De Ponts

The Bridge - Scott Walker

P6R, 99.8 FM, EJDM, sona la cançó The Bridge, d'Scott Walker, (LP Scott II, '68), pq avui parlarem De Ponts. Sí, escoltarem cançons De Ponts, i del que hi va per sota (i també del que hi va per sobre). Bué, no descobrirem res si diem que un pont és qualsevol cosa que uneix A amb B, ja siguin unes simples quatre pedres sobre un riatxuel·lu de menys de mig metre d'ample, o sigui un tronc cobert de molsa humida i relliscosa sobre les aigües fredes de novembre, o sigui una imponent estructura Calatràvica. En definitiva alguna cosa que serveix per traspassar: passar un riu, passar el temps, o fins i tot traspassar el seu significat literal, la literalitat del seu significat: un pont -al cap de la corrent- és un futimer de coses simultàniament, és tot el que els ulls d'un (aquest “un” que és qualsevol de nosaltres) hi vulguin veure: està clar que si a un enginyer de camins, ports i canals li preguntes què hi veu en un pont a mig fer, et contestarà que forces de torsió, metres de llum, pilons de resistència, moments d'inèrcia... i si li preguntes a un conseller d'infraestructures hi veurà cintes i tisores i inauguracions i càmeres i micros (en definitiva doncs, vots), i si li preguntes a un poeta hi veurà metàfores sobre la vida (o sobre el pas del temps, o sobre unir vides, amors o cultures...) i si li preguntes a un music probablement el que hi vegi siguin cançons, perquè és clar, cadascú sap del seu: els metges saben del seu ofici com tu del teu, i ells -els musics- viuen d'això, de fer cançons del que veuen. I doncs, és això el que escoltarem avui: cançons sobre ponts, sobre el que uneixen o separen, sobre el que hi corre per sota o per sobre. Sobre les decisions, sobre si creuar-los o no, sobre Rubicons, sobre si cremar-los o no. Hem començat amb el Bridge de Scott Walter i seguim amb el riu Nil, d'Augustus Pablo, el Nil que marca el camí d'Etipopia, la terra promesa del rastafarisme -Halie Selassie i Marcus Garvey mediante.

East Of The River Nile - Augustus Pablo
Bridges and Balloons - Joanna Newsom

Els pont son llocs singulars, punts d'embut, vòrtex de confluència, de riuades de gent... i això (tanta aglomeració vull dir), els acaba convertint en punts també una mica màgics. Coses de la singularitat. Llocs per citar-se amb amics carajilleros o amb amants luxurioses de pits turgents, llocs per penjar edictes, llocs on negociar, trapitxear, camuflar-se entre la multitud, llocs on llençar-se d'una vegada per totes -la refinitiva- a l'aigua, amb les butxaques plenes de pedres (com Virgina Wolf el 1941). La penya del Rei Artur també es citava als ponts, crec: es retaven els uns als altres llança en ristre i flamígera espasa al vent (oju: crec, eh?) -no se, l'arpa i la veu aguda de la Joana Newson li dona una resonància medievalo-jipiosilla-. Més: al vell pont de Londres hi havia per a pública exemplificació els caps clavats en piques dels traidors decapitats, convenientment untats amb brea per protegir-los (El William Wallace, p.ex, hi va ser. També el de Thomas Moore). Lu de sempre, vamus: el marketing sobre tot, regla número u: els anuncis sempre allà on els vegi més gent. Més: sovint als ponts s'hi feien els linxaments als Estats de la Unió -als del sud majoritàriament (que no exclusivament), perquè allà quedessin penjant en llocs de multitudinària i macabra exposició les restes de la “justícia” popular (però això dels linxaments ho tractarem d'aquí unes setmanes). “Ponts i globus, amor meu -diu la Newson, The Milk-Eyed Mender 2004- és una cosa divertida de veure. De les més divertides que puguis arribar a veure...”. La Tracey Thorn per la seva banda (EBTG, LP Love not money del '86) sembla contestar a la Newson des d'Un altre pont, que li sap greu no poder reconvertir la seva vella història d'amor en amistat: perquè el temps ha passat, i tot el que vam fer és ara aigua sota un altre pont.

