Oscilate Wildly - The Smiths
La Setmana Medieval que celebra anualment la vila de Montblanch, enguany s'ha estès per tot l'Orbe Cristià. Aquestes dies tot el populatxo de la més baixa estofa hem aplaudit amb les orelles Casaments Reials amb la seva corresponent pompa i boat, ens hem tragat santificacions express retransmeses des de la Ciutat Santa, hem vist la celebració extàtica de la matança de l'infidel, i en definitiva, el clàssic pa i circ, concretament 4: 4 clàssics en 18 dies, 4 clàssics de circ com a Roma, com la República Romana. Tot això l'any 2011. El temps es tensa, s'estira i es comba com ho fa una fusta de fustigar cavalls quan l'arqueges amb les dues mans, i des del nostre segle 21, la força dinàmica de la torsió corbada ens permet gairebé tocar amb la punta dels ditets el segle 12, tot en una oscil·lació salvatge, Oscilate Wildly. Potser és que no estàvem tan lluny. Oscilate Wildly, la cançó que escoltem, és un dels dos únics i gloriosos instrumentals dels Smiths (junt amb Money Changes Everything ). Cara B que fou de How soon is now, també té tensió dinàmica. Pa i circ, clásicos, santificacions de pa i trago, i bodes reials, “Així que li vaig dir: Charles, no has desitjat mai aparèixer a la portada del Daily Mail vestit amb el vel de núvia de ta mare? Així que vaig comprovar totes les dades històriques registrades, i em vaig quedar gelat i avergonyit en descobrir que soc el divuitè descendent llunyà de no se quina reina...” Morrissey, ell sempre tan amant de l'estètica i el classicisme, en canvi ha tingut sempre una fixació malaltissa amb la casa reial britànica...
The Queen is Dead
“I'd like to drop my trousers to the Queen every sensible child will know what this means, the poor and the needy are selfish and greedy on her terms”
Nowhere Fast - The Smiths
Well I Wonder - The Smiths
Morrissey i la seva debilitat per l'esteticisme, la seva debilitat. Si parlem de Lps dels Smiths la meva, de debilitat, és per aquest Meat is Murder del 85. Més que probablement no és el seu millor disc, i sense embarg és el que sempre m'ha despertat més empatia emocional. Ves a saber perquè, també els pares de vegades tenen de fill preferit el més tonto d'ells o fins i tot el més fill de puta. Vic Godard s'allunya d'aqustes pressupostos. Vic Godard és un tipus essencialment tranquil i amb un talent per fer cançons pop que l'ha fet ídol de catacumbes de gents amb gustos minoritaris però ferms. La seva curta carrera es concentra a principis dels 80's, -aquest single amb la seva banda de Subway sect és del 81. I llavors, el 1983, va deixar aquest mon de la música per la carteria, per fer-se carter del Royal Post Mail. "¿Cóm et relaxes?," li va preguntar en una entrevista el periodista Kiko Amat. “Ordenant i repartint el correu”. Admirable.
Stop That Girl - Vic Godard & The Subway Sect
“A girl called Johnny who discovered her choice was to change or to be changed”
A Girl called Johnny - The Waterboys
The Whole of the Moon - The Waterboys
Fisherman's Blues - The Waterboys
“Les hores d'oci determinen la moralitat de la nació.” Joseph R. Fulk, delegat de educació de Nebraska (1908 aprox). La frase me l'he trobat al blog del sr ausente avuí mateix, i va que ni pintat amb tot el que hem vist aquests dies de casaments reials, santificacions, assassinat selectiu, i 4 clàssics en 18 dies. La seva reflexió ve a dir que la moralitat d'una societat depèn del que fa en les seves hores d'oci (i no tant en el que fa en les seves hores de treball i/o educació). I per tant el que la gent faci o miri durant aquelles hores és determinant. Controlar l'oci: cinema, i sobretot tele és converteix així en una forma de poder. La propaganda es pot disfressar de diversió popular. Podiem acabar concloent que res del que tingui una repercussió mediàtica massiva és gratuït pels rectors de la societat. L'entreteniment és poder. Vist així l'aparent anarquia de la web.02 seria una vacuna esperançadora. Parla també el Sr. Ausente del polític-correctisme com una coartada encaminada a tallar camins allunyats de la mora única del grup, digues-li societat digues-li nació.
Presence of Love - The Alarm
All Night Long - Peter Murphy
Regret (New Order) - Damills
A "Deconstructing electronics" (2006) el barcelonés David Amills (vamus, Damills) "deconstrueix" clàssics de la música electrònica como New Order, Pet Shop Boys, Chemical Brothers, Prodigy o Daft Punk, via piano i veu estil jazzclub, chanson, cabaret alemany, pop... gravat en directe al JazzRoom de Barcelona amb Jaume Vilaseca al piano. Tot seguit l'original dels New Order, des del Republic del 1993.
Regret - New Order
De l'LP Republic ('93). Se suposa que Republic -tornant a la torsió comba temporal amb que començàvem el programa- fa referència a la República de Roma, a la caiguda de la república, a la seva decadència, en un paral·lel temporal a la decadència que se suposa que experimentem en aquesta nostra època (hi ha opinions per a tots, i aquesta en concret sobre el tema és la de Peter Saville, el dissenyador de guàrdia dels New Order i capo de l'artwork de tots els seus discs ). A la portada dissenyada per Saville, a la meitat de la dreta dos joves molt riallers juguen en una solejada platja californiana, mentre que a la meitat de la dreta una casa es crema, gairebé calcinada, potser producte dels disturbis racials d'aquells primers '90s. Els patricis romans organitzaven pa i circ per entretenir la plebs mentre les civitas entraven en decadència: decadència econòmica, decadència política i decadència moral. Les repúbliques, com les persones, tropecen i cauen per poder-se tornar a aixecar
Bizarre Love Triangle - New Order
The Perfect Kiss - New Order
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada