Psychobilly!! Primavera 2008, 11 d’abril
Surfin' Dead - The Cramps
P6R EJDM i aquesta edició que es diu “Psychobilly!!”. Vamus, No perquè anem a parlar aquesta nit de cap William que sigui psicòtic, sinó pel gènere musical, el Psychobilly. Una tipus de música que és més aviat minoritària i perquè no dir-ho, pelín friky. El Psychobilly es basa en les formes del rockabilly més genuí dels anys 50, però accelerat fins el ritme demente del punk. I tot això aderezado amb un imaginari de l’Amèrica dels anys 50: películes de terror de sèrie B i referències sexuals bastant explícites. Vamus, cementiris, tombes, cotxes hot roads, tatuatges i taüts. Creepshow en estat pur. Vaja, els gendres que a qualsevol sogra li encantaria asseure al seu costat el dinar de Nadal, no? Fijo que sí. Convé no fiar-se mai de les aparences tan formals de les sogres. Penseu que volcans en perpètua erupció s’amaguen sota les aigües aparentment plàcides i tranquiles d’idílics mars tropicals. Zombis desmembrats xarrupen Daiquiris sota sombrilles de platges blau-turquesa. Com no podia ser d'altra manera, dels seus canyells purulents pengen pulseres de plàstic de Todo Incluido.
13 Woman - Bill Haley & the Comets
Champagne & Roses - Haywire
Ja anirem veient durant aquesta horeta que aquesta música és basa sobretot amb el rockabilly, tocat de vegades amb una bateria de bombo i un sol timbal i plat, i quasi sempre amb contrabaix pinçat amb els dits enlloc de amb baix elèctric. Lligant el tema del contrabaix amb les pelis de terror, una curiositat: el baixista dels Nekromantix, que escoltarem en una estona, fa servir un baix “tuneao”: substitueix la caixa de ressonància per un taüt. Concretament de crio, perquè li quadri a la mida. L’innovació, sempre la innovació... I ara un dels dos èxits majors dels Stray Cats de Brian Setzer, probablement la banda més reconeguda del mundillo.
Sexy and seventeen – Stray Cats
Get Away Of My Brain - The Dazzlers
Something To Remember - Something Shocking
Els Cramps (Pison Ivy, Lux Interior & cia) que fa un ratet han obert el programa, estan relacionats amb el gènere perquè –tot i que ells no fan específicament psychobilly- van donar-li el nom: en uns fliers que repartien per les seves actuacions a principis dels 80’s hi sortia "Psyschobilly!" i d’aquí es va popularitzar el nom. Aquest moviment va nèixer a UK a principis dels 80’s, i en aquests anys s’ha anat expandint per tot arreu, USA inclosa.
Nobody's Business - Frenzy
S/M - Nekromantix
"Leather sitting tight to your skin. this game we are playing is a game none of us will ever win. woman you're my playmate, you're my toy. I get rid of my frustrations in a way I enjoy...this is my way to escape reality...I am a sadist with a whip, I get my kicks, I like the slap beat well, yeah, tie up chicks. you're a masochist, a victim of my sexual fantasy, you 're my sexslave begging for orgasm...rubber from head to toe. Is this a game or a disease? well i don't know. Baby won't you come along with me into this world without problems, to this paradise of ecstasy...this is my way to escape reality..."
Take A Look - The Roughnecks
Aquests dies la invasió d’Irak ha fet anys (no descarto que algú amb mal gust hagi preparat pastís amb espelmes). A lo que es veu, els iraquians van amagar tan bé les armes de destrucció massiva que ni ells mateixos les han pogut tornar a trobar. A mi també em passa de vegades, em deixo les coses pels puestus i després no puc recordar on. Però vaja, espero que no vingui l’exercit americà per ajudar-me a trobar-les. Més que res perquè amb ells després igual compareixen els terroristes d’Al Qaeda... Calla, no sé perquè m’ha vingut al cap la peli “Brazil” del Terry Gilliam.
I've Been Decapitated By A Manic Fiend - Kill Van Helsing
Club X - Voodoo Dolls
Gambling With A Demon - Os Catalépticos
Os Catalepicos des de Brazil, I ara una d’egocentrisme, o millor de blogcentrisme, o deljardidelmanicomicentrisme. Diu així, diu...
Els designis del Senyor són inescrutables, però per això tenim la tecnologia: per fotre-hi un cop de ma. Els designis del Senyor són inescrutables, sí, i a tal efecte els de Motigo statistics, tecnorati, ecoestadistica i demès han definit la funció “como llegan los usuarios a mi sitio web”: per a poder escrutar amb detall i amb -¿malsà?- deteniment, la voluntat del Senyor. La voluntat del Senyor expressada com la voluntat de tots i casacún dels usuaris individuals que arriben a aquest blog del Senyor (alabat sempre sigui, alabat, alabat i alabat).
I així, si ens posem a rascar en aquesta funció “como llegan los usuarios a este blog”, què trobem? Doncs sorpreses, amics, sorpreses.
Per exemple un tio que entra al blog del Jardí via google, cercant “guarrindongues”. O sigui, un tio fot al google “guarrindongues” (amb l’objectiu que sigui.. digues-li, per dir algo, “X”) i el tercer resultat que surt és el jardi del manicomi. Ostia, oju, eh? Què malament està el tema “guarrindongues” si aquest humil blog és el 3r lloc en relevància que toca el tema guarrindongues. Collons, si només el toquem de refilò! És més, penso ara, menudu peligru de frase acabo de soltar: tst, juro davant de qui sigui que aquesta pobre ma que s’està eixugant la suor freda que regalima front avall en aquest precís moment, fa anys i panys que no ha tocat res de res relacionat amb “guarrindongues”. Carinyu, si m’estàs escoltant ara quan arribi a casa ho aclarím... Per cert, el link que lligava amb el JDM tenia a veure amb Ducatis Scramblers 4 temps “guarrindongues” de grassa resseca.
Més coses. Si piques al google “pel·licula del flautista de hamelí”, lo segon que et surt és aquest garito. Només puc dir: pobre flautista d’hamelí, com t’has de veure...
I una altra: algú que buscava «love calculator» al google va entrar al Jardí. Es veu que és la quarta entrada. Potser aquesta persona volia calcular l’amor? Es pot calcular realment? Quines serien els indicadars quantificables per a un anàlisi estocàstic? La parametrització de l’amor? els índex de ponderació de la passió? arrels quadrades de roçaments?... la banalització matemàtica de l’amor.
Una de político-escatològica, som els tercers en “sen’s pixen a sobre i diuen que plou” .
I finalment, ¿endevineu que és el primer que us surt si piqueu “em reconec farsant” ? Doncs sí, efectivament, el Jardí ostenta orgullosament la primera posició si un busca «em reconec farsant». Algú, a saber amb quines intencions, va cercar al google “soc un farsant”, es va trobar de nassos amb aquest Jardí, i hi va entrar. La conclusió no pot ser més clara: Sí, soc un farsant. Un farsant honrat, perquè ho he confessat; un farsant reconegut, perquè així ho certifica el google; i al mateix temps un farsant fracassat. Fracasat perquè després de tot aquest temps construint aquesta farsa que és el Jardí del Manicomi, aquesta farsa construïda en la clandestinitat de la nit, en la semi-intimitat de la ràdio, en l’anonimat del blog, vingui el Senyor Google i et desenmascari així de bones a primeres, pim-pam: "ja està, ets un farsant certificat". Els designis del Senyor són inescrutables, certament. O almenys ho eren fins que ha arribat Senyor Google, Alogaritme Pare Omnipotent que tot ho veu. Contricció? Penediment? Confessió? Quià! Click a “voy a tener suerte”.
Dracu Bop - Les Wampas
Shoul I stay or Should I go - Long Tall Texans
The Trip - Dave Phillips
When A Stranger Calls - Howard Raucous & The Bombers
The Cat - Sunny Domestozs
Cat's In The Cradle - Uptown Feature
Fa mooooolts anys, tants anys que era en una altra vida, jo solia anar a fer unes copitxueles al Rocky’s de Salou. Allavonses, mentre em fotia aquelles copitxueles, jo encara no ho sabia, però molt temps després acabaria vivint just davant. Però vaya, quan vaig anar a viure al carrer Priorat de Salou, el local ja havia canviat moltes vegades d’amos i de nom. Quan m’hi vaig instal·lar es deia Havana Club, i més tard encara es va dir La Lluna. Però això ja et dic, va ser molts anys després. A lo que ens convé (que és aquest programa de Psychobilly), encara es deia Rocky’s i era un dels pocs locals de tota la zona especialitzats en clientela Rockabilly, (i bué, de rebot, doncs una mica psychobilly). El Rocky’s era una especie de santuari, com un museu de cera amb figures en moviment. Era estret i llarg com un túnel del temps: Stray Cats, Chuck Berry, Gene Vincent.
Jo sempre he tingut molt clar el que s'havia de demanar en aquella barra: Un Jack Daniel’s sol. Em semblava la única combinació possible entre la música que sonava i el que un bevia. La solitud del Jack Daniels. Aquest tema per a mi era aleshores una qüestió molt estricte. Després amb els anys et vas fent més obert i tolerant. Però fins i tot ara em sona a heretgia mesclar-lo amb cola. En aquell temps la única flexibilitat que em permetia era afegir-hi un parell de cubitus, perquè des del sincer apreci que li tenia i encara li tinc a aquesta beguda, em sembla una espècie de traïció mesclar-la amb res que no sigui –i com a molt- aquest parell de glaçons. No sé, qualsevol altre cosa em sona a crueltat, a desperdici, i no en sabria dir la raó. Ara, el que sí se, és que la meva intuïció em mana no acabar-me de fiar del tot d’algú que demani un Jack Daniels combinat amb alguna cosa.
Swing American White Trash – Voodoo
Paranoia - The Tranquillizers
Shockrock - The Elektraws
Però vamus, a lo que anavem que disgrego i no acabo: així doncs, quedem que estem a la barra del Rockys aguantant un Jack Daniel’s sol vale? Arranca “Rock this town” dels Stray Cats: Slim Jim Phantom pinça les cordes del contrabaix amb els dits, Lee Rocker aporrea la bateria d’un sol timbal, i Brian Setzer tira gorgoritos. Al fondo del local un xavalín baixet i gordet agafa de la ma la seva novia. Els dos acadèmicament uniformats de rockers: ell, tupè quilomètric, caçadora universitària de Teddy Boy, corbatí de cordons al coll, i botes. Ella, una faldilla plisada i monyo. Comencen a moure’s. És acollonant els automatismes que tenen integrats: sense creuar paraula, només amb els primers acords (baix i semi-bateria: dum-di-dum-di dum…), s’acosten i comencen ballar un perfecte rockabilly. Marquen els passos, ell l’agafa, la fa girar com una baldufa, se la passa per sota les cames, la torna a aixecar, la fa girar una altre vegada en sentit contrari, s’ajunten, es morregen, es separen, giren… Ell mou els peus rapidíssimament, amb una agilitat increïble. “we-go-nna rock this town, rock-it-in-side-oouut….” I el riff final de la guitarra gibbson del Setzer: “ni-no-ni-no-ni-no-niii”. I final. Es separen com si tal cosa, i tornen al seu lloc anterior. Sense més expresivitats ni aspavientos ni res. Serius i neutres com si anessin a la oficina. Allà és queden, al seu raconet del fons del local. La penya del local ha mirat l’espectacle tots pasmats, sense fotre ni un trago dels gots. La sensació general és d'admiració, de respecte i, pels no habituals del local, de sorpresa, si encara no han vist mai l’espectacle de la parelleta de xavalins. Passat demà dilluns, a l’institut o al taller (tan li fot un o l’altre), al xaval baixet i gordet del tupè se’l tornaran a mirar com un bitxo raro, rotllo murmuris de tant en tant, algun
Surfin' Dead - The Cramps
P6R EJDM i aquesta edició que es diu “Psychobilly!!”. Vamus, No perquè anem a parlar aquesta nit de cap William que sigui psicòtic, sinó pel gènere musical, el Psychobilly. Una tipus de música que és més aviat minoritària i perquè no dir-ho, pelín friky. El Psychobilly es basa en les formes del rockabilly més genuí dels anys 50, però accelerat fins el ritme demente del punk. I tot això aderezado amb un imaginari de l’Amèrica dels anys 50: películes de terror de sèrie B i referències sexuals bastant explícites. Vamus, cementiris, tombes, cotxes hot roads, tatuatges i taüts. Creepshow en estat pur. Vaja, els gendres que a qualsevol sogra li encantaria asseure al seu costat el dinar de Nadal, no? Fijo que sí. Convé no fiar-se mai de les aparences tan formals de les sogres. Penseu que volcans en perpètua erupció s’amaguen sota les aigües aparentment plàcides i tranquiles d’idílics mars tropicals. Zombis desmembrats xarrupen Daiquiris sota sombrilles de platges blau-turquesa. Com no podia ser d'altra manera, dels seus canyells purulents pengen pulseres de plàstic de Todo Incluido.
13 Woman - Bill Haley & the Comets
Champagne & Roses - Haywire
Ja anirem veient durant aquesta horeta que aquesta música és basa sobretot amb el rockabilly, tocat de vegades amb una bateria de bombo i un sol timbal i plat, i quasi sempre amb contrabaix pinçat amb els dits enlloc de amb baix elèctric. Lligant el tema del contrabaix amb les pelis de terror, una curiositat: el baixista dels Nekromantix, que escoltarem en una estona, fa servir un baix “tuneao”: substitueix la caixa de ressonància per un taüt. Concretament de crio, perquè li quadri a la mida. L’innovació, sempre la innovació... I ara un dels dos èxits majors dels Stray Cats de Brian Setzer, probablement la banda més reconeguda del mundillo.
Sexy and seventeen – Stray Cats
Get Away Of My Brain - The Dazzlers
Something To Remember - Something Shocking
Els Cramps (Pison Ivy, Lux Interior & cia) que fa un ratet han obert el programa, estan relacionats amb el gènere perquè –tot i que ells no fan específicament psychobilly- van donar-li el nom: en uns fliers que repartien per les seves actuacions a principis dels 80’s hi sortia "Psyschobilly!" i d’aquí es va popularitzar el nom. Aquest moviment va nèixer a UK a principis dels 80’s, i en aquests anys s’ha anat expandint per tot arreu, USA inclosa.
Nobody's Business - Frenzy
S/M - Nekromantix
"Leather sitting tight to your skin. this game we are playing is a game none of us will ever win. woman you're my playmate, you're my toy. I get rid of my frustrations in a way I enjoy...this is my way to escape reality...I am a sadist with a whip, I get my kicks, I like the slap beat well, yeah, tie up chicks. you're a masochist, a victim of my sexual fantasy, you 're my sexslave begging for orgasm...rubber from head to toe. Is this a game or a disease? well i don't know. Baby won't you come along with me into this world without problems, to this paradise of ecstasy...this is my way to escape reality..."
Take A Look - The Roughnecks
Aquests dies la invasió d’Irak ha fet anys (no descarto que algú amb mal gust hagi preparat pastís amb espelmes). A lo que es veu, els iraquians van amagar tan bé les armes de destrucció massiva que ni ells mateixos les han pogut tornar a trobar. A mi també em passa de vegades, em deixo les coses pels puestus i després no puc recordar on. Però vaja, espero que no vingui l’exercit americà per ajudar-me a trobar-les. Més que res perquè amb ells després igual compareixen els terroristes d’Al Qaeda... Calla, no sé perquè m’ha vingut al cap la peli “Brazil” del Terry Gilliam.
I've Been Decapitated By A Manic Fiend - Kill Van Helsing
Club X - Voodoo Dolls
Gambling With A Demon - Os Catalépticos
Os Catalepicos des de Brazil, I ara una d’egocentrisme, o millor de blogcentrisme, o deljardidelmanicomicentrisme. Diu així, diu...
Els designis del Senyor són inescrutables, però per això tenim la tecnologia: per fotre-hi un cop de ma. Els designis del Senyor són inescrutables, sí, i a tal efecte els de Motigo statistics, tecnorati, ecoestadistica i demès han definit la funció “como llegan los usuarios a mi sitio web”: per a poder escrutar amb detall i amb -¿malsà?- deteniment, la voluntat del Senyor. La voluntat del Senyor expressada com la voluntat de tots i casacún dels usuaris individuals que arriben a aquest blog del Senyor (alabat sempre sigui, alabat, alabat i alabat).
I així, si ens posem a rascar en aquesta funció “como llegan los usuarios a este blog”, què trobem? Doncs sorpreses, amics, sorpreses.
Per exemple un tio que entra al blog del Jardí via google, cercant “guarrindongues”. O sigui, un tio fot al google “guarrindongues” (amb l’objectiu que sigui.. digues-li, per dir algo, “X”) i el tercer resultat que surt és el jardi del manicomi. Ostia, oju, eh? Què malament està el tema “guarrindongues” si aquest humil blog és el 3r lloc en relevància que toca el tema guarrindongues. Collons, si només el toquem de refilò! És més, penso ara, menudu peligru de frase acabo de soltar: tst, juro davant de qui sigui que aquesta pobre ma que s’està eixugant la suor freda que regalima front avall en aquest precís moment, fa anys i panys que no ha tocat res de res relacionat amb “guarrindongues”. Carinyu, si m’estàs escoltant ara quan arribi a casa ho aclarím... Per cert, el link que lligava amb el JDM tenia a veure amb Ducatis Scramblers 4 temps “guarrindongues” de grassa resseca.
Més coses. Si piques al google “pel·licula del flautista de hamelí”, lo segon que et surt és aquest garito. Només puc dir: pobre flautista d’hamelí, com t’has de veure...
I una altra: algú que buscava «love calculator» al google va entrar al Jardí. Es veu que és la quarta entrada. Potser aquesta persona volia calcular l’amor? Es pot calcular realment? Quines serien els indicadars quantificables per a un anàlisi estocàstic? La parametrització de l’amor? els índex de ponderació de la passió? arrels quadrades de roçaments?... la banalització matemàtica de l’amor.
Una de político-escatològica, som els tercers en “sen’s pixen a sobre i diuen que plou” .
I finalment, ¿endevineu que és el primer que us surt si piqueu “em reconec farsant” ? Doncs sí, efectivament, el Jardí ostenta orgullosament la primera posició si un busca «em reconec farsant». Algú, a saber amb quines intencions, va cercar al google “soc un farsant”, es va trobar de nassos amb aquest Jardí, i hi va entrar. La conclusió no pot ser més clara: Sí, soc un farsant. Un farsant honrat, perquè ho he confessat; un farsant reconegut, perquè així ho certifica el google; i al mateix temps un farsant fracassat. Fracasat perquè després de tot aquest temps construint aquesta farsa que és el Jardí del Manicomi, aquesta farsa construïda en la clandestinitat de la nit, en la semi-intimitat de la ràdio, en l’anonimat del blog, vingui el Senyor Google i et desenmascari així de bones a primeres, pim-pam: "ja està, ets un farsant certificat". Els designis del Senyor són inescrutables, certament. O almenys ho eren fins que ha arribat Senyor Google, Alogaritme Pare Omnipotent que tot ho veu. Contricció? Penediment? Confessió? Quià! Click a “voy a tener suerte”.
Dracu Bop - Les Wampas
Shoul I stay or Should I go - Long Tall Texans
The Trip - Dave Phillips
When A Stranger Calls - Howard Raucous & The Bombers
The Cat - Sunny Domestozs
Cat's In The Cradle - Uptown Feature
Fa mooooolts anys, tants anys que era en una altra vida, jo solia anar a fer unes copitxueles al Rocky’s de Salou. Allavonses, mentre em fotia aquelles copitxueles, jo encara no ho sabia, però molt temps després acabaria vivint just davant. Però vaya, quan vaig anar a viure al carrer Priorat de Salou, el local ja havia canviat moltes vegades d’amos i de nom. Quan m’hi vaig instal·lar es deia Havana Club, i més tard encara es va dir La Lluna. Però això ja et dic, va ser molts anys després. A lo que ens convé (que és aquest programa de Psychobilly), encara es deia Rocky’s i era un dels pocs locals de tota la zona especialitzats en clientela Rockabilly, (i bué, de rebot, doncs una mica psychobilly). El Rocky’s era una especie de santuari, com un museu de cera amb figures en moviment. Era estret i llarg com un túnel del temps: Stray Cats, Chuck Berry, Gene Vincent.
Jo sempre he tingut molt clar el que s'havia de demanar en aquella barra: Un Jack Daniel’s sol. Em semblava la única combinació possible entre la música que sonava i el que un bevia. La solitud del Jack Daniels. Aquest tema per a mi era aleshores una qüestió molt estricte. Després amb els anys et vas fent més obert i tolerant. Però fins i tot ara em sona a heretgia mesclar-lo amb cola. En aquell temps la única flexibilitat que em permetia era afegir-hi un parell de cubitus, perquè des del sincer apreci que li tenia i encara li tinc a aquesta beguda, em sembla una espècie de traïció mesclar-la amb res que no sigui –i com a molt- aquest parell de glaçons. No sé, qualsevol altre cosa em sona a crueltat, a desperdici, i no en sabria dir la raó. Ara, el que sí se, és que la meva intuïció em mana no acabar-me de fiar del tot d’algú que demani un Jack Daniels combinat amb alguna cosa.
Swing American White Trash – Voodoo
Paranoia - The Tranquillizers
Shockrock - The Elektraws
Però vamus, a lo que anavem que disgrego i no acabo: així doncs, quedem que estem a la barra del Rockys aguantant un Jack Daniel’s sol vale? Arranca “Rock this town” dels Stray Cats: Slim Jim Phantom pinça les cordes del contrabaix amb els dits, Lee Rocker aporrea la bateria d’un sol timbal, i Brian Setzer tira gorgoritos. Al fondo del local un xavalín baixet i gordet agafa de la ma la seva novia. Els dos acadèmicament uniformats de rockers: ell, tupè quilomètric, caçadora universitària de Teddy Boy, corbatí de cordons al coll, i botes. Ella, una faldilla plisada i monyo. Comencen a moure’s. És acollonant els automatismes que tenen integrats: sense creuar paraula, només amb els primers acords (baix i semi-bateria: dum-di-dum-di dum…), s’acosten i comencen ballar un perfecte rockabilly. Marquen els passos, ell l’agafa, la fa girar com una baldufa, se la passa per sota les cames, la torna a aixecar, la fa girar una altre vegada en sentit contrari, s’ajunten, es morregen, es separen, giren… Ell mou els peus rapidíssimament, amb una agilitat increïble. “we-go-nna rock this town, rock-it-in-side-oouut….” I el riff final de la guitarra gibbson del Setzer: “ni-no-ni-no-ni-no-niii”. I final. Es separen com si tal cosa, i tornen al seu lloc anterior. Sense més expresivitats ni aspavientos ni res. Serius i neutres com si anessin a la oficina. Allà és queden, al seu raconet del fons del local. La penya del local ha mirat l’espectacle tots pasmats, sense fotre ni un trago dels gots. La sensació general és d'admiració, de respecte i, pels no habituals del local, de sorpresa, si encara no han vist mai l’espectacle de la parelleta de xavalins. Passat demà dilluns, a l’institut o al taller (tan li fot un o l’altre), al xaval baixet i gordet del tupè se’l tornaran a mirar com un bitxo raro, rotllo murmuris de tant en tant, algun
dit assenyalant-lo just quan acaba de passar. Jisjis jasjas, Riure’s per sota el nas. Bah res greu, al cap del carrer ell ja sap quin és el seu públic..
Venga, tornem-hi, però ara amb música. Podeu tancar els ulls, relaxar-vos i començar a imaginar la escena una altra vegada, aquest cop amb la seva banda sonora.
Rock this town – Stray Cats
Venga, tornem-hi, però ara amb música. Podeu tancar els ulls, relaxar-vos i començar a imaginar la escena una altra vegada, aquest cop amb la seva banda sonora.
Rock this town – Stray Cats
Apa, salut i siau!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada