Mentides, Hivern 2007, 31 de gener

Com sempre ho podeu escoltar per:
ClickCaster

Don’t rock my boat – Bob Marley

99.8 FM, P6R, EJDM, “Mentides”. Fa setmanes que em sento espès, incapaç de trobar alguna explicació entretinguda a res. Desangelat i soso, tinc la impressió que les coses que em passen darrerament son tan superficials que un lleu passada amb un cotonet mullat d’alcohol se les emportarà sense deixar cap tipus de marca: superficialitat i evidència. I davant la meva incapacitat per poder treure de dins res mínimament interessant, profund o com a mínim sincer, s’imposa la sortida d’emergència que acostumo a agafar en aquestes ocasions: la via escapista, ficcions, històries de mentida. Per això aquesta edició es diu “mentides”. Al final només son mentides sense mala intenció, i només serveixen per omplir el buit de paraules sense gaire sentit. Yet la somba del maligno se intuye escondida por algun rincon. Si un és prou catòlic, no pateixis que la culpa acaba apareixen per algun puestu, com als hipocondriacs els apareixen els símptomes de malalties inventades. Calladet un està més guapo, però aleshores ¿perquè segueixo obrint la boca un vegada i un altra per dir obvietats com aquestes? Mentides, mentides, mentides és com és diu aquest programa.

Slave Dover – Bob Marley

Al mercat de brocanters, en una parada d’un home vell i probablement alcoholic veig una revista Destino de l’any 1956, i això em fa recordar un professor d’història amb qui vaig discutir fa molts anys a la facultat, a mitja classe, i que em va deixar en ridícul davant de tothom. El molt fill de puta. I li dic a l’home vell: “quant és?” contesta “per dos euros agafa’n les tres que vulguis”. M’imagino a mi mateix preguntant-li “vosté ha deixat conscientment en ridícul a algú en públic?” i m’imagino a ell mirant-me desconcertat i dient-me “què dius noi?” . M’imagino contestant-li “res, res, és igual”. Trio un parell de revistes més i pago. Dic “adeu” (o m’ho sembal), i com en un bucle em contesta “què dius noi?”, marxo desconcertat i dues parades més avall veig un conegut remenant singles enxufat als auriculars, però com que és un plasta i no m’ha vist, continuo baixant sense dir res. Entre cançó i cançó del ipod sento sirenes d’ambulàncies per la part de dalt del passeig. A vegades alguna casualitat fa pujar a la superfície coses guardades en caixes de sabates al fondo de tot de l’armari mirall, mentides.

The looser – Dereck Hamilton
I’m in the mood for ska – Laurel Aitken & the skatalities
Tribute to Tommy McCook – Dr Calypso

A vegades m’ataquen violents furors sexuals en els moments més inoportuns. normalment la logística del moment, (però sobretot un violent tartamudeig que m’assalta) les impossibiliten del tot. La primera reacció, universal em sembla, és la frustació. Cabreig. Empreny. Indignació. Pero un punt més enllà hi ha una reflexió. Si sempre que ens apeteix, la poguessim ficar dins, així, immediatament pimpam, ¿què se’n faria, on aniria a parar tota aquesta energia vital, aquesta desmedida tensió espiritual? Aquesta brutal quantita d’energia, tota aquesta immensa frustació acumulada, té un potencial creatiu descomunal, és gasolina refinada, què cony gasolina: etanol en estat pur pel motor de la dinàmica humana. Estic convençut que aquesta energia (habilment redireccionada) ha permés a la humanitat arribar a l’estadi evolutiu en el que ens trobem. Hi ha un forasenyada quantitat d’obres d’art, de decissions polítiques preses, de tornillus rabiosament apretats per lampistes, de regats magistrals de mitjos-centres defensius, de troncs tallats per llenyataires, que han estat possibles gràcies a l’adequada redirecció d’aquestes polvos no fets, d’aquests furors capats. Jo estic convençut que una de les raons per les que la humanitat ha progressat tant, és en part gràcies a l’alliberament emocional de tots els polvos fets en l’univers fins ara, però també en part pels polvos desitjats i mai consumats. Energia productiva. Res es crea ni es destrueix. Polvos som i polvos serem. Som i serem. Polvos

Phoenix city – The Skatalities
Ska train – Inspector tuppence
Bababom time – The Jamaicans
Mood Indigo – New York Ska Jazz
Missing words – The Selecter

El noi mira nerviòs a dreta i esquerra, respira fondo, i conta mentalment fins a tres una vegada, dues vegades i a la veada que fa vuit, es treu de la butxaca un anell de bisuteria i li posa amb mans suades al dit de la noia: “Maria, et vols casar amb mi?”. La Maria obre la boca per dir alguna cosa, i just llavors Deu Tot Poderos (DTP) envia un llamp (sense tormenta) de llum blau-elèctric (i estàtic, és clar) sobre el centre geomètric del crani de la Maria. La Maria cau fulminada seca amb l’anell al dit i la boca oberta. El noi es queda desconcertat, s’indigna per la evident inoportunitat del llamp aquell. I poc a poc li comença a pujar pels peus una relaxant sensació d’alleujament. Se sent capaç de respirar amb més facilitat, les mans ja no li tremolen violentament, i li desapareix la suor freda que li cobria l'esquena. De fet, recapacita, ben mirat sempre havia trobat un indeterminat puntillu tenebròs en la idea del matrimoni, potser (ves què et dic) en el fons ni havia estat idea seva. I a més la Maria tenia un caràcter de cuidad, això també s'ha de tenir en compte. Ja se sap que Deu apreta però no ofega, i si bé ens envia llamps fulminants, simultaniament ens fa arribar d’alguna manera, algun argument o altre para el solaz y reposo de la nostra ànima, pensaments per tranqulitzar la consciència, coses per allisar la realitat. En un sentit o un altre, és clar.

Alfie – John Holt
Buttah - New York Ska Jazz
Latin Jam – Haryou

Mentides és el nom del programa d’avui. Mentides i ficcions. Mentir és fer ficció. La gent diu sovint “La realitat supera a la ficció”. Aquesta afirmació, personalment la trobo falsa i a més no és veritat, perquè implica que la una és superior a l’altra, però mentre que una realitat pot generar una ficció, una ficció també pot acabar generant una realitat. Així que em sembla evident que seria més exacte dir “la realitat és com la ficció”. Això és molt més bonic i més pràctic i m’agrada més. Tot això, aquest programa, aquestes paraules, jo mateix no son realitat o ficció, sinó simultàniament una cosa i l’altre, tot al mateix temps. Ara mateix, per exemple, penso morir-me ficcionalment d’un atac de frimbiolosis mutant, que és una gravísima i irreversible enfermetat que m’acabo d’inventar, i al cap de dos segons, resucitaré en la realitat més pura i més dura i més contundent. Ficció i realitat son simultàniament realiat i ficció i jo estic virtualment mort i ficcionalement resucitat. Més mentides aquí al Jardí del Manicomi, mentre degustem un bitter Kas en got ample i dos dits de vermut negre Miró, si pot ser reserva millor, un parell de gels i un tall de taronja. En realitat o en ficció està deliciós.

Hard sock dance – Quincy Jones Orchestra
Wait a minute – James Taylor Quartet

El reconegut artista plàstic neo positivista fa un pas endarrera satisfet, s’ho mira i pensa “collonut, lleument conceptual amb un comedit punt de postpuntillisme”. La seva dona, que passa per darrera amb un got de taronjada natural, s’ho mira de lluny i li diu: “i aquella taca de la dreta ¿no sembla un gos pixant contra un mim que fa la estàua?”. El reconegut artista plàstic neo positivista, amb calma aparent va a la cuina i en torna amb una forquilla, i amb estudiada fredor estripa a consciència la tela a forquillades, i quan les té ben finetes, hi escup, i finalment se la treu i s’hi pixa damunt. “el subconcient em traeix, putu subconscient de merda, no el trauré a pixar mai mes el gos”. La dona esmorza el suc de taronja a la cuina mentre llegeix amb gran interès les esqueles mortuòries de La Vanguàrdia. El gos des del balcó de l’estudi mira les tires de tela fines, escupides i pixades i pensa, “putus neo positivistes, no en teniu ni puta idea, algú us hauria de fotré els quadres pel cul”

Winchester Cathedral – Hank Jones
Break away – The Valentines
I want to be free – The Admirations
You’ve been gone too long – Ann Sexton

¿Què feies en aquell altre lloc, amb aquell altre noi, en l’altra punta de la ciutat? no tractis de pendre’m el pel, algú t’hi va veure entrar, ¿sempre has anat de la meva porta directament a la seva, quan deies que te n’anaves a casa? I acaba dient que “stay away from me”. “that other place” es diu aquesta preciosísima cançó de Wade Flemons. Mentides, aquestes gens inocents, lletges. Mentides.

That other places - Wade Flemons
Compared to what – Mr Floods Party
Honey boy – The Supremes

Ens despedim de tots vostés amb la vana esperança que ningú hagi notat la impostura. Si dius una tonteria prou ràpid, pot ser que ningú no se n’adoni. Però és inútil, jo no soc prou ràpid, ni prou llest. Les meves tonteries queden exposades als quatre vents cruelment immortalitzades per la immisericorde posteritat. La vella dita que aconsella mantenir la boca callada als ignorants és un magistral exemple de prudència i saviesa secular i popular, i sense embarg caiem setmana rera setmana en aquest exhibicionisme fatu de la pròpia vanitats. Ara ens despedim, això no arreglarà res però al menys em permetrà anar a pixar i aliviar la bufeta, que no és poca cosa en aquests temps que corren. Com sempre, a la direcció el Professor Kabuto, a la producció el Dr Slump, Sitting Bull a la realització, Frankie goes to Holliwood als controls, i aquest qui us parla Flor De Un Dia, a la locució. Apa salut i siau.

Yo tenia un novio (que tocaba en un conjunto beat) – Rubi y los Casinos