Falling and Loughing, Hivern 2008, 11 de gener
One Is A Lonely Number - Edwyn Collins (Home Again)
El programa d’aquesta nit es diu Falling & Laughing, Caient i Rient. Vol ser (a veure com acabarà...) un programa simple i senzillet, sense estridències ni divagacions tontes. Bàsicament musical. El començarem pel final -que és per on jo començo els llibres- perquè el desenllaç de tota la trama del programa d’avui, finalitza en el darrer disc d’Edwyn Collins “Home Again”, editat el passat setembre. “One is a lonely number” és la cançó que l’obre i així, doncs és com hem encetat aquesta edició: “and you will try, and you will fail again, cause in the end it’s all a game in which you will not prevale, and if life breaks your heart, you need’t fail apart, cause you still got your mind, which will serve you in kind... if you’r true to yourself... One is a lonely number”. True to yourself , i expresions semblants com I resist o Hellbent on Compromise... son coses que es repeteixen constantment en lletres i títols tot al llarg de la carrera de Collins. Sembla que una impecable determinació ha conduït la seva carrera personal i musical, des dels seus inicis a Glasgow a finals dels 70 amb el seu mític grup Orange Juice, fins ara en solitari. Sempre amb independència del que dictés la moda de cada moment, només subjecte a la seva increïble capacitat per treure cançons boniques, intel·ligents i iròniques sota qualsevol circumstància. Avui en aquesta edició resseguirem la carrera de supervivència de l’admirat Edwyn Collins i els Orange Juice, tot seguit en un dels primers senzills que van editar:
Poor Old Soul (Part One) - Orange Juice (The Heather's On Fire)
Així doncs, durant aquesta horeta estarem resseguirem cançons d’Orange Juice i Edwyn Collins. Serà si no vaig mal comptat, el primer programa del tota la història del Jardí dedicat en exclusiva a un sol grup. No m’han convençut mai els monogràfics. I doncs, la excepció ve d’escoltar aquest darrer disc, i de les seves especialíssimes circumstàncies. Ja ho vam comentar fa temps : el febrer de 2005, just acabat de gravar el que havia de ser el seu sisè disc en solitàri, Edwyn Collins va sofrir una doble hemorragia cerebral, amb paràlis d’un braç i la boca. Després d’una complexa operació de neurocirúrgia i d’un llarg temps de rehabilitació, es va posar a mesclar el material que havia gravat, i el resultat és aquest Home Again, al meu gust, tan o més bo que qualsevol dels seus anteriors treballs en solitari. Total i resumint, que vaig aprofitar per repassar tota la discografia que tenia d’EC i d’OJ. I el que vaig re-escoltar em va meravellar. Em van semblar unes cançons perfectes, probablement la col·lecció que m’emportes a una illa deserta (tot i que sempre he repetit el mantra musical que soc fill de la santíssima trinitat Prefab Sprout, The Smiths, New Order). I sin embargo, aquests últims dies passats en remull en bany maria de cançons d’Orange Juice m’han deixat almibarat. M’han fet disfrutar i m’han fet sentir coses com feia temps no em passava en música.
Upwards And Onwards - Orange Juice (You Can't Hide Your Love Forever)
I'd rather fall to the ground and think again / And I'm hoping and praying / That those we've broken time will mending, amending / The king's new clothes have fallen to the ground / But my ears are deaf to your bright new sound
Quatre detallets biogràfics ràpids i molt resumits que podeu trobar només picant al google: Nascut a Edimburg, criat a Glasgow i transplantat a Londres on viu amb la seva dona i el seu fill. Va fundar els Orange Juice el 1979, van treure els primers senzills amb la discogràfica independent de Glasgow Postcards Records (the sound of the young scotland), i de seguida van firmar per la multinacional Polygram. Van treure 3 Lps i un miniLP: “You Can't Hide Your Love Forever” (1982), “Rip it up” (1982), “Texas Fever” (miniLP 1983) i el darrer “Orange Juice” (1984), amb molts canvis de formació i mals rotllos interns. En vista del poc èxit comercial Polygram els va despatxar, i es van separar. En solitari Edwyn Collins ha tret “Hope and Despair” (1989), “Hellbent on Compromise” (1990), “Gorgeous George” (1994) , I'm Not Following You (1997), Doctor Syntax (2002), i Home Again (2007). A banda de diferents recopilatoris. El seu hitazo mundial va ser Girl like you, el 1994, amb els royalties de la qual, en pròpies paraules, s’ha pogut omplir bé el mitjó.
Satellitle City - Orange Juice (You Can't Hide Your Love Forever)
Consolation Prize - Orange Juice (You Can't Hide Your Love Forever)
I bé doncs, ja ho podeu escoltar: era el 1982 i sona totalment actual. Impactant el que van fer fa tants anys: En un entorn dominat pel punk, van mirar sense remilgos puritans cap el northern soul (o directament al soul a seques), cap la Velvet Undergraund, van usar vents, linies de baix funkoides, percusions africanes, estructures pop, lletres iròniques, ben construides, lleugerament artys, autoparòdiques, sinceres... I de tota aquesta amalgama en van acabar sortint aquestes cançons primoridialment boniques, així sense més, quasi mai pretencioses (potser i segons diuen els entesos excepte el LP Rip it up). Cançons que t’entren d’un glop, com un xampú gelat el 15 d’agost, una perfecta banda sonora sentimental per tenir de fons mentre t’enamores, et fumes el teu primer canuto o et despedeixen de la feina. Cançons tan fàcils que ni et pares a pensar en tots els llocs d’on han picotejat: que si uns vents per aquí, que una línia de baix per allà... I és desprès, quan ho analitzes més fredament que li veus encara més mèrit. Era el 1982!! Época de itsmes i de compartiments estilistics estancs. I ells desacomplexadament i a la seva puta bola, arramblant amb tota aquesta amalgama de diferents direccions. D’alguna manera em ve al cap Guille Milkyway i La Casa Azul com grup batidora-homenatjadora dels seus molt diversos i refinats mítes musicals. Amb una diferència bàsica: ara ja estem institucionalitzadament i per decret a l’era del mestissatge. I ben mirat potser és gràcies a ells.
Felicity - Orange Juice (You Can't Hide Your Love Forever)
Falling And Laughing - Orange Juice (You Can't Hide Your Love Forever)
El baix marca la pauta de la cançó amb un marxeta de gregari de Tour en etapa de mitja montanya (ti-to-ti-to-to). Molt northern soul desperdigat per tot arreu, vents, i aquesta linia de baix de vegades molt funkoide. I en sec entren puntejats de guitarra molt pop. Un estil que van o imitar o compartir Level 42, haircut 100 o ABC,
I’m not saying / That we should build a city of tears / All I'm saying / Is I'm alone and consequently / Only my tears satisfy the real need of my heart / I resist
You say that there's a thousand like you / Maybe that's true / I fell or you and nobody else / So I'm standing here so lonely / What can i do / But learn to laugh at myself
Love Love - Orange Juice (You Can't Hide Your Love Forever)
Algú els va convencer de gravar aquesta versió de l’Al Green “L.O.V.E. love”, bendita ocurrencia. Més vents Motown, i desprès passa a una perfecta cançó pop. Va pujant en intensitat escalonadament a cada canvi d’estrofa, a trams, els puntejats de guitarra acompanyant constantment, ara uns coros en looveee, i apa pugem un altre escaló, i després un break de vents, un altre cop el Collins pujant un nou escaló i el fade away final, fundido en alto
Rit it up - Orange Juice (Rip It Up)
And when I next saw you / My heart reached out for you / But my arms stuck like glue to my sides / If I could've held you / I would've held you / But I'd choke rather than swallow my pride / Rip it up and start again / I hope to God you're not as dumb as you make out / I hope to God / And I hope to God I'm not as numb as you make out
And there was times I'd take my pen / And feel obliged to start again / I do profess / That there are things in life / That one can't quite express / You know me I'm acting dumb-dumb / You know this scene is very humdrum / And my favourite song's entitled 'boredom'
I és que “Boredom” era una canço dels seus molt admirats Buzzcocks, i el riff que entra immediatament després del vers és una còpia-homenatge del dels Buzcocks, i tot segut hi entren uns vents descaradament soul. Un homenatge i una mostra de personalitat pròpia. Per cert que en aquesta cançó hi apareix el primer solo de Roland 303, un instrument que 10 anys després es va fer arxifamós amb el àcid-house. I és clar, més vents Motown per tot arreu.
I can't help myself - Orange Juice (Rip It Up)
Nothing worth finding / Is easily found / Try as we might / That was supposed to sound
Very profound / It probably sounds dry / Just like the Four Tops / I can't help myself
flesh of my flesh - Orange Juice (Rip It Up)
louise louise - Orange Juice (Rip It Up)
Això és el que el escriptor i periodista musical Kiko Amat ha escrit d’ells:
“60’s beat con soul, zumbido Velvets, pop desencajado Voidoids. Y la ropa, a juego: dandi empollón mezclado con Iª Guerra Mundial. Destello funk + color pop + infantilismo Colonial + centrifugado punk. Bravura en la androginia. Pulcritud de Salvation Army y casi-feminidad mod-nerd.
Detalles sublimes: Peinado Retorno a Brideshead 1926 o flequillo Byrds; Gorro Davy Crockett de castor; bermudas caqui (a lo oficial británico); sandalias soul boy o de profeta bíblico; chaquetas de ante con flecos a lo Moby Grape; doble camiseta a rayas; Gafas Roger McGuinn; pantalones bombachos; trajes funk de un botón; camisa de Boy Scout (con pañuelo e insignias).
Bailando, bailando patosamente a lo Pinocho “L-O-V-E” de Al Green.”
Lean period - Orange Juice (Orange Juice)
I guess I'm just a little too sensitive - Orange Juice (Orange Juice)
“You don’t need a lover , you just need a sparring partner”
Salmon fishing in new york - Orange Juice (Orange Juice)
Alguns han escrit que la etapa en solitari d’Edwyn Collins comença ja amb l’LP “Orange Juice”. El que és cert és que des d’aleshores les cançons sonen més concentrades, i més lligades les unes amb les altres: sonen més iguals cançons de la etapa en solitari separades per 18 anys que els 4 anys de vida del grup.
50 shades of blue - Edwyn Collins (Hope and despair)
Means to and end - Edwyn Collins (Hellbent on compromise)
But you’ve heard to many lies / Who cares? Who’s keeping score? / you’ve heard to many lies / Who cares abaout one more? / One more lie – it’s just a means towards and end / Justifying the need for our pretence / In the end there’s no shelter from the rain
Girl like you - Edwyn Collins (Gorgeous George)
You made me aknowledge the devil in me / I hope to God I’m talking metaphoracly /.../ To many protest singers / not enough protest songs
If you could love me - Edwyn Collins (Gorgeous George)
I’m talking ‘bout seizing the moment / when the moment is gone
Home Again - Edwyn Collins (Home Again)
You'll Never Know (My Love) - Edwyn Collins (Home Again)
One Track Mind - Edwyn Collins (Home Again)
El programa d’aquesta nit es diu Falling & Laughing, Caient i Rient. Vol ser (a veure com acabarà...) un programa simple i senzillet, sense estridències ni divagacions tontes. Bàsicament musical. El començarem pel final -que és per on jo començo els llibres- perquè el desenllaç de tota la trama del programa d’avui, finalitza en el darrer disc d’Edwyn Collins “Home Again”, editat el passat setembre. “One is a lonely number” és la cançó que l’obre i així, doncs és com hem encetat aquesta edició: “and you will try, and you will fail again, cause in the end it’s all a game in which you will not prevale, and if life breaks your heart, you need’t fail apart, cause you still got your mind, which will serve you in kind... if you’r true to yourself... One is a lonely number”. True to yourself , i expresions semblants com I resist o Hellbent on Compromise... son coses que es repeteixen constantment en lletres i títols tot al llarg de la carrera de Collins. Sembla que una impecable determinació ha conduït la seva carrera personal i musical, des dels seus inicis a Glasgow a finals dels 70 amb el seu mític grup Orange Juice, fins ara en solitari. Sempre amb independència del que dictés la moda de cada moment, només subjecte a la seva increïble capacitat per treure cançons boniques, intel·ligents i iròniques sota qualsevol circumstància. Avui en aquesta edició resseguirem la carrera de supervivència de l’admirat Edwyn Collins i els Orange Juice, tot seguit en un dels primers senzills que van editar:
Poor Old Soul (Part One) - Orange Juice (The Heather's On Fire)
Així doncs, durant aquesta horeta estarem resseguirem cançons d’Orange Juice i Edwyn Collins. Serà si no vaig mal comptat, el primer programa del tota la història del Jardí dedicat en exclusiva a un sol grup. No m’han convençut mai els monogràfics. I doncs, la excepció ve d’escoltar aquest darrer disc, i de les seves especialíssimes circumstàncies. Ja ho vam comentar fa temps : el febrer de 2005, just acabat de gravar el que havia de ser el seu sisè disc en solitàri, Edwyn Collins va sofrir una doble hemorragia cerebral, amb paràlis d’un braç i la boca. Després d’una complexa operació de neurocirúrgia i d’un llarg temps de rehabilitació, es va posar a mesclar el material que havia gravat, i el resultat és aquest Home Again, al meu gust, tan o més bo que qualsevol dels seus anteriors treballs en solitari. Total i resumint, que vaig aprofitar per repassar tota la discografia que tenia d’EC i d’OJ. I el que vaig re-escoltar em va meravellar. Em van semblar unes cançons perfectes, probablement la col·lecció que m’emportes a una illa deserta (tot i que sempre he repetit el mantra musical que soc fill de la santíssima trinitat Prefab Sprout, The Smiths, New Order). I sin embargo, aquests últims dies passats en remull en bany maria de cançons d’Orange Juice m’han deixat almibarat. M’han fet disfrutar i m’han fet sentir coses com feia temps no em passava en música.
