Gasolina con ricino

Cars And Girls - Prefab Sprout

P6R 99.8 FM, EJDM. La velocitat. La velocitat -parlo d'anar en moto- m'excita i simultàniament m'acolloneix. En unes proporcions diferents, que varien en funció de variables tan volàtils com l'espai, el temps o l'índex Nikkei. Ara, això sí, a cops em fa molta més por. A vegades em creuo un camió per la carretera i em veig a mi mateix caricaturescament empotrat a la rejilla del radiador, com el Coyote en els dibuixos del correcaminos. Però fins i tot quan acollona, i precisament per això, la velocitat excita. Sensacions. Sentir-se viu. A la gasolinera. Posant suc. Tubet de motul al 4%. Dipòsit ple. L'olor que s'escapa, translúcida, del dipòsit. Núvol ondulant com la cua del geni de la làmpada que distorsiona el fons, la gasolinera, i més enllà, la cinta de la carretera. L'olor. La densitat de l’oli, la finíssima pel·lícula quan fregues l’índex i el polse. Aspirar profundament, com en una calada de tabac o d’un peta, campanilla avall a tota hòstia i fins l'últim branquiol dels pulmons. Hidrocarbur fins l’interior de les cèl·lules, directe com un clenxasso d'ala de mosca. Combustió amb la sang. 4 Temps. Ulls en blanc. Mescla excitadora d’adrenalina. Carbures. Un migdia qualsevol tires cap a casa a dinar però la cinta asfàltica t’atreu com un imà. Petits moments de dubte, fins que un no trobat cap sentit en seguir-se resistint. El deixar-se anar suaument cap el costat fosc. “Gasolina con ricino”. Sense pressa. Patada a la palanca, estendre els dits per fer entrar els guants, el clic del casc, i l' enfilar cap les corbes. L'edició d'avui -ja ho haureu notat- anirà de cançons amb gasolina. Per això és diu “Gasolina Con Ricino” i comença amb Cars & Girls, una velada resposta a la visió idealitzada de les cançons de Bruce Springsteen's, en el sentit que al mon hi ha moltes més coses a més de Cars and Girls. Irònicament, està sonant en aquest programa dedicat a la gasolina, però també es va incloure en recopilatoris rotllo cruising songs. Al final del programa se'l tornarem a trobar, al Bruce i les seves cançons de cotxes i dones.

My Bonneville - Vanity Fare

Són els Vanity Fare des d'Anglaterra el 1968 amb una típica cruising song, “anem a fer un tomb, la llibertat de la carretera, la meva nena al darrera i tal”. De fet -no mos enganyem- la cançoneta de marres, pobreta, no te gaire més interès que el fet que la passejada sigui  a lloms del bitxo de gasolina amb -probablement- més pedigree i sex apeal que ha sortit de les illes britàniques, la Triumph Bonneville. Oh Dioses! Lloats sieu per haver permès tan rara alineació de planetes, conjuminació de tècnica i estètica, a la manera del Dry Martini o el boli bic cristal! La mítica moto va estar en producció des dels 50's fins finals 80's. En un principi el nom comercial era Triumph Tiger o Thunderbird T100/120/140 en raó dels milles per hora que agafava. (100 mph, 120...). Es basava en un disseny de Pre-guerra d'Ed Turner, el mag dels motors (respectat i admirat pel Sr. Honda -el de les motos- tan que finalment els japonesos van acabar fagocitant tota la indústria del motor europea), amb el seu doble paral·lel. A mitjans 60's, al llac salat de Bonneville a Utah, USA, van començar a petar records de velocitat amb diferents engendros. Popularment se li va començar a dir “Bonneville” a les Triumph T140, i d'aquí va passar ja a nom comercial. La marca Triumph va passar per un fotimer de crisis econòmiques durant els 70's, rotllo la de Montesa Bultaco i Ossa aquí, i després de visicituts varies (com el pas a Cooperativa Laboral o la construcció semi-artesanal sota llicència  de Bonnevilles a finals 80's) van parar el xiringuito Bonneville. Els 90 uns inversors van recomprar els drets i la nova Triumph va obrir noves línies de models, entre elles l'exitosa línia  de Clàssiques Modernes, amb una nova Bonneville d'inspiració retro, el magnífic trasto que avui podeu pillar a les tendes -si teniu prou pasta. O Deus Lloats sigueu!

