Via delle Botteghe Oscure

Dio, come ti amo - Domenico Modugno

P6R 99.8 FM, “Via delle Botteghe Oscure”. Final de curs, despedida. El 3 de juliol s'acaba la temporada 2008-2009 de Punt sis ràdio. Aquí al Jardí comencem abans les vacances, així que aquesta és la darrera edició de la temporada. La despedida, el festival de final de curs, caput, se fini, finito, adieu, goodby, aufirdesen... L'últim dia de classe. “És l'hora dels adeus i ens hem de dir adeusiau...”. Tots els nens de 8è d'EGB ballaven al mig de la pista fent la típica rotllana del cant dels adeus agafadetes tots ells. Després totes les nenes van plorar i ens vam intercanviar adreces que van acabar morint-se destintades, esgrogueïdes i arrugades, enmig d'un torcido somriure de commiseració, mentre -molts anys després- les llençàvem a una paperera qualsevol. L'oblit. Anys després, a l'insti, la tradició de l'últim dia de classe era pillar busos, derbis variants, hurris i vespes (primavera 75 vermelles p.ex) i baixar a la platja llarga de salou, i veure les xatis de classe en bikinini. La tradició. I sí doncs, avui xapem el xiringuito fins el setembre. I ho fem amb aquest pugrama on hi conflueixen algunes fils sueltus per nuar-se en aquest tapis d'acomiadament i en certa manera també, de oblit. I un dels cordills d'aquest teixit és la tradició del Jardí de fa tants anys, de pegar-nos el capritxet d'un especial música italiana. I clasici, Mina, Celentano, Paoli, Modugno, Morandi... ¿recurs fàcil? Sí, Sinddudda: llàgrima fàcil italiana per acomiadaments amb mocador de fil blanc bordat. Adioos amooor me voyyyy....

Occhi di ragazza - Gianni Morandi
Nel Blu Di Pinto Di Blu (Volare) - Domenico Modugno

Contra el deshilachado de la memòria, fotos. Primer pla d'una placa de carrer de Roma, rotllo rectangle de màrbre i tal. Diu la placa: “via delle botteghe oscure” i sota “dagli archi un tempo semispolti del teatro e della cripta di Balbo”. En aquest carrer hi va viure, a finals dels anys 30, un personatge singular, enigmàtic, de llibre. Un home sense passat. Un home que de cop txas, es va quedar sense passat. Ves tu mira, aquestes coses passen. Algunes vegades de cop, i d'altres a miquetes. D'altres el passat, la memòria es va perdent esfilagarsadament. De l'home que vivia a la via delle botteghe oscure en sabem més aviat poques coses: bastant ben detallades del 1947 fins finals del 1965; alguns detalls -conjectures, deduccions més que res– des de febrer del 1939 al 1947. Però més endarrera del 1939, res. Un vast, calorós i sec desert amb una única palmera, aquest asidero que diu: “via delle botteghe oscure”. Un buit de memòria infinit, un pou d'oblit fondo-fondo del que no es pot treure apenes res. Un home sense passat. A l'home delle botteghe oscure no li queda sinó recuperar la seva pròpia pista a partir de restes, converses despistades, fotos, retalls de periòdics, diaris personals inconclusos, fotografies agafades d'aquí i d'allà...

Riderà - Little Tony
Lisa dagli occhi blu - Mario Tessuto
Se Telefonando - Mina

Més fotos. Foto en blanc i negre d'un Ferrari 250 GT blanc empotrat de morro en un til·ler del Bois de Boulonge, a Paris. Un enorme til·ler d'un metre de diàmetre i d'uns -per dir algo- 15 m d'alt. La matinada del 6 de juliol del 1965, per ser més exactes. El Ferrari amb el que es va matar el dominicà Porfirio Rubirosa. Sortia d'una all-night farra per celebrar la consecució de la Copa de França de Polo. A més de 120 Kms/h. Es veu que va adelantar un BMW, va tocar lleugerament un cotxe aparcat, es va desequilibrar, va fer un parell de esses, i Plaff. Contra el til·ler. L'arbre de la tranquil·litat. Tranquil·litat Eterna. El til·ler ni es va moure. El Ferrari va quedar només lleugerament arrugat del morro. Però el motor va picar endarrera, i “Rubi” -sense cinturò de seguretat- se'l va empassar senceret. Sembla clar que Ferrari i til·la no semblen de bon maridar.

La Lontananza - Domenico Modugno
Cento Giorni - Caterina Caselli
Scende la pioggia - Gianni Morandi

Porfirio Rubirosa va ser també un personatge de llibre: dels seus múltiples llibres biografics, però també de llibres de tius tant reconeguts com Modiano o Truman Capote (a “Pregàries ateses”, Capote li retrata un samaler de 28 cm. De fet als Bistrós parisencs els molinets de pebre de fusta aquells grans encara es coneixen com "rubirosa"). Rubirosa va ser probablment the last of the famous international play boys. Diplomàtic, play boy, gran jugador de polo, pilot de cotxes, pilot d'avions, boxejador, liat amb les dones més riques i/o guapes de l'epoca: Joan Crawford, Veronica Lake, Rita Hayworth, Dolores del Río, Ava Gardner, Zsa Zsa Gabor, Jayne Mansfield, Eva Perón o Kim Novak. Un gran follador, sí. Com a pilot de cotxes era més aviat discret, amb tot va arribar a córrer GP's de F1 amb Ferrari el 1955 i les 24 h de Le Mans. Sembla que Rubirosa i l'home de via delle botteghe oscure van ser bons amics en el Paris del 39-42. Que fins i tot Rubi el va emplear com secretari a la legació Dominicana on era encarregat de negocis. En aquell Paris de l'ocupació Nazi, sembla que Rubi va ajudar-lo donant-li passaports dominicans, com els que diuen va vendre als jueus desesperats per escapar de l'ocupació. Però quan 25 anys després, li van explicar a l'home de la via delle botteghe oscure de la seva amistat amb el Rubirosa, aquest ja feia uns mesos que s'havia empotrat al til·ler amb el Ferrari. Rubi, doncs, no va servir a aquell home a tracejar el seu passat.

Il Cielo in una Stanza - Gino Paoli
Cuore (versione originale 1963 - rarissima) - Rita Pavone
Ragazzo triste - Patty Pravo
Nel Sole - Albano carrisi

Foto en blanc i negre, data indeterminada: probablement principis-mitjans anys quaranta. Grup de mecànics dins un taller enfilats en un gran camió, amb la carrosseria a mig construir. El taller és Cal Salas, de Reus, on ara hi ha els Aluminis Reus, davant la sala X de Cine. Foto borrosa i difuminada, mal emfocada. Amb tot, encara puc reconeixer les faccions de mon avi. Dels enfilats dalt de tot, és el tercer per la dreta.

Cares borroses, difuminades, records en perpètua deshilachación, desfent-se fins que al cabdell no li quedi cap més pas de fil. La resta de mecanics, aquelles 10 o 12 cares anònimes ¿qui les coneix? ¿qui les recorda? ¿al passat de qui pertanyen? La memòria totalment desenredada, enfilada fins a l'infinit.

¿Fem fotos en un desesperat intent d'aturar el temps, de congelar la memòria? and if so, ¿què passarà en anys a venir quan les actualitzacions dels nous programes fotoxops, MSbiuers i demés pugrames informàtics no siguin capaços de descomprimir totes les tonelades de patrimoni sentimental guardat en formats caducs, gif's, jpg's, tiff's? res, memòria deshilachada desesperadament aferrada a papers en continua descomposició, a arxius gràfics d'improbable descompressió.

Alla mia età - Rita Pavone
Ma che freddo fa - Nada
Rose Rosse - Massimo Ranieri

Poz zí. El passat es va perdent. A vegades de cop, com qui tropeça amb una pedra. Plaf. I ja està, ja ho has perdut tot. Altres vegades es perd entre la boira, a esfilagarsades, com qui va estirant bocinets de cotófluix del menat gros. A miquetes. Divisar borrosos trocets del passat a través de les ocasionals clarianes que la boira obre de tant en tant aquí i allà. Tot molt inconnex, sats? La consciència, mentre camines pel mig de la boira, que aquest pedrot, que aquest pi, que aquest esbarzer, ja no el veuràs mai més. I ni que d'aquí 10 minuts hi passis pel costat, i el tornis a veure amb els teus propis ulls, no seràs capaç d'identificar-lo com un record propi. Via delle botteghe oscure, aquí en aquest acomiadament del JDM

Mai Le Dirò - I Giganti

La darrera foto de la capsa de galetes metàl·lca. Blanc i negre, per suposat. Una nuvia, un vell assegut amb cara seriosa, un jove alt i moré dret, darrera el vell.

“- t'en recordes del casament de Freddie amb la Gary Orlow?
- no
- a Niça... a l'esglesia russa... erem quatre testimonis: tu, jo, el vell Giorgiadzé (l'avi de la Gary), i el quart testimoni era el teu amic, en Rubirosa...
- Qui?
- El teu amic Rubirosa... el Porfirio... el diplomàtic Dominicà"

Conversazione - Malabella

Final. Aquesta antiga de debó. "Vaig treure la foto de la Gary Orlow de petita. S'endevinava que plorava pel gest de les celles. Els meus pensaments se'm van endur lluny, a l'altre punta del món, en una estació balneària de la Rússia del sud, on feia molts anys la fotografia havia estat presa. Una nena torna de la platja, al crepuscle, amb la seva mare. Plora per no res, perquè hauria volgut continuar jugant. S'allunya. Ja ha passat la cantonada, i ¿les nostres vides no es dissiparan tan ràpidament en el vespre com aquella pena infantil?"

Che t'aggia di - Mina & Adriano Celentano