Diapos' Revenge, Hivern 2009, 2 de gener
Just One of Those Things - Frank Sinatra
P6R, EJDM, Diapos' Revenge, La venjança de les diapositives. 2 de gener de 2009, primer programa de l’any i amb això matem qualsevol altre referència a aquestes dates, car, estimats companys, tot el que us podria dir sobre el tema nadalenc ja s’ha dit 1000 i una vegades, i el que és més important, -millor i més concisament. De fet tot el que us podria dir sobre qualsevol altre tema imaginable també s’ha dit mil vegades abans i millor. Més encara, de fet, tot el que diu el 80% de la humanitat sobre qualsevol cosa ja s’ha dit abans millor. Cony, quatre o cinc mil anys de civilització donen per molt, no?. La conclusió, doncs, és clara, hauriem de callar com a putes i deixar sonar només la música. Però –Whawhawha- no ho farem. Hi ha uns petits artilugis que reclamen a patades la nostra atenció. Avui parlarem de diapos, diapositives, i la seva venjança final. Aquells petits i inerts marcs de plàstic que tanquen pels seus 4 costats i ambdues cares, un trocet d’acetat de 35 mm, i que quan els atravessa la llum, qual flamigera espada justiciera, es fa la màgia, i ens cromatitzen els records, i ens ensenyen el camí, encara que no sigui el que hem de seguir sinó el que un dia nuestros pasos hollaron, mal que sigui el camí equivocat que prenguerem –ai las!- Una foscana nit d’estiu a la vora del cementiri, o en un bosc primaveral, o que se jo, a les clavegueres on passàrem les vacasions del 82. Vive Wenceslao Recesvinto que el visionat d’aquest suport fotogràfic presenta és antediluvia qual les plaques de vidre, a la par de tan pràctic com una patada als ous, amb la seva puta pantalleta i projector, yet de sempre hi ha hagut el típic amic enteradillo que et sortia amb el rotllo de la qualitat de la imatge, quan no del preu, i amb una mirada carregada de despreci cap les teves fotos revelades en paper. Petits animalets fregant la merescudíssima extinció, que de certero zarpazo se revuelven per recordar-nos.... Per recordar-nos. Així a seques. Per recordar-nos
El recorregut del pugrama d’avui comença amb el swing elegant de Sinatra, continuarà amb tocs abluesats bruts Ilegals, i de Bad Seeds, inquietants, sòrdids si voleu, passarem després per un lirisme a vegades raonablement desbocat (Joel Alme, Divine Comedy) , de vegades contingut (Delerm), de vegades evocador (Puig), una mica d’electricitat rítmica (PSB) per rematar amb uns tocs de nostàlgia ben entesa (Smiths, New Order..), algunes cançons de fa cinquanta anys, altres de no fa ni un més. Aquest és el recorregut, així que, estimats amics, abrotxense los sinturones. O desabrotxenselos, i deixin que els seus pantalons llisquin agradablement cames avall fins els turmells. Sentint-se lliures, alliberats, frueixin d’aquesta agradable sensació. Aleluia, donem gràcies al senyor! Diapositives. Nuevas parejas se estrenan esta noche entre sábanas de pensiones baratas, i nosaltres hi erem, amagats dins l'armari de rejilla per retratar-ho i diapositivar-ho. Aquest divendres. Al Jardí del Manicomi.
Tiempos nuevos tiempos salvajes - Los Ilegales
Jorge Martinez dels Ilegales repeteix alguna cosa sobre collares húmedos, coses fosques i inquietants. Martinez sap fer cançons ràpides i violentes, apunkades. I sinembargo (al meu gust) és en les lentes on li surt lo més fosc i inquietant. El Nick Cave de Gijon.
