Estirant d’un fil, Hivern 2008, 8 de febrer


Lluna d'hivern - Red Pèrill
(tst, el myspace de Red Pèril )

Hi ha un deport que m’agrada fer. És intranscendent i inoqu, i això en aquests temps que corren, ja és molt. Es diu estirar d’un fil, i a veure que en surt. Estirar d’un fil i a veure on porta. El pugrama d’avui s’havia de dir en principi “Esplendor Pop”, perquè així havien de ser mes o menys les cançons que sonarien. Pop Esplendoròs. Després per aquí i per allà i que si tomba i que si gira, total que no serà ben bé així, no totalment, però si una mica. En canvi, s’acaba dient “Estirant d’un fil”. Tot per aquest aire que m’ha pujat de les plantes dels peus: aquesta sensació d’estar davant les tecles blanc i negres d’un piano. Un piano de cua negre, lluent, i elegant. Decimonònic i prosopoèic, que hauria combinat la mar de bé amb el Titànic enfonsant-se. El Titànic quan s’enfonsa, convoca una gran quantitat de imatges mentals, fantasmes, objectes i demès. Ahí estan la orquestra, el capità barbut, el rellotge d’armilla, els plats i gots, la làmpada d’aranya del sostre, la cambrera del Titànic, etc. Alguns son originals, de quan se’n va anar a pic, aquell octubre de 1912 (pst, ¿i què que no fos ni octubre ni 1912? la frase m’ha quedat impecable i passo que la realitat me la folli: Octubre és un més collonut pels naufragis, i a més hi ha la seqüència vocal-dos consonants, vocal-dos consonants, vocal, que te una oculta simetria de fons que recorda les corrents marines de profunditat). Bué, deia de les imatges que et venen al cap amb el Titànic. Algunes estaven en la història original, van sortir en aquelles fotos del famós reportatge del National Geographic. Però altres s’hi han anat afegint al llarg de les històries que la gent s’ha inventat. És lògic, no? Els drames de dimensions tan col·losals tenen implicacions que van molt més enllà d’aquest univers concret que tenim mitjanament apamat. Vull dir, que una quantitat tan brutal d’emotivitat ha d’haver (o millor, pot haver) traspassat les fronteres del nostre univers convencional, per filtrar-se en d’altres, diguem-ne poc convencional, per no fer servir la paraula “para-normal”, (paral·lel a la normalitat). Així que no m'estranya que quan algú obre el calaix de les evocacions que porta la etiqueta “Titànic”, en surtin, mesclats referents reals i imaginaris, Una foto vella del capità barbut que en el seu dia es van revelar en una cubeta plena de líquid fixador, i guions de còmics d’un dibuixant italià mal pagat a principis dels 80’s. La cambrera del Titànic serveix un escocès amb soda mentre el pianista li mira libidinosament l’escot, i de fons sona aquesta meravella que es diu “lluna d’hivern”. El gran Rèd Perill a les tecles. El pianista del Titànic ataca de nou. Als seus peus, senyoreta. Aquí al Jardí del manicomi, més cançons per a quan tot l’univers s’enfonsi.

Feel Again - Nick Lowe
Hollywood Bassplayer - Josh Rouse
I'm Leaving You Because I Don't Love You - Jens Lekman
Au virage - Véronique Leulliot
Sometimes - Club 8

Ella em va deixar de la mà, i amb una mirada tristíssima em va dir, “tiu, però tu ho mescles tot, mescles els sentiments, mescles els conceptes, mescles colors, els punts i les comes,mescles cançons, i el pitjor de tot, mescles alcohols” crec que aquella vegada, quan em va deixar la ma, va ser la darrera que ens vam tocar. Després ens hem anat veient per festes, bars, voreres i sales d'espera de pediatres. En una escala de l'1 al 357 jo o situaria en la J.

Saside - Irene
When I Come Around - Club 8
One Better Day - Madness

One better day, els dies millors s'embosquen darrera les més insospitades cantonades, acechando tras los objetos mas aparentemente extravagantes. Potser colgats de burilles dins un cendrer record d'aquelles vacances a Montpeller (o Tolosa, tanto monta), o al fons d'un got llarg de Jameson 12 yrs, mesclant-se i fonent-se lentament amb les gotes d'un glaçó en lent desgel, gota-a-gota, gota-a-gota, gota-a-gota....

Com anar al cel i tornar - Els Pets
Have You Ever Been Away - The Beautiful South

Your `fight them on the beaches' speeches make me despair
'Cause if there's one thing we can guarantee is you will not be there

By Your Side – Irene
Girls And Boys In Love - The Rumble Strips
A partir de ahora - Grande-Marlaska

Prenia una Voll amb Pepe mentre discutiem sobre si Touré Yaya està desaprofitat de mitg-centre enlloc d’interior quan en sec es va quedar parat, callat, mut, la mirada perduda. Així va estar una estona, quan una veu profunda i greu va aflorar d’algun lloc molt dintre seu:

“A vegades el millor polvo de la teva vida, el polvo que t’ha marcat per sempre, aquell que et va convertir a tot tu en tota una sola i única terminació nerviosa, el que et va fer passar per dinàmo humana hipersensible i ultraconectada amb tots els sabers tel·lurica, el gran polvo que et serveix de terme de comparació universal per referenciar qualsevol altre experiència terrenal, aquell polvol, doncs, a vegades, es pot convertir en la llosa mes pesada que et puguis imaginar, en la bola de ferro que t’enfonsa en la desesperació, doncs tens la absoluta certesa que mai mai mai mai mai mai tornaràs a conectar amb ningú així. L'absoluta certesa de qualsevol sexe a venir, convertit en una simple i amorfa papilla per cobrir bastament necessitats alimenticies. L’espai, el temps i ella perduts per sempre més.”

I tan profunda com avia emergit, la veu greu de dins Pepe es va apagar en un fundido en negro. Al ratet, Pepe va sortir del seu ensimismament per tornar exactament al punt on s’havia quedat, Yaya l'interior desaprofitat. A pesar de tots els daltabaixos emocionals sempre queden referents universals als que retornar. Land of hope and glory. Ens vam acabar les Volls.

Sipping On The Sweet Nectar - Jens Lekman

Senyors, el fil s’ha trencat. Possiblement de tant d’estirar. L’avaricia romp el sac, però tanmateix la grandesa d’esperit també el romp de vegades. En el punt mig es situa la justa meitat. Apa, salut i siau!