Més connexions musicals amb la Bonneville: La portada del mític Steve McQueen, de Prefab Sprout amb tota la banda al voltant d'una Bonneville, una foto en blanc i negre colorejada a ma amb tons gris-brumosos molt a joc amb la boira anglesa (Deia el Paddy Mc Aloon “vam triar la foto per desconcertar, perquè no lligava amb res de la nostra imatge”). Al hilo, el propi Steve McQueen -que dona nom al dics- era un pirat de la velocitat, tant cotxes com motos, de fet va arribar a córrer els 6 Dies internacionals d'Enduro del 1966 a l'Alemanya de l'Est amb una Triumph Metisse. El Miqui Puig de los Sencillos també és orgullós propietari d'una Bonnie nova, de les blanques i carabasses, igual com també em sona alguna afoto de l'Elvis a llom d'una Triumph.


Probablement la cançó sobre gasolina per excel·lència sigui aquest Litlle Deuce Coupe. El prototipus de “car songs”, Un gènere que els Beach Boys van maxacar amb insistència, junt amb els temes surf, nenes i tot aquest rotllo California living. “Deuce Coupe” era el nom en jerga pel Ford V-8 Roadster del 1932, un cotxe esportiu pijo quan va sortir, però que quan la cançó, el 1963, era ideal per fer-ne un hot-rod amb poca pasta, vamos, lu que seria avui un tuneao però una mica al revés: en lloc de fotre-li pijades extra, treure-n'li totes les mariconades inútils perquè peses menys i doncs corregués més, trucant el motor, canviant embrague i escapaments i similars. Per això la cançó està plena de referències mecàniques del mundillo: “a flat head mill” “She's ported and relieved and she's strokin' four” “a competition clutch “t's hard to steer When I get rubber in all four gears”. Little Deuce Coupe també va ser el nom d'un LP recopilatori del 1963 on hi havia altres cançons de totes aquestes temàtiques. Es va fer famosa la foto de la portada on es veia precisament un Ford del 32 que -la mateixa unitat- encara corre ara guanyant concursos de clàssics.

Little Deuce Coupe - Beach Boys
Little Honda - Beach Boys

Mas de lo mismo, “oh que be que ens ho passem anant amunt i avall amb el meu fantàstic 409” El four-o- nine és un Chevrolet 409. Un cop més, jerga hotroddie: "4-speed, dual-quad, Positraction". Aquesta va sortir com cara B de "Surfin' Safari." Sobre els temes gasolina (race songs, cruising, hot rodding i tal) els Beach Boys tenen altres exemples: "Fun, Fun, Fun," que va sobre un Chevrolette ThunderBird. O la preciosa balada “Don't Worry Babe”, on ella, pobreta, és qui tranquil·litza al protagonista amb aquest “no et preocupis home”, quan ell diu, potser em passo amb això d'anar a córrer amb el cotxe pels carrers. Hum ¿una sublimació d'allò que li passa tan sovint al matxo cabrio occidental del “oh! Ho sento amor meu, no se què m'ha passat, deu ser l'alcohol...”? El sexe i la gasolina, sempre tan aprop, sempre tan comercial...

409 - Beach Boys

Ahhhh la gasolina... adrenalina, vitalitat, esperit juvenil, LA INMORTALITAT, senyors. Lingotazo que ens inunda la sang al girar el puny de gas, al pitjar l'accelerador... Però sempre -escolteu-me bé fillets meus, que això entrarà per l'examen- sempre-sempre-sempre hi ha l'altra cara. La cara B de la vida. La vida és una capsa de bombons, i de vegades dins la xocolata belga no hi ha el licor de whisky sinó el regust amarg de gasolina. No hi ha la cirereta sinó un escarabat cruixent que esclata sorpresiva i inesperadament entre les nostres dents. Les galetes i les bufetades de l'asfalt. El 30 de setembre de 1955 l'icono juvenil del SXX per excel·lència, es va estampar amb el seu Porsche Spyder 550 contra un arbre. ¿que dir sobre la mort de James Dean? Res, 54 anys (i tota una www) després, tot-tot-tot està dit. Amant de la vida al filo, la gasolina i l'alcohol. Viu ràpid, mor jove, deixa un bonic cadàver. I just al costadet seu, deixa un preciós manual de como apear-se del mundo. I encara una mica més enllà, aquesta preciosa cançó els Beach Boys sobre la teva mort en forma d'elegia mortuòria: "For this daring young star, Met his death while in his car, No one knows the reason why. Screaming tire, flashing fire, And gone was this young star. Oh how could they let him die. Still a young man is gone, Yet his legend lingers on, For he died without a cause, And they say that he'll, Be known for evermore As the Rebel Without A Cause". I al final potser tot això, tota aquesta punyeta de pugrama quisir, es redueixi a això: a morir sense cap causa.

Sobre el mateix tema, els britànics Suede (Dogman Star) tenen la cançó Daddy's Speeding Una altra elegia a James Dean en particular i sobre la importància dels accidents de cotxe en la cultura moderna en general “With dreams of gasoline drying our eyes Green fields of destiny high in the sky But oh can you see him? Oh Daddy's speeding Whiplash caught the silver son Killed the sad American Crashed the car and left us here”

A Young Man Is Gone - Beach Boys

Bien, seguim amb la cara B de la velocitat, la xunga. "Dead Man's Curve" del 1964, va ser un hit de Jan and Dean, aquesta parella en aquells dies estaven a la par que els B Boys en popularitat, eren bons amics i de fet composaven cançons conjuntament amb el Brian Wilson. Bién. Amb el nom la cançó ja paga, “la curva del mort”. La història és la descripció d'una carrera de draggsters entre un parell de joves que acaba xunguíssima. En realitat descriu bastant fidelment el que ells dos (Jan i Dean) solien fer els caps de setmana de farra per Hollywood Bulevard: sortir amb els cotxes i picar-se amb d'altres precisament amb els cotxes que surten a la cançó, Dean amb un jaguar XKE i Jan -el que es fot la bufetada al final- amb un Corvette. Aquesta “dead man's curve” de la que parlen, existeix -o existia almensy- en la realitat, entre Hollywood i Beverly Hills. (encara que no exactament als llocs que descriuen a la cançó com a llicència artísitca). Bien. La xixa de la cançó és lo de després, lo que va passar al cap d'un parell d'anys del hit aquest. El 1966, el Jan, amb el seu Corvette es va fotre una tal nata a dues cantonades de la famosa Dead man's Curve, que casi es mata. Va quedar tan fotut que va tardar anys a recuperar-se'n, i encara no del tot: va quedar amb danys cerebrals, irreparables, un costat paralitzat i dificultats en la parla. No va tornar a pujar als escenaris fins 10 o 12 anys. Per acabar de completar el quadre (una sardònica risotada de San Cristobal ressona de fons) va ser el mateix Jan qui va insistir, en contra de l'opinió de l'altre coautor de la lletra, en acabar la cançó en lloc de amb final feliç, amb un final de teenage tragedy song.