Upwards And Onwards - Orange Juice (You Can't Hide Your Love Forever)
I'd rather fall to the ground and think again / And I'm hoping and praying / That those we've broken time will mending, amending / The king's new clothes have fallen to the ground / But my ears are deaf to your bright new sound
Quatre detallets biogràfics ràpids i molt resumits que podeu trobar només picant al google: Nascut a Edimburg, criat a Glasgow i transplantat a Londres on viu amb la seva dona i el seu fill. Va fundar els Orange Juice el 1979, van treure els primers senzills amb la discogràfica independent de Glasgow Postcards Records (the sound of the young scotland), i de seguida van firmar per la multinacional Polygram. Van treure 3 Lps i un miniLP: “You Can't Hide Your Love Forever” (1982), “Rip it up” (1982), “Texas Fever” (miniLP 1983) i el darrer “Orange Juice” (1984), amb molts canvis de formació i mals rotllos interns. En vista del poc èxit comercial Polygram els va despatxar, i es van separar. En solitari Edwyn Collins ha tret “Hope and Despair” (1989), “Hellbent on Compromise” (1990), “Gorgeous George” (1994) , I'm Not Following You (1997), Doctor Syntax (2002), i Home Again (2007). A banda de diferents recopilatoris. El seu hitazo mundial va ser Girl like you, el 1994, amb els royalties de la qual, en pròpies paraules, s’ha pogut omplir bé el mitjó.
Satellitle City - Orange Juice (You Can't Hide Your Love Forever)
Consolation Prize - Orange Juice (You Can't Hide Your Love Forever)
I bé doncs, ja ho podeu escoltar: era el 1982 i sona totalment actual. Impactant el que van fer fa tants anys: En un entorn dominat pel punk, van mirar sense remilgos puritans cap el northern soul (o directament al soul a seques), cap la Velvet Undergraund, van usar vents, linies de baix funkoides, percusions africanes, estructures pop, lletres iròniques, ben construides, lleugerament artys, autoparòdiques, sinceres... I de tota aquesta amalgama en van acabar sortint aquestes cançons primoridialment boniques, així sense més, quasi mai pretencioses (potser i segons diuen els entesos excepte el LP Rip it up). Cançons que t’entren d’un glop, com un xampú gelat el 15 d’agost, una perfecta banda sonora sentimental per tenir de fons mentre t’enamores, et fumes el teu primer canuto o et despedeixen de la feina. Cançons tan fàcils que ni et pares a pensar en tots els llocs d’on han picotejat: que si uns vents per aquí, que una línia de baix per allà... I és desprès, quan ho analitzes més fredament que li veus encara més mèrit. Era el 1982!! Época de itsmes i de compartiments estilistics estancs. I ells desacomplexadament i a la seva puta bola, arramblant amb tota aquesta amalgama de diferents direccions. D’alguna manera em ve al cap Guille Milkyway i La Casa Azul com grup batidora-homenatjadora dels seus molt diversos i refinats mítes musicals. Amb una diferència bàsica: ara ja estem institucionalitzadament i per decret a l’era del mestissatge. I ben mirat potser és gràcies a ells.