Moonland - Nick Cave & The Bad Seeds
“The snow provides a silent cover and I’m not your favorite lover”. Neus perpètues cobreixen el teu cor. Soc l’escalador dels vuitmils equipat de decathlon i amb grampons als peus, grampons llargs i afilats com dies sense pa, com agulles hipodèrmiques inoxidables de les que supura amenaçant una goteta de líquid quirúrgic. Llargs afilats i rovellats grampons. Trepitjo la neu amb sanya i ràbia, ballo claqué, salto amb tot el meu pes sobre el gel. Els esquimals em miren i es riuen de mi, i a mi tan me fa. De fet em dona pel cul tot, tinc aquesta precisa diapositva disparada al meu cap, el projector fa clac-clac-clac, a l’habitació on van caient les diapos, tots els convidats s’han quedat dormits i se que I’m not your favorit lover.
Georgiana - Bare Facts
Mohair Sam - Kitty, Daisy & Lewis
Diapos, diapositives, dos punts i en ordre cronològic: dues capses metàl·liques tamanys capsasabata plens de capsetes de plàstic de diapos de diferents colors, tamanys i marques. Agfa Gevaert, Kodak, Fuji. Una noia guapa als seus vint i pocs, un noi patillut vingut d’Ozores Land. Seats i crios petits amb peluixos que es van fent grans amb el pas de les capses de diapos. Un projector que les pasava de dos en dos sobre la paret del menjador de casa. Marcs de plàstic i acetat popularitzats a finals dels 40's a l'Europa Civilitzada que van tenir el seu esplendor comercial i social als 70's i 80's per entrar a partir d'aquí en lenta però inexorable decadència popular. El paper fotogràfic les va semi-extingir.
Heroes & Villains - Geraint Watkins
When The Moon Shakes - Joel Alme
El fotògraf africanista va tornar a casa, al seu elegant loft amb disenteria o malària o qualsevol d’aquestes enfermetats exòtiques que us venen al cap quan parlem de colonialisme. L’exposició va ser un èxit: tius amb perilla s’acariciaven el mentó mentre ponderaven la composició i el cromatisme per intentar arramblar fins el catre a empentes culturals a noies invariablement vestides de negre i de púbis geomètricament rasurat. Però la disenteria (o el tètanus, o el pil-pil, el que us vingui en gana imaginar-vos), va provocar tals horribles dolors al fotògraf africanista, que ni a cops de morfinazo pur s’alleujava. Zero activitat sexual pels Màrtirs del teleobjectiu en perpètu trànsit aeroportuari. Boses de dutyfree, clicks desacompassats, lletanies d’engalipar, laments diapositivats.
Morning Tide - The Little Ones
In and out in Paris and London - The Divine Comedy
Diapos de sexe subliminal... mmmm... ¿Que cony subliminal?: In-out-in-out (do it again). This is not a sin, it is not even original .... I fall in love with someone new almost every day, but that’s ok, it’s just the price I pay for being a man.... and I refuse to take it all too seriously, it is such a strange activity, far too peculiar to be taken any other way, don’t wait till tomorrow, do it today. Vaya par, vaya duo, Neil Hannan dels Divine Comedy (del seu primer lp "casanova") i Vincent Delerm del seu darrer, (15 chansons, aquest és més fàcil eh?).
un tacle de patrick vieira n'est pas une truite en chocolat - Vincent Delerm
Domingo Diesel - Miqui Puig
Boys Don't Cry - The Cure
Els nois no ploren, se suposa que no son nenazas, hidding the tears in my eyes. Diapos. Diapos doncs. Al parc espero assegut en un banc. Com sempre fas tard però no m’importa: porto els walkan amb una cinta dels Smiths i els Cure i veig com un gos es pixa en un roser mentre l’amo fa un cigarro i em mira desafiant. Baixo tímidament la vista i quan l’aixeco veig una tia que coixeja ostensiblement. S’acosta cap l’home del gos que pixa, s’abracen es morrejen i marxen gafats per l'esquena. El roser encara goteja el pixum del gos. Però a mi me la pela. Més enllà un vell camina treballosament –“natura quasi morta amb bastó i gorra”- i jo penso que preferiria quedar-me assegut en aquest banc disparant diapos mental al meu voltant (ra-ta-ta-ta, panyiau-panyiau) que no pas que vinguis, que arribis, que m’aixequi, que ens fem un petó (igual com el de la parella del gos), i que anem a qualsevol bar a tocar-nos per sota la roba entre estrelles dorades damm. Preferiria això però quan obro els ulls et veig davant meu amb una somriure tonto, així que resignadament m’aixeco, t’abraço i t’intento tocar per sota la roba (i tu no et deixes), i i se (perquè ho acabo de decidir) que mai-mai-mai-mai t’explicaré tot això que passa per dintre. Diapositives privades en parcs públics. Tocaments lascius, serveis socials, Mares de Deu auxiliadores, rosers pixats. “Jo em pregunto” i “els nois no ploren” enllaçats. Sí, tot-tot-tot en una diapositiva, clar. I pel mateix preu, ¿on si no? aquí al jardí del manicomi.
Well I Wonder - The Smiths
Bizarre Love Triangle - New Order
Love Comes Quickly - Pet Shop Boys
Can't stop falling, com les fulles ocres a la tardor. Més diapositives. Un fotograf neo-rural enfoca un castanyer amb fulles ocres de tardor. Verds foscos, marrons, grocs. Diapositvies, sí. Al mateix temps la seva dona fornica desmenjadament amb un recent conegut (digues-li Pau, per dir algo) a l’habitació conjugal. Cadascú amb les seves aficions. La de la seva dona, el llit; la del neorural passejar per aquests boscos de Deu amb la seva virilitat mutada en un objectiu de 180mm. Diapostivies amargues com les ametlles de la cançó. Tot imaginat. Res d’això existeix en la realiat, almenys que jo conegui: ni el fotograf neorural ni la seva adúltera dona, ni l’habitació dels fornicis. I sinembargo tinc una diapo de la meva estimada dreta mirant al cel sota una estora de fulles grogues, ocres i marrons de tardor. Ella mira al cel i riu amb els braços extesos, com un dervitxe a punt de començar a girar. Mira al cel, amunt, on jo l’enfocava en perfecte pla zenital, mentre ella riu per sempre més, congelada en aquell punt concret de la carretera Prades a Ulldemolins. No, ni el fotògraf neorural ni la dona existeixen en realitat, almenys que jo conegui: és el poder evocador de les diapos qui els ha construït, la capacitat de teletransportació, de mudar estats d’ànim. Potser era per aquest poder evocador, estovador, de baixador de defenses, que alguns apreciats associats meus feien servir projeccions de diapos per atreure dulces cangrejitas al catre. Tot és qüestió de temps.
A question of time - depeche Mode
Vive Don Mendo que la venjança de les diapostives s’ha acabat consumant. ¿algú ha comprovat mai si la venjança està més bona servida freda o tebia? ¿qui? ¿algú sap que collons hi te ha veure la temperatura en tot això? Ens desviem. La venjança dels petits marcs quadrats sobre acetats de 35 mm. La venjança d’aquests miserables productes outdated, caducs, finits, morts, decessos, inpràctics fins l’infinit i més enllà. La venjança, suposo que dolça, crua, i freda, de que el 90% de les imatges fixes i congelades, dolces i crues que visionem avui surtin d’uns altres marcs de plàstic, una mica més grans, que també, quan la llum els atravessa -ara i avui en forma de plasma i no d'acetat- ens marquen el camí en format jgp o gif o dit més cruament: raw.
Alice - the sisters of mercy
Esas palmas coño!, 19 de desembre, Tardor 2008
Tumbado a la bartola - Siniestro Total
La setmana passada els Siniestro Total van tocar a BCN, els mitjans i la blogosfera de referència se’n van fer ressò, total que em vaig repassar uns quants videos d’aquests oldisgoldis: llagrimeta nostalgica i tal. Snif. que si ja tenim una edat, que si la pròstata, que si els nets... Vago com soc vaig pensar, tate tio, aquí tens la idea per divendres que ve. Així que aquesta és la història, Siniestro Total i aledaños. Producció naciolan de l'època. Després hi havia lo del nom del pugrama, però de seguida el vaig tenir clar. De fet quan penso amb Siniestro Total, lo primer que em ve al cap automàticament és aquesta frase “Esas palmas coño!” que el Julian Hernandez crida des de la bateria.
Miña Terra Galega - Siniestro Total
Cadillac solitario - Loquillo y los trogloditas
La casa del misterio - Los Ilegales
A mitjans del 1982 German Coppini era el cantant de Siniestro, al youtbe el podeu veure amb l’uniforme punk, xupa negre i un pollaster de goma com a micròfon cantant a histèrics berridos guturals, sobre coses com esqueletos empalmats, enforcats sense pilila, tetes de nòvia amb cancer de màma o Ayatolas que toquen la pirola. L’univers que poblava les lletres de les cançons de Siniestro. En aquesta tesitura va presentar al resto de grup la lletra d’una cançó perquè li fotessin música, deia així: “El azul del mar inunda mis ojos, El aroma de las flores me envuelve. Contra las rocas se estrellan mis enojos, y así toda esperanza me devuelven. Malos tiempos para la lírica... Las ratas corren por la penumbra del callejón, Las ratas corren por la penumbra del callejón, tu madre baja con el cesto y saluda. Seguro que ha acabado tu jersey de cotton, puedes esbozar una sonrisa blanca y pura. Malos tiempos para la lírica... Seguro que algun día, cansado y aburrido, compartirás con alguien nuevo amanecer. Trabajo de banquero bien retribuído tu madre con anteojos volverá a tejer.” Imagino la cara d’estupor del resto de la banda davant aquesta fina obra d’orfebreria lírica... No pegava ni a hòsties amb el visceral passadetotisme punk de les lletres. Evidentment li van dir que se la fotés pel cul, on la va tenir gurdada fins al cap d’un parell d’anys, que se la va treure per gravar-la junt amb Teo Cardalda com Golpes Bajos , per a mí probablement el millor grup d'aquella època (afirmació gratuïta a la par que pedant on les hi hagi, però soguat?). Golpes Bajos va ser lo més semblant a un grup angles, cosí germà del lirisme dels Smiths, o del retorçament dels Cure més siniestrillus.
Malos Tiempos Para La Lirica - Golpes Bajos
Chica De Ayer - Nacha Pop
La música espanyola i jo sempre hem tingut una relació un tant esquiva i que només es va normalitzar a finals dels 90’s. En aquells 80's el meu gust d'adolescent enteradillo que en realitat no tenia puta idea del que anava la cosa (lo que avui en dia vindria a ser un gafapasta de mierda), tirava més pel rollito pop inglés: Smiths, Prefab Sprout, New Order... ¿la rao? a saber, grans d' adolescència, virginitat irresoluta encara ara... total, aquests gustos casaven bastant malament amb lo que es feia per aquí. En quant a referents estètics anglesos la cosa semblava un desert. En aquells anys 80’s, la “generació perduda” (perduda entre la movida i l'indie de mitjans 90's) de la música espanyola –no diguem ja catalana- feia cançons que estèticament semblaven estar a anys llum de la civilització occidental. Vamus, igual com la resta del país. Siniestro, Loquillo, El último de la fila... no em van entrar mai-mai-mai bé. Psi, cançons sueltes, grups sueltos: El Pecho de Andy, Esclarecidos, Golpes Bajos, Gabinete Cagalera o els Ilegales de Jorge Martinez.
Golpes - Gabinete Caligari
Golpes està treta del recopilatori "Los Singles" de Gabinete, recopilatori que va treure el seu ex-segell Tres Cipreses-DRO quan van fixar per una gran, just després del "quatro rosas". La portada en vinil és un triptic amb fotos primer pla dels tres Gabinetes en blanc i negre. Tots tres cares series. El que mes m'ha impressionat de sempre és el d'Edi Clavo. Mira fixament la camera amb un semi-tupé, Ray-bans i una xupa de cueru de motorista 50's britànic, amb un primer pla d'un pin de Norton. Molt després em vaig enterar que és un enamorat de les Café Racer, i que va ser un dels primers en portar-se a Espanya un Dresda Triton, preciosíssimes motos manufacturades a base de motors clàssics de Triumph i bastidors de Norton. Valen una pasta gansísima.
Cien Gaviotas - Duncan Dhu
Yo Ya Fui A Cangas Del Morrazo - Siniestro Total
El primer cop que vaig sentir parlar dels Siniestro Total devia ser a 7e de l’antic EGB, als 12-13 anys de principis dels 80’s. A la meva classe venia un dels primers punks de Reus (bue, dic dels primers per dir. En realitat mai vaig freqüentar aquell ambient. En tot cas va ser el primer punk que jo vaig coneixer, i això va ser molt-molt abans que instal·lessin la paradeta al peu de la pixa de l’imperi dels Màrtirs, a exhibir-se bevent litrones en ple centre per gran escàndol de la societat civil local). Total que l’amic Joan ja a aquella tendra edat anava amb la xupa de cuero i xapetes de Sex Pistols, PIL i tal. Anys després, ja a l’insti, completaria el look amb la resta de parafernàlia de l’uniforme oficial: munyequeres de taxes, imperdibles i una cresta que-t’hi-cagues de punxeguda. Però això va ser anys despres, a lo que ens interessa èrem encara al cole, i estàvem amb lo flipat que em vaig quedar jo amb la portada del ¿Cuando se come aquí?, amb les caricatures dels germans Dalton el dia que el va portar a classe. ¿o potser és que no va passar això, que ho tinc tot distorsionat al cap de 25 anys? No sé. El que sí se és que quan jo no m’enterava encara de què anava la vida, l’amic Joan ja tenia profundes conviccions anarquistes, antisistemes i musicals. I més encara: va ser el primer tio a qui vaig veure emborratxar-se en directe, en una festa-dinar del cole amb papis, a base d’escurar els culs de les ampolles de cava que com a “cambrers”, recollíem de les taules dels papis. Va pillar un tal cego que el dire el va tancar al despatx per fer-lo vomitar a base de cafes amb sal. Sí, molt punk vist en perspectiva, emborratxar-se per primera vegada en un festa del cole davant de tots els pares. Crec que molt més que el gust musical, o l’ideologia anarca, aquest és l’exemple que em va marcar més, i que em va servir de far i guia alhora d’escollir el meu tipus d’oci en els següents anys a venir. Tst, oju! Que igual el punk, al final era això: simplement emborratxar-se. I lo altre, l’anarquisme, l’un-dos un-dos-tres, els 4 acords accelerats i els imperdibles era simplement la tapadera conjuntural d’aquells anys, igual com anys després ho seria l’acid-house, les pastilletes i l’smiley.
Fighting Temeraire - El Pecho De Andy
El Ultimo Ska De Manolo Rastamán - Kortatu
Las tetas de mi novia - Siniestro Total
Jimmy jazz - Kortatu
¡Hola mamoncete! - Los Ilegales
Tijuana in blue - Tijuana in blue
Los esqueletos no tienen pili - Siniestro Total
Todos los ahorcados mueren em - Siniestro Total
Caramelos podridos - Los Ilegales
Ayatolah - Siniestro total
I per matar el tema la cita de la setmana, de Jorge Martinez “nuevos cantantes hacen el ridículo en viejos festivales como Eurovisión.”. Lacònic i clar. Pues eso. Alabàtsigadeu.
Tumbado a la bartola - Siniestro Total
La setmana passada els Siniestro Total van tocar a BCN, els mitjans i la blogosfera de referència se’n van fer ressò, total que em vaig repassar uns quants videos d’aquests oldisgoldis: llagrimeta nostalgica i tal. Snif. que si ja tenim una edat, que si la pròstata, que si els nets... Vago com soc vaig pensar, tate tio, aquí tens la idea per divendres que ve. Així que aquesta és la història, Siniestro Total i aledaños. Producció naciolan de l'època. Després hi havia lo del nom del pugrama, però de seguida el vaig tenir clar. De fet quan penso amb Siniestro Total, lo primer que em ve al cap automàticament és aquesta frase “Esas palmas coño!” que el Julian Hernandez crida des de la bateria.
Miña Terra Galega - Siniestro Total
Cadillac solitario - Loquillo y los trogloditas
La casa del misterio - Los Ilegales
A mitjans del 1982 German Coppini era el cantant de Siniestro, al youtbe el podeu veure amb l’uniforme punk, xupa negre i un pollaster de goma com a micròfon cantant a histèrics berridos guturals, sobre coses com esqueletos empalmats, enforcats sense pilila, tetes de nòvia amb cancer de màma o Ayatolas que toquen la pirola. L’univers que poblava les lletres de les cançons de Siniestro. En aquesta tesitura va presentar al resto de grup la lletra d’una cançó perquè li fotessin música, deia així: “El azul del mar inunda mis ojos, El aroma de las flores me envuelve. Contra las rocas se estrellan mis enojos, y así toda esperanza me devuelven. Malos tiempos para la lírica... Las ratas corren por la penumbra del callejón, Las ratas corren por la penumbra del callejón, tu madre baja con el cesto y saluda. Seguro que ha acabado tu jersey de cotton, puedes esbozar una sonrisa blanca y pura. Malos tiempos para la lírica... Seguro que algun día, cansado y aburrido, compartirás con alguien nuevo amanecer. Trabajo de banquero bien retribuído tu madre con anteojos volverá a tejer.” Imagino la cara d’estupor del resto de la banda davant aquesta fina obra d’orfebreria lírica... No pegava ni a hòsties amb el visceral passadetotisme punk de les lletres. Evidentment li van dir que se la fotés pel cul, on la va tenir gurdada fins al cap d’un parell d’anys, que se la va treure per gravar-la junt amb Teo Cardalda com Golpes Bajos , per a mí probablement el millor grup d'aquella època (afirmació gratuïta a la par que pedant on les hi hagi, però soguat?). Golpes Bajos va ser lo més semblant a un grup angles, cosí germà del lirisme dels Smiths, o del retorçament dels Cure més siniestrillus.
Malos Tiempos Para La Lirica - Golpes Bajos
Chica De Ayer - Nacha Pop
La música espanyola i jo sempre hem tingut una relació un tant esquiva i que només es va normalitzar a finals dels 90’s. En aquells 80's el meu gust d'adolescent enteradillo que en realitat no tenia puta idea del que anava la cosa (lo que avui en dia vindria a ser un gafapasta de mierda), tirava més pel rollito pop inglés: Smiths, Prefab Sprout, New Order... ¿la rao? a saber, grans d' adolescència, virginitat irresoluta encara ara... total, aquests gustos casaven bastant malament amb lo que es feia per aquí. En quant a referents estètics anglesos la cosa semblava un desert. En aquells anys 80’s, la “generació perduda” (perduda entre la movida i l'indie de mitjans 90's) de la música espanyola –no diguem ja catalana- feia cançons que estèticament semblaven estar a anys llum de la civilització occidental. Vamus, igual com la resta del país. Siniestro, Loquillo, El último de la fila... no em van entrar mai-mai-mai bé. Psi, cançons sueltes, grups sueltos: El Pecho de Andy, Esclarecidos, Golpes Bajos, Gabinete Cagalera o els Ilegales de Jorge Martinez.
Golpes - Gabinete Caligari
Golpes està treta del recopilatori "Los Singles" de Gabinete, recopilatori que va treure el seu ex-segell Tres Cipreses-DRO quan van fixar per una gran, just després del "quatro rosas". La portada en vinil és un triptic amb fotos primer pla dels tres Gabinetes en blanc i negre. Tots tres cares series. El que mes m'ha impressionat de sempre és el d'Edi Clavo. Mira fixament la camera amb un semi-tupé, Ray-bans i una xupa de cueru de motorista 50's britànic, amb un primer pla d'un pin de Norton. Molt després em vaig enterar que és un enamorat de les Café Racer, i que va ser un dels primers en portar-se a Espanya un Dresda Triton, preciosíssimes motos manufacturades a base de motors clàssics de Triumph i bastidors de Norton. Valen una pasta gansísima.
Cien Gaviotas - Duncan Dhu
Yo Ya Fui A Cangas Del Morrazo - Siniestro Total
El primer cop que vaig sentir parlar dels Siniestro Total devia ser a 7e de l’antic EGB, als 12-13 anys de principis dels 80’s. A la meva classe venia un dels primers punks de Reus (bue, dic dels primers per dir. En realitat mai vaig freqüentar aquell ambient. En tot cas va ser el primer punk que jo vaig coneixer, i això va ser molt-molt abans que instal·lessin la paradeta al peu de la pixa de l’imperi dels Màrtirs, a exhibir-se bevent litrones en ple centre per gran escàndol de la societat civil local). Total que l’amic Joan ja a aquella tendra edat anava amb la xupa de cuero i xapetes de Sex Pistols, PIL i tal. Anys després, ja a l’insti, completaria el look amb la resta de parafernàlia de l’uniforme oficial: munyequeres de taxes, imperdibles i una cresta que-t’hi-cagues de punxeguda. Però això va ser anys despres, a lo que ens interessa èrem encara al cole, i estàvem amb lo flipat que em vaig quedar jo amb la portada del ¿Cuando se come aquí?, amb les caricatures dels germans Dalton el dia que el va portar a classe. ¿o potser és que no va passar això, que ho tinc tot distorsionat al cap de 25 anys? No sé. El que sí se és que quan jo no m’enterava encara de què anava la vida, l’amic Joan ja tenia profundes conviccions anarquistes, antisistemes i musicals. I més encara: va ser el primer tio a qui vaig veure emborratxar-se en directe, en una festa-dinar del cole amb papis, a base d’escurar els culs de les ampolles de cava que com a “cambrers”, recollíem de les taules dels papis. Va pillar un tal cego que el dire el va tancar al despatx per fer-lo vomitar a base de cafes amb sal. Sí, molt punk vist en perspectiva, emborratxar-se per primera vegada en un festa del cole davant de tots els pares. Crec que molt més que el gust musical, o l’ideologia anarca, aquest és l’exemple que em va marcar més, i que em va servir de far i guia alhora d’escollir el meu tipus d’oci en els següents anys a venir. Tst, oju! Que igual el punk, al final era això: simplement emborratxar-se. I lo altre, l’anarquisme, l’un-dos un-dos-tres, els 4 acords accelerats i els imperdibles era simplement la tapadera conjuntural d’aquells anys, igual com anys després ho seria l’acid-house, les pastilletes i l’smiley.
Fighting Temeraire - El Pecho De Andy
El Ultimo Ska De Manolo Rastamán - Kortatu
Las tetas de mi novia - Siniestro Total
Jimmy jazz - Kortatu
¡Hola mamoncete! - Los Ilegales
Tijuana in blue - Tijuana in blue
Los esqueletos no tienen pili - Siniestro Total
Todos los ahorcados mueren em - Siniestro Total
Caramelos podridos - Los Ilegales
Ayatolah - Siniestro total
I per matar el tema la cita de la setmana, de Jorge Martinez “nuevos cantantes hacen el ridículo en viejos festivales como Eurovisión.”. Lacònic i clar. Pues eso. Alabàtsigadeu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)