L'ocult alogaritme dels deambulars erràtics

Deambulars erràtics, sense destí, sense sentit aparent, així perquè sí. Hi ha les roadmovies, que un sap on comencen però mai on acaben, així que per trigonometització, suposo que també hi deu haver les road conversations. I a mi m’encanten. M’encanten aquelles converses que comencen sobre el lluç a la Burgalesa i sense saber com, sense guió predeterminat ni raó aparent, es deslicen gràcil i discplicentment ara pel tema del tipus d’interès de les hipoteques, ara comentant Avatar, passen pel rococó, el xurrieresco i el plateresco, i acaben tocant la matemàtica euclidiana o més probablement l’encant dels conys ben afaitats. Com quan comences a caminar per una punta del passadís de casa pensant en què faràs de berenar i quan arribes a l’altra punta estàs pensant en quin va ser l’últim dia que vas sucar el melindro.

Però de tot això, a mi de sempre que m’ha intrigat sobremanera el mecanisme ocult i inconscient que fa passar d’un tema al següent. Gran tema ¿com collons xuta això del punt crític? Què cony és exactament la micronèssima diferencial que et fa passar de xerrar sobre el Ferran Adrià a la Belen Esteban? El pensament nexe, el colze-unió en T de PVC gris fosc entre A i B, el maxembrat sinàptic. Hi ha aquella teoria que diu que donat un tio, coneixes almenys no se quantes relacions seves. O el conte aquell del Poe, ¿la habitación roja? Que el detectiu li endevina a l’amic en què pensa, i li raona deduint-li pas a pas els diferents indicis que l’han anat referenciant a un tema.

Pos eso, avui aquí al Jardí destornillarem la tapa que oculta l’alogaritme dels deambulars erràtics. De Liverpool a Dublin passant per NY, Detroit, Gal·lipli, Cape Cod, Queensland Australia. Suposem que agafem “n” cançons, (amb n tendent –a efectes pràctics- a la vasta i desolada infinitud d’una biblioteca d’itunes o spotify), i les llances enlaire, com aquells anuncis amariconats llençant pètals de flors, els reis llençant caramels a la cavalcada o un antidisturbis sud-coreà repartint cops de porra. Ops, em perdo. Suposem, dic, que aquestes cançons es dispersarien en el pla d’infinits punts temporals segons una distribució donada (la que fos, no etrarem en detalls, me la pela que ara no estem per aquest tema). La cosa és, si necessitessis fer subconjunt de cançons necessaris per omplir una hora de ràdio, ¿quins serien els corresponents nexes d’unió entre un tema i el següent, el criteri per unir-les en un fil?

#9 Dream - John Lennon

Hem començat per #9 Dream del Lennon perquè sí. Diguem que per l’axioma indemostrable “pels-meus-collons”. I perquè la vaig pillar l’altre dia per la ràdio mentre conduia. Automàticament lu primer que a mi em ve al cap és que l’estribillo em sona molt-molt-molt igual que el My sweet lord del Harrison. A ello vamos.

My Sweet Lord - George Harrison

I es clar, amb My Sweet Lord lo primer que et ve al cap són els Hare Krishna. I després el tema del plagi amb el “he’s so fine” dels Chiffons del 1963. Pillem aquesta segona bifurcació. My sweet Lord va ser num. 1 a USA i UK el 1970, immediatament l’editora dels Chiffons va es va dir, “tate, aquí hi ha pasta gansa”. Així que ni corts ni peretsos, van demandar el Harrisson per plagi. Harrison va perdre el cas i va haver de pagar els royalties. En fi, hi ha la cèlebre llei aquella dels no se quants compassos iguals i tal. Personalment no tinc ni puta idea ni de legislació de plagi ni de teoria musical. Ara bé, el que és evident com les peres de la Carbonero –i ara mateix ho comprovarem- és que escoltades seguides, no és que una recordi a l’altre, és que a oidos necios d’un lego com jo, sonen virtualment idèntiques.

He's So Fine - The Chiffons

He’s so fine també va ser numero 1 el 1963. El següent puntillo crític, ens porta per analogia, a una altra hit rotllo soul motown 60’s que va arribar al num. 1 tan en l’original com en la posterior versió al cap dels anys: el Can’t Hurry Love de les Supremes del 1966. ¿hoyga? Sí, Holland–Dozier–Holland (como no) al aparato.

You Can't Hurry Love - The Supremes

Va arribar al num 1 tan a USA com a UK el 1966. Aleshores 16 anys després, el 1982 Phil Collins la va pillar per banda per versionejar-la –aquesta legalment i amb tot l’acreditament, està clar. De fet, al mateix temps que em creixien els primers pels púbics, jo creixia convençut que l’original era la del Collins. I no va ser fins al cap dels anys que vaig descobrir l’original de les Surpremes. Un cas semblant al Tainted Love dels Soft Cell, que venia d'un original de Gloria Jones, tot i que a diferència del de les Supremes, que va ser un hitazo i un num. 1, el de la Jones va ser un fiasco quan va sortir, i si s'hi van fixar Almond & Bell, va ser perquè a principis dels 70's el va rescatar el moviment Northern Soul pel seus allnighters-foostompers al Wigan Casino i tal). Del mateix 1982 hi ha una altra versió del You Can't Hurry Love a càrrec dels Stray Cats que també tine su miga, però aquesta molla la deixarem per un altre dia.

You Can't Hurry Love - Phil Collins

El Phil Collins ens porta sinapsi mental mediante, a les cançons prohibides, les cançons off limits. Aveiam si m'explico. Personalment, parlar de Phil Collins significa per a mi parlar de cançons prohibides. Concretament l’Another Day in Paradise (1989). Parlar de cançons prohibides en el sentit que tan clarament explica Joe Pernice en el seu darrer disc It Feels So Good When I Stop:

Todd Rundgren's Fault (Book Excerpt) - Joe Pernice

Hello it's Me - Joe Pernice

Buenu, crec que s’entèn prou bé:

"Escoltava obsessivament les cançons de Todd Rundgren una vegada i una altra aparcat davant ca mons pares. Provava de llegir fondo en les lletres i en el seu sentit amagat buscant confirmacions en la meva esperança d’esperances que la Jennifer em demanes per tornar al meu costat. Però el que escoltava va ser l’únic que en vaig treure. Pel que feia a la Jennifer jo formava part del passat. Des d’aleshores, tota la musica de Todd Rundregren va quedar prohibida, fora del meu abast. Això incloia fins i tot els grups que havia produït, com els Psychedelic Furs o XTC. Realment una llàstima. Res d’això era culpa de Todd Rundgren de fet. Potser ja era hora de començar a pensar en perdonar-lo"

Abans que res aclarir que el nou disc de Joe Pernice és una cosa molt-molt curiosa, crec que no ho havia vist mai algo així: una BSO, no de película sinó d’una novela, d’un llibre. Pernice. A més de músic, lider dels Pernice Brothers, lletrista dotat pel retrato d’estats d’ànim melancoliosos en general, ha escrit la seva segona novel·la, It feels good when I stop. No se ni si està editada aquí, pel que n’he llegit a intennnné és la història d’uns joves en els seus 20’s ambientada a mitjans 90’s, i farcida de referències musicals. Veo ecos d’Alta Fidelitat de Nick Horby pel retrovisor. Doncs bé, per completar aquesta pila de referències musicals el Joe Pernice ha editat un disc de versions. Sebadh, Yo La Tengo, Todd Rundgren...

Així que tornant al tema de les cançons prohibides, en quant vaig sentir aquest fragment de la novel·la vaig pensar ¿i perquè no t’apliques el cuento, tio? Anem a perdonar cançons, puesssss. Si parlem de cançons off limits, cançons prohibides – i descomptant l’Another Day in Paradise del Phil Collins perquè mira, al cap del carrer el Collins aquest és un peñazo, un putu pastelazo i l’anda dei in blabla un pastelazo al cub, unaputamieldapinchanunpalo- la meva canço prohibida per antonomàsia ha estat sempre el Words, dels Christians. Oju, que la cançó en sí tampoc és gran cosa, eh? només és que va al pelo si tractem d’exorcisar fantasmes. Com diu Joe Pernice potser va ser hora de donar-li una oportunitat. Així que tinc ja al plat preparat el maxi a 45 per resucitar-lo. Crec que és el primer cop en 20 i pico anys de radio que el poso.

Words - The Christians

La història de la cançó ve a dir allò típic de “oh si pogués trobar les paraules justes per dir “ho sento” i que em perdonessis i que els dos poguessim tornar junts a menjar anisos mentre follem embrutecidament davant el romàntic crepitar d’una llar de foc per segles dels segles amén i blablabla”. Res nou, la típica exitació sentimentaloide de post-adolescència. És allò que te aquella edat d’identificar-se automàticament amb cadascuna de les lletres mínimament sentimentals que un escolta, fins el punt de quedar mesiànicament convençut que la lletra l’ha escrit el Morrissey o el McAloon de torn pensant específicament en un mateix. En fí, ya te digo, exitació sentimento-hormonal de l'edat aquella. Bien. Per aquells dies corria per judea un pobre xavalín desesperat per una ruptura sentimental. Un d’aquells cataclisme universals de proporcions còsmiques que en aquelles edats solen repetir-se a cada quatre dies.

Bien. El cas és que el xavalin es va dir “tate, aprofitant que és el seu aniversari li regalo el maxi, l’escolta, s’emociona, li cau la llagrimeta, ens reconciliem, i en cinc minuts torno a estar sobant-li els pits per sota el jersei al portal de l’entrada (parlant metafòricament, o no)”. But it was not going to be the case. La xica va agafar el maxi tan amorosament embolicat, i el va dipositar damunt el banc del parc on estaven assentats, ella a un molt prudent i meditat metre de distància d’ell. “no el penso agafar, el deixo aquí sense ni tocar-lo. Ni vull saber què és. Me’n vaig” o alguna cosa per l’estil va dir ella. I allà que es va quedar el xaval amb el maxi embolicat a un metre de distància sobre aquell banc del parc. La mínima dignitat de matxo cabrio alpha l’hauria d’haver impelit a deixar el putu disc allà mateix o en el seu defecte, a estripar-lo i llençar-lo violentament pels aires d’aquell parc presa d’un gran furor intrauterino a la par que llençava grunyits propis de bestia amb flemó infectat. En fi, yatedigo, lo típic de la edat. Però no. Digues-li amor pels vinils o simplement garraperia pura i dura, se’n va tornar cap a casa i va deixar el maxi a la discoteca, perfectament arxivat a la Ch, entre els discs de la Chocolate Watch Band i els de The Church, d’on apenes deu haver sortit en aquests darrers 20 i pico anys.

When the fingers point - The Christians

Tornaven a ser els Christians, del mateix Liverpool que va veure sortir el Lennon o el Harrison, des del seu primer disc del 1988. El nom venia del cognom dels dos germans Christian i del segon nom del tercer membre: Henry Christian Priestman (“Henry Cristià Sacerdot” ¿perquè hi deu haver pares que sempre es passen de graciosos?). L’amic Priestman era el principal compositor del grup, i més important encara, em serveix per enxufar amb la següent cançó, ja que va ser fundador del grup It's Immaterial (encara que de fet el tal Priestman ja havia marxat aquell 1984 en que va sortir el seu molt recomanable primer LP, amb títol palmari i lapidari: “Life’s hard and then you die”)

Driving away from home - It's Immaterial

Tornant enrera la “Words” dels Christians, els tios, com qui posa un motor diferent a un xassis nou, van aprofitar la música d’una vella cançó tradicional irlandesa per posar-li una lletra seva: Mná na h-Éireann, Woman of Ireland. La tradicional la van popularitzar els Chieftains, de fet estava en la BSO de la peli Barry Lyndon del Kubric.

Women of Ireland - The Chieftains

I més nexes, una altra canço de ressonàncies irlandeses que aprofita el muntatge d’una d’antiga per fer una cosa nova: Waltzing Matilda és un himne no oficial d’Australia. De fet no ha estat fins tan recentment com el 1984 que Australia no ha fixat oficialment el seu himne (suposo que per discrepàncies polítiques internes amb el tipus de relació amb UK, ja que l’himne històric oficial havia estat el Good Save The Queen). El cas és que després d’un parell de consultes populars es va oficialitzar l’Advance Australia Fair. I en segon lloc d’aquestes consultes havia quedat la que ens interessa ara, el Waltzing Matilda.

Igual com els Christians amb Women of Ireland, també el poeta Australia Banjo Paterson va aprofitar una música tradicional cèltica per posar-hi la seva lletra, i reempaquetar-ho tot amb el nom de Waltzing Matilda , que no va com pot semblar, d’algú que balla un vals amb una tal Matilda, sinó d’un vagabund, perquè Waltzing en argot australia es refereix a vagabundejar buscant feina, i Matilda li deien al sac o motxilla on guardava les seves 4 coses mentre corria pel mon. Així que la lletra, per fer-ho ràpid, parla d’un desarrelat mort de gana, que al costat d’un billabong, un toll de riu, veu un petit xai, se’l pilla, i aleshores ve el granger amo del xai amb tres policies, i abans d’entregar-se viu, el vagabund s’ofega al riu. La cançó es va fer tant popular al llarg del SXX que es va convertir en himne semioficial.

Però en una altra volta de torca, a principis dels 70’s, el cantant folk australia Eric Bogle va tornar a aprofitar la música (i algun vers de l’estribillo) del Waltzing Matilda per crear una cosa nova, per explicar una història diferent. En el seu “And the band played Waltzing Matilda” parla d’un recluta de l’outback australia de la I GM que l’envien al sagnant i militarment xapuceríssim desembarcament Aliat a Turquia, a Gal·lipoli. La lletra explica la cruesa dels combats, com l’home acaba perdent les dues cames, com de retorn a casa la gent passa d’ells, fins que finalment reflexiona que any a any, cada cop quedaran menys veterans vius desfilant a l’ANZAC day, el dia nacional Australià i NZ, que precisament commemora aquella horrorosa i xapucera batalla, i es pregunta perquè desfilen. Una alegoria nostàligica i antimilitarista, en aquells anys 70’s amb Vietnam de fons, on per cert, Australia hi tenia soldats a primera línia de foc. Fos com fos, a mitjas 70’s la cançó va arribar als circuïts folks anglesos, populatitzada per June Tabor, i d’aquí les versions primer dels Dubliners i després, la més famosa, dels Pogues inclosa en el seu segon LP Rum Sodomy and the Lash, del 1985.

The Band Played Waltzing Matilda - The Pogues

The Irish Rover - The Dubliners & The Pogues

Xapem: de Liverpool a Dublin passant per Detroit, Turquia, el plagi, Cape Cod, l'indult de cançons prohibides, la inspiració, el christianisme, l'antimilitarisme, l'Outback Australià, o l'emigració. Cada punt de la cadena, cada colze de PVC, simultàniament una causa del precedent i una conseqüència del posterior. O viceversa si un va en sentit invers. Roadbooks per no perdre's pel passadís de casa.