Dead Man's Curve - Jan & Dean

P6R, 99.8 FM, EJDM “gasolina con ricino”, Bienn, velocitat, joventut, hormones, els primers amors, més hormones, la carn, velocitat, romanticimse... d'aquí a relacionar l'amor amb la mort no hi ha més d'un pas, i mira tu, no sé: La Iliada, Romeu i Julieta, Els de Teruel, Afrodita A capturada.... La cosa fa segles (cony, fins i tot mil·lennis) que va rulant. Finals SXVIII, alemanya, el romanticisme germànic, Napoleó amb la seva boina patejant-se tota europa al seu putu rotllo. Goethe publica “Werther”, la història d'un jove enamorat que despechado es pega un tiro. Utomaticamente una onada de suïcidis juvenils recorre Europa, fins el punt que a molts llocs van prohibir el llibre per parar la moda dels suicidis. (Després -ah els gloriosos estudis del SXX iXXI- s'ha demostrat científicament que efectivament hi ha un component de “moda” i imitació social en els suicidis, per exemple quan n'hi ha de sonats amb gran cobertura mediàtica: va passar immediatament després dels de la Marilyn Monroe o el Curt Kobain) Bienn a lu nostre. Música i gasolina i tal. Mitjans 50's USA Rock'n'roll i tal. Patapam. Es posen de moda les teenage tragedy songs, cançons tragèdia d'adolescents. Un trist lament per la tràgica mort de l'altre enamorat, ja fossin cantades des del punt de vista del que es queda viu o del que es mor. Ja ho veus tu: mil·lennis reciclant, recopiant com si res, parlant del mateix. Mateixa essència, diferents calçotets. Reacció curiosa a les tragedy songs: la BBC censura l'emissió d'unes quantes. ¿però no parlavem de gasolina? Si home sí. De gasolina com a catalitzador de la mort: Una de les més famosoes tragedy songs és Tell Laura I love her. Composada el 1960 per Barry i Raleigh va ser un hit cantada per Ray Peterson i també per Riky Valance (oju, no és el Richie Valence de la Bamba, aquell era de California i el nostre és galès ).

"Tell Laura I Love Her" és la trista història de Tommy, un xavalin enamorat de la Laura, però que -ai las- no te pasta per comprar-li l'anell de compromís, així que s'apunta a una dragg race per fer pasta, truca a ca la Laura per dir-li que arribarà tard, no la troba, i li diu a sa mare (d'ella) “tell Laura I love Her”. Obviament a aquestes alçades de la peli ja sabem com acaba la cosa: durant la carrera es fot un -misterios i inexplicable- fostión de cuidado, i quan retiren el seu cos retorçat de l'amassiju de ferrots roents, murmura al tio que el treu: “Tell Laura I love Her”, que no plori, que no pateixi my love for her will never die. Aleshores entra la part instrumental i entra l'epíleg: Laura a l'enterro, resa per ell mentre de fondo se sent el Tommy amb l'estibillo. Fundido en negre i final.

Tell Laura I Love Her - Ricky Valance

I l'altre mítica tragedy song, el "Leader of the Pack" de les Shangri-las del 1964. Aquí la xica és diu Betty i s'enamora del Jimmy, el leader of the pack, de la pandilla de motoristes. Però clar, els papis d'ella no els agrada el manso perquè és un pendenciero dels barris baixos, o sigui que li diuen que re-de-re, que se'n busqui un altre. Ella li diu a ell que ho han de deixar, i ell emprenyat, engega la moto i marxa a tota llet sobre el terra mullat, i -ja ho veiem vindre tots, no?- és fot una llet que s'hi queda.

Leader of the Pack - The Shangri-Las

Aquí tornem al camí bonic del gust per circular a seques, al moure's perquè sí, al disfrute per se, sense urgències, al ¿te gusta conducir? “Be sure you don't drive too fast, You don't want it to be you last” del 1965. Els Who també van gravar-la.

Motoring - Martha Reeves & The Vandellas

Amb Martha Reeves & The Vandellas hem entrat en l'apartat soul-pop, i d'aquí a l'iconografia mod no hi ha més que un saltiró que precisament donarem ara mateix, ale-hop. En això de les icongografies motorístiques una profunda clivella separa les dues ribes, la dels mods amb scooters, de la dels rockers amb cafe racers, Triumphs, Nortons BSAs... motero que escuchas música, te guarde Dios, una d'aquestes dos ribes te ha de helar el corazón. A les platges de Brighton mods i rockers se les van tindre tieses, el 1964, tieses se les van tindre. Avuí tot això ha passat ja aigüera avall, així el Miqui Puig de los Sencillos (grup referència del moviment mod els 80's i 90's) en lloc d'un scooter és un orgullos propietari d'una Bonnie nova, de les blanques i carabasses. Declarat fan de la gasolina també: va titular un dels seus discos “Montesas y Bultacos”, i te aquesta cançó “Racing” un retrat dels circuïts de carreres “Te gustaba olerlo el aceite quemado, los neumaticos chirriando, en las fotos del ayer”

Racing - Los Sencillos
Los chicos de la calle - Scooters
Portofino Vespa Rider - Italian Playboys

The Montesas són alemanys. Rockabilly, Beat, Soul, Surf i RnB. I les tecles xiflades aquestes. I el seu grup d'acompanyament, les MONTESITAS. Rotllo Los Soberanos: lu que seria aquí un guateque sideral, però no se com es deu dir guateque en alemany.

Last Summersday - The Montesas

Cafe racer. Finals dels 50's. UK. Rock'n'Roll. Bill Haley, Eddie Cochran, Gene Vincent, Jerry Lee Lewis, Buddy Holly, Elvis Presley. Monocilíndriques o twins de 500 o 850 cc. Made in UK. Velles, grassientes, barates. Desmuntar totes les mariconades superfúles per perdre pes i guanyar velocitat. BSA, Matchless, Norton, Royal Enfield, Triumph, Vincent… I la café racer canòniga, mesclar el millor xasis, el Feaderbed de les Norton, amb el millor motor, el twin vertical en paral·lel Triumph, disseny de preguerra d'Ed Turner. La Triton. A Espanya, el Tritonista més conegut és Edi Clavo, batería dels Gabinete Caligari. Una pastarrufa llarga que val fer-se'n una d'encarrec a UK. Gasolina con Ricino, la cançó, ja és una bona declaració de principis. Aquesta l'escoltem en el vinil del recopilatori “Singles”, (que incloia tots els senzills trets per DRO abans no signessin per la EMI) en la portada, primers plans d'ells tres en B/N, tupé, caçadora de cuir de motero, xapeta Norton. Una declaració de principis gasolínics.

Gasolina Con Ricino - Gabinete Caligari
Racing In The Street - Bruce Springrteen

Hem començat amb Prefab Sprout i la seva crítica a les cançons del Bruce per la seva visió molt reduccionista de la vida centrada en cotxes i ties, i precisament acabem amb una d'aquestes cançons del Bruce, diuen que una de les seves millors. Racing In The Street és del Darkness on the Edge of Town del 1978. És el rotundament agredolç retrat de dues vides, d'una parella, ell amb un curro de mala mort, que només viu pel seu Chevy del 69, amb que es dedica a córrer per guanyar pasta apostant amb altres matats de la carretera com ell. A ella, a la xica, la va aconseguir quan li va guanyar la carrera al seu anterior novio, però ara ella, aparentment farta d'aquesta vida de carreres, l'espera absent i sola, sense més esperança de que  simplement torni sencer a casa. Somnis esvaïts, diluïts en el no res. En un moment donat, al final de la cançó, sembla que ell s'hi repensi, “aquesta nit, amor meu, és hora que conduïm junts fins el mar”. Però tot queda en el dubte, en la boira, perquè la cançó, finalment, la remata l'estribillo, el “tonight tonight the highway's bright ... For goin' racin' in the street”. El si però no, el vol però dol. Diuen que en aquesta cançó Springsteen, d'aquelles conçons que hem escoltat fa quasi una hora dels Beach Boys, n'agafa aquells personatges (i per extensió agafa tota aquella generació) que amb despreocupada i juvenil impetu fotien gas a fondo, i sel's emporta 15 anys cap endavant en les seves vides, per acabar comprovant, amb una buidor rasgada, que aquella llibertat que apuraven fins la última gota al volant dels seus cotxes  ja no existeix enlloc, per comprovar que estan circulant per una carretera buida, sense destí conegut, amb la única certesa que, on segur que no porta, és a aquells anhels de joventut.

2 comentaris:

JoanCG ha dit...

La rehostia!, els moteros sou la rehostia. A les noveles i al cine, vale, però a la vida real i més a la Ronda de Dalt, ho porto fatal.
Demá ja escoltaré la musiqueta, je je

Mr Towers ha dit...

home joan, de todo hay en la viña del motorista. A mi particularment la velocitat pura i dura (així a seques o en recta) em fa bastant respecte. i buenu, la circulació urbana també. De fet, sent de poble, cada cop que vaig a BCN m'esgarrifo de la circulació en moto. Mai hi he circulat en moto i em sembla que si ho hagués de fer em cagaria a les calces hehe