33 i 1/3, & de febrer, Hivern 2009
Bonny - Prefab Sprout
P6r 99.8 FM, EJDM, 33 1/3 És el títol del programa d’avuí ja veurem perquè. Diuen que per fotre un polvo qualsevol excusa és bona (des de celebrar que som 6 de febrer fins a celebrar que hi havia macarrons per dinar) , i jo hi estic totalment d’acord, vaya que sí. Amb aquest mateix argument centrem el pugrama d’avuí: per escoltar cançons que et molen qualsevol excusa és bona. Per exemple la coincidència en aquestes últimes setmanes de tres-eren-tres notícies discogràfiques, tres notícies de les mils que en surten sobre el tema discogràfic, però que –goita tú quina cusualiat!- tenen en comú que afecten lo que un dia llunya constituia les tres potes del taboret musical on estava enfilat. Miniaturitzada torre de marfil de tres potes des d’on oteava el horizonte. Això demostra que les torres de marfil necessàriament han de tenir grans alçades.
Però ens estem desviant. Al tajo: Llegeixo por ahí que Rhino (Warner) ha tret un –nou- recopilatori dels Smiths, que London ha reeditat els 5 primers LPs de New Order, originalment editats per la mítica Factory records, i que corren rumors més o menys confirmats que els Prefab Sprout estan treballant en un nou LP pel 2009. Sorprenent coincidència, ¿tufillo a contuberni judeo-màsonic? ¿todos-los-hombres-del-presidente? Nusé, en tot cas una excusa massa bona com per deixar-la passar així tan alegrement, més en aquests dies que les idees pel programa comencen a escasejar tant com el pèl encima mi tarro. Pol·lo qualo i sintetizant: tres tristres trios: 33 i 1/3. La matemàtica tercera part de la unitat. 0,3333 període: Tres eren tres, els grups que m’agradaven, tres eren tres: dos de Manchester i un de Newcastle. Un per disfrutar de la bellesa de la melodia, un per disfrutar de la crónica sentimental de l’adolescència, i un per ballar. Tres eren tres, tres tristres trios: Prefab Sprout, The Smiths i New Order. 33 i 1/3 per cadascun d’ells.
Appetite - Prefab Sprout
Senyors, les regles del joc del pugrama d’avui son clares, senzilles i precises: tres eren tres els grups a sonar al programa, una hora entre tres. Tres eren tres, els terços per cada un d’ells, cadascún de vint minuts. 4 minuts és la mitja d’una cançó, entre els 20 minuts del terç: 5 cançons per cadascú. Cinc eren cinc les cançons per cada terç, ço que fan un total de 15 pel pugrama. La tercera de les petietes joies que hem preparat per avui sona tal que així:
Cars And Girls - Prefab Sprout
Em va arribar fa unes setmanes (però sembla que ja és noticia vella, de l’octubre): Kitchenware, el segell de tota la vida de Prefab Sprout, afirmava a la seva web que s’esperava disc pel 2009. D’això se’n va fer ressó la revista Mojo. Es veu que el disc s’ha de dir Let's Change The World With Music. Bué, ahí queda eso. Quisir que en aquest anys Paddy McAloon ha començat la tira i mitja de projectes que al final han acabat en res. I de fet lo últim que ha tret es bastant anada d’olla. (bue, excepte la relectura del Steve McQueen en acústic que va treure fa un parell d’anys en motiu dels 20 anys del disc). En tot cas esperarem pacients.
The Wedding March - Prefab Sprout
All The World Loves Lovers - Prefab Sprout
Aquí acaba el primer terç del pugrama dedicat als Prefab Sprout i comença el segon dedicat als Smiths. Al meu currículum hi posaria –si és que aquests dies un currículum serveix d’alguna cosa- que tinc coneixements d’Smithisme a nivell d’usuari, no en vano els he usat con fruición para mi solaz i disfrute en innumerables ocasions (ja sigui com a cleenex lacrimògen o com a euforitzant dopant). Com a usuari dels Fab 4 de Manchester, doncs, m’arriscaria a opinar que van fer amb el pop exactament lu contrari del que van fer els Fab 4 de L’pool. Si una cosa caracteritza els Beatles (amb qui tant sel’s ha comparat ), es que van fer passar el pop a una etapa “adulta”: des d’una música exclusivament per adolescents en aquells finals dels 50’s-principis dels 60’s, fins a un producte no només apte, sinó ja totalment assumit, per adults. Lletres, grafismes, discs conceptuals, blablabla. Innecessari entrar en detall.
Doncs bé, ja instal·lat el pop en aquesta edat adulta gràcies als Beatles (amb la pròpia reina assistint als seus concerts: ¿un es pot imaginar un reconeixement més específic de la seva “adultesa” per part de lo més stablishment que et puguis tirar en cara?), van ser els Smiths qui li van donar un camí de tornada cap a l’adolescència, amb les seves lletres i la seva pose tant descarnadament sentimental, que el feia producte de culte per aquestes edats de desatino hormonal. Música profunda per adolescents. Chicos sentimentales para un fin de siglo.
Heaven knows i'm miserable now - The Smiths
This charming man - The Smiths
Avui posem cançons, pitgem el botó del play, i tal com van sonant, automàticament es van convertint en tunneladores que perforen –nyamnyamnyam- la densitat de la materia espai-temporal. Amb furia desatada obren galeries que ens condueixen qui sap cap a quins paissatges sentimentals. Paisatges passats fa –sí, es veritat, ja tenim una edat- dècades. Un parell d’elles com qui diu. Motes, taquetes sobre el pentagrama que convenientment aderezadas amb els instruments, a la taula de mescles, es converteixen en el mapa del tresor sentimental, GPS sònics, molletes de pa per trobar el camí de tornada a la nostra verdadera pàtria. Se hace camino al andar -yet se deshace al escuchar.
Well I Wonder - The Smiths
Half a person - The Smiths
“call me morbid call me pale, I’ve spend six year on you trail, six full years of my life... on your trail...”
Well I wonder
There Is A Light That Never Goes Out - The Smiths
Cambio de tercios. El tercer. El de New Order. Doncs sí, London ha reeditat (amb alguns temes extres) els 4 primers discs que NO va treure pel mític segell de Tony Wilson Factory Records: Movement; Power, Corruption & Lies; Low Life; Brotherhood i Tecnique. Tenia intenció de dir 4 coses dels New Order, però ostres, potser és... no se, pretencios? Superful? Potser la idea bàsica és que van fer excel·lent música per ballar que al mateix temps es podia escoltar. Sempre s’ha dit que molts fans es van perdre la primera part de la proposta, la més lúdica.
Thieves like us - New Order
“It's called love And it cuts your life like a broken knife”
Perfect Kiss - New Order
Si un –rotllo explorador egiptòleg amb salacot, bermudes i tal- es matés a descobrir sentits, significats ocults en els jeroglífics de les cançons, potser podria creure haver trobat en Perfect Kiss ressonàncies de culpabilitat pel suïcidi d’Ian Curtis, el cantant de Joy Division: “He has always been so strange, Id often thought he was deranged Pretending not to see his gun, I said lets go out and have some fun”. Com per haver-lo abandonat a la seva sort sense prestar-li prou atenció. Si a un li interessés l’egiptologia musical, podria trobar també interessants restes jeroglífiques en les cançons ICB (“Line of force from heaven, a tear in a stranger's eye When it goes forever, where all things never die”) o The Him (“Some days you waste your life away, These times I find no words to say, A crime I once committed filled me”) del primer LP de New Order, Movement.
Sub culture - New Order
Bizarre Love Triangle - New Order
Round & Round - New Order
Ale, con Dior!
Bonny - Prefab Sprout
P6r 99.8 FM, EJDM, 33 1/3 És el títol del programa d’avuí ja veurem perquè. Diuen que per fotre un polvo qualsevol excusa és bona (des de celebrar que som 6 de febrer fins a celebrar que hi havia macarrons per dinar) , i jo hi estic totalment d’acord, vaya que sí. Amb aquest mateix argument centrem el pugrama d’avuí: per escoltar cançons que et molen qualsevol excusa és bona. Per exemple la coincidència en aquestes últimes setmanes de tres-eren-tres notícies discogràfiques, tres notícies de les mils que en surten sobre el tema discogràfic, però que –goita tú quina cusualiat!- tenen en comú que afecten lo que un dia llunya constituia les tres potes del taboret musical on estava enfilat. Miniaturitzada torre de marfil de tres potes des d’on oteava el horizonte. Això demostra que les torres de marfil necessàriament han de tenir grans alçades.
Però ens estem desviant. Al tajo: Llegeixo por ahí que Rhino (Warner) ha tret un –nou- recopilatori dels Smiths, que London ha reeditat els 5 primers LPs de New Order, originalment editats per la mítica Factory records, i que corren rumors més o menys confirmats que els Prefab Sprout estan treballant en un nou LP pel 2009. Sorprenent coincidència, ¿tufillo a contuberni judeo-màsonic? ¿todos-los-hombres-del-presidente? Nusé, en tot cas una excusa massa bona com per deixar-la passar així tan alegrement, més en aquests dies que les idees pel programa comencen a escasejar tant com el pèl encima mi tarro. Pol·lo qualo i sintetizant: tres tristres trios: 33 i 1/3. La matemàtica tercera part de la unitat. 0,3333 període: Tres eren tres, els grups que m’agradaven, tres eren tres: dos de Manchester i un de Newcastle. Un per disfrutar de la bellesa de la melodia, un per disfrutar de la crónica sentimental de l’adolescència, i un per ballar. Tres eren tres, tres tristres trios: Prefab Sprout, The Smiths i New Order. 33 i 1/3 per cadascun d’ells.
Appetite - Prefab Sprout
Senyors, les regles del joc del pugrama d’avui son clares, senzilles i precises: tres eren tres els grups a sonar al programa, una hora entre tres. Tres eren tres, els terços per cada un d’ells, cadascún de vint minuts. 4 minuts és la mitja d’una cançó, entre els 20 minuts del terç: 5 cançons per cadascú. Cinc eren cinc les cançons per cada terç, ço que fan un total de 15 pel pugrama. La tercera de les petietes joies que hem preparat per avui sona tal que així:
Cars And Girls - Prefab Sprout
Em va arribar fa unes setmanes (però sembla que ja és noticia vella, de l’octubre): Kitchenware, el segell de tota la vida de Prefab Sprout, afirmava a la seva web que s’esperava disc pel 2009. D’això se’n va fer ressó la revista Mojo. Es veu que el disc s’ha de dir Let's Change The World With Music. Bué, ahí queda eso. Quisir que en aquest anys Paddy McAloon ha començat la tira i mitja de projectes que al final han acabat en res. I de fet lo últim que ha tret es bastant anada d’olla. (bue, excepte la relectura del Steve McQueen en acústic que va treure fa un parell d’anys en motiu dels 20 anys del disc). En tot cas esperarem pacients.
The Wedding March - Prefab Sprout
All The World Loves Lovers - Prefab Sprout
Aquí acaba el primer terç del pugrama dedicat als Prefab Sprout i comença el segon dedicat als Smiths. Al meu currículum hi posaria –si és que aquests dies un currículum serveix d’alguna cosa- que tinc coneixements d’Smithisme a nivell d’usuari, no en vano els he usat con fruición para mi solaz i disfrute en innumerables ocasions (ja sigui com a cleenex lacrimògen o com a euforitzant dopant). Com a usuari dels Fab 4 de Manchester, doncs, m’arriscaria a opinar que van fer amb el pop exactament lu contrari del que van fer els Fab 4 de L’pool. Si una cosa caracteritza els Beatles (amb qui tant sel’s ha comparat ), es que van fer passar el pop a una etapa “adulta”: des d’una música exclusivament per adolescents en aquells finals dels 50’s-principis dels 60’s, fins a un producte no només apte, sinó ja totalment assumit, per adults. Lletres, grafismes, discs conceptuals, blablabla. Innecessari entrar en detall.
Doncs bé, ja instal·lat el pop en aquesta edat adulta gràcies als Beatles (amb la pròpia reina assistint als seus concerts: ¿un es pot imaginar un reconeixement més específic de la seva “adultesa” per part de lo més stablishment que et puguis tirar en cara?), van ser els Smiths qui li van donar un camí de tornada cap a l’adolescència, amb les seves lletres i la seva pose tant descarnadament sentimental, que el feia producte de culte per aquestes edats de desatino hormonal. Música profunda per adolescents. Chicos sentimentales para un fin de siglo.
Heaven knows i'm miserable now - The Smiths
This charming man - The Smiths
Avui posem cançons, pitgem el botó del play, i tal com van sonant, automàticament es van convertint en tunneladores que perforen –nyamnyamnyam- la densitat de la materia espai-temporal. Amb furia desatada obren galeries que ens condueixen qui sap cap a quins paissatges sentimentals. Paisatges passats fa –sí, es veritat, ja tenim una edat- dècades. Un parell d’elles com qui diu. Motes, taquetes sobre el pentagrama que convenientment aderezadas amb els instruments, a la taula de mescles, es converteixen en el mapa del tresor sentimental, GPS sònics, molletes de pa per trobar el camí de tornada a la nostra verdadera pàtria. Se hace camino al andar -yet se deshace al escuchar.
Well I Wonder - The Smiths
Half a person - The Smiths
“call me morbid call me pale, I’ve spend six year on you trail, six full years of my life... on your trail...”
Well I wonder
There Is A Light That Never Goes Out - The Smiths
Cambio de tercios. El tercer. El de New Order. Doncs sí, London ha reeditat (amb alguns temes extres) els 4 primers discs que NO va treure pel mític segell de Tony Wilson Factory Records: Movement; Power, Corruption & Lies; Low Life; Brotherhood i Tecnique. Tenia intenció de dir 4 coses dels New Order, però ostres, potser és... no se, pretencios? Superful? Potser la idea bàsica és que van fer excel·lent música per ballar que al mateix temps es podia escoltar. Sempre s’ha dit que molts fans es van perdre la primera part de la proposta, la més lúdica.
Thieves like us - New Order
“It's called love And it cuts your life like a broken knife”
Perfect Kiss - New Order
Si un –rotllo explorador egiptòleg amb salacot, bermudes i tal- es matés a descobrir sentits, significats ocults en els jeroglífics de les cançons, potser podria creure haver trobat en Perfect Kiss ressonàncies de culpabilitat pel suïcidi d’Ian Curtis, el cantant de Joy Division: “He has always been so strange, Id often thought he was deranged Pretending not to see his gun, I said lets go out and have some fun”. Com per haver-lo abandonat a la seva sort sense prestar-li prou atenció. Si a un li interessés l’egiptologia musical, podria trobar també interessants restes jeroglífiques en les cançons ICB (“Line of force from heaven, a tear in a stranger's eye When it goes forever, where all things never die”) o The Him (“Some days you waste your life away, These times I find no words to say, A crime I once committed filled me”) del primer LP de New Order, Movement.
Sub culture - New Order
Bizarre Love Triangle - New Order
Round & Round - New Order
Ale, con Dior!
1 comentari:
necessitat de comprovar:)
Publica un comentari a l'entrada