Felicity - Orange Juice (You Can't Hide Your Love Forever)
Falling And Laughing - Orange Juice (You Can't Hide Your Love Forever)
El baix marca la pauta de la cançó amb un marxeta de gregari de Tour en etapa de mitja montanya (ti-to-ti-to-to). Molt northern soul desperdigat per tot arreu, vents, i aquesta linia de baix de vegades molt funkoide. I en sec entren puntejats de guitarra molt pop. Un estil que van o imitar o compartir Level 42, haircut 100 o ABC,
I’m not saying / That we should build a city of tears / All I'm saying / Is I'm alone and consequently / Only my tears satisfy the real need of my heart / I resist
You say that there's a thousand like you / Maybe that's true / I fell or you and nobody else / So I'm standing here so lonely / What can i do / But learn to laugh at myself
Love Love - Orange Juice (You Can't Hide Your Love Forever)
Algú els va convencer de gravar aquesta versió de l’Al Green “L.O.V.E. love”, bendita ocurrencia. Més vents Motown, i desprès passa a una perfecta cançó pop. Va pujant en intensitat escalonadament a cada canvi d’estrofa, a trams, els puntejats de guitarra acompanyant constantment, ara uns coros en looveee, i apa pugem un altre escaló, i després un break de vents, un altre cop el Collins pujant un nou escaló i el fade away final, fundido en alto
Rit it up - Orange Juice (Rip It Up)
And when I next saw you / My heart reached out for you / But my arms stuck like glue to my sides / If I could've held you / I would've held you / But I'd choke rather than swallow my pride / Rip it up and start again / I hope to God you're not as dumb as you make out / I hope to God / And I hope to God I'm not as numb as you make out
And there was times I'd take my pen / And feel obliged to start again / I do profess / That there are things in life / That one can't quite express / You know me I'm acting dumb-dumb / You know this scene is very humdrum / And my favourite song's entitled 'boredom'
I és que “Boredom” era una canço dels seus molt admirats Buzzcocks, i el riff que entra immediatament després del vers és una còpia-homenatge del dels Buzcocks, i tot segut hi entren uns vents descaradament soul. Un homenatge i una mostra de personalitat pròpia. Per cert que en aquesta cançó hi apareix el primer solo de Roland 303, un instrument que 10 anys després es va fer arxifamós amb el àcid-house. I és clar, més vents Motown per tot arreu.
I can't help myself - Orange Juice (Rip It Up)
Nothing worth finding / Is easily found / Try as we might / That was supposed to sound
Very profound / It probably sounds dry / Just like the Four Tops / I can't help myself
flesh of my flesh - Orange Juice (Rip It Up)
louise louise - Orange Juice (Rip It Up)
Això és el que el escriptor i periodista musical Kiko Amat ha escrit d’ells:
“60’s beat con soul, zumbido Velvets, pop desencajado Voidoids. Y la ropa, a juego: dandi empollón mezclado con Iª Guerra Mundial. Destello funk + color pop + infantilismo Colonial + centrifugado punk. Bravura en la androginia. Pulcritud de Salvation Army y casi-feminidad mod-nerd.
Detalles sublimes: Peinado Retorno a Brideshead 1926 o flequillo Byrds; Gorro Davy Crockett de castor; bermudas caqui (a lo oficial británico); sandalias soul boy o de profeta bíblico; chaquetas de ante con flecos a lo Moby Grape; doble camiseta a rayas; Gafas Roger McGuinn; pantalones bombachos; trajes funk de un botón; camisa de Boy Scout (con pañuelo e insignias).
Bailando, bailando patosamente a lo Pinocho “L-O-V-E” de Al Green.”
Lean period - Orange Juice (Orange Juice)
I guess I'm just a little too sensitive - Orange Juice (Orange Juice)
“You don’t need a lover , you just need a sparring partner”
Salmon fishing in new york - Orange Juice (Orange Juice)
Alguns han escrit que la etapa en solitari d’Edwyn Collins comença ja amb l’LP “Orange Juice”. El que és cert és que des d’aleshores les cançons sonen més concentrades, i més lligades les unes amb les altres: sonen més iguals cançons de la etapa en solitari separades per 18 anys que els 4 anys de vida del grup.
50 shades of blue - Edwyn Collins (Hope and despair)
Means to and end - Edwyn Collins (Hellbent on compromise)
But you’ve heard to many lies / Who cares? Who’s keeping score? / you’ve heard to many lies / Who cares abaout one more? / One more lie – it’s just a means towards and end / Justifying the need for our pretence / In the end there’s no shelter from the rain
Girl like you - Edwyn Collins (Gorgeous George)
You made me aknowledge the devil in me / I hope to God I’m talking metaphoracly /.../ To many protest singers / not enough protest songs
If you could love me - Edwyn Collins (Gorgeous George)
I’m talking ‘bout seizing the moment / when the moment is gone
Home Again - Edwyn Collins (Home Again)
You'll Never Know (My Love) - Edwyn Collins (Home Again)
One Track Mind - Edwyn Collins (Home Again)
I aquest és el final, el darrer senzill d’Edwyn Collins. És clar, després del programa s’entén que no puc ser objectiu, i sin embargo, totes les cançons que hem sentit, em semblaria estrany que algú no les trobés boniques. Vull dir que em semblen aptes per a tots els públics. Almenys a mi em semblen senzilles, simples, dic en el sentit que son agradables d’escoltar. Però al mateix temps comparteixen totes una extranya profunditat. Profunditat en quant a influències sonores, però també en quant a les històries que expliquen. Son lletres sempre intel·ligents, de vegades iròniques, però sempre honestes, perquè parlen amb sinceritat d’ell mateix. I sobretot perquè acaben fent sentir emocions. Que, mira, al capdevall és la únic que li demano a la música.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada