Reactor nº 4

Lalipop - Bravadunia

P6R, 99,8 FM, EJDM. Comencem amb Lalipop del primer disc de Bravadúnia, “disc no. 1”, amb l'amic Marc Mateu, Red Pèrill a les tecles, ja ho vam dir la setmana passada, us el podeu despenjar patillerament a www.bravadunia.com. Així d'elegants i pimpantes comencem avuí. Aquesta edició d'avui es diu Reactor número 4, per la cançó de Francisco Nixon de fa un parell d'anys. L’escoltarem més o menys a mig programa, una cançó que parla de la vida i de la mort, d'heroismes nuclears com els que vivim aquests dies.

The Spy Who Loved Me - Jimmy Bond sextet

Bonic i curiós tema de cool jazz, de James “Jimmy” Bond amb el seu Sextet, del disc James Bond Songbook. El 1965, i al albur de la popularitat de les pelis de James Bond, el sello BGP va sumar 2 i 2, i aprofitant el nom de l’excel·lent baixista de jazz i gran músic de sessió de la zona de L.A. Jimmy Bond, va treure el disc amb el nom del músic estalviant-se royalties. 5 dels temes eren versions cool-jazz costa oest de les BSO de les pelis fetes fins llavors (el '65), però els altres 6 o 7 temes eren composicions originals de Jimmy Bond, amb títols de llibres d’Ian Fleming, com aquest The spy that loved me, composat el ’65, quan la peli -amb la consegüent BSO- no es va fer fins 12 anys després, el '77, i et tema principal va ser el Nobody does it better de la Carly Simon.


I la cançó que ve ara, preciosa, bonica perquè sí, delicada com un ussitu de pelutxe, com passar-se abusivament -per pura llepolia- el ditet pel pèl de préssec del lòbul auricular. Don't Worry Baby, canta Brian Wilson. Bonica i delicada, yatedigo. Cançó que per desgràcia no puc escoltar mai sense que se'm tiri a la cara -com una bafarada d'allioli corromput- el “Dejad que las chicas se acerquen a mi”, el plagi baratu i salsitxero que els Hombres G van perpetrar allà a mitjans 80's. Una autèntica desgràcia: com si mentre t'estiguessis fotent un delicat milfulles de foie caramel·litzat al vinagre de Saphire, et vingués a la memòria una bafarada de paté de llauna Mina que et follés pel mig la experiència gastronòmica. Però per això estem aquí, a la terra del jardí, en missió secreta per retre homenatge als herois primigenis de la melodia innocent.

Don't Worry Baby - Beach Boys
Forever young - Madness

Vanes esperances. Vanes pregaries, vans laments. La vida és efímera i aquesta evidència la sap qualsevol pelacanyes, qualsevol de nosaltres a qui algun cop, li hagi caigut un petjapapers al dit gros del peu o s'hagi enganxat la titola amb la bragueta. Així doncs, si aquesta cançoneta aconsegueix aferrar-nos pels fetges i fer-nos caure una llagrimeta per dins -per la part de dintre de la careta, dic, la de bo de bo- mentre estem relaxadament tirats al sofà de casa traient-nos mandonguilles del nas, o rascant-nos l'engonal, això deu ser per la meravellosa capacitat que tenen McPherson i Cia. per combinar paraules sensibles, i paraules sàvies, i melodies, i estribillos. Damn it! They did it again! En un altre temps vaig ser jove, i les nits i els dies eren llargs, i el passar dels dies m'enfortia, com a un gira-sol l'enforteix veure el sol. Però ara en canvi la Senyora Lluna descompta nits. I porta marees, i se les emporta, i amb elles totes les coses que podríem i hauríem d'haver fet. Però al final els laments, bué, venen i se'n van. Així que millor et quedis jove per sempre -no la caguis com jo- abans de perdre el paradís i també la innocència. Veig la frescor del teu rostre jove, una espelma en la foscor. La brillantor d'uns ulls somrients, il.luminant la sala, tota la sala. Així que millor queda't jove per sempre, no la caguis com jo... ah dous deis of uain an rouses...

Barra Limpa - Oscar Brown Jr.

Tst, ara al tantu amb la que ve que és ma-ta-do-ra i bru-tal. Dioxx cuesta trompeta!

Prima di vederti - Gino Paoli

Deliciós Gino Paoli, deliciosa trompeta, deliciosa cançó. Era el 1965, Paoli tenia 31 anys i ja unes entrades laterals que presagiaven amargues calvituds. A la portada de l'EP del'65 mira la càmera de cara: front ample, boca entreoberta, expresió mig sorpresa. Camisa botonada fins dalt i abric de pana. Ulleres negres de pasta, enormes. ¿seria avui un gafapasta autèntic? Ho dubto, un tipus que fa més de 45 anys que porta el plom d'una bala suïcida allotjada al pericardi no pot cantar mentides. I si ho fa, seran unes mentides sentides amb tanta sinceritat, que a penes es diferenciaran de les sinceritats més modestes i humils, les veritats de veritat. No, definitivament: res a veure amb l'afectada impostura gafapastil.

Notrê Dame - Francisco Nixon

I ara anem al bistec: Ja se sap que en aquest jardí tenim especial veneració per tot el tinglado “El Niño Gusano-La Costa Brava-Francisco Nixon-Sergio Algora (QEPD)-Fran Fernandez-Ricardo Vicente”, la connexió Saragossano-Gijonenca. L'últim que sabem d'ells es que van girant i estan enregistrant alguna cosa amb The New Raemon. Però els que els porta a l'actualitat és una cançó que va fer Ricardo Vicente pel seu disc “el perro es mio” del 2009. Explica FF que li va comentar alguna cosa a RV de Txernobil i que als dos dies aquest va compareixer amb aquesta impressionant canço Reactor nº 4. Era impactant llavors -el 2009- i aquests dies s'hi ha tornat més quan ha col·lisionat violentament amb la realitat. Buscant per intenné vaig anar a petar amb aquesta crítica al blog Estatuas Verdes Estatuas Verdes . Com no se m'acut que hi pugui haver cap manera millor que aquesta per explicar la cançó, la llegeixo així tal qual:

Pongamos que hablo de Chernobyl en una tarde los años 80 y que los átomos de uranio se están desmelenando, dispuestos a reventar hormigón y uralita. Alerta máxima, nivel 7, soviéticos huyendo, catástrofe radioactiva en ciernes y una conexión telefónica del operario con su chica, que está en casa. Mientras al desgraciado operador de planta ucraniano le pesa la lengua y el viento contaminado le arropa mortalmente, se va despidiendo: Hoy no iré a cenar, cariño, que se nos ha girado trabajo. Tampoco me esperes mañana, mi vida. Mejor dicho: no me esperes nunca.

Esta canción -pop acústicamente luminoso de escuela Tachenko y La Costa Brava- es como una confesión ya cerca del fin. O acaso una caja negra del sentimiento (encontrada después de que los rayos gamma del reactor número cuatro hayan carbonizado por dentro el organismo del obrero enamorado). La despedida rezuma paz interior, sin dramatismos lloricas y con infinita ternura. “Vuelve con tu madre, sal los jueves, baila con los chicos y nunca pienses en mí”, aconseja la letra entrañable. Rehaz tu vida, cielo, que a mí este aire invisiblemente envenenado me quema todo el cuerpo, y las venideras generaciones de cáncer en Europa del Este van a durar más que nuestro amor.

Reactor nº 4 - Francisco Nixon

Doncs és això:

Dicen que ha estallado el reactor: el numero cuatro ha volado y ahora es otro sol. No hay medidas de seguridad y ahora tu no se donde estas. Doy tanto miedo por que emito radioactividad, es invisible como el aire pero duele mas. Y no puedo salir de la central, hay mucho trabajo, mi amor, hoy no iré a cenar. Y puede que mañana ya no esté aquí, si ya nunca vuelvo mi amor, esto no es por ti. Y vuelve con tu madre, sal los jueves, y baila con los chicos, y nunca pienses en mí.

Una de les gràcies del tinglado d'intenné és tenir el privilegi de ficar l'ull una mica per dins dels qui es dediquen a escriure i composar coses que fan emocionar. Per això procuro passar-me pels blogs de Fran Fernandez i Ricardo Vicente: perquè de vegades et topes amb regals inesperats i tens la sort de poder entrar fins la cuina d'algunes cançons , fins les mateixes entranyes: saber el què i el com i el perquè de la inseminació i del part. Deia Ricardo Vicente fa un parell de dies sobre la cançó:

En aquellos días andaba buscando miradas sinceras para escribir canciones. En aquellos días las encontré. Hoy hago balance de mis cosas y reconozco que, siendo un tema difícil de tratar, encontré algo de honestidad en aquella canción.

Más allá de valoraciones vanidosas y demás, tengo una sensación de responsabilidad absurda pero que me enternece. Cuando uno hace una canción y consigue que un número de personas escuche tus textos surge una duda: ¿estaré haciendo algo sincero?. Bien, ahora que tiembla la tierra y se repiten miedos y miradas, y hay gente que recuerda mi canción ante una catástrofe tan alucinante, uno siente esa responsabilidad absurda que enternece.

Yo sigo diciendo lo mismo que cuando la escribí. Lo que quería contar es una historia de sacrificio, de amor sin sujeto, de "vuelve con tu madre, sal los jueves y baila con los chicos y nunca pienses en mí"

En el fil de coments que segueix el post, un anònim li diu: Para todos los héroes que van a dar la vida refrigerando el reactor y en especial para sus mujeres que quedarán solas... “Y vuelve con tu madre, sal los jueves, y baila con los chicos y nunca pienses en mí.”, Es triste, pero es así...”.

Anónimo, -li contesta ell en un altre- esa era la idea que quería expresar, lo que pasa es que cuando hablas del pasado es estético, y cuando ocurren las cosas en el momento, todo se vuelve ético. Madre mía qué desastre de verdad” I un altre cop a Estatuas Verdes contesten al fil d'aquesta col·lisió entre passat i present, entre ètica i estètica: “Pocas veces había sentido tan claramente la intromisión vertical de una canción en la horizontal de mi vida. Es como cuando esos profesores de inglés te contaban la colisión entre las líneas temporales del Past Simple y el Past Continuous, es como esas canciones que acaban e inmediatamente las tienes que volver a escuchar.”

Banderas rojas, final feliz - Francisco Nixon
Driving Away From Home - It's Immaterial

Driving away from home Thirty miles or more And we'll go moving away from home Without a care in the world”

Festival - Serpentina
Querido Miedo - Serpentina
Tan Fácil - Serpentina
Mamá, No Quiero Ir Al Colegio - Klaus & Kinski

Mamá no quiero ir al colegio, porque hay gente y no es para mí, Mamá no quiero levantarme, porque no me quiero morir, Madre porque soy cobarde y mi intención es la de huir. Mamá ya no quiero crecer, y ser adulto y trabajar, Madre no debí comprometerme con la vida en general. Mamá, no quiero trabajar, Mamá, ni responsabilidad, Mamá, no me quiero levantar. Déjame, yo me quedo aquí a dormir O convenceme en que todo me va a ir Mamá no quiero esforzarme para a las chicas gustar Mamá no quiero hacerme viejo y que no haya marcha atrás Mamá yo no quiero ser valiente y poderme equivocar. Mamá, yo no quiero morir, Déjame, yo me quedo aquí a dormir O garantizame, que nunca me voy a morir
Les esperances vanes, l'altra cara de la moneda del tema de Madness de fa vint minuts, el tema. El tema de l'home: el créixer, el fer-se gran, el fer-se vell, i l'arribar, i veure el final. I reflexionar-hi, i reflexionar sobre el camí, el que s'ha caminat, i el que s'hi ha fet, i també el que no s'hi ha fet, all the things we could and should have done, totes les coses que podríem i hauríem d'haver fet. I no les vam fer, és clar: i no les vam fer; esperances vanes, lamentacions vanes. La primera persona del singular de la cançó dels Madness s'ho mira -ho explica- des del final, des d'una punta del camí, des del punt de vista de girar-se i veure més tros per darrera que per davant. Es rasca ja el final: no facis com jo, queda't per sempre jove. En canvi aquesta primera persona singular dels Klaus&Kinski s'ho mira des de la punta oposada del camí, des del principi, des de la primeríssima hora del mati, des del llitet on tots ens arreceràvem als llençols per demanar, mama si us plau, cinc minuts més, cinc minuts més... Demanes cinc minuts més, i encabat, té: acabes demanant per tota una vida, i encabat té: te l'acabes pulint tota, plis plas, nada por delante-nada por detrás.

Le Jardin Botanique - Katerine

I ell encara l'esperava al jardí botànic perquè no sabia que ella estava morta... Nous avions rendez-vous au jardin botanique, en pensant à vous j'attendais encore. Mais je ne savais pas... que vous étiez morte. Au jardin botanique la lumière était blanche tout sentait la flore et c'était dimanche. Mais je ne savais pas... que vous étiez morte Je pense encore à vous au jardin botanique aujourd'hui encore je vous entends partout. Comme si je n'avais jamais su que vous étiez morte. I al final, com sempre, arriba el final. El final del món.

El final del mundo - Klaus & Kinski

7 comentaris:

Lula ha dit...

T'estàs tornant molt elegant, Towers.... m'encanta.

Pss... jo veia al Red com més transgressor i canyeru i ara resulta que és un gentleman de la vida, oh-oh!

Tran purugrama. Jo tb cada cop més fan de Francisco Nixon, et declaro culpable.

Besotes anti-primavera, les alèrgies m'estan matant.

Red Pèrill ha dit...

Espero que aquest comentari sigui bo eh Be-bop-a-Lula?????

Petons rotatoris

Mr Towers ha dit...

ah, els simples mortals no podem ni somniar en acostar-nos a l'estil i el saber fer dels Senyors de les Tecles. Posi un Pianista a la seva vida i mai més haurà de decorar la seva mansió.

Celebro del Francisco Nixon, però NO S'OBLIDI DE LO DE PRIMAVERA, ESTIU, ETC!! (i les majúscules paranada són casuals...)

petonets, abraçades i cuidi's les alèrgies pels mètodes habituals.

Mr Towers ha dit...

coñow Redpe, coincidència temporal! (i per cert -tant petonejar- el que portes al front ¿és pintallavis carmesí? nxt, que bonic, gamberrillo...

Red Pèrill ha dit...

Per les nits em deixo pintar, sempre i quan sàpiguen demanar-m'ho amb gràcia... ^^ iunouuataimin

Lula ha dit...

Rèd... siempre positiffo :)
Towers... no m'oblido, no m'oblido, de fet potser m'ho demano per Saint George :P

El Profà ha dit...

Hola, Mr. Towers (o hauria de dir Sr. Gonçàlves?) Avui he llegit el teu relat del Tinet (privilegis que té un) i m'ha agradat molt!!
Felicitats. Només m'ha quedat un dubte: què passa amb els que a vegades portem el paraigües amb funda i a vegades sense? I amb els que duen un paraigües tipus bastó? En fi, si té èxit sempre en podràs fer la seqüel·la (s'escriu així?)

Felicitats again.