Christmas Race: La recta final, hivern 2008, 4 de gener
All day and all of the night - Kinks
99.8 FM, Punt 6 Ràdio, El Jardí del Manicomi de nou després d'un mes d'absència. Les excuses són diverses com la vinya del senyor, des de fallades tècniques, fins a vacances passant per la sempre agresiva mandra. Però aquí tornem per a desconsol de l'audiència, i ara comença l’eisodi d’avui: “Christmas Race: la recta final”. Pos eso, aqui estem, encarant la recta final de la temporada Nadal 2007-2008. Ma filla, igual com generacions i generacions de nens de la nostra terra, es va aixecar de la cadira i amb indissimulable emoció va recitar “Tot brilla, el cel és blau. Tot és alegria el dia de Nadal. Mengem pollastre, mengem torrons, fem xerinola, i cantem cançons.” Va fer una reverència i tota la taula la va aplaudir rabiosament, com a retribució a l’esforç inverit durant el darrer més per aprendre aquestes quatre sentides ratlles imbuides d’aquest esperit nadalenc tan nostrat. (El verset de nadal, el caganer i les neules, pilars de la nostra nadalenca terra, tal com assenyala l’article 27 del preàmbul de l’Estatut: Visca Montilla! Visca Jaume I! Visca el desplegament! Visca el tortell de Reis!). Així doncs, desprès de la darrera corba, encarem la recta final d’aquesta Christams Race. Només falta Reis. Ens hem fotut fins el putu cul de menjar i ens hem gastat una quantitat de pasta indecent. Hem adorat l’infant ros i blanquet, ros i blanquet mentre a mig metre nostre, els pastorets amb les respectives barretines homologades per la Direcció General d’afers Nostrats, es fotien descaradament i sense el més mínim decoro unes clenxes per les respectives napies d’una puresa que espanta, Kilòmetres de farlopa perfectament alineada sobre la mateixa forca del gran Pere Botero. Les calderes del banyeta are ready, but not for you my love, not tonight my love... davant aquest dantesc espectacle, jo em pregunto ¿que en pot sortir de bo d’unes festes marcades per la inexactitud, la confussió o directament, per la falsedat mes descarada i interessada?
Marian – Sisters of Mercy
Era el 1985 i les Germanetes de la Caritat pregaven per Marian, mentre ara, nosaltres d’un simplex cop d’ull als origens de la santa festa veiem que no hi ha un pam de net: ni un gram de veritat històrica. Se suposa que tot l’invent de Nadal, tot el muntatge, és per celebrar el naixement d’un personatge que ni va neixer un 25 de desembre, ni fa 2007 anys, ni molt menys en un pessebre entre animals. Ni tres reis d’orient, ni Herodes fent matar bebés, ni el trio calavera (Josep, Jesus & Mary Chain Big Band) marxant per potes cap Egipte, en plan espaldas mojada creuant el Rio Grande. I ni parlem del tema virginitat de la presumpta verge (un valor, aquest de la virginitat, en continua devaluació, segons em filtren contactes de total confiança en instituts, festes de McDonald’s i Xiquiparcs). En fi, deiem que les dades purament històriques en els 4 evangelis sobre el naixement son quan menys contradictòries (per començar només 2 dels 4 en fan referència), i quan més, es a dir quan a la seva certesa, no son més que pura patranya fantasiosa segons experts no untats per la iglesia, copies de mites que es venien repetint des del fons del temps en altres civilitzacions orientals més antigues: Buda, Krisna, Confuci o Lao-Tse, per exemple, ja van ser adorats abans que Jesus com a fills d’una verge. Com és veu la competitivitat i el plagi entre profetes – fills de Deu a l’hora de currar-se el currículums és més agressiva que entre Masters i MBA’s. Així les coses, l’autèntica veritat revelada no és la de la santíssima trinitat, ni la del misteri de la fe, ni la consubstancionalitat de Deu i el seu fill, no, l’autèntica revelació, és la magistral i espatarrant efectivitat del Nou Testament com a dossier de premsa, fabricat en el seu dia per a convencer possibles compradors de la bondat d’un nou producte espiritual. “No és el millor” deia la gran oferta, “és molt més que això: és l’unic”. Al tantu, amics, no és la Paraula de Deu, no és inspiració divina, és la paraula d’algú molt més transcendent: és paraula dels Creatius, dels Politic Advisers, dels Marketing-men. És de fet, la més gran re-escriptura de la història, la que ha durat més, (uns 1500 anys) i la que hores d’ara ja és pot dir, que serà més dificil, impossible com qui diu, de desmuntar. Una meravella. Si la història la escriuen els vencedors, ja podem pujar de peus que la Iglesia Catòlica s’ha fet petar totes les lligues i xampions dels últims 1500 anys. Una meravella, un miracle, el màxim exponent en el camp de les Relacions Públiques Polítiques. Allò a que qualsevol assessor polític aspiraria. Un admirable maneig dels mass media de l’època que deixa com a simples aprenents, com a simples estudiants mileuristes els qui van oquestrar la història de les armes de destrucció massiva d’Irak, la de les dues vies d’investigació de l’Aceves i l’11-M, o la de les pastilles pennis-enlargment.
Strange Love – Depeche Mode
Així les coses, després d’aquesta somera inspecció superficial, ¿què en podem treure de bo del Nadal, amb tanta mentida i falsedat com arrastra? Doncs en el meu modest punt de vista, se’n pot treure suc des de tres vertents: En primer lloc des de l’individual i egoista, que ens diu que hem d’aprofitar aquestes festes per fotren’s fins el cul de menjar, beure, i demés substàncies mal vistes per l’establishment polític, correcte, sostenible i dietètic. L’egoisme ens marca actuar amb contundència, sense pietat i sense falsos complexos. Rape & Abuse!!. En segon lloc, des d’una vertent més antropològica, (sí, què passa, “antropològica”. És una paraula que vesteix i dona el pego: alguna incauta cangrejita va caure en dies llunyans en deixar anar dissimuladament en la conversa un “antropològic”), deia doncs, que des d’aquesta vertent, el que et demana el cos és celebrar que el día comença a allargar-se, i que hi haurà més llum, més sol, més claror i això mola, (i molt més que molava quan la unica llum i escalfor que hi havia era la del foc). La necessitat, en fi, que tenim els homes de punts de referència que ens marquin un lloc (arbitrari si voleu) on reiniciar del cicle anual, per comprovar que tot segueix, un any més, igual com ha anat tota la vida. Vaja, que en quatre dies ens entra la primavera i podem tornar a plantar la nova collita. El rotllo aquell dels ritmes tel·lúrics i tal, de les primitives civilitzacions agràries d’on provenim. I finalment, en tercer lloc, des d’una vertent d’individus integrats en una comunitat, en una societat, respecte a la que tenim unes responsabilitats que no podem defugir. La nostra obligació, com individus, és contribuïr al bon funcionament de la nostra comunitat. I avui en dia, com tothom sap -money talks- una societat funciona bé quan ho fa la seva economia, quan ho fa el seu PIB, quan esgarrapem unes dècimes i creixem per damunt del 4%. I com a individus, el que sempre podem aportar al bon funcionament de la economia, és fer créixer el consum privat. DA=C+I+G, la Renda, la Producció en funció del Consum Privat, la Inversió i la Despesa Pública, i com a individus, on segur que podem incidir es fent creixer el Consum Privat. Amics, com tots sabeu, la economia funciona bé quan la maquinaria va ben engreixada amb billets i targetes, quan gastem pels descosits, quan comprem cases, neveres, PDAs, pantalles planes, anells de brillants, 4*4s, beluga, papelines, ADSLs, BTTs, ossitos del Tous. La conclusió, em sembla, és clara com la llet que xarrupava la Heidi: Ara que hem deixat de ser una civilització agrícola, i que per tant hem perdut el lligam amb els ritmes tel·lúrics que ens envia el nostre planeta, la principal motiviació d’aquestes festes, amics, és lligar-la amb els ritmes que marquen ara la nostra civilització: Gastar tant com puguem. És la nostre responsabilitat individual: contribuïr a que no sen’s enfonsi l’economia, a que no se nos joda el invento, a engreixar amb bitllets i targetes el sistema producitiu. Sí, amics: el sentit actual del Nadal és clarísimament, els regals i tota la Despesa (Despesa majúscula i en majúscula) d'aquestes festes com a magnífica excusa per contribuïr al nostre deure individual para con la comunitat. Així doncs, en benefici de tots: Cal fondre’s la paga extra de Nadal i les bufandes amb el màxim vigor i rapidesa que puguem, per tal que no sen’s enfonsi l’economia.
Vagabonds – New Model Army
Sunday bloody sunda – U2
Fisherman Blues – The Waterboys
Nowhere Girl – B Movie
Enola Gay – OMD
Tainted love / Where did our love go – Soft Cell
¿on va anar el nostre amor? Enigmes dels forats negres. De vegades, així de sobte, mentre condueixes o compres el diari, o suques una banya del crosant al café amb llet, la vida se’t revela amb claredat meridiana i paral·lela. Vull dir, el 95% del temps vital és, almenys per a mi, inodor, insípid, gris, pla, prescindible, hores d’oficina per passar com qui pega sellos. Però de sobte, en el moment menys inesperat, mentre llegeixes el diari, o rentes els plats, o te la casques, PLAS!, allí apareix ella en la seva immensa profunditat. I veus passar la vida clarament per davant dels teus ulls, en tota la seva plenitud i dimensio, que si estires la mà, PLAS! tens la certesa que la pilles tota, com a un conill agafat per les orelles. És una petita revelació cotidiana, un segon profund com un pou on tires la pedra, i esperes, esperes, esperes, esperes, esperes i esperes i t’arriba l’eco llunya d’un xof. Una porta, bué de fet ni això: una escletxa que s’ha obert de sobte a un univers paral·lel, o no, més ben dit, el que et deixa veure la escletxa, de fet, és tota la profunditat del NOSTRE univers, que de dins hi puja una olor a fresc i de que allò és xauxa i en un plis plas li escriuries totes les lleis de la relativitat en un tovalló de paper mentre recites petits poemes d’amor a l’orella d’aquella noieta rossa. I ets conscient d’aquest petit regal, i voldries, maldito i empedernido col·leccionista frustrat, pillar-lo al vol com fos, amb una rolliflex, amb una videocàmera, o amb caçapapalones. Posar aquest micro segon tan immensament profund i revelador en un pot de formol. Conservar-lo contal no se’t desfaci entre els dits tal com t’està passant ja mateix, que els rastres de tan impactant profunditat comencen a esfilagarsar-se’t a les mans, desvaneciendose en un fundido a negro amb el fotograma següent, un instant aquest nou que va entrant, ordinari, de nou pla i llis com una vulgar rajola de bany d’alicatar, color violeta amb estampat de flors dorades. D’una vulgaritat i adocenamiento que tiren de cul. Sí amics, ara aquell intens instant ple de vida és mort, descès, dis instant is no mor. Tot ha passat ja, polvus erit. A la mierda, que diria Cervantes. Ens escoltem en set dies, o si voleu a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com. Apa, salut i siau.
All day and all of the night - Kinks
99.8 FM, Punt 6 Ràdio, El Jardí del Manicomi de nou després d'un mes d'absència. Les excuses són diverses com la vinya del senyor, des de fallades tècniques, fins a vacances passant per la sempre agresiva mandra. Però aquí tornem per a desconsol de l'audiència, i ara comença l’eisodi d’avui: “Christmas Race: la recta final”. Pos eso, aqui estem, encarant la recta final de la temporada Nadal 2007-2008. Ma filla, igual com generacions i generacions de nens de la nostra terra, es va aixecar de la cadira i amb indissimulable emoció va recitar “Tot brilla, el cel és blau. Tot és alegria el dia de Nadal. Mengem pollastre, mengem torrons, fem xerinola, i cantem cançons.” Va fer una reverència i tota la taula la va aplaudir rabiosament, com a retribució a l’esforç inverit durant el darrer més per aprendre aquestes quatre sentides ratlles imbuides d’aquest esperit nadalenc tan nostrat. (El verset de nadal, el caganer i les neules, pilars de la nostra nadalenca terra, tal com assenyala l’article 27 del preàmbul de l’Estatut: Visca Montilla! Visca Jaume I! Visca el desplegament! Visca el tortell de Reis!). Així doncs, desprès de la darrera corba, encarem la recta final d’aquesta Christams Race. Només falta Reis. Ens hem fotut fins el putu cul de menjar i ens hem gastat una quantitat de pasta indecent. Hem adorat l’infant ros i blanquet, ros i blanquet mentre a mig metre nostre, els pastorets amb les respectives barretines homologades per la Direcció General d’afers Nostrats, es fotien descaradament i sense el més mínim decoro unes clenxes per les respectives napies d’una puresa que espanta, Kilòmetres de farlopa perfectament alineada sobre la mateixa forca del gran Pere Botero. Les calderes del banyeta are ready, but not for you my love, not tonight my love... davant aquest dantesc espectacle, jo em pregunto ¿que en pot sortir de bo d’unes festes marcades per la inexactitud, la confussió o directament, per la falsedat mes descarada i interessada?
Marian – Sisters of Mercy
Era el 1985 i les Germanetes de la Caritat pregaven per Marian, mentre ara, nosaltres d’un simplex cop d’ull als origens de la santa festa veiem que no hi ha un pam de net: ni un gram de veritat històrica. Se suposa que tot l’invent de Nadal, tot el muntatge, és per celebrar el naixement d’un personatge que ni va neixer un 25 de desembre, ni fa 2007 anys, ni molt menys en un pessebre entre animals. Ni tres reis d’orient, ni Herodes fent matar bebés, ni el trio calavera (Josep, Jesus & Mary Chain Big Band) marxant per potes cap Egipte, en plan espaldas mojada creuant el Rio Grande. I ni parlem del tema virginitat de la presumpta verge (un valor, aquest de la virginitat, en continua devaluació, segons em filtren contactes de total confiança en instituts, festes de McDonald’s i Xiquiparcs). En fi, deiem que les dades purament històriques en els 4 evangelis sobre el naixement son quan menys contradictòries (per començar només 2 dels 4 en fan referència), i quan més, es a dir quan a la seva certesa, no son més que pura patranya fantasiosa segons experts no untats per la iglesia, copies de mites que es venien repetint des del fons del temps en altres civilitzacions orientals més antigues: Buda, Krisna, Confuci o Lao-Tse, per exemple, ja van ser adorats abans que Jesus com a fills d’una verge. Com és veu la competitivitat i el plagi entre profetes – fills de Deu a l’hora de currar-se el currículums és més agressiva que entre Masters i MBA’s. Així les coses, l’autèntica veritat revelada no és la de la santíssima trinitat, ni la del misteri de la fe, ni la consubstancionalitat de Deu i el seu fill, no, l’autèntica revelació, és la magistral i espatarrant efectivitat del Nou Testament com a dossier de premsa, fabricat en el seu dia per a convencer possibles compradors de la bondat d’un nou producte espiritual. “No és el millor” deia la gran oferta, “és molt més que això: és l’unic”. Al tantu, amics, no és la Paraula de Deu, no és inspiració divina, és la paraula d’algú molt més transcendent: és paraula dels Creatius, dels Politic Advisers, dels Marketing-men. És de fet, la més gran re-escriptura de la història, la que ha durat més, (uns 1500 anys) i la que hores d’ara ja és pot dir, que serà més dificil, impossible com qui diu, de desmuntar. Una meravella. Si la història la escriuen els vencedors, ja podem pujar de peus que la Iglesia Catòlica s’ha fet petar totes les lligues i xampions dels últims 1500 anys. Una meravella, un miracle, el màxim exponent en el camp de les Relacions Públiques Polítiques. Allò a que qualsevol assessor polític aspiraria. Un admirable maneig dels mass media de l’època que deixa com a simples aprenents, com a simples estudiants mileuristes els qui van oquestrar la història de les armes de destrucció massiva d’Irak, la de les dues vies d’investigació de l’Aceves i l’11-M, o la de les pastilles pennis-enlargment.
Strange Love – Depeche Mode
Així les coses, després d’aquesta somera inspecció superficial, ¿què en podem treure de bo del Nadal, amb tanta mentida i falsedat com arrastra? Doncs en el meu modest punt de vista, se’n pot treure suc des de tres vertents: En primer lloc des de l’individual i egoista, que ens diu que hem d’aprofitar aquestes festes per fotren’s fins el cul de menjar, beure, i demés substàncies mal vistes per l’establishment polític, correcte, sostenible i dietètic. L’egoisme ens marca actuar amb contundència, sense pietat i sense falsos complexos. Rape & Abuse!!. En segon lloc, des d’una vertent més antropològica, (sí, què passa, “antropològica”. És una paraula que vesteix i dona el pego: alguna incauta cangrejita va caure en dies llunyans en deixar anar dissimuladament en la conversa un “antropològic”), deia doncs, que des d’aquesta vertent, el que et demana el cos és celebrar que el día comença a allargar-se, i que hi haurà més llum, més sol, més claror i això mola, (i molt més que molava quan la unica llum i escalfor que hi havia era la del foc). La necessitat, en fi, que tenim els homes de punts de referència que ens marquin un lloc (arbitrari si voleu) on reiniciar del cicle anual, per comprovar que tot segueix, un any més, igual com ha anat tota la vida. Vaja, que en quatre dies ens entra la primavera i podem tornar a plantar la nova collita. El rotllo aquell dels ritmes tel·lúrics i tal, de les primitives civilitzacions agràries d’on provenim. I finalment, en tercer lloc, des d’una vertent d’individus integrats en una comunitat, en una societat, respecte a la que tenim unes responsabilitats que no podem defugir. La nostra obligació, com individus, és contribuïr al bon funcionament de la nostra comunitat. I avui en dia, com tothom sap -money talks- una societat funciona bé quan ho fa la seva economia, quan ho fa el seu PIB, quan esgarrapem unes dècimes i creixem per damunt del 4%. I com a individus, el que sempre podem aportar al bon funcionament de la economia, és fer créixer el consum privat. DA=C+I+G, la Renda, la Producció en funció del Consum Privat, la Inversió i la Despesa Pública, i com a individus, on segur que podem incidir es fent creixer el Consum Privat. Amics, com tots sabeu, la economia funciona bé quan la maquinaria va ben engreixada amb billets i targetes, quan gastem pels descosits, quan comprem cases, neveres, PDAs, pantalles planes, anells de brillants, 4*4s, beluga, papelines, ADSLs, BTTs, ossitos del Tous. La conclusió, em sembla, és clara com la llet que xarrupava la Heidi: Ara que hem deixat de ser una civilització agrícola, i que per tant hem perdut el lligam amb els ritmes tel·lúrics que ens envia el nostre planeta, la principal motiviació d’aquestes festes, amics, és lligar-la amb els ritmes que marquen ara la nostra civilització: Gastar tant com puguem. És la nostre responsabilitat individual: contribuïr a que no sen’s enfonsi l’economia, a que no se nos joda el invento, a engreixar amb bitllets i targetes el sistema producitiu. Sí, amics: el sentit actual del Nadal és clarísimament, els regals i tota la Despesa (Despesa majúscula i en majúscula) d'aquestes festes com a magnífica excusa per contribuïr al nostre deure individual para con la comunitat. Així doncs, en benefici de tots: Cal fondre’s la paga extra de Nadal i les bufandes amb el màxim vigor i rapidesa que puguem, per tal que no sen’s enfonsi l’economia.
Vagabonds – New Model Army
Sunday bloody sunda – U2
Fisherman Blues – The Waterboys
Nowhere Girl – B Movie
Enola Gay – OMD
Tainted love / Where did our love go – Soft Cell
¿on va anar el nostre amor? Enigmes dels forats negres. De vegades, així de sobte, mentre condueixes o compres el diari, o suques una banya del crosant al café amb llet, la vida se’t revela amb claredat meridiana i paral·lela. Vull dir, el 95% del temps vital és, almenys per a mi, inodor, insípid, gris, pla, prescindible, hores d’oficina per passar com qui pega sellos. Però de sobte, en el moment menys inesperat, mentre llegeixes el diari, o rentes els plats, o te la casques, PLAS!, allí apareix ella en la seva immensa profunditat. I veus passar la vida clarament per davant dels teus ulls, en tota la seva plenitud i dimensio, que si estires la mà, PLAS! tens la certesa que la pilles tota, com a un conill agafat per les orelles. És una petita revelació cotidiana, un segon profund com un pou on tires la pedra, i esperes, esperes, esperes, esperes, esperes i esperes i t’arriba l’eco llunya d’un xof. Una porta, bué de fet ni això: una escletxa que s’ha obert de sobte a un univers paral·lel, o no, més ben dit, el que et deixa veure la escletxa, de fet, és tota la profunditat del NOSTRE univers, que de dins hi puja una olor a fresc i de que allò és xauxa i en un plis plas li escriuries totes les lleis de la relativitat en un tovalló de paper mentre recites petits poemes d’amor a l’orella d’aquella noieta rossa. I ets conscient d’aquest petit regal, i voldries, maldito i empedernido col·leccionista frustrat, pillar-lo al vol com fos, amb una rolliflex, amb una videocàmera, o amb caçapapalones. Posar aquest micro segon tan immensament profund i revelador en un pot de formol. Conservar-lo contal no se’t desfaci entre els dits tal com t’està passant ja mateix, que els rastres de tan impactant profunditat comencen a esfilagarsar-se’t a les mans, desvaneciendose en un fundido a negro amb el fotograma següent, un instant aquest nou que va entrant, ordinari, de nou pla i llis com una vulgar rajola de bany d’alicatar, color violeta amb estampat de flors dorades. D’una vulgaritat i adocenamiento que tiren de cul. Sí amics, ara aquell intens instant ple de vida és mort, descès, dis instant is no mor. Tot ha passat ja, polvus erit. A la mierda, que diria Cervantes. Ens escoltem en set dies, o si voleu a www.eljardidelmanicomi.blogspot.com. Apa, salut i siau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada