Drawing the line. Metafísica del Fora de Joc

Into The Mystic - Van Morrison

P6R, 99.8 FM, EJDM. “Drawing the line. Metafísica del Fora de Joc”. La línia del fora de joc, estimats amics, és la última línia de defensa, l’últim bastió de resistència abans de la meta. I no obstant, paradoxalment, la línia de fora de joc no és tant una línia defensiva com l’arma ofensiva més primària, la clau de volta a partir de la qual es fonamenta tot avanç i tot progrés endavant. Com més amunt es tira la línia del fora de joc, com més avançada està, tant més ofensiva és la voluntat. Progressar, evolucionar, avantatjar. Drawing the Line. Algú pot pensar que estem parlant de futbol. No. O almenys no només de futbol. Estem parlant de generalitats (generalitzar, oh bendito vicio!), de la vida en general: del néixer,del créixer, del futbol, dels iPods, del follar, de la termodinàmica dels fluids, de Pizzes d’anxoves, del Pocoyo, o de trombons de vares. De la vida en general, de la humanitat en particular, del progrés social en conjunt, de la evolució racional en concret. Diuen els Madness “In the beggining was the fear of the imigrant”, i aquí patillerament parafrasegem: Al principi hi havia la por al desconegut.

Sleep disorder unit - Aitänna77

Fa algun milió d’anys Paquitu el primer homínid, es va despertar erecte. Commocionat per la tal magnitud del fenomen, va fer la alliberadora primera pixada del dia. Va ser aleshores, amb la flàccida tita entre dits encara gotejant, que va entreveure una inquietant ombra difusa. Una línia. Tènue, amenaçadora. Una línia tan invisible com pètria i contundent. Una línia que passava just pel davant del seu nas, i que separava les poquíssimes coses que li era donat d'entendre, de la vasta immensitat d'ignorància que s'estenia davant seu, i per extensió, davant de tota la espècie humana. Interrogants, dubtes, ignoràncies, desconeixements, i en definitiva, temors. Més ençà de la línia, les coses segures: El 2 i 2 fan quatre, el si tinc gana i menjo, luegu em passa la gana, el recer del clan, l'escalfor del foc, la seguretat de la manada, la seguretat de les coses lògiques, la consistència de la repetició dels fenòmens. Més enllà de la línia, la ignorància, les excepcions, l'inexplicable, la por, el fora de joc més absolut. La foscor. El “perquè trona?”, el ¿com és que s'ha mort el crio?, el ¿d'on surt el Sol?, el perquè de la disfunció erèctil. En definitiva, la frontera entre la Racionalitat i la Màgia. Desconcert, temor, i la intuïció d'una profunda clivella abismal a dos dits dels peus. Paquitu amb els seus settings de sèrie tan primaris, intenta abstreure's d'aquesta espiral d'interrogants amb lo primer que li ve al cap, o més exactament a la mà: a cops de samaler amb la seva femella. De moment els deixarem fornicant tranquil·lament en el solaz del follaje selvàtic, mentre qual entomòlegs del Naxional Geogràfic amb salacot i bermudes, susurrarem fluixet al micròfon que és d'aquesta línia, (o més ben dit, de la translació d'aquesta línia al llarg al llarg de la humanitat) del que en parlarem en aquesta edició: “Drawng the line, Metafísica del fora de joc”.

Naviamente - Wim Mertens
Black Spider - Mogway

“Drawng the line, Metafísica del fora de joc”. “Astrologia, quiromància, horòscops, ascendents, llunes, estrelles, destí, futur. Models economètrics predictius, estimacions de creixement del PIB. Euribor a tres mesos,Forwards, caps, tops, floors, rebots, carteres estructurades, models meteorològics. Anàlisi de sang, electrocardiogrames, electroencefalogrames, TAC’s... No era així a l'origen. “In the begginig was the fear” Al principi hi havia la por de Paquitu. No era així però en algun moment es va traçar una línia divisòria entre el mon de la màgia i el de la tècnica. De la línia de fora de joc cap allà, lo raro i lo del yuyu. De la ratlla cap aquí, l'ortodòxia, l’explicació racional del que ens espera com espècie, com subjecte econòmic agregat. O també com pobres individus sols i acollonits en un raconet de la gàbia del laboratori, esperant l'humà amb bata blanca i enorme xeringa. Drawing the line. Hi ha una línia traçada. El transcórrer del temps tecno-científic l’ha anat desplaçant cada cop més lluny, menjant terreny al desconegut, guanyant iardes d'ignorància, deixant les coses rares i inexplicables cada cop mes enllà, més lluny, més distants, més petites. I amb tot, les mateixes coses que han fet desplaçar aquesta línia més enllà, també l’han fet simultàniament més borrosa, difusa, dispersa, confosa. La màgia cada cop ens queda més distant però al mateix temps la tècnica ens és cada vegada més incomprensible i rara als homus vulgaris. L' infermera em fa estirar. Tanco els ulls dins una màquina que em llança rajos invisibles perquè rebotin pels orgues que tinc per dins. De la màquina en sortirà un paper brillant amb unes siluetes borroses i incomprensibles per a mi. Un tio amb bata blanca se les mirarà i dictaminarà que tal o qual, amb unes paraules rares que m’hauré d’esforçar en recordar per repetir més tard a un altre tio amb bata blanca. El xaman diu que les vísceres del colomí no deixen lloc a dubtes. Que el missatge és clar, que l'oracle és propici, que la victòria serà segura.”

Black Melt - Massive Attack
Ghost Hardware - Burial
Magic Doors – Portishead

“Drawing the line, Metafísica del Fora de Joc” Abulafia és el nom d'un ordenador que surt al llibre El Pendol de Faucoult d'Umberto Eco: , un retrat de les passions que els humans sentim pels secretismes i hermetismes, complotismes i tal, l'ambició dels humans per desvelar el desconegut però també al mateix temps per velar el conegut. També és el nom d'un magnific blog de ¿divulgació evolutiva?, Abulafia   -per on val molt la pena pegar-se una enriquidora passejada- i d'on copio i enganxo literalment aquest fragment (que en realitat explica en part el perquè del programa d'avui d'EJDM). Copypastejo: “Dóna la sensació que amb el pas dels anys la religió va perdent més protagonisme en el dia a dia, o si més no, la seva paraula ja "no va a missa" com havia passat anys enrere i mica en mica la seva doctrina i els seus ensenyaments agafen papers més concrets a l'hora d'afrontar els valors d'una societat, a l'hora de marcar els codis morals, de fer de guia espiritual (qui ho necessiti),... L'evidència acumulada i la història l'han anat deixant en evidència un cop rere l'altre i han acabat arraconant el seu paper al no mataràs, respectaràs al pròxim, a la bondat del totpoderós ... (les religions) han trobat el seu nou lloc i la societat ha acabat acceptant i donant suport al seu paper com a indispensable en (almenys la nostra) societat. (...) En fi, ¿ens poden servir les religions com a eina per dictaminar un codi moral i ètic avui en dia? Als Estats Units d'Amèrica (un país profundament més religiós que el nostre) es va fer una enquesta per esbrinar la religió que seguien la gent que hi havia en les presons, i es va comparar amb els resultats de la gent normal (...) que no comet actes penals. Així doncs, mentre en la població americana trobem un 16% d'ateus (...), en les presons tan sols el 0,2% dels presos es confessen ateus. A part d'aquest exemple, existeixen prous exemples que tant creients com no-creients tendeixen a tenir almenys la mateixa sensibilitat davant de testos que valoren la moralitat (com aquest). Podríem començar a pensar que qualsevol organisme al viure en societat és essencial que mantingui uns mínims "morals" per continuar sobrevivint com a espècie? I que potser van inclosos en la nostra herència evolutiva tot i que no estiguin escrits en un llibre?"

Under the Milky Way – The Church
Marian - the sisters of mercy

“Tirant la línia, Metafísica del Fora de Joc”. Wrapped around your finger, la cançó de Police que entra ara, és la història explicada per un deixeble que busca la saviesa esotèrica seguint un mestre. Una relació, aquesta del mestre i el deixeble, amb ressonàncies eròtiques, de subversió de papers i de rols, perquè finalment el deixeble acabant dominant el mestre. Hi surten referències mitològiques gregues als monstres d'Escila i Caribdes, i al mite germànic de Faust. Cap el final, quan el deixebla ja està doblegant la voluntat del mestre per convertir-shi ell, en mestre, el ritme cansino de la música es destapa més trotón i saltarín, com descansat per haver passat el difícil estret de Messina, entre Sicilia i Calabria, entre Escila i Caribdes. En la mitologia, Escila i Caribdis son dos monstres marins situats a les ribes oposades d'aquest estret de Messina, tan propers que els mariners intentant evitar Caribdis passarien molt prop de Escila i viceversa, així estar “entre Escila i Caribdes”, resulta ser “estar entre la espasa i la paret”, en el filo, contínuament vivint en el límit del fora de joc.

Wrapped around your finger - The Police
The seventh seal - Scott Walker

Aquí tenim l'admirat Scott Walker, que amb una guitarra espanyola per aquí, unes trompetilles perllà t'agafa, i et fa un resum amb els highlights de la densíssima pelí del Bergman “el setè segell” de 5 minutillos. Igual de profunda i contundent que la peli, però que enlloc de costar d'empassar com un bocata de calamars de 180 minuts, passa fineta com un Cosmopolitan. Collons si en sap el Scott Walker! Naltrus, els homínids erectes d'aquest principi de mil·lenni també en sabem molt. Sabem moltes coses. Vaya que si! Sabem tantes coses que som els putus reis del mambo: sabem perquè fot més calor a tota el planeta, sabem fins quan ens durarà el Sol, i quan se suposa que fotrà un pet com un aglà. Sabem d'on ve el càncer. Tenim la seqüència del genoma humà extreta a partir de les larves de calamars. Sabem -exactament, fins el tercer decimal- quin serà el creixement econòmic del subsector del metall a la regió de Renania-Palatinat pel tercer trimestre de 2012. Sabem la reòstia de coses. I tanmateix tot aquest saber, a la pràctica, és inaprehensible pel comú dels mortals, que és incapaç d'explicar-ne el perquè. Vull dir que la complexitat tecno-científica és tan vasta, que si et poses a rascar rotllo, “aveiam, aveure que hi ha de veritat-de veritat aquí que jo ho pugui entendre”, no pots passar ni de la primera crosta de curiositat. Parlem fluixet cap a un troç de plàstic i metall que ens cap al palmell de la ma i, -oh meravella!- ens poden sentir des de l'altra punta del mon. Toquem la superfície plana d'una pantalla tàctil i, perduts com estem entre la maranya de carrers de la gran metròpoli, a la pantalleta ens apareix per art de màgia tecnològica, el plànol amb el camí de pedretes cap l'adreça exacta que buscàvem. Fem un click i tenim davant els nassos tota quanta bizzarra i barroca pornografia gràtix siguem capaços de suportar. La puta! oju, eh? Estem a punt de completar el cercle màgic. En realitat, el comú dels mortals és tan incapaç d'explicar amb claredat entenedora com pot ser que posant un got de llet en un armariet de pam i mig per pam i mig, i tocant un botonet, faci PING! i surti calenta, com ho seria el noster amic Paquitu el primer homínid erecte d'explicar perquè fregant dos pals surt una xispa. Potser si apartesim la cortina de fulles i -salacot i bermudes en ristre- li enxufem el micro i li preguntem al Paquitu, (quan finalment acabi de fornicar amb la femella, això sí) ens diria “amic entomòleg del Naxional Geogràfic i demès espectadors, doncs ja que m'ho pregunta, no sabria què dir-li. Estic en un petit illot de certeses (repetita com les illes dels nàufrags del Tricicle) més enllà de la qual hi ha l'amenaçador oceà dels “perquè passen les coses”. Només els xamans i les religions ens forneixen de recer i seguretat amb les seves reconfortants respostes sobre el que no podem explicar”. Gràcies Sr. Paquitu i disculpi les molèsties. Deixem caure discretament la cortina de fullatge selvàtic perquè Paquitu segueixi amb les seves coses, i tanquem amb la refinitiva, cometes: “La humanitat ha tirat la línia del fora de joc la hòstia de lluny. Hem desterrat l'inexplicable -en comparació al principi de tot- als confins del pedregal, on Napoleon va perdre la gorra. Noms rars per fenòmens quotidians, la quotidiana dels quals no ens hauria d'amagar la seva profunda extravagància. Utilitzem la tecnologia amb la mateix inconsciència i ignorància intrínseca que el Paquitu mirava com li aniria la caça de mamuts mirant les entranyes d'un nyu. Això sí, sacrificat sempre-sempre mirant cap on surt el sol. No fos cas que la caguéssim. Drawing the line, la Metafísica del Fora de Joc. Ha sigut una edició llarga, empalagosa, espessa, densa, condensada, tupida, pastosa. Com un bocata de calamars. Ale, Con Dios.

Charlotte Sometimes - The Cure

7 comentaris:

Jordi ha dit...

Aitänna77... màgic descobriment que vaig treure d'un blog perdut!

M'encanta aquest CD. Va sobre un paio que està a la UVI morint-se, i a cada tema que passa està més a prop de palmar.

Em sembla que al final se'n va a l'altre barri, a l'última cançó.

JoanCG ha dit...

Gran bocata de calamars, Towers.
Realment tots seguim tenint encara molt de Paquitu. Qualsevol nit sortirà el Sol, i tots a córrer.
Molt significatiu el 0,2% en les presons americanes. Será el % que sigui, però està clar que sempre necessitarem explicacions i esperances, i cadascun les cerca allí on pot.

Mr Towers ha dit...

Jordi, sí, el soplo d'Aïtana77 me'l vas passar tu. Per aquest programa buscava algo fosc i inquietant, i estirant per la part del Burial vaig recordar-los. És curiòs com alguns discs els oblides completament com si mai els haguessis escoltats i en canvi d'altres aparentment més obviables se't lliguen a una determinada etiqueta i et surten sols...

Joan, vaya si sóm Paquitu... tanta tecnologia i tanta polla, i a la que qualsevol tonterieta sacseja ni que sigui una mica la precària estabilitat del dia-a-dia, au, correm-hi tots a treure el Sancristo Gros per la sequera, a fotre alls darrera les porteries, a comprar loteria on hi ha hagut una desgràcia...

...tst, però vive raticulín que jo el dimecres contra el Kazan li foto el pijama-amuleto del FCB a mon crio de 15 mesos porsiaca.

Anda que no...

Lula ha dit...

Dios Towers,
Necessito un e-mail o algu, coi

Caca, culo, pedo, pis.
Ññññ

Von Dildo ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Mr Towers ha dit...

coñ Lula, precisament pensava en tu, com que el llop et va fer volar el xiringuito...

vondildo at gmail dot com

(no joke)

Anònim ha dit...

Hvala za intiresnuyu iformatsiyu