Tardor 2005, 5 d’octubre

RADIO POP MUSIK


Filth McNasty- New york ska jazz

Benvinguts i Bentrobats. Punt sis camp, 99.8 FM El Jardi del Manicomi. El cas és que aquests dies vaig amb l’autostima un pel castigada ¿Perquè? Ves tu a saber: l’últim empat del Barça, la desaparició dels generosos escots del carrer amb canvi de temps (d’això ja en farem el seu corresponent monogràfic) o potser haver-me d’enterar per ràdio que Espanya s’ha desintegrat!!! ¡ I JO SENSE SABER-HO!. En fi, el cas és que amb els ànimos que porto no em veig capaç de divagar sobre divagacions, aixi que divagarem sobre música. Al tantu que no dic que avui no sentiu cap estupidesa, ¿eh? sinó que en tot cas sentireu estupideses sobre música. És per això que l’edició d’avui es diu "RADIO POP MUSIK".

Breath- Tele Pop Musik

Per cert i parlant de música. Ja en temporades passades em van arribar queixes (en forma de ratllades al cotxe i pintades al meu portal, ja se que la audiència és molt expressiva peró no cal tant…) perquè no deia per antena el nom de les cançons que sonaven. Per solucionar-ho sabeu que podeu consultar tots els guions amb totes les cançons a internet a eljardidelmanicomi tot junt, punt, blogspot (b-l-o-g-s-p-o-t) punt com. Sí, ja se que és un pel complicat: eljardidelmanicomi.blogspot.com, però també podeu entrar per la pàgina de l’emissora Punt6camp.com (6 en número) i a la pestanya d’enllaços. Sabeu també que per la pàgina ja podeu seguir la emissió en directe per internet.

Si, te quiero- Miqui Puig

New Order van començar a fer una cosa nova: musica de ball amb prou sentit per escoltar-la sense ballar. Clar, això va desconcertar tant els ballarins tontos com els intelectuals avorrits, avorrits, avorrits, que deia el Vivian en aquell episodi dels Joves. Sobretot va desconcertar als últims, que amb les seves levites negres s’havien après de memòria "Love will tear apart" la última declaració d’amor del Suicida més famos del minoritari grupuscul d’escollits, els que sabien el que era bona música i els altres no, què collons havien de saber els altres!!!! Per aquesta porta de la música de ball amb sentit s’hi van colar molta gent: Depeche Mode, Pet Shop Boys, Saint Etienne…. Avui escoltarem alguns dels que es van colar per la porta, i alguns que es van quedar dintre…

Being Boring- Pet Shop Boys

El primer es dir que Being Boring es una cançó acollonant. El segon és que vol dir "ser avorrit", que és diferent que "estar avorrit", que en angles seria Being Bored. Buenu, això és de primer d’anglès però convé dir-ho. El tercer és dir que la canço va de quan ets gran i et surten records de quan eres jove i anaves a saco i no pensaves que el temps s’anés a acabar, i penses "no érem avorrits", La cançó diu que remenant es troba fotos i invitacions a festes de quan adolescent, i en una deia cometes "com deia la dona d’un escriptor dels anys 20 en un llibre, no ens hem d’avorrir mai" cometes, i si no estic equivocat això surt en un llibre del Scott Fitgerald (bastant autobiogràfic com tots els de Hemigway) sobre una parella, ell escriptor, que pacten això: que no s’avorriran mai, que sempre faran coses, fins que ell s’alcoholitza i ella el deixa. El penúltim a dir és que el video també era molt guay, amb una guerra d’espuma en BN, i l’últim és dir que ja callo, que la disfruteu…amb Post Data: la parella del llibre, ronden per Paris, Suïssa i Niça. També escoltarem els Niza i Suiza (petita).

Parasol- Niza

Vente conmigo- La Pequeña Suiza

Vamos a volar- La casa Azul

Uf, bon xute d’ingènues i optimistes pastilletes pop… fa temps i de casualitat vaig anar a petar a una altre d’aquestes delicioses cançons pop: Anarchy in the UK. ¿deliciosa? direu, pot ser moltes coses peró precisament deliciós és un adjectiu que no li pega…Si, clar, teniu raó, aquesta és la gràcia, que no és l’original sinó una versió de Pastel Vespa, primer de tot traduida al francés, (així que la cançó es diu L’Anarchie dans le UK) i després perquè està feta en plan bossanova, orquestracions jazzy setenteres i tal, en plan Jordi Labanda vaja…

L’Anarchie dans la UK- Pastel Vespa

Collonut, això dona per preguntar-se sobre la veritable essència de les cançons i la parafernàlia que les rodeja (parafernalia vull dir iconografia, rotllo levites negres pels siniestrillus, o imperdibles pels punks, o les grenyes dels heavies…) tios, ¡que aquesta és la cançó paradigmàtica del PUNK!, ¿¿¿qué passa, que només canviant-li el ritmillo, posant-li uns arreglillos orquestrals i una veueta femenina dolça en francés, ja te la poden canviar com vulgar mitjó d’esport suat??? tio, que no desentonaria en la BSO de Sor Citroen!!! doncs ¿on queda la essència PUNK de l’original? ¿¿Què només eren els 4 acords de guitarra i baix, la producció cutre i els imperdibles del Johnny Rotten?? Pues tió, això no és la essència punk, això només és parafernali i iconografia…Com per pensar-hi.

Teenage dirtbag- Pastel Vespa

Surfistes en camera lenta- Joan Antoni Oliver

A l’Oliver aquest, el vaig veure ahir al Loops del 33 i sembla un tio la mar d’entretingut, les lletres plenes d’humor absurd i escapista, les mateixes que Antonia Font. Explicava que el titol d’aquesta que escoltem per sota, era una xorrada que els hi deia son pare: "papa ¿quina peli fan avuí? La de la mujer que mordió un piano" i que a partir d’aquí es va inventar la història cap enrrere diguessim…Molt guay el disco, llastima de curt, per això l’he posat en dos programes seguits…

La mujer que mordió un piano- Joan Antoni Oliver

Jackie Girl- Louis Philippe

Passat i present del 33:
Parlant del 33, fa molts, molts anys llum feien un programa pel 33 que es deia Arsenal. Un d’aquells va ser un mític especial de Joy Division. Posaven cançons del grup sobre imatges en B/N molt gòtiques, rotllo estàtues d’alabastre en cementiris, o sobre la cançó que escoltarem, They walked in line, imatges de la Whermatch desfilant. Ja amb el nom que van escollir es van posar rarillos, pq això era el que tenien pintat al costat els autocars que s’emportaven els jueus de no se quin camp d’extermini cap als forns. I Ordine Nuovo (New Order) era una referència recurrent en la literatura fascista de Mussolini, i un grupuscul terrorista feixista Italià de mitjans 70’s. Pero buenu, també als primers concerts de Madenss hi anaven skins ultres, i Gabinete Caligari es presentaven en els priemers concerts dient "Somos Gabinete Caligary y somos fascistas".

They walked in line- Joy Division

Deia mes o menys: Amb els uniformes ben arreglats, bevien i mataven per passar el temps, vestint la vergonya dels seus crims, amb passos ajustats marxaven en fila, portaven retrats de les esposes i un numero cosit per demostrar les seves vides, plens d’una gloria mai vista, feien avançar la màquina, per no preguntar-se mai mes, en hipnòtic trance, per no veure res mai mes. I repetien 43 cops: marxaven en fila, marxaven en fila, marxaven en fila…

Monkey gone to heaven- Pixies

…Then God is seven: hi ha una autèntica invasió de deus, fins i tot en la xarxa. Senyors, final de trajecte, ha estat dur i feixuc, sobretot per vostés, que jo almenys m’entretinc amb revistes de noies simpàtiques i lleugeres de roba mentre sona la música, però ¿ho veuen com amb una mica de paciència aquesta horeta acaba per passar?. Com sempre, estic segur que si rebusquen, rebusquen, rebusquen, per algun cantó del seu desig trobaran alguna d’aquelles fosques, lletjotes, perverses tentacions…¿no que ha acabat sortint? Doncs, homes de Deu, caiguin-HI, caiguin-HI, ¿que la volen deixar tancadota i amagada com el geni de la làmpada? ¿perquè qualsevol dia surti incontroladament i facin un disbarat dels grossos? No, home, no, millor caure a les tentacions controladament que no pas les seves conseqüencies ens caiguin descontroladament a sobre.

Siau i Salut

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Crec que no surt aquest weblog a l'apartat d'enllaços de punt6camp.com

Capitán Fórceps ha dit...

Towers, t'he afegit als meus premium links, aviam si ajuda (no crec) a donar notorietat a la teva emisora.
Com em pots preguntar si Queensryche existeix o me l'invento???? Sacríleg!!!

Mr Towers ha dit...

@anònim usuari

efectivament, comprovo que els de manteniment encara no han enxufat aquest garito a la corrent, i passo postit perquè ho arreglin.

@gran capitan

Admirat capità, es un grandissim honor entrar en els teus premiums que agraïre degudament amb una canço dels teus admirats Queensryche en el proper programa a la teva salut!(costi el que em costi fer-me'n amb una còpia).

Respecte la notorietat, com molt bé intueixes, no crec que hi hagi res a fer, i per altre part millor així, posats a fer el ridícul, com menys gent s'enteri millor.

I finalment, ¿has llegit l'últim post de l'anterior pugrama?¿alguna pista sobre el teu ex-grup?

Jordi ha dit...

Suposo que com la majoria, jo vaig descubrir el "Breathe" de Télépopmusik amb l'anunci aquell de no sé quin cotxe (no et passa que sempre recordes l'anunci però mai la marca del cotxe? segur que aquest tipus de publicitat és efectiva?). Serà potser per això que em poso aquesta melodia suau quan vaig conduïnt per les autopistes...

New Order són infinitament superiors als Joy Division en tots els sentits, però es clar, no arrosseguen la llegenda negra que va marcar al grup de Ian Curtis (tot i que són els mateixos!) i això els hi resta exotisme. Però mites com "True Faith" o "Blue Monday" li donen cent mil voltes a la millor cançó dels Division, que per mi es el "Decades" que tanca el seu àlbum "Closer". Això sí, els dos grups m'agraden força, depèn de l'estat d'ànim del moment.

"Being Boring", si no recordo malament, era el tall que obria el magnífic "Behaviour" dels PSB. Personalment, i per tocar una mica la moral (com sempre), jo em quedo amb la cançó següent: "This Must Be The Place I Waited Years To Leave", que parla sobre la repressiva educació dels col.legis anglesos... Hi ha un remix circulant per Internet que és acollonant!

P.D.: Ens veiem al conçert de Depeche del proper febrer? Jo ja tinc les entrades...

Jordi ha dit...

Ah! Em deixava els Pixies... Un grup molt interessant però un xic sobrevalorat. D'aquella època et recomano, i molt, una banda britànica que es deia The House Of Love. Si no la coneixes, baixa't el seu himne "Shine On", que cada cop que l'escolto em deixa sense alè. Ara bé, per baixar-te els seus albums ho tindràs cru, perquè si no recordo malament no n'hi ha cap que tingui títol. Això sí, hi ha un "Best Of" donant voltes per la xarxa. Prova-ho, que t'agradarà força! O potser ja saps qui són? Amb la quantitat de música que escoltes...

Mr Towers ha dit...

house of love? Christine Still walking at me, Still talking at me
Christine....Such a sense of loss
and the baby cried, Christine, Ch ristine...tant aquesta cançó com shine on, bones i velles cançons, pardiez.

