Let's Get Lost

Let's Get Lost - Chet Baker

P6R, 99.8 FM EJDM, i aquesta edició que es diu Let's Get Lost. Anem a tirar de tòpics, anem a tirar de jocs de paraules fàcils, anem a dir que durant aquesta horeta anem a perdre'ns. Anem a perdre'ns durant aquesta horeta de la nit, en l'univers Chetbakerià. Chet Baker, genio i figura fins la sepultura. Concretament fins que un dia de 1988 als seus 58 anys, es va estampar contra la vorera del carrer des de l'habitació del seu hotel a Amsterdam. Fàcil sí, tirar de mite, d'un mite com Chet Baker . Aquesta nit, doncs, anem a perdre'ns en el seu univers tal com ell s'hi va perdre, al seu putu i individual rotllo, al de la seva música, i al de les seves addiccions. “Le't get lost, let's defrost in a romantic mist, let's get lost”.

I'll Remeber April - Chet Baker

L'altre dia a les tantes de la nit vaig enxampar per la tele el documental del Bruce Weber Let's Get Lost, sobre la vida del Chet Baker. Peazo peliculón del 1988 en un Blan i Negre espectacular. Crec que a qualsevol ànimeta de Deu que l'hagi vist, se li escagarrina l'ànima pels quatre costats quan Chet Baker apareix per primera vegada contestant a càmera amb uns ulls que semblen haver tornat de tot els possibles viatges interiors que un es pugi arribar a imaginar. Com baixar i pujar 15.000 milions de cops des de les simes més abismals fins els cims més himalàics. Una cara solcada per més que arrugues, immensos canyons del Colorado en totes direccions (El Trompetista i còmic Jack Sheldon li va preguntar un cop a Chet Baker què li havia passat a la cara, per lo de les arrugues. Chet va contestar que eren “les línies de la risa” a lo que Sheldon va respondre, "Home, no hi ha res que sigui tan-tan divertit...). En fí, la pinta canòniga que un imaginaria per a un yonki amb 30 anys d'addiccions. La demacració personificada.

Però al principi no era així. Al principi, als primers 50's tenia un carisma i una planta i un pintazo de guapot que treia l'hipo. Quan veus fotos seves d'aleshores, B/N i tal, totes et semblen fotos de poster. No et sorprèn gens que el comparessin amb el James Dean. Sí, et ve al cap James Dean, Chris Isaak, Harry Conick Jr, aquest rotllo de guapots, sats?


My Heart Belongs To Daddy - Chet Baker, Gerry Mulligan

Va començar de la mà de Charlie Parker, va tocar amb Stan Getz, va fer un quartet amb Gerry Mulligan, van triomfar amb el seu My Funny Valentine, van engarjolar Mulligan per drogues, ell va continuar progressant, surfejant l'èxit, amb el lirisme de la seva trompeta i la seva veu fràgil i primeta, (sempre aparentant estar a punt de trencar-se, com veient-lo passejar pel pis de dalt a través d'un sostre transparent de fragilíssim cristall de bohèmia). I també, tal com molts jazzmen aleshores, (Bird, Miles, Getz, Mulligan i companyia), amb les seves addiccions. Unes addiccions que ell ja no deixaria mai.

Summertime - Chet Baker, Stan Getz

A finals 50's l'estrella començava a declinar. La seva inestabilitat i dificultats per tocar a amèrica el van portar a Europa. Va estar girant per aquí, on es va establir, sobretot a Italia, però no el van abandonar lios de presons i deportacions pel temita. Música purament alimenticia, nomadisme vital i musical. El 1968 el famos incidènt de la baralla per drogues on va perdre totes les dents, lu qual li impedia tocar la trompeta, fins que en va aprendre a fer-ho amb postisses, i a partir dels 70's una lenta recuperació musical amb el mateix nomadisme. Gravacions alimenticies com aquesta balada italiana de principis 60's

So Che Ti Perderò - Chet Baker
Roma non fa la stupida stasera - Mina / Nino Manfredi

El 1960, i per sucar una mica de pasta, va pillar un paper secundari en una d'aquelles típiques comedietes tontes de l'època, “Urlatori alla sbarra”, amb -oju que no és mocu de pavu- Adriano Celentano i Mina. Ell sortia quatre ratets fent kinda himself, (“Chet l'Americano”), adormint-se per tot arreu, en una banyera, sota un sofà... i on surt cantant aquesta Arrivederci. Bocins d'aquesta peli les va aprofitar Bruce Webber per la seva “Let's Get Lost”

Arrivederci - Jimmy Fontana

Chet Baker i el cinema, la història que hauria pogut ser però que no va passar mai, majorment per desinterès d'ell mateix, sembla que ho trobava avorrit, I lu de les drogues, sempre pel mig, també, tamé, és clar. Però de fet sembla que va refusar ofertes més o menys importants de Holliwood. Amb tot, el 55 va sortir en un paper secundari en una peli de guerra de serie B (Hell's Horizon), i el 63 apareix fugaçment a Stolen Hours. El 1960 una altra peli es va inspirar en la seva biografia per algunes parts de l'argument. Era “All the fine young cannibals”, amb Natalie Wood i Richar Wagner. 20 anys després, uns anglesos, després de la desbandada del seu antic grup d'Ska, The Beat, es van inspirar en el títol per posar-li “Fine Young Cannibals” al seu nou grup de pop-soul. Van triar com cantant Roland Gift, qui BTW guapot i morenasso com era, va deixar una temporada de banda la seva carrera de cantant, per provar sort al cine (amb bastanta mala sort, BTWII).

Una carezza in un pugno - Adriano Celentano

Fotogènia, carisma a tonelades, personalitat arrolladora, la matèria de la mitomania. Diuen que Chet Baker en tenia a carretades. Si, aquelles fotos dels 50's, B/N de William Claxton i tal. La peli del Weber és també tota en blanc i negre, en tons bastant crus i contrastats, i potser això accentua encara més el contrast entre el jove Chet Baker que apareix en les fotos, i l'home de 58 anys que pocs mesos després es mataria caient de l'habitació d'hotel a Amsterdam. Suicidi, misteriosa espenta, accident... Versions per tots els gustos. Els fets objectius són que la poli el va trobar estampat, que al seu cos hi van trobar heroina, i també a la seva habitació, tancada per dins. La poesia, com sempre, correspon als poetes, aquí la que li vaig llegir a Vila-Matas en un article del 2000: “Después, evoqué su extraña muerte: cayó al vacío en un hotel de Amsterdam, cuya fachada estaba escalando en el momento de perder pie, la estaba escalando porque había olvidado su trompeta en la tercera planta y quería recuperarla, pero sin pasar por recepción porque acababan de expulsarle del hotel.” David Wilcox va escriure una emotiva cançó sobre Chet Baker el 1991 que K D Lang va versionar el '97. La cançó és una especulació sobre què devia passar per la ment de Baker aquella nit a Amsterdam. Indefensió, impotència al sucumbir “a les meves velles addiccions” (“My old addiction Changed the wiring in my brain So that when it turns the switches Then I am not the same”). O simplement, més enllà d'aquestes profundes disquisicions, el que va passar fugaçment per la seva ment va ser un “ostia puta quina relliscada més tonta”

My Old Adictions - k.d. lang

Elvis Costello va ser un tio important en els últims anys de carrera de Chet Baker. El 1982 Costello va composar la meravellosa Shipbuilding per Robert Wyatt, contra la guerra de les Malvines, (que mai està de més posar i com que ve tan al pelo, pos anda que mos en privarem!). El 1983 la va voler gravar cantant ell mateix. Buscava un trompetista clàssic de renom pel solo que cau a mitja cançó. La seva primer opció era Miles, però es veu que per agendes no va ser possible, va sortir la possibillitat amb Chet Baker i miel sobre hojuelas. Com qui s'intercanvia targetes de visita es van bescanviar influències. Elvis Costello es va inspirar en la interpretació que Baker havia fet del clàssic “The Thrill Is Gonne” per parir la seva Almost Blue el 1982, i en justa correspondència, Chet Baker va interpretar aquest Almost Blue fins els seus darrers concerts. El 1986 Costello va hostatjar Baker en una actuació al club Ronnie Scott's, on va cantar juntament amb Van Morrison i el mateix Costello, que va ser enregistrat i emès, juntament amb una entrevista del mateix Costello a Baker.

Shipbuilding - Elvis Costello
My Funny Valentine - Elvis Costello
The Thrill is Gone - Chet Baker
All The Things You Are - Chet Baker

Diu Vila-Matas “A Chet le gustaban con delirio las mujeres, el jazz y el chute. (...) le habían echado a patadas de todos los cuartos de hotel. Pero hoy Chet es un mito, una leyenda, todos coinciden en que la esencia de su vida era un caos incesante atravesado por el genio en estado puro. Se habla de la esencia de su vida, pero se olvida que le hicieron la vida imposible en las salas de jazz cool de la Costa Oeste, y también en Nueva York, y ya no se recuerda que el genio de la trompeta tuvo que ir a tocar a tugurios de Europa donde, convertido en una arruga andante, seguía manejando la trompeta con un virtuosismo y originalidad insuperables. Se le recuerda, sí, pero con la visión deformada de Hollywood, que prepara una gran superproducción sobre su vida y ha pensado -¡Dios nos ampare!- en Leo DiCaprio para que interprete a Chet” (cal aclarir que l'article és del 2000 i fins on jo se, el projecte finalment es va cancelar).

It Could Happen To You - Chet Baker

Més Vila-Mats: “las memorias de Chet (Como si tuviera alas, Mondadori 1999), ese libro irregular, pero escrito con la sangre del jazz y que tiene un epílogo barcelonés: "Después de París, Barcelona casi parecía una ciudad tropical, estaba espléndida en diciembre del 63. Cerré un trato para trabajar en un club que estaba en un sótano, y que llevaba sólo un año ofreciendo música de jazz. En la planta baja bailaba Antonio Gades con acompañamiento de guitarra, castañuelas y palmas..."” Es tractava, és clar del Jamboree, de la plaça Reial

Almost Blue - Elvis Costello/ Diana Krall

Arribem al final del programa i en justa simetria toca escoltar una de les últimes gravacions de Chet Baker, aquests Almost Blue, uns mesos abans de morir, per la BSO de Let's Get Lost. A la peli confessa a Webber el seu desànim pel públic que li ha tocat en aquell club de Cannes 's, fins el sentim demanar silènci perquè “you know, is one of this tunes...”. Em sembla una interpretació tremendament emotiva, i un no sap si per la immensa fragilitat de la seva veu, la seva quasi inexistent veu, o per l'apassionament amb que a pesar de les seves limitacions hi posa. Fins i tot amb les seves condicions de veu tan lamentables, és encara capaç de treure, de fer veure, (transparent, almost blue) la seva ànima. Igual és més per això, per les seves condicions, per les circumstàncies de la seva vida, per saber que en uns mesos aquesta s'acabaria, estampat en una vorera. En qualsevol cas, em sembla una actuació estelar, i es consideri tràgica o triomfant, el fet innegable és el seu talent i la grandesa emotiva d'aquesta actuació.

Almost Blue - Chet Baker

I per aquest cap de setmana de nervis, tensió i mal de panxa (almenys fins les 7 del diumenge, després esperem que alegria), el que solem dir: que Deu reparteixi sort i que tota caigui del nostre costat.

Con Diox, (i con Chet a su vera).

4 comentaris:

Reddie ha dit...

Mig malalt a casa un dissabte a la nit (!)

Per primer cop en 2 o 3 mesos em fumaré un porrín.

Solter des de fa poc (¡), em disposo a viatjar amb el contrabaix bombejant-me el cor i en duermevela, que és com el jazz penetra en les nostres entranyes i comença a circular qual Ave embogit per totes i cada una de les cel.lules del cos...

Play -groove-

Reddie ha dit...

Estava levitant, però hauries de saber amic Towers, que Italia sempre és indigesta, ho esguerra tot... Algun defectillo havies de tenir juju ;-p

Mr Towers ha dit...

ets savi, pianista del Titànic. Certeru a la par de bonic amb lo del contrabaix. Animus amb lu de la solteria.

Però hi ha tantes itàlies com botes en una sabateria.

Insista, busque su suerte.

En els dos aspectes. Au, toca-la de nou, pianista!

JoanCG ha dit...

Bona música y temita, si senyor. L'historia de uns quants, i alguns amb finals tant béstia com el de Baker.

Parlant del Jamboree i de les meves batalletes, anava per allí de tant en tant a finals dels 60' i un dia em vaig trovar un tal Moncho cantant bolerassos amb el llavors més o menys habitual Tete. Semblava com una mena de sacrilegi però ho trovabem collonut perquè allò es ballava (al Jamboree!) i a la foscor de la cava tot el monte s'omplia d'orégano. Je.

Collons!, que bó, també el Costello.
Punt friki: demá m'emportaré el podcast per escoltar-lo mentres "em fan els peus", al costat de la meva dona. No hi diguis a ningú.