Poppy Garden, Tardor 2007, 2 de novembre

Aquest programa no va arribar a sortir per antena perquè, un cop convenientment enllaunat, una baixada de tensió va fer petar l’ordenador central de la emissora, i amb ell el programa informàtic que controla totes les emissions. Així, mentre que els programes en directe han pogut sortir per antena en mode “manual”, els enregistrats no. That’s why. Així que, excepcionalment, aquesta edició del Jardí del Manicomi només tindrà vida a través d’intenne. Si us vulguessiu baixar tal raresa, com sempre: ClickCaster del Jardí, i a la barra de cada episodi hi ha un botonet per downloejar..

Russian Luscious - Red Pèrill & Tukkien el Maligno

Estem escoltant per sota, Red Pèrill , de moment un petit avanç, fins que d’aqui unes setmanes toquem aquest tema amb més profunditat. De moment, lo que toca: aquests dies esta sortint el disc nou de La Casa Azul, el grup fantasma de Guille Milkyway -que no és el mateix que “el grup del fantasma del Guille Milkyway”- nono, gloria y loor a Mr Milkyway. Avui per avui es probablement l’únic de qui la noticia d’un nou disc em fa trempar. Així que aquesta és una excusa com qualsevol altre per posar cançons seves. Jo ja he encomanat contra reembors a Elefant Records el seu nou disc, que es diu “la revolucion sexual”. Mentre no m’arriba volia posar algunes cançons seves velles, i rebuscant per casa, no he trobat enlloc el seu darrer disc del 2002, “tan facil como el amor”. Si li vaig deixar a algú que m’esta escoltant (o llegint a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com) sàpiga que l’he trobat a faltar, no a ell sinó al disc, i que ja és hora que el torni amb el seu desolat i legitim propietari que soc jo. Barrunto qui pot ser i la venjança pot ser terrible, he estat practicant el rallasso de porta de cotxe amb navalla. Aquest tema dels discs/llibres involuntàriament deixats per sempre més, és potser més espinos i desagradable que el de novies que ens han deixat per sempre més, perquè al capdevall els discs/llibres solen tenir una categoria intel•lectual i humana a la que algunes ex estimades no poden ni arribar a aspirar en els seus mes humits somnis de grandesa ¿ressentit, em direu? Nope, buenu sí, però no, el que quisir és que la relectura o la reescoltada d’un bon disc o llibre sempre aporta nous i matisats plaers, que no solen deixar en canvi el re-record d’antigues amants. Però en fi, m’estic apartant del tema. La cosa és que arrel de la sortida del nou disc de’n Milkyway m’he refloxionat para conmigomismo, que probablement es el músic amb qui millor conecto, i que m’omple més. Les seves cançons son simples, directes i facils. Guille Milkyway és Pop a seques. Res d’intel•lectualitat, res de pose, res que no sigui un simple esquelet d’estrofa-estribillo, melodies precioses i arreglos detallistes. Bien, donada la simplicitat de la seva música, probablement fins i tot sobren intents de teoritzacions i descripcions més enllà de “son cançons boniques”. Sigui com sigui, la cosa és que dedicarem alguns programes a escoltar senzilles, simples i boniques cançons pop. 60’s, softies, Motown, Elefant... La Casa Azul. Que collons, ves, que surto de l’armari: jo també soc ñoñipoppy.

Vamos a volar - La Casa Azul
Parlez Vous Anglais Mr Katerine ? - Katerine

“Quieres tomar algo? Pues no se, un martini...”. Impecable decisió. En moments de desconcert i desubicació social, un martini sol aportar aquell extra de fortalesa moral sempre necessari per afronar la vida moderna. El Martini és una el•lecció de paladar, d’estètica, però sobretot d’estil de vida. Much i bié s’ha escrit sobre el Martini, tan que no crec que hi pugui aportar res de valor més enllà de llegir un parell de paragrafs d’aquest artícle d’Enric Gonzalez al País de diumenge passat, ressenyant el Llibre “Martini, a Memoire” de Franck Moorhouse

“La formula del martini es sencilla: ginebra y vermut seco, con oliva o rizo de limón. El uso de vodka en lugar de ginebra es aceptado por la mayoria de expertos. En quanto a agiarlo o removerlo, ambas opciones son escolasticas. Sin entrar en consideraciones químicas, agitando se enfría más, y revuelto menos. Ni siquiera James Bond tiene una opinion fija al respecto, suele tomarlo agitado (“shaken, not stirren) pero en Sólo se vive dos veces lo pide “stirren, not shaken”.”

(...)

“El martini requiere criterio. El criterio requiere opinion. La opinión requiere reflexión. Y la reflexión requiere escepticismo. Un bebedor de martrini no se cree cualquier cosa que lee en su periódico: sabe que los periódicos, como las salchichas, llevan de todo, y no conviene estar presente cuando se elaboran. Tampoco cree, por supuesto, todo lo que dice el govierno, sea del partido que vota, o del que odia, o ambas cosas. Por supuesto, para mantener una mínima distancia intelectual ante los mensajes interesados (incluso los consejos maternos lo son) no es imprescindible la coctelera: un correcto bebedor de martini respecta los canones pero soporta mal los tópicos.”

You've Been Gone Too Long - Ann Sexton
Say Something Nice To Me - Bobby Kline

Oh deu dels cels quanta crueltat, quin cocktail explosiu, cruenta combinació de dos parts de cianur i una de vitriol, tot encapsulat en aquesta arrebatadora melodia que fa regirar les tripes de dolor. L’harakiri japones es queda en un inocent joc de caniques en comparació. •”saps que t’estimare fins el dia que em mori, que he fet tan malament que no em pots perdonar? Parla amb mi, digue’m algo bonic...” diu el Bobby Kline “say something nice to me”. Posats davant la gran tesitura, amb els peus arran del precipici, i els dits blancs d’arrapar-se amb desespero al borde, és quan t’agafa el vertigen de les decisions transcendents: Em vaig dir, “endavant, que sigui el que Deu vulgui”, i apuntant-li amb el meu dit d’ungla raida pel desespero al seu precios ull dret, li vaig dir que “o l’altre o jo, així no podem seguir, jo tinc una dignitat i uns principis”, encara que allò tenia més pinta de final. Els altres farols del carrer se’n van riure por lo bajini quan van sentir el meu. I allavonses, ella d’un punterasso sec i colocat em va enviar la pilota sobre la meva teulada d’uralita: només el soroll que va fer en petar-hi ja em va omplir el dit extès i desunglat de pols, d’escombros. De petit mon avi em deia que no m’enfilés mai en una teulada d’uralita i ara se perquè. “Tu ets amable i considerat i em tractes com una princesa, em convides a Martinis i m’obres la porta del cotxe i saps la mermelada que m’agrada untar als croasants” em va dir, i els ulls acuosos emborronaven l’univers, ú, unic, comprensiu, total, absolut i accelerat en moviment espiral- “pero ell em perfora les entranyes per qualsevol dels meus orificis amb ràbia desdentada, vexant-me amb complexos enginys mecànics mentre em manté immobilitzada amb curioses combinacions de cordes i metalls, tal com només es mereix la gossa en zel que soc” La molt humild uralita manufacurada el 1964 en una respectable obradoria de la capital del Baix Camp va ser tot el que va quedar sencer de l’edifici que un dia, en un altre dimensió, en un altre univers transversal i llunya, molt llunya, cada cop més distant, vaig ser jo. “ jo no penso triar ningú, ni a tu ni a ell. Ho sento” em va dir. Aferrat amb els dits dels peus al borde d’aquell precipici fondo i llarg, llarg com un dia sense pa, ni aigua, ni res de res, ple només de negre fred i inhòspit, alguns pensaments fugaços em van roçar, ràpits i imperceptibles com gavinets llençats per una tortuga ninja. Els sentia xiular a les orelles “¿ i que no és de virtuosos compartir les coses?” “¿i cal ser sempre tan egoistes?” “i el sexe, ¿és realment tan transcendent?” “¿no és més sostenible consumir només allò que necessitis i deixar la resta pels demès?”

poppy girl - Vacaciones
Vales poco para mi - Los Soberanos
Toi Je Ne T'oublierai Pas - Francoise Hardy
Una mañana - Me enveneno de azules
Sex - The Pipettes
All I Want - Ronnie Spector

La Ronnie Spector, ex del Phil Spector diu que es desperta a les 7 del mati i ell ja se n’ha anat, i quan ell torna de negre nit, no te ni una paraula amable per ella. Ella només vol alguna cosa que demostri que l’importa. No li calen ni diamants ni flors, només es conforma amb qualsevol detallet que demostri un cert interès, fins tan avall es pot anar rodolant a força de rebaixar-se. Després, quan tot ja ha acabat com el rosari de l’aurora, tots tendim a reescriure la història, i amb un mall de ferro forjat con rescoldos de ressentiment, fem quadrar els records a cops de sentiments terbols com l’aigua enxarcada de pluja àcida, perquè s’ajustin perfectament al guió del que hauria d’haver estat. Els primers indicis, els dubtes... tot acaba dins el torbellino del forat de l’aiguera, tot canyeria avall per la claveguera, fins arribar al mar, en qualsevol habitació solitària

In my lonely room - Martha Reeves & the Vandellas
Shake me, Wake me, till it’s over – The Supremes
California Girls - Beach Boys

Now I Know What Love Is - Al Wilson
Who do you think you are - Saint Etienne

Apa, salut i siau!