Short cuts, Tardor 2006, 10 d’octubre


Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster

o per



Powered by Castpost



Harrowdown hill – Thom Yorke

Punt sis camp el jardí del manicomi, la edició d’avui es diu short cuts, com el nom d’una pel·lícula d’historietes creuades que passen a LA. Short cuts, com un tall curt, com un atajo, una drecera, com petites vinyetes, avançaments d’un llarg guió cinematogràfic que es va quedar en un no res. Una superproducció que no va arribar ni a tenir títols de crèdit. Grans projectes vitals tirats per la borda... jo volia ser… no sé…. qui sap...rei d’una petit país centrafricà productor de diamants, o president d’un consell d’administració d’una multinacional, un filldeputa capaç de despatxar 1.000 treballadors si un mal polvo em fotia de mala llet...i mireu on he acabat, disparant inofensius focs artificials que m’exploten a la cara davant la indiferència de ningú, que és la pitjor de les indiferències. Short cuts es diu l’invent d’avui. Pel demés pressento una sessió tonta, gris perla, sosa, perillosa i amb un lleuger retrogust amarg que deixa entreveure un coitus interruptus en lontanança. No res, paciència i conformitat i a veure com acaba.

Esto no es - AMA

Diu així més o menys: “la sonrisa que me lanzas cada vez que abres la puerta y me ves, hace diana justo en el punto central, y derriba mi centro de gravedad, las palabras que me desarmarán, pronto las pronunciarás, quiza, esto no es lo que en verdad queria hacer, pareces ser, como los planes que tracé, parece que esto no es lo que imaginé, no se donde olvidé aquellos planes que tracé”. I doncs, és això, més o menys: que tu volies fer alguna cosa i en sec entra ella i et somriu i diu alguna cosa i llavors oblides el que volies fer, o et penses que ho oblides. I ja està. Aquestes coses ja passen. A mi em passen, vamus. No molt sovint, però si de tant en tant…Ep! i content! Eh?

El perro negro - AMA
Lo mio es actuar - AMA

I aquesta deia: “El temps passa sense que passi quasi res...lo que oculto és la veritat...dia a dia fingeixo més...només vull interpretar...el que no vaig viure mai...però al fina, molt al final...es veurà que hi havia de cert, si algun tant per cert se’n pot salvar...” Si senyor! Hi estic totalment d’acord, fingiments, ficcions i falsedats per tot arreu, saturant l’ambient…Aquest disc d’AMA es diu “a un metro de ti”, son de la família de la Buena Vida…ja es veu, no? de San Sebastian.

Pretty Things - CatPeople
Tanya Is In My Bed - CatPeople

I buenu, al final de tot, al cap del carrer, lo que segur que queda son les petites coses, shortcuts, un peto de despedida, un “adeu fins després”, amb ganes que arribi aquest després...no res, mariconadetes d’aquelles per guardar en una capsa de metall de xocolata comprada en el mercadillo de brocanters. Cossets com aquest riff de guitarra...Però, és clar, amb això no et pots fer cap gran nom, no pots anar gaire lluny. En tot cas si que et pots quedar on estiguis, ben arraulidet, tapat amb una manta vermella de quadres sobre el sofà una nit d’hivern. El comfort d’aquests detallets és d’una grisor que tira d’esquenes...i no obstant, s’hi està calentet i bé i tinc ganes de que em tornis a tapar quan m’adormo...

Everyone Can Tell You - CatPeople
De Nuevo en la Ciudad - La Buena Vida
El Fin del Mundo - La Buena Vida

Jo ho vaig veure personalment amb els meus ulls i em va deixar desconcertat: ella li va tocar l’espatlla perquè es girés, i quan el va tenir de cara, es va treure un cutex de la butxaca i li va fer un petit tall a la galta. Un tall curt i superficial del que en van regalimar dos gotes brillants. I per una escassa dècima de segon ell va fer una expressió de sorpresa...Aquestes eren les rares ocasions que ella aconseguia que ell li fes una mica de cas, que estigués per ella.

Perfect Day - The Velvet Underground

Punt sis camp, el jardí del manicomi, shortcuts, dreceres. Les dreceres son camins inventats per fer més via, per petar-se la ruta tradicional i de tota la vida. I al final de la ruta, ¿què hi ha? Vinga va, posem-nos molt cursis, i amb un tutú rosa fúcsia diguem amb dissimulo i la boca petita: “la felicitat”. Buenu, doncs, des d’aquest punt de vista, una bona drecera seria un xute de cavall: “una atajo hacia la felicidá”. Una drecera molt més ràpida seria un speed. Una drecera més lineal seria una ratlla de coca, i una de més líquida una botella de Fundador. Buenu, en aquest punt ja estem diguem desbarrant, roçant el ridícul, però aquí s’obririen infinites variants, com corriols a l’obaga de la Mussara: el sexe és una altra drecera, enganxar-se al bingo, bloggejar, col·leccionar segells o fer programes de ràdio. Dreceres per tot arreu que s’entrecreuen, en segueixes una, et topes amb un boletaire despistat, et distreus, passes tres cops per davant la mateixa roca en forma de peix, caus a la presó, i de oca a oca tornes a la línia de sortida. Tot és una complicada malla de camins i corriols, que pugen, baixen o acaben en sec davant un precipici amb una placa que hi diu: “estimada Maria, els teus mai t’oblidarem” i un ram de flors silvestres al costat. Mirant cap avall, a la paret de la dreta del precipici, una cordada d’escaladors obre una nova via. Dreceres per tot arreu, algunes fins i tot verticals.

Halellujah - John Cale
No more shall we part – Nick Cave & the bad seeds

I arribats en aquest punt de d’intensa espiritualitat, deixeu-me, amics, que us expliqui una cosa. Deixeu-me que us digui que la gran barrera de Corall d’Austràlia és una de les poques coses que es veu des de l’espai exterior. Es veu que la gran muralla Xina és una altra. Jo, la veritat, quan ho sento m’imagino un astronauta amb el seu vestit i el seu casc arreglant un satèl·lit cascat, no?…no se, que li ha fallat la bateria, o el diferencial…aquestes coses que els hi peten als satèl·lits…No puc evitar imaginar-me l’astronauta allí, amb la seva enorme clau anglesa, fixant-se amb el que es veu per allà baix: Ooohh…miraaaaa, la gran muralla xinaaaa….ooohhh….miraaaa, la gran barrera de corall…S’ha d’anar molt al tantu, perquè si es distreuen i se'ls escapa la clau anglesa des de tant amunt pot fotre un gran desgavell per aquí baix, no? A mi, si m’ho mirés de tant amunt potser em vindrien ganes de fer una gamberrada de crio i tirar un sipiajo, com quan pujàvem al terrat d’un amic i amagats darrera la barana tiràvem sipis al carrer…I mira, potser és per això que els crios diuen que de grans volen ser astronautes…

Halellujah – Nick Cave & the bad seeds
Until Tomorrow Then - Ed Harcourt

Però, amics, perdoneu el desvio, torno al camí, torno a la gran barrera del corall d’Austràlia…Resulta que una mica més avall de la gran barrera hi ha Fraser Island, que, saps? És una petita illa d’una pocs quilòmetres, però simultàniament és la illa de sorra més gran del mon. Guies especialitzats organitzen tours amb 4*4’s. N’hi ha un que va amb un Land Rover bastant atrotinat i que sovint s’espatlla. Allí està el tio canviant la roda i quatre turistes cagant-se en tot. Aquest tio, a més, també organitza bussejades a mar obert per veure tiburons blancs dins d’una gàbia. Es veu que el tio carrega deu o dotze turistes a la barca, i tira milles endins, on es solen concentrar taurons blancs. Els turistes, tots vestits de goma, amb bombones i tal es fiquen dins la gàbia, i llavors, la grua va descarregant la gàbia dins l’aigua. La gàbia va descendint i de dalt tiren carnassa encara ensangonada per atreure els taurons, de manera que un tel enrogit tenyeix les aigües. Els taurons comencen a acudir, i els turistes tiren més carnassa a través dels barrots. Llavors, les cameres submarines disparen com boges, clicks i clacks per tot arreu. En sec un tauró s’acosta a agafar un tros de carn i en girar li clava un cop a la gàbia amb l’aleta. Resulta que una peça de la gàbia cedeix, i es desprèn, i s’enfonsa lentament. Deixa un gran forat a un lateral. Això els ulls àvids ho comprenen ràpidament: primer hi passa el cap pel forat, i després tot el cos. Primer n’és un, després un altre, i un altre…l’agressivitat fixada als ulls. La matança és ràpida, i eficaç, perquè la espècie hi està molt entrenada, i en uns minuts tota l’aigua és un núvol roig de sang. Cossos flotant ingràvids, ulls injectats buscant noves preses, en pocs moments no queda cap més cos per destrossar: tot és ple de cadàvers de taurons destripats, d’aletes esquinçades per aquí i de cues arrancades de cuajo per allà. Desenes de cossos d’esquàlids esquarterats. La manada de turistes, finalment deslliurada dels barrots, neda mar enllà, portant en una ma punyals i maxetes esmolats i en l’altre cameres submarines. L’instint assassí els guia cap a noves preses que destripar. Els ulls injectats de sang, les mans prestes a destruïr. I és ben clar: a ningú no agrada estar entre barrots…a vosaltres tampoc us agradaria, no?

Visit From The Dead Dog - Ed Harcourt
Alison - Evis Costello
Man Out Of Time - Evis Costello
Fade To Grey - Nouvelle Vague

Lloyd, i'm ready to be heartbroken - Camera Obscura

Short cuts, talls petits, curts. El sushi es veu que s’ha de tallar així. I també amb uns ganivets característics, de fulla ampla, de tal manera que el peix quedi filtatejat ben finet, saborós i al mateix temps lleuger al tacte de la llengua. No se si el que busquen els xefs especialistes en sushi és que un oblidi que menja carn de peix crua, o al contrari: busquen que un en sigui ben conscient i a pesar dels inicials escrúpols culturals, un sigui capaç d’assaborir-la plenament. Als programes de matinada de teletienda, expansius presentadors mostren completíssimes col·leccions de gavinets a pagar en còmodes plaços. Un espectador cau desmaiat a Sitges veient la peli del Caníbal alemany, aquell que va demanar festa a la feina perquè un altre se’l menges. Ja es veu que tenim els escrúpols culturals massa ficats dintre i no estem prou oberts a les noves experiències culinàries: desmaiar-se en un cinema sempre ha estat de mal gust.

tears for affairs - Camera Obscura
L Welles – Franz Ferdinand

Short cuts, dreceres: jo hi tinc especial predilecció en buscar-les per estalviar-me caminar (vago fins la medul·la com soc) o bé estalviar-me algun embús. Li veig un toc de creativitat i un punt d’imaginació en buscar noves rutes alternatives apartades del mainstream. El problema és que precisament en ser camins, o carrers, poc transitats, solen ser estrets, foscos, amb pixats de gat i en general amb pintes sospitoses. ..atributs, justament ben valorats pels qui acostumen a transitar pel costat fosc de la vida. Probablement algun cop, caminant despreocupadament pel carrer, fins i tot per les avingudes més amples i més cèntriques, algun desconegut ens haurà mirat l’esquena i hi haurà vist només una línia de punts per on traçar un tall de ganivet. Un tall net i profund fet amb una eina perfectament esmolada. I fins i tot en aquests casos, la perfecció i el professionalisme és una virtut digna d’elogi.

Shes Hearing Voices - Bloc Party
apply some pressure - Maximo Park

Fins la propera que serà dimecres vinent. Apa, siau!

Postcard of a painting - Maximo Park