Tinc el maxi en vinil per casa, i algun lp gravat en casset (!!!), suports antediluvians com veus, cosa que talla molt el rotllo. Molta música antiga se'm ha quedat encallada per aixó, a més el bitxo que tinc a casa és massa tonto per anar amb mula, com diu el gran capità.

Crec recordar House of love era mes aviat un grup de bones cançons, però en LPs es dispersaven una mica, no?

Sobre els Pixies estic bastant d'acord amb tu, el disco del mono era el que tenia un equilibri mes guapo entre canya agressiva i melodia, pero la resta estaven una mica descompensats pel meu gust (com els alabats Sonic Youth que a mi em sonaven massa distorsionats)

I també estic d'acord amb NO/JD, tota la segona cara del Closer es brutalment introspectiva, peró per mi tenia mol més merit lo que van fer NO: van donar algun salt mortal i els hi va sortir de collons: te ous passar-se al "disco" a 1/2 80's i després encara fotre el nas al acid house amb el Technic i les remescles...Qui els ha vist i qui els veus...Aquest estiu (al BAM?) vaig llegir que van fer el ridicul més espantós, patètic...

Segueixo amb la prospecció de mercat i t'informo...

Mr Towers ha dit...

I Pet Shop Boys son la reostia, per melodia, per ritme, per profunditat de lletres i per virgueries en producció...

i lo de depeche, po va ser que no, no he anat mai a masses concerts, però ara a més tinc problemes a l'hora de quadrar l'agenda amb el cangur (tema canvi bolquers i tal)

Jordi ha dit...

Doncs mira, un estiu que vaig anar a Londres vaig agenciar-me pràcticament la discografia el complet de House Of Love. Jo encara escolto de tant en tant aquell mític CD que tenia un póster de "Babe Rainbow" a la portada... La qual cosa desmenteix la teoria teva dels LPs, creu-me. ¡"Christine" absoultament descomunal! Ja em pensava que els coneixeries, ja...

Als New Order ja no els segueixo massa: em vaig baixar el seu darrer CD i era prou lamentable, o sigui que no m'extranya que fessin el pena al BAM.

Tema concerts: negocia amb la parenta el tema volquers, que si no et perdràs bons concerts. T'ho diu un que viu la mateixa situació que tu en l'actualitat!

Capitán Fórceps ha dit...

Hóstia!
Com ho saps Towers que jo tocava en un grup?
Ara em deixes parat. No seras exorcista?

Capitán Fórceps ha dit...

He llegit els comments del post anterior i ara tot cobra sentit :)
Quan un es tonto es molt difícil fer vida normal. Pero sap Deu que ho intento...

Mr Towers ha dit...

@Jordi, en la última passada que m'he fet per ca teva, apart de compartir amb tu els lamentables titulars esportius, veig que has enxufat un enllaç cap esta humilde morada, cosa que representa un grandissim honor...marchando una de house of love a tu salú!

tema N.O. encara bo que l'últim te'l vas baixar (entenc que al mòdic preu de 0€), jo un dia "passejant" pel Pryca el vaig veure i hem vaig gastar els meus bons € per arribar a la teva mateixa lamentable conclusió. Considera't afortunat.

tema concerts: és qüestió de prioritats, tots sabem que la vida (marital) és una contínua negociació, però no es poden mantenir masses fronts de negociació simultaniament oberts (joc, prostitució, drogues...)

@Capità, tranquil, entenc perfectament que hagies hagut d'estar tan concentrat en les teves dues darreres i Transcendentals Ullades (Estatut, Política Econòmica, Insegureta Ciutadana...es pot ser més profund?) que simples detalls com aquest t'hagin passat per alt.

Jordi ha dit...

collons, doncs la vida marital és més dura per alguns del que em pensava... a mi la prostitució i les drogues no me les discuteix ningú! ;)
I sempre enllaço les webs que em semblen interessants, o sigui que la teva no podia ser cap excepció!
Per cert, alguna cosa de Jesus & Mary Chain, Lloyd Cole & The Commotions o Echo & The Bunnymen al teu repertori?