Ska fora pistes, Hivern 2008, 18 de gener.

Nota 1: per no-se-quanta setmana consecutiva, només he pogut penjar un arxiu-llangonissa amb totes les cançons que van sonar, perquè el programa encara no es pot gravar. Diuen que aquest dilluns ho arreglen. ¿?.

Nota 2: les meves relacions amb Telefónica de España S.A.U. (NIF A82018474) són llàrgues, escabroses i kafkianes, i en general dignes d'un post apart. És a dir que entren dins la normalitat de qualsevol altre abonat a la Satànica Secta. La cosa és que divendres a la nit em van tallar la conexió a intenné, segons em van explicar prèvi xorregi de 10 minuts d'insults (molts d'ells dirigits únicament a la musiqueta de fons), degut a una "una incidència informàtica" (sic) toma bucle conceptual. D'aquí el retard en penjar el post.

i Nota 3: la última cançó que va sonar va ser una acollonant versió de la música del "Tetris" per la Tokyo Ska Paradise Orchestra. Però degut a "corrupted file" no la he pogut incloure en l'arxiu llangonissa. Disculpes, perquè és una cançó la mar de divertida. En quant tingui ocasió la reposo. I ara, al tajo:


A cada temporada del Jardí del manicomi em permeto dos (2) dos capritxets. Un és fer un especial de música melòdica italiana 60’s en plan Mina, Gino Paoli, Renato Carosone, Domenico Modugno, Adriano Clentano, Rocco Sifredi, Roberto Baggio i tal. I l’altre és fer un especial Ska. Pos buenu, avui toca el d’ska, i per això el programa es diu Ska fora pistes. En concret baixarem per la pista de l’Ska-jazz, un subgènere dins l’ska que com el seu nom indica, combina els estils del Twist i el cha-cha-cha. Concretament la part més melòdica del jazz (amb estratosfèrics solos, ara de trombons, ara de trompetes, ara de teclats) amb el ritme i l’harmonia característica de l’ska. En fi, sonaran grups com The Pepper Pots, Rotterdam Ska-jazz Foundation, New York Ska-jazz Ensamble, ASPO, Shanty Town, Inspector Tupence, Tokyo Ska Paradise Orchestra, Dr Calypso, Don Drummond amb els Skatalities, The Etiopeans, etc, a veure quants i com els fem encabir, cosa complicada.

Skarcastik - ASPO

I ara molaria explicar alguna historia que fos com els solos de trombó dels NYSJE, que transitant a la seva bola, es perden per intrincades divagacions elíptiques, com espirals que es van corbant una mica més a cada compàs, sense passar dos cops en pel mateix lloc, i al final com quin no vol la cosa, retornen al camí tronacal del tema central . Però no, vist la història que em podria sortir, millor ens quedem amb els solos dels NYSJE

Ska's The Limit - New York Ska-Jazz Ensemble
When I see you - The Pepper Pots

The Pepper Pots son de Girona, es van formar l’any 2002 amb, segons diuen ells mateixos “el repte de recuperar el so i l’estètica de les bandes jamaicanes dels ’60 que feien vibrar les pistes de ball de l’època”. Tenen dos àlbums “the swingin 60’s” de fa un parell d’anys i “shake it” de l’any passat. Tots dos primorosament editats pel segell basc Brixton Records, en digipack, amb aquell tacte deliciós, i una cuidadíssima estètica retro, que no te res a envejar als mítics dissenys de Siesta Records o Elefant, de Javier Aramburu i cia. Els dos discs els han gravat exclusivament amb instruments tradicionals i tecnologia analògica, vàlvules i tal. I a més estan tot l’any de gira per llocs tan exòtics com Rússia, Japó i també per la resta d’europa. Ara em sembla que estant per França. Mon Dieu, Cerchez toujours l’ska...

Be my baby – The Pepper Pots
It’s raining – The Pepper Pots
The autumn leaves - Shanty Town
Skatalites- Confucius
Backlash - Rotterdam Ska-Jazz Foundation

Estava especialment orgullosa de les seves ungles, les tractava amb exquisida cura. Es gastava autèntiques fortunes en la manicura. Llargues, estretes i dures. Sempre impecablement pintades de vermell Ferrari. A vegades quan es sentia molt sola parlava amb elles. Sempre coses boniques, carinyoses. Ara no estava sola: es va mirar la ungla del polze de la seva ma dreta en silenci, però amb infinita tendresa, quasi plorant d’emoció. Amb el polze rígidament estès va apuntar un punt inconcret de la esquena que, despullada i esborronada, jeia sota seu, estirada al seu llit de barrots metàlics. Va començar a moure l’ungla lentament, des d’un punt lleugerament per sota els dos omòplats, en direcció al cul. Movia l’ungla amb tranquil•litat però amb fermesa, intensificant mica en mica la pressió, tal com incontroladament li passava a la seva respiració. Quan estava a l’alçada dels malucs ja respirava a batzegades i la sang li feia blop-blop al cervell, com un tam-tam d’alguna tribu per descobrir de l’Àfrica Occidental enviant inquietants senyals d’una derrota anticipada. Quan la ungla començava a remuntar per la galta dreta del cul que jeia sota seu, tota l’habitació començava a donar voltes, tot era de color vermell intens, com esquitxos d’alguna pintura abstracta imitant La Matanza de Texas. Descendint pel cul cap l’interior d’aquelles cuixes, tota ella era ja una immensa terminació nerviosa plena d’electricitat estàtica. Xispes i paroxisme. Es va correr just l’ungla arribar a la part inferior de les cuixes. Van ser quatre orgasmes molt curts, molt seguits i d’intensitat sísmica mundial. Entre el segon i el tercer se li va partir l’ungla per un excès incontrolat de pressió. Immeditament després del quart, va caure semi-inconscient sobre el llit, banyada en suor i sacsejada encara per petits i curts tremolors, com ecos llunyans repetint dèbilment els quatre monumentals seísmes. Al seu costat, el cos despullat (immòbil i mut), mostrava una línia vermella que descendia des dels omòplats fins la cuixa dreta, motejada en l'inici d'ocasionals gotes de rosada vermella, que es convertien en autèntiques cascades de sang en arribar a la galta del cul i a la cuixa dreta. Una roja carretera de muntanya en direcció a l’orgasme. Tal com havien quedat en fer preu, el cos despullat no va dir ni mu, ni es va moure mentre va tenir la ungla a sobre. Només es va aixecar en acabar, va tapar-la amb els llençols, es va vestir, i després d’agafar els calés de la tauleta de nit, va tancanr la porta de casa sense fer soroll, per no despertar-la.

Nuthouse Shuffle - aspo

Els Rotterdam Ska Jazz Foundation, son efectivament, com ja haureu endevinat, de Sebastopol, funcionen des de mitjans dels 90’s, i al meu gust potser son els que tenen un so més depurat, més proper a una orquestra. Una delicia de producció.

Chinatown - Rotterdam Ska-Jazz Foundation

El meu gran amic Joseph Q sempre havia estat un gran follador. Un tipus implacable. Jo l’admirava. Desprès ens vam perdre la pista, fins que fa uns anys ens vam tornar a trobar en un casament de la penya. Ara ens veiem un cop al mes per fer un cafelitu. Des de que ens hem tornat a veure, la nostra conversa és, amb poques variacions, sempre la mateixa. M’explica que folla molt bé amb la seva dona, la Suzi K. Però molt poc. No sé si és poc o molt, en tot cas és molt menys del que voldria. Qualitat i quantitat sempre donant-se bufetades, optimitzar recursos és cosa de mèrit. M’explica que va passar poc a poc, sense adonar-se’n. Que al principi de viure junts follaven “moltíssim” i “molt bé”. Però a partir d’aquí, imperceptiblement, els impactes han anat a menys dramàticament. Em diu “ves, que si la feina, que si els agobios de casa, que si els crios...”. “Clar, els crios” assenteixo. “Total, que quan ja els has fotut al llit, t’hi fots tu, i ja no tens ganes de res, només de pillar la son”. “la son” dic. “Però després penso, que collons, tiu! Si no li fots voluntat ni per follar, ¿que et queda?” mentre encén el primer cigarro. “Psi... queda poca cosa... si” em miro un culet que acaba d’entrar al cafè i segueixo “i escolta, que anava a dir, tiu, pensa que això és normal, vull dir, li passa a tothom, eh? Vamus, a mi i a tot quisqui. Mira, l’altre dia mateix, parlant amb el Pepe i tal, dèiem el mateix, eh?”. Diu “Ja... sí” es mira el culet i segueix: “però ¿un cop al mes et sembla normal?”. Dic: “Home... ahí le has dao... no.... tens raó... sembla més aviat poquillu”. Remena el café: “Doncs això només quan portem una bona mitja, que si no, ni això”. “...Aha...”. Segueix remenant: “Però vamus, que quan ens hi fotem, de puta mare, eh?”. Li gorrejo el primer cigarro: “Veus que bé? Qui no es consola és perquè no vol” però això no li dic. Només ho penso per a mi. En canvi li dic “I la Suzi? Li has dit algu d’això?”. Aplasta la burilla amb ràbia “Bah, és perdre el temps”, encén un altre cigarro “és com entrar en un bucle”. I allavonses, per sortir del nostre particular bucle, ens aixequem, paguem (sempre li faig pagar a ell, que per alguna cosa s’ha desfogat, collons, li surto molt més barat que un psicoanalista) i marxem cadascú per la seva banda.

Sweet & lowdown - Shanty Town

L’últim cafelitu que vam fer va ser ara, al principi de festes de nadal. Com sempre vaig arribar tard, ell ja estava entaulat. Vam encaixar i tal, i abans que ell tragués l’assumpte, com un pacte tàcit li vaig demanar jo: “I què? Com va el tema?”. I davant la meva sorpresa em solta exultant, eufòric “Puta mare tio! Des de fa un més o així follem com mai”. “Cullons” dic. “Sí tiu, casi sortim a un per dia”. “Ostia” dic. “I tots de puta mare, eh?”. “Redeu” dic. “Sisi, tiu, estem un una nova dimensió en la relació amb la Suzi, És un altre nivell”. “Joder” dic. “Aha, això mateix, tú ho has dit: joder. Per a mi que follar tant ho fa tot més fàcil, tiu. Deu ser com un lubricant per les relacions (per cert, m’ha vingut al cap que he de passar per la farmàcia a comprar-ne). La cosa és que a més de follar estem de puta mare. Una goteta i tot l’engranatge, tota la cadena de muntatge de la relació va fina com la seda: no ens enganxem, no ens discutim per qui va a tirar la brossa, ni qui va a buscar els crios. Vamos, només dir-te que fins i tot pixo amb l’aro abaixat...”. “La puta” dic. “hehe, nono, la puta no, la Suzi”. Tan sorprès i content vaig quedar, que fins i tot vaig pagar jo els tallats. Això, ja dic, va ser ara per festes.

Stardust - New York Ska-Jazz Ensemble

Però el cas és que fa un parell de dies prenia un té amb conyac al café del Centre amb una amiga, i em diu així com a l’orella “¿ja saps la última?”. ¿la última? ¿és el desembarcament de Normandia? No, jo mai se la última. Jo mai m’entero de res. “Doncs que la Christine H m’ha explicat que es veu que la Susi K s’ho fa amb un tio del seu curro! Oju! Des de fa 2 mesos o així!”. Em cau l’ou dret camall avall. “Que es veu que no paren de follar, que si al quarto de la fotocopiadora, que si a l’arxiu, que si als lavabos...”. L’ou esquerra camall avall. “No t’ho perdis: es veu que va encetada i tot”. “Encetada...” dic. “I encara falta lo millor”. “Encara lo millor..” dic. “Que es veu que té tants remordiments per estar liada amb el del curro, que a casa porta al pobret Joseph Q pels núvols”. “sí que deu estar als núvols, sí...” dic. “Que li sap tan greu pel pobre Joseph, que es veu que no para de follar amb ell. Vamos follar i lo que convingui. Fins l’últim capritxo. Tst! que miren els partits del Barça junts i tot!” “els partits del Barça junts” repeteixo, conscient ara sí, de la magnitud de la tragèdia. “Ja et dic, es veu que entre el tio del curro i el Joseph, la Suzi es passa més hores de fotent-li a l’assunto, que no pas descansant”. “Descansant” dic. Ens vam aixecar, i desprès de recollir els meus ous de terra, vam anar a pagar. Tot ella, és clar, per haver-me deixat així, amb el dubte existencial més gran de ma vida: pensant-me si era millor no dir-li res al meu bon amic Joseph Q, i que disfruti a cegues de la seva millor època sentimental i semental. O bé fer-li caure la bena dels ulls i privar-lo de la seva redescoberta passió matrimonial. La línia que separa una vida sexual i sentimental satisfactòria d’una de trista i depriment sempre tan fràgil i escaxarrable. No som res... La tia aquella havia dipositat en les meves febles mans un enorme martell marca ACME destrossa-relacions-sentimentals. Un martell tan enorme com el meu dilema.

Life Wire - Rotterdam Ska-Jazz Foundation

Digueu-me cabrit, però el cas és que vaig decidir tirar per la dolorosa via de la sinceritat. Em costa entendre l’amistat amb mentides i misteris. O potser és que soc incapaç de suportar solet una càrrega tan pesada, i contal escaquejar-me’n sóc capaç fins i tot de destrossar el matrimoni d’un amic. El cas és que ahir vaig arribar jo primer al cafè, per poder preparar bé el terreny. Ja li tenia llest un J&B amb gel a la taula per si de cas. La meva idea era disparar sense embuts ni mariconades just s’hagués assegut. Penso que els disgustos com més ràpids i directes millor: ¿i tots els que s’han ennuegat fatalment amb píndoles daurades? ¿quantes llargues agonies comatoses provocades per tanta perífrasi i subordinada? Molt més civilitzat i ràpid un tiro directe al cor. Així que només el vaig tenir assentat a mig metre meu, el vaig enfocar amb la mira telescòpica, vaig treure el seguro, i vaig començar a acaronar el gallet: “Joseph, t’he de dir una cosa que et farà mal . Molt de mal. Desgraciadament has de saber que la Suzi...”. Però amb gest enèrgic em va posar un dit davant els llavis: “txt, abans de dir res, pregunta’t: ¿tu tiraries un bitllet de loteria premiat pel water només perquè te l’has de partir amb algú altre?” .... Desprès d’un silenci dens i espès de 372.824 hores, em vaig fotre d’un glop el J&B que havia preparat per ell (una proesa alcohòlica que ni m’havia passat pel cap de fer des de feia com a mínim 12 anys). De la meva gola socarrimada només en va sortir un afònic “i... ¿com dius que va la otitis del teu crio gran?”.

Train To Skaville - Ethiopians
Cineccità – Dr Calypso

Va ser ja fa molts anys. Recordo que aquell dia portava tejanus amb la vora molt doblegada, uns tirants elàstics morats, un polo blau-marí, i les meves Dr Marten’s, tot d’imitació barata. Era un vespre de juny, sobre les vuit o així, estàvem tots dos asseguts a la terrassa d’un cafè, fent una birra i fumant. Allavonses jo fuma Luckies curts. Ella em va agafar la ma i em va dir que era millor que ho deixéssim, que ja no es divertia, "millor que tallem". Li vaig dir “ah, vale”. Se’n va anar, i un cop es va perdre de vista tombant la cantonada, em vaig aixecar i li vaig fotre una patada a la paret amb totes les meves forces. Vaig fer saltar una bona tira de pell de les Marten's. I també em vaig partir l’ungla del dit gros. Vaig anar coix una setmana. Ahir em va venir tot això al cap mentre llençava les Marten's d’imitació a la brossa. Fins aquí han arribat. 20 anys prestant fidelment serveis, els últims 15 a la reserva, acumulant pols per diferents armaris de totes les casses on he viscut aquest temps. Descansin en Pau i Reciclatge, en perfecta fusió metafòrica, vet aquí el poder evocador dels objectes. Em pregunto si, ara que ja no m’apareixeran mai més per cap armari, me’n recordaré més, d’aquest petit episodi. Si, junt amb les sabates, no he llançat per sempre més també, aquesta vinyeta del meu còmic. Potser està escrit en el gran llibre dels fets que tan supèrfules com aquelles Marten's, son els records que hi tinc aparellades.

Tetris - Tokyo Ska Paradise Orchestra

Apa, salut i siau!