The Creator has a master Plan: The Classic Jazz Dancer

Mas Que Nada - Odell Brown & The Organisers

P6R 99.8 FM, EJDM. “The Creator has a master Plan: The Classic Jazz Dancer” Mon fill petit te 15 mesos, i fixa't tu, a tan tendra edat ja mostra una inclinació malaltissa per la música. En concret es posa dret sobre les seves dues potetes (així com que casi que cau) i s’inclina sobre l’estanteria dels meus cds, i els comença a treure un a un i a apilar a terra. Munts i munts i més munts de caixes de cds i digipaks per terra. Tu li dius “Nooooo, això noooo es faaaa” i ell et mira, se te'n riu a la cara, i naturalment segueix al seu rotllo tirant cds i passant de tu com de la merda. En fi, ja se sap: tot allò de la laxitud en la educació de la nostra època i tal. L’altre dia es va parar davant la R de recopilacións, a la part del final que ja toca amb la secció de jazz. Abans no el vaig poder parar va tenir temps de fotre un escampall de cuidadu. De dalt de tot de la pila vaig recuperar el recopilatori “The roots of acid jazz” d’Impulse Records (delicat digipack amb bonica fot de portada i diseny negre i taronja), i bueno, sota d’ell tots els altres del mateix rotllo: les sèries “Totally Wired” d'acid Jazz Records, les “Blue and Groovie” de Blue Note, el “Do it like you feel it”, “Mojo Club” i tal... Així que em vaig dir, Towers tio, The Creator Has a Masterplan, i està fent servir el teu fill de mitjà per mostrar-te el camí. El camí pel pugrama d’aquesta setmana, dic: ja tens tema per aquest divendres -tst, Paraula de Deu, us lloem senyor- Així que content i satisfet per haver vist la llum, vaig donar-li una galeteta de premi (al crio, no al Creator), i vaig arreplegar aquells recopilatoris de clàssics de jazz dance (¿?) dels 50's i 60’s, que tanta (¿¿??) fortuna van fer a finals dels 80’s-principis dels 90's sota la molt mediàtica etiqueta d'”acid-jazz”. Agarrin-se els matxos, apaguin els cinturons i abrotxin-se les colilles que estem a punt de despegar. Si miren per les finestretes laterals podran gaudir als seus peus d'una incomparable vista: la magestuosa vegetació del Jardí del Manicomi en tota la seva tardoral esplendor -en la hierba- embolcallada pels milt matisos gris perla d'aquest delicat núvol petroquímic. ¿Perquè li diuen sexe quan volen dir groove?

Mas Que Nada - Odell Brown & The Organisers

Doncs si estimats passatgers, “acid jazz” és la etiqueta que toca avui. D'entrada ens saltarem les 15 primeres pàgines que van del vell debat de si etiquetes musicals sí o no, la mania per la classificació dels humans, el "musica sense etiquetes" i tot això. Fora, saltem directament a la pàgina 16 tercer paràgraf: “El cas que és que poques vegades una etiqueta musical amb un nom tan xoxo i poc exacte deu haver fet tanta fortuna mediàtica, perquè vamus, jazz vale, sí. Tot el que vulguis. Però ¿acid? ¿de què? El cas és que -fote-t'hi com vulguis- sota aquest paraigües que es va dir acid-jazz s’hi van fotre en el seu moment (yatedigo: finals 80’s i principis del 90's), tan bandes que començaven a pillar préstecs del jazz per fer cançons per ballar (Incognito, Galliano, Young Disciples, Brand New Heavies, el mateix Jamiroquai si tu vols...), com també s'hi van encabir allà sota tot de cançons de jazz dels 50’s als 70’s que pel ritmillo accelerat (més aviat hard-bop) anessin bé als Djs per punxar i fer ballar a la gent als clubs i també a les fiestorres (que per cert, en pocs anys a venir s'acabarien coneixent com les famoses Raves). Groove li deien. Rares Grooves, vamus. Avui ens centrarem més aviat en aquestes segones cançons. Cançons (en un sentit similar al Northern Soul) redescobertes 15 o 20 anys després pels Djs de l'escena, i llançades a la popularitat primer a través d'aquells clubs i festorres on punxaven, i després estenent-se com una taca d'oli, mitjançant recopilatoris diversos de diferents segells (Blue Note, Acid Jazz, Talkin Loud, Mo' Wax, Argo, Impulse, Mojo Club...).

Big Schlepp - Dave Pike
Summertime - James Moody

“les llegendes fundacionals són una icona de valor incalculable pel seu fort efecte d'àncora psicològica, en aquests temps que corren de desarrelament moral i desbandada generalitzada. I de llegendes sobre l'etiqueta Acid-jazz en corren unes quantes. Aquesta disparitat li dona un toc llegendari -branca Artúrica- mol útil a l'hora de construïr qualsevol totem de referència. I fins aquí puc llegir. De moment ho deixem aquí. Hi tornem després de la pausa pel cafè”.

Cantaloupe Island - Herbie Hancock
Blues for We - Mel Brown
See Line Woman - Nina Simone

Dèiem de les llegendes fundacionals sobre l'etiqueta acid-jazz. Dèiem que en corren algunes, la majoria incloent el DJ Gilles Petersen. Per exemple -i pels amants de les curiositats inútils-:

a) A les fundes interiors d'algun dels recopilatoris del segell BGP Acid Jazz, i també a la funda del “Wait a Minut” dels James Taylor Quartet -aquest darrer per Polydor-, explica que Gilles va encunyar la expressió quan li va donar al James Taylor dels JTQ un cinta de Funk Inc i Charlie Earland Grooves etiquetat simplement com a “Acid Jazz” per veure si inspiraven els JTQ.

Ciao, Ciao - Stanley Turrentine

b) Però a la biografia del mateix Gilles Peterson que Radio 1 de la BBC te penjada a intenné, ell mateix descriu una altra versió: "Vam punxar un vell single de Mickey and the Soul Generation -un rare groove amb una intro de guitarra rock xiflada i sense beat. Vaig començar pujant-li el pitch així que sonava tot retorçat. Chris Bangs va pillar el micro i va dir 'Si allò era acid house, això és acid jazz'. Així és com l'expressió va començar, només era una broma!"

Big City - Shirley Horn
The Sidewinder - Lee Morgan

c) en altres ocasions, el mateix Gilles Peterson ha explicat per la ràdio altres variacions: Havia de punxar després d'una sessió d'acid house i -explicava- que la penya estava boja amb aquella música acid house, i que no estava gaire segur de com la podria seguir mantenint tan amunt. Va posar coses com el 'You're starting too fast,' de Jonny Pate, Weldone Irvine and Charles Earland etc., i la gent va continura ballant.

d) O una altra segons la qual van ser els Young Disciples qui la van inventar, quan tocant a un club on hi ha via una gran pista de acid house al pis de sota, mente ells tocaven en una petia sala al pis de dalt, on ells tocaven jazz, i li van dir Acid Jazz a atreure la gent de baix a dalt.

Winchester Cathedral - Hank Jones
Theme From MASH - Jimmy Smith

Crec que la primera serie de televisió que em va impactar -que no fos de dibuixos animats- va ser MASH. Devia ser crec jo sobre el 84 o així. Crec que la feien els diumenges junt amb la Fama del Sorofsky i el Leroy. Ja aleshores m'encantava l'acidesa i l'Alan Alda. Però la peli era molt més antiga, del 1970. La van situar a la Guerra de Corea però era clarament una alegoria a la de Vietnam que allavorens mateix estava petant. A mi la cançoneta -que en la BSO de la peli es deia “Suicide is Painless”- em va quedar marcada també de crio. El director de la peli, Robert Altman, es queixava amargament que el seu fill de 14 anys, sent coautor (la part de la lletra) de la cançó, havia guanyat moltíssima més pasta pels royaltis, que no pas ell per dirigir la peli. Als Estats Units la serie va acabar el 1984 després d'11 temporades, i l'episodi final encara ara té el rècord d'audiència de tots els temps. El mític organista Jimmy Smith en va incloure aquesta versió en el seu disc del 1982 “Off the Top”.

Let's Wade In The Water - Marlena Shaw
Blow Up - James Taylor Quartet
Fingertips - Little Stevie Wonder
Elephant's Trunk - Steve Pepper & Sir Shree
Last Night - Georgie Fam

12 comentaris:

Red Pèrill ha dit...

yEAH GROOVE SETENTERO SEXUAL FEELING, et recomano una session que van fer els Jazzanova en forma de disco mesclant temes de Blue Note, un disco doble força guapo...

Segueixo escoltant!

Amb efecte

Red Pèrill ha dit...

yEAH GROOVE SETENTERO SEXUAL FEELING, et recomano una session que van fer els Jazzanova en forma de disco mesclant temes de Blue Note, un disco doble força guapo...

Segueixo escoltant!

Amb efecte

Red Pèrill ha dit...

Tengi falti ^^

Mr Towers ha dit...

ben fet RedPe: per triplicat com les instàncies oficials hehe.

M'imaginava que et molaria. De fet però, més que 70's Funk, la majoria és jazz-soul dels 60 (crec que posteriors només hi ha el de JTQ, Jimmy Smith i el acollonant riff de sitar dels Sir Shree (¿2002?).

M'apunto el doble dels Jazzanova.

Marc ha dit...

És cert, a vegades tinc petits desfassaments... em permeto delimitar: del 67 al 73, a partir del Biches Brew de Miles, i l'esclosió funk de Horace Silver, Cannonball Adderley, Hancock i similars...
jujuju

El de Jazzanova és això mateix...

La portada: http://cdn.7static.com/static/img/sleeveart/00/000/926/0000092645_350.jpg

Mr Towers ha dit...

HUMHUM! gran portada...

i sí, ja tots coneixem els teus desfasaments... literaris hehe

Raimon ha dit...

Durillo el tema jazz. De moment crec que no he estat el suficientment dolent en aquesta vida com per autoflagelar-me d'aquesta manera...

Nogensmenys no sé si el teu fill té nas per la música o bé somnia en dur una caterpillar de gran...

Està guapu el remozat que li has fet al blog.

Mr Towers ha dit...

coñow Rai,! bué, tranquil, lu del jazz no és més que per perdre la poca audiència que queda...

Amb lu del crio, tant d'ojalà l'encertis home, hi veig molt més futur en ser caterpillarero que no músic. No et dic res ja si li donés pel mon de lampisteria i similars.

Però bah, amb quines futeses et vinc, que amb els informes oficials que fots fijo que vas muntat en el dolar...

Raimon ha dit...

Amb les comissions que he de retornar, al final no em dóna ni per pipes, nen.

JoanCG ha dit...

Jazz forever, si senyor.
Com tu, també em sobren les 15 primeres pàgines (etiquetes, èpoques, escoles, fases, rankings...), en jazz i gairebé en tot. M'ho miro una mica per sobre per allò de la cultureta, pero rápidament vaig a allò del m'agrada/no m'agrada, i sempre he anat tirant així.
Si será grave lo mio que quan tenía 16 anys i els meus pares em van regalar el meu primer tocata la meva germana gran em va regalar un single del Louis Prima amb aquell medley del Just a Gigolo i on hi havia també la seva versió del Buona Sera. Eren temps de Machin, Gloria Lasso i La Revoltosa, i el meu pare deia: "bah, música de negres", je je.
I com que no en tenia prou vaig anar al primer i mitic "Castelló", al carrer Tallers de BCN, de quan estava a un xiringuito a l'entrada d'una escala de veins, un tipus de lloc on es solien posar zapateros remendones i tios que arreglaven rellotges i venien montures velles d'ulleres. Hi havía llavors despatxant el vell Castelló, que tocaba la mùsica clássica i la "normal", i el jove Castelló, que es dedicava a la música "moderna": jazz!, rock i coses per melenuts. I vet aquí que li vaig dir al jove: vull el disc de jazz que darrerament t'hagi agradat més. I em va donat -de segona má- aquest:
http://www.cduniverse.com/images.asp?pid=6018258&style=music&image=front&title=Mulligan%2C+Gerry+-+Gerry+Mulligan+Meets+Johnny+Hodges+CD
Impressionant. Hores escoltant-lo, i ojo!, a les fiestorras el seu Shady Side va fer furor. Un "lent" que arrencava gemecs.
I acabo (t'ho explico i m'ho explico a mi mateix tot recordant) dient que el disc va desapareixer al cap d'uns anys en una d'aquelles fiestorras, no vaig saber trovar-lo després en cap tenda i només vaig aconseguir-lo de nou fins el 2001/2002 quan en els inicis d'internet el vaig trovar a una web i pagar-lo (desvirgament crec que ja amb pay-pal) amb poca confiança de rebre'l. I !oh meravella!, als tres dies el tenía a casa, venia ben embolicadet en format CD des de Frankfurt i sonaba millor que mai, sense els "crec crec" que tenía a la meva memoria.

Buff!
Copio i pego a les meves coses.

Mr Towers ha dit...

Collons Rai, i jo que em pensava que les comissions i el golf lligaven bé... si et consola, pensa que el vulgo ens hem d'acontentar en preocupar-nos amb les altres comissions. Les de La Caixa quisir.

Joan buffff (sí, amb 4 efes). Gallina de piel... quan llegeixo (a qualsevol blog) aquests coments teus on t'hi poses amb calma i ben acodado a la taula de marbre, em ve al cap allò de "se perderan como lágrimas en la lluvia". Almenys uns quants podrem dir que hem vist brillar els teus Raigs C a les portes de Tanhauser.

Entranyable lo dels castelló i el Gerry Mulligan. Crec que de crio per casa en corria un d'ell, primer l'he confós amb un que ens posava mon pare de crios, una cançó que es deia la grenouillette o algo així, però no, aquest era del Jerry Mengo. A mi això dels crec-crecs guarats a la memòria em desconcerta: quan sento els mp3 nous i nets com a que m'hi falta algo... I sí, de discs perduts se'n podrien fer enciclopèdies.

I mira, t'ho dic aquí perquè no sé on més: molt guapa la teva sèrie d'estàtues de l'OCTUBRE. Durant un temps passava quasi a diari per davant de la del Joyce. Allí mateix, amb la GPO a l'altra banda, un xarlatà adventista del 7è dia italiqual em volia convencer, jo li discutia (per practicar l'idioma i perquè, penjat com una llangonissa, no tenia res millor a fer) que si jo ho veig així i tu aixà, ¿perquè ens hem de convencer l'un a l'altre? ¿no estem bé així cadascú al seu rotllo? ¿no ens podem quedar cadascú amb la seva veritat? i em va dir, "no. de veritat només n'hi ha una i és la meva, i a més és el meu deure convencer-te per salvar-te. Fa uns anys un gran amic meu, metge, em va dir, t'he de donar una mala notícia: t'he de tallar un troç de dit perquè sinó perdràs tot el braç" I aleshores em va posar la ma davant la cara i ¡¡la puta, li faltava l'última falange del dit cor!!, i el tio "però clar, estic content que el meu amic complís amb el seu deure encara que fos desagradable per ell, perquè així em va salvar la resta de braç" Després (jo portava una xapa d'una Montesa Impala a la jaqueta) em va dir "si t'agraden les motos, si vols vine demà a dinar a casa, jo tinc una Harley Sportster i donarem un tomb".

Evidentment ni jarto vino m'hi vaig presentar. Sempre m'he preguntat com collons devia perdre aquell troç de dit.

Anònim ha dit...

el que estava buscant, gracies