La soledad del corredor de apuestas

Decades - Joy Division

P6R, 99.8 FM, EJDM i aquest episodi que es diu “la soledad del corredor de apuestas”. I si, nois, ves, i tant que sí. Dèiem això de la soledat del corredor d'apostes. El corredor d'apostes trafica amb la sort. El seu negoci és l'atzar, i l'atzar pot ser molt puta, això ja ho tenim tots clar, no? Però, ves, com diu el Paddy McAloon “two things you should be slow to critizise: a man's choice of woman and his choice of work”. Així doncs tenim el corredor d'apostes invertint a tipus variable sobre la sort. Un negoci com un altre però -el nom ja ho diu tot solet- on tot el bistec és risc. I aquí és on hi ha el xiste, ves. Encara que en aquest cas el xiste no fa gens de gràcia. No cal entrar en detalls, però el corredor d'apostes té coses per amagar, la principal de les quals és ell mateix. Una feinada que-t'hi-cagues, ves. El corredor d'apostes va començar la fugida del seu destí esperançat. Però amb el temps ha après que per cada nou amagatall, per cada refugi estrenat, per cada frontera traspassada, hi haurà uns ulls vigilants, una solapa pujada. Ells són així: sempre hi acaben arribant. Ells sí que juguen sobre segur. El corredor d'apostes, fart i tip de fugir i escapar-se per pensions barates i barris d'immigrants, ha dit que prou, que fins aquí hem arribat i que sigui el que Deu vulgui. El corredor d'apostes, resignat, espera el seu destí assegut al banc d'un solitari parc de crios. El corredor d'apostes tira molletes de pa als colomins desmenjadament. Els colomins -deu ser també la crisi- es regiren violentament els uns contra els altres per robar-se les engrunes del botí, picotejant-se entre ells. A un li salta un ull. Gris-perla. Remenut i delicat com un botó nacarat de camisa de bebé. El corredor d'apostes, esperant resignadament el seu destí en la soledat d'aquell parc, es pregunta quan de temps deurà durar el colomí sense un ull. P6R, 99.8FM, “la soledad del corredor de apuestas”.

Marian - the Sisters of Mercy

A Mirage - The Essence

Al principi de tot m'agradava perdre'm en el fons de les seves pupil·les verd-calamar. Després hi va haver allò de les dioptries, i quan em treia les ulleres per follar, tot quedava emborronat, confós, desenfocat. Aleshores, quan mirava les seves dues taques verd-abisme difuminades, hi vaig començar a veure (com un miratge) els fons de les pupil·les d'altres dones, enlloc de les seves. De dones conegudes, de dones imaginades, tan se val. Un dia, a mig follar, va parar i em va dir, “¿què veus quan em mires els ulls?” i li vaig contestar que res. Que amb aquell coixí damunt els meus nassos difícilment podia veure res de res. Aleshores, apuntant aquell parell de cercles distorsionats en algun punt indeterminat entre Bangkok i Vilanova -i no em refereixo als seus mugrons de titani sinó a les pupil·les verd-funeral - em va dir: “el borni és el rei en el país dels cecs”, i jo li vaig contestar “no, al país dels cecs, al borni li treuen l'altre ull. La gent és així”. Però en el fons aquella resposta era inútil. Perquè amb un coixí sobre la cara, a més que no et poden sentir, lacabes per no poder respirar.

Bird Ghurl - Antony and the Johnsons

Ni així: ni que per algún improbable miracle rribes a saber cantar una cançó bonica i joliu, que fos capaç de dur rajos d'alegria virolada i lluentons als cors innocents que circulen per tot el món, igualment em quedaria callat i mut, com fins ara. Sejoda el mundo, coñññio.

Christine - The House of Love

Golden Brown - The Stranglers

Mai vaig gosar dir-li t'estimo al moment suprem de la correguda. No m'hauria semblat sincer, seria com fer trampes. I bué, de totes maneres tampoc hauria pogut respondre'm res entenedor, amb tot el que tenia ficat dins la boca.

Rain Of Crystal Spires - Felt

l'appartement - katerine

La veu ressonava profunda i amb reverberació perquè sortia del fons de la tassa del Water: hi estava abocada descrostant les parets interiors amb el rastrillo, i d'allí em deia: “Tiburcio, pots fer el que et doni la gana: pillar-te l'iPhone de 60 Gigues o l'última pijada de mòbil, que en el fons, el que mai podràs comprar és el més important: l'atenció de les persones amb qui fer-lo servir”. I em vaig quedar en silenci, concentrat com estava removent una burilla al fons del forat del nas. Però per dintre seguia pensant en aquell pack d'oferta que juraria haver vist al Mediamarket. La de l'iPhone de 60 Gigues més un pack de 10 números de contacte de lliure disposició, 10 desconeguts a qui poder trucar a qualsevol hora del dia 7 dies per setmana per parlar del tema que vulguis tanta estona com desitgis. Ofertes de companyia a canvi de mòdiques quotes mensuals. I, tst, si en realitat no ho havia vist, si tot eren imaginacions meves, no passa res, només és qüestió de paciència, que si se li ha acudit a un pobre pelacanyes com jo, segur que algun americà ja ho deu tenir patentat.

Monday - The Jam

Bow Down - The Housemartins

Finals d'octubre-principis de novembre a la tundra soviètica. Una fina capa de caspa cobreix el paisatge. Turistes occidentals disparen flaixos amb boques obertes de les que surten “Oh!'s” admiratius, congelats tan bon punt toquen l'èter. Ja se sap: aunque se vista de seda, la caspa soviètica té infinitament més glamour que la caspa ibèrica. Per les carreteres mediterrànies, briosos camioners del Llevant Espanyol cobreixen de caspa i d'amor de cuneta, minifaldes eslaves blau turquesa de ros natural. 60 € l'hora. Serà la inveterada tirada per l'exotisme. L'exotisme en general, i l'eslau en particular.

Love Love - Orange Juice

Come To Milton Keynes - The Style Council

Va ser fa un parell d'anys, sortint d'una casa de putes. Més exactament jo sortia i ell entrava: ens vam creuar a la mateixa porta. Ens va costar reconèixer-nos. Del cole, 20 i pico anys sense veure'ns i tal. “quetal i tal?” ens vam assentar a la barra per fer una cervessa. S'havia fet músic. De música clàssica. Havia estudiat violí al conservatori. Orquestres a BCN, Birmingham, Toulousse... Havia plegat. La pressió, l'hipocresia, em deia. No es volia vendre més. No volia vendre més el seu art per una palangana, com una puta. I sí, li vaig dir amb mirada vidriosa (vidriosa per l'hora de la matinada i l'alcohol), i tant que sí... ves, les complicitats etíliques. Però no. La simètrica constatació que hi ha qui, ni tan sols venent-se com una puta no hi ha cristo que l'acabi comprant, això no. Això no vaig tenir fetges per dir-li. Ni per tot l'orujo del mon.

JTQ Theme - James Taylor Quartet

I'm gonna knock you out - Love Delegation

Al coronel no l'hi arriben cartes. El coronol no te ningú, i d'això es queixa resignadament. L'escriba sentado, amb posat hieràtic s'ho mira com enfontent-se'n, com important-li tot una merda. Murmura silencioses lletanies incomprensibles en alguna llengua ja extinta mentre garabateja al papirus: “¿100 anys? Riu-te'n tu de 100 putus anys de soledat.”

In the Meantime - Georgie Fame

Em va dir “no pateixis, et faig una perduda i ho aclarim”. Vaig estar esperant el missatge vint minuts, després dues hores, encara cinc dies més, i finalment va ser als 10 mesos que vaig compendre que el missatge ja m'havia arribat, que el que em volia dir, ho havia acabat d'assumir. ¿quantes vegades culpem a la cobertura quan no és més que autoengany?