Another Bridge - Everything But The Girl
Bridge over Troubled Water - Simon & Garfunkel

Molts Rius a creuar. Famosa, sí. Publicada el 1969 a LP "Jimmy Cliff" d'ell mateix, és clar, qui sino? per aquelles èpoques rodava com a protagonista principal la pelí The Harder They Come, film cabdal per l'impuls del reagge al mon, sobre la vida d'un aspirant a músic els suburbis de Kingston. Aquesta cançó,però, no té res de reggae, més aviat té un aire místic de gòspel. Clar l'arie místic de qui te una feinada: la de creurar tants rius. Yes, I've got many rivers to cross But I can't seem to find my way over. Wandering, I am lost As I travel along the white cliffs of Dover. Molts rius per creuar, molts ponts per travessar. Un d'ells pot ser el que mai ha existit, el que mai ha unit les dues bandes del Canal de la Mànega, entre els penya-segats blancs de Dover i Calais.

Many Rivers to Cross - Jimmy Cliff
London Bridges - Josh Rouse

London Bridges. El Tamesis parteix Londres en dues meitats, el north i el south bank. Les dues queden cosides per uns quants ponts, i Josh Rouse els fa servir alhora de fons i de metàfora en aquesta cançó de malquerença i malamor -igual com també aquí en farem servir un parell d'ells, l'Alber Bridge i el Tower Bridge, de fons sonor i de metàfora. “Si et penses que no soc més que un pont, llavors llargo: aquest pont s'enfonsa as London is getting colder” diu Josh Rouse (Country Mouse City House, 2007).

Un dels tals London Bridges és l'Albert Bridge. El van construir el 1876 per unir Chelsea amb Battersea. En principi era un pont atirantat, amb dos pilons i cables unint els pilons a la base. Poc després, com que ballava molt (The Trembling Lady, li deien), el van reforçar com un pont colgant, i finalment el 1979 el van reforçar amb bigues centrals, i així és ara una combinació de 3 tipus de ponts diferents. Com a curiositat encara avui hi ha un cartell que adverteix als soldats que el travessin sense marcar el pas per evitar la ressonància mecànica.

Misty Morning, Albert Bridge - The Pogues

Somiava que estàvem drets a la riba del Tàmesi, les aigües fredes, grises, arrissades. Amb la boirosa llum del matí apropava un misto al teu cigarro, les volves de fum confoses amb la boira. Els teus ulls, blaus com l'oceà em somreien.” Però, txt, no era més que somni. Sí, no era més que un somni d'un pobre paio ajagut en un catre, un catre parat lluny de l'Albert Bridge, a l'altra punta de mon, en algun lloc -canta Shane McGowan- “on el sol cau a plom”, potser és a Mèxic (a jutjar per les trompetes de resonancia mariatxi) o potser és a Almeria, on feia poc tots els Pogues (més Elvis Costello i Joe Strummer) havien rodat el psycho western Straight to Hell, d'Alex Cox. Aquest és el pont que tendeix la memòria: Almeria vs Londres, el sol a plom d'Almeria vs un petó entre la bruma matinal al peu de l'Albert Bridge, Londres. Misty Morning Albert Bridge estava al seu LP Peace & Love, el seguent i molt inferior a l'If I should fall from grace... i més enllà encara el darrer abans de la desbandada, Hell's Ditch.

I encara més a l'est, més a l'est de l'Albert Bridge vull dir, en direcció a la desembocadura del Tàmesi, hi ha el Tower Bridge, davant la Torre de Londres. El Tower Bridge el van inagurar el 1894, un pont de bàscula (pq s'obre per deixar passar els vaixells) i de suspensió (amb les dues enormes torres que fan de pilons). Just allà, i a la riba nord -el north bank que li diuen ells- hi havia el barri de Norton Folgate, The Liberty of Norton Folgate. Els Madness el van escollir com a motiu central de la seva espectacular reaparició el 2009. En el tema central explicaven la història social del barri des del SXVIII fins avui:

Una corrent constant de bergants, carteristes, petimetres, lladres i vagabunds... Dèbils desnonats sobre els que La Mort ja havia apostat sobre segur... alguns amb parracs i parxes, trontollant inarticulats sobre sorollosa i excessiva vivacitat... i amb discordants anelles penjat de les orelles que causaven una dolorosa impressió als dos globus oculars de qualsevol que els contemples... Tal com l'expliquen els Madness (The Liberty Of Norton Folgate, 2009), en la seva metafòrica història social del barri, extensible també a Londres, i fins i tot, si un vol, al mon sencer: “i al principi era la por a l'immigrant” – diuen els Madnes, des dels immigrants Hugonots del SXVII, als escocesos, galesos i irlandesos, al xinesos i malais, i als hindus i paquistanesos- “al principi era la por a l'immigrant, però van fer his way down to the dark riverside They made their homes there down by the riverside La ciutat va creixer des del fosc riu Tàmesi, des del fang fosc del Tàmesi...” Dieun els Madness.

I és el que hi ha: “Perquè en aquesta corrent constant del Barri de Norton Folgate, passejant lliure i salvatge amb el teu abric de segona mà, feliç simplement de surar entre aquesta petita mostra de la llibertat, perquè ets part de tot el que veus... Sí, tu ets part de tot el que veus”.

The liberty of norton folgate - Madness
Moving the River - Prefab Sprout

Una altra vegada el riu com a metàfora de la vida: Moving the river, les dificultats d'un nen prodigi per canviar el rumb de la seva vida, moving the river: Pulling rabbits out of hats When sometimes I'd prefer Simply to wear them. Nxt, els desavantatges de ser un geni...

San Francisco Days - Chris Isaak

El Pont colgant del Golden Gate el van inagurar el 1937 per unir les dues boques de la Badia de San Francisco, aka Frisco Bay. Això d'una banda. De l'altra les cançons -sempre tristísimes cançons d'amor- de Chris Isaak. En aquesta en particular el guió és el de quasi sempre, hi queda de particular el decorat: Tenia una noia, en va coneixer una altra down in Mexico, i ara que la veu -a la mexicana- dormint al llit, hi veu l'altra, la primera la de Frisco. I llavors, au, correm-hi tots: “I'm heading for that Golden Gate hoping I won't be to late, to find the one that I still love. It's you I'm dreaming of, San Francisco nights.” Au xavalin ja pots còrrer que em sembla que has fet salat.

I més Golden Gate: En aquesta veiem un home negre, un jove negre assegut en un moll, deixant passar les hores, sense res que fer. En certa manera els molls no deixen de ser -metafòricament, (o no)- ponts. Un pont metafòric perquè uneix una riba, la costa, amb una altra costa, (o amb el mar mateix) mitjançant els vaixells. El noi no fa sinó deixar passar les hores, ha vingut de Georgia perquè no tenia ni un clau i pel que es veu aquí a San Francisco tampoc troba en què guanyar-se la vida, tot és sempre el mateix, solitud i poca-roba per tot arreu. I en acabat, entre el soroll de les onades i el de les gavines, xiula una tonada que es farà conegudíssima, composada a mitges entre Steve Cropper i Otis Redding. “Sitting in the morning sun, I'll be sitting when the evening comes Watching the ships roll in And I watch 'em roll away again. Sitting on the dock of the bay Watching the tide roll away I'm just sitting on the dock of the bay Wasting time I left my home in Georgia Headed for the 'Frisco bay Cause I had nothin to live for And look like nothing's gonna come my way Look like nothing's gonna change Everything still remains the same I can't do what ten people tell me to do So I guess I'll remain the same Sittin here resting my bones And this loneliness won't leave me alone It's two thousand miles I roamed Just to make this dock my home.”

(Sittin' On) The Dock Of The Bay - Otis Redding
The River In Reverse - Elvis Costello & Allen Toussaint

Més rius, el Mississippi ara. Què és el que porta la corrent? I el que s'emporta? després del desastre de les inundacions de Nova Orleans, Costello és va unir amb Allen Touissant per retre homenatge: The River in Reverse. Touissant ha estat una figura cabdal en la música de N.O. com compositor, arreglista, cantant, i director artístic de segells d'aquella ciutat, des dels 50's fins avui.

This Is Always - Irene Kral

Més De Ponts, és norma que els exercits en retirada els hi fotin explosius i BOUM! Els facin volar pels aires. Més rars són els casos -encara que també s'han descrit en la història- en que el líder mana fer volar tots els ponts a la seva esquena, per evitar la temptació de la retirada, una suerte del quemar las naves d'Hernan Cortés. Una melancòlica combinació d'aquestes dues tàctiques militars la trobem en la història d'amor que Clint Eastwood ens va explicar el 1995 en els Ponts de Madison County. Impagable pel·lícula i impagable banda sonora, com quasi totes les del Clint Eastwood seleccionades personalment a partir del seu amor pel jazz. Aquí fins i tot composa el títol principal, Doe Eyes. Eastwood recupera pel record la desapareguda Irene Kral (oju! que no Diana Krall). La meva preferida del disc, la que xaparà aquesta edició De Ponts: Baby I'm Yours. Seré teva fins que els poetes es quedin sense rimes, és a dir, seré teva fins el final dels dies.

Soft Winds - Dinah Washington
Baby, I'm Yours - Barbara Lewis

12 comentaris:

Mr Towers ha dit...

@Joan, tu també has tornat en plena forma bandidu hehe: constato amb agradu que el paradigma guardiola poc a poc ho va inundant tot, o millor: va calant com el txirimiri. Que així sigui i continui, aquest país -o qualsevol altre de fet- no es pot permetre NO TENIR-LO algún dia de president de la Generalitat.

Zumalakarregi... buf, la iconografia carlina té un no se què...

Salvador Macip ha dit...

I qualsevol de les versions del Take me to the river?? Tsch...

Mr Towers ha dit...

hmmm cert cert, hehe. Der fet se m'ha quedat al tinter Lo Riu és vida, del Quico el cèlio, el mut i tal i qual, o rivers of sorrow de l'Antoni & the Johnson, o alguna del Pont d'Arcalís...

Salvador Macip ha dit...

I By the rivers of Babylon! Et cal un segon programa...

Lula ha dit...

Aaaiiiissss
que vaig tard tard tard....

ssmuaksssssssss

Mr Towers ha dit...

més val tard que mai...

però, tst, ja en portes un de retard, eh miamol?

JoanCG ha dit...

Uff.., tela! LLegit, però espero a demá per escoltar-te tranquil·lament.

JoanCG ha dit...

Gran programa (música i reflexions), i quin curre, Towers!
La veritat es que els ponts, els rius i sobretot els ponts sobre els rius donen encant i caràcter allà on estan. De fet, els nuclis històrics, però històrics-històrics, s'han format a la vora del mar o de rius. ¿No diuen a Tortosa que "lo riu es vida"?
La veritat es que aquells llocs que viuen volcats al mar o al riu, i els treuen partit, tenen màgia.
L'any passat vam fer el clàssic tour imperial Praga/Viena/Budapest i quan miràvem el programa el primer que saltava a la vista és que de riu i de ponts aniríem servits, i això era un al·licient més.
Un gustasu, com sempre.


Jazz al Moldava:

http://yfrog.com/6xj9uz

Budapest i el pont de "Music Box":

http://img687.imageshack.us/img687/88/img18548128080.jpg

JoanCG ha dit...

Cony, per una foto de nit que més o menys em surt una mica bé.....

http://twitpic.com/3tpga1/full

Are si.

Mr Towers ha dit...

osti Joan, se m'havia passat el teu comment!

sí, efestivament el mar o el riu donen un puntillo nosequè a les ciutats. Deu ser allò de l'aigua com origen de la vida...

tst, lu del vostre tour pel danubi, i si et tira el rotllo Mitteleuropa (o com s'escrigui) El Danubio de Claudio Magris em va impactar

JoanCG ha dit...

Anotat queda.
Em fascinen aquests llocs per on ha passat tothom i de tot, i algú pugui -més o menys- dir: el meu rebesavi era austríac, el besavi hongarés, l'avi eslovac, mon pare checoeslovac i jo torno a ser eslovac. I tots sense moure's de la mateixa casa.

Anònim ha dit...

Ara m'alegro que em vaig adonar d'aquest lloc, exactament la informació adequada que volia!