més extravagant és que va passar en plena canícula d'agost. Bién. Allí se'l va trobar l'avia, tirat al sofa com un serdu i tip de 1 kg de polvorons. Però buè. ¿que te que veure el xuxo de marres amb “coses que vam fer, secrets que vam guardar, mentides que vam dir?”, la veritat és que està pelin traido a contrapelo, però ahi va: Resulta que una altra de les obsessions d'aquest xuxo obsessionat amb el jalar, era recollir menjar, ossos, carcanades i tal, i enterrar-les en milions de forats que feia per tot el jardí. Després, s'oblidava que les tenia enterrades, (o no, nusé si obliden o no, la veritat és que no tinc gaire idea de com xuten els xuxos), el que sí se, és que mentre que mai va arribar a desenterrar cap dels seus tresors, en canvi és va passar tota una vida enterrant coses, enterrant secrets, guardant gasivament trofejos. De tant en tant donaves una patada a una pedra i de sota en sortien cadàvers del passat. De tant en tant sona alguna cançó, s'olora alguna colònia, sentim algun acord, veiem alguna carta escrita a boli, i el tresor del pirata, el cadàver embalsamat, el secret retorna. Ni que sigui per una fracció de segón. Suficient per tenyir de gris-plom un dia solejat de juny. Les nostres trampes, els asos que vam escollir a la màniga, el punxó que vam clavar arterament, les excuses que tant sibilina i brillantment vam imaginar. Coses que vam fer, secrets que vam guardar, mentides que vam dir. Una patada a una pedra, uns acords determinats, una fragància escollida, un pensament furtiu, i ja el teniu aquí: Retorna el passat tètric, lúgubre. Aflora a la superfíce, qual bombolla de metà en xarca d'aqua pútrida. Avui estem aquí per retre'ls sentit homenatge: les nostres pròpies trampes, estacazos retropropulsats del passat. La venganza de don Mendo.

Saturate - Chemical Brothers
Standing in the way of Control (Soulwax Edit) - The Gossip

Doncs sí, coses que vam fer, mentides que vam dir, secrets que vam guardar. De vegades un sent un cançó i li puja la bafarada del passat. Grisos pensaments emboiren la cavitat cranial. Veuetes recordant episodis foscos, mentides, penitències que complir, peatges que pagar. ¿Hi ha algún miserable altanero que gosi dir que no li venen refluxes d'aquestes boires del seu passat? Qui més qui menys, tots tenim els nostres cadàvers embalsamats, sigui a l'armari, sota el llit o al disc dur del PC, no? Aleshores, quan el enzim activa la neuropenitència, un, inconscientment, comença a xiular qualsevol cançó, la primera que se li posi a tiro. Qui canta els seus mals espanta. Espanta els mals esperits, els mals records, els remordiments, la mala consciència. Qui xiula els seus mals càrrecs espanta. Algunes cultures precolombines creien que el xiular era una manifestació del diable. I potser no anaven tan desencaminats. La manifestació del diable que tots portem dins, del diable que tots vam ser. Coses que vam fer, mentides que vam dir, secrets que vam guardar.

Oh Bauer - Jeans Team
A Question of Time - Depeche Mode
And I Was A Boy From School - Hot Chip
Hazel - Junior Boys
The Sun Rising - The Beloved

Cadàvers a l'armari. Inquietants, torbadors, i familiars. Els cadàvers de l'armari venen de visita. Al crit de “coses que vam fer, secrets que vam guardar, mentides que vam dir. “tst, tu, hola quetal? Soc jo” et diuen ”és a dir, soc tu, soc el teu mateix jo, o el teu mateix tu com prefereixis... eh, eh! sí tu! no t'amaguis! no dissimulis! no miris cap un altre lloc! no xiulis! Es-col-ta-el-que-et-dic, es-col-ta-el-que-tu-va-fer!” I és clar, has de deixar de xiular i prestar-los atenció. Recordar-los. Estar per ells un moment. Com aquelles visites inoportunes que truquen el timbre quan estas apuntito-apuntito de fotre un polvo, i l'únic que pots fer, ja amb la minga a la ma i el timbre de fons musica, és xiular. Xiular ben fort i apretar les dents.

pandemonium - Pet Shop Boys
Round & Round - New Order
Disappointed - Electronic
It's my Life - Talk Talk
He's on the phone (radio edit) - Saint Etienne
Promised Land – The Style Council

Ella està al telèfon, sorbiendo el dulce nectar del amor, and de reppent, plaf! Apareixen de visita els cobradors del frac. Els passius dels nostres passats, contracte i calculadora en ristre, exigint passar comptes. Exigint justícia poètica, exigint justa penitència pels pecats passats ¿que quins pecats? Bah, els que sigui, a cada qual els seus, cadascú a la seva puta bola, això és el de menys. És com si em diguessis que si euro super 98, o 96, o extradiesel: menudències. El rellevant és moure el motor, el tipus de combustible és secundari. Legions de cobradors del frac impolutament vestits de rigorós negre. Aflorant de les catacumbes. Deutes a saldar, acceptem rais, asnefs, rattings, reagrupaments de passiu, comprem tota classe de deutes. El pecat porta la penitència, i ambdós son gran negoci. Coses que vam fer, secrets que vam guardar, mentides que vam dir. Ja sento el timbre de la porta, ¿que volen aquesta gent que venen de matinada? Passar comptes al el pròpi passat.

Sipping On The Sweet Nectar - Jens Lekman