El pianista del Titànic, 13 de febrer, Hivern 2009

Prisioners of Love - Teddy Wilson & Lester Young Quartet

P6R, 9.8 FM, EJDM, “El pianista del titanic”. Dediquem aquest programa a l’estimat personatge del pianista del titànic,. Porqué el lo vale, i perqué saber tocar les tecles adequades en aquesta vida és un do del que congratularse. Arribarem al pianista, sí, tranquils. Però abans hem de passar pel “Temor de Deu”. Pel Temor de Deu. Quan vaig saber per primera vegada d’aquesta expressió em vaig pensar que era de conya. Infeliç de mí, res més lluny de la realitat. “Era un bon americà, temerós de Deu” vaig llegir en un llibre de Peter Ustinov, (“Krumnagel”, una confrontació en plan comedia dels tòpics de “l’infatilisme” americà i de l’elitisme britànic a partir del cap de policia d’una ciutat del Mid West, final del parèntesi). “Una bona persona, temeròs de Deu”. Quasi em vaig posar a riure. I no. Perquè, si li dones uns quants tombs, ¿no et surt que el Temor de Deu és de fet la base de la cultura occidental? ¿arriscada tesi? Sí, clar, i xorres també: no en va això no és més que un intranscendent programa de ràdio musical amb soroll molest de fons.

Però a lo nuestro. “una bona persona, temerós de Deu”. El cas és que el nostre Deu, (almenys l’institucional), és un tio perpètuament emprenyat, un tio amb molta mala llet que per menus del canto d’un duro s’et folla infinitament, per tota l’eternitat, i el que és pitjor, probablement sense condó -no diguem ja vaselina -Tst, oju: el nostre, el dels jueus i el dels moros as far as ai nou-. Quisir, paranada és un tio amb qui sortiries a fer unes birretes, ni molt menys una tia amb qui intentaries lligar. ¿sortiries de birres amb el DG de la teva empresa? No. Perquè et pot despatxar a la que se te suelte la lengua. La farra seria de tot menys relaxant. El nostre Deu no és un tio simpàtic, panxa contenta. Un tio jiji-jaja amb qui estar de xàxara, a qui li expliques els teus problemes perquè comprensivament i empàticament et digui “bah, tranqui tio que tot s’arreglarà”. No. Al Deu institucional, LI HAS D’EXPLICAR TOT EL TEU XAPAPOTE PONZOÑOSO SOTA AMENAÇA QUÈ SI NO HO FAS SE’T FOLLARÀ.

Externalització de l’Estat Policial, subcontractació. Outsourcing, downseizing. El Temor de Deu institucional: des de temps immemorials, la inserció dins de tots i cadascun dels molt creients tarros, de la sensació de submissió absoluta perpètua i radical. Autocontrol, autocensura. Ideal en èpoques de crisi: la meita de feina per la policia, l’altre meitat a càrrec del xip de Gran Hermano que portem insertat de sèrie. “El temor de Deu”. El sentir-se contra les cordes, perpètuament vigilants, en tensió, productius, eficients. Bien. Xip de duració limitada però: durant el SXX va començar a petar pels aires, a fallar més que una escopeta de fira. Il·lustrats, menjacapellans, Revolucions d’Octubre, els Beatles, els jipis, la cocacola el 600 i la píndola... l’escepticisme i la incredulitat elitista s’extén qual taca d’oli entre la xusma i el populatxo. Sent fill dels 70’s, m’he sentit immers dins LA crisi econòmica desque tinc us de raó: la primera del petrol el 73, la del 76, els parats dels 80’s, inflacions de dos dígits, Reconversions Industrials, el catacrack del ’92... Com les marees, venen i van, es retiren i tornen. Pobres pollos sin cabeza, a la fila de cecs, el segon li pregunta al borni que la guia “¿per quin semestre s’espera la recuperació?”. “bones persones. Pagesos medievals temerosos del PIB”. Per molt que s’hi esforcin el Papa i el Berlusconi, el “Temor de Deu” és mort. Visca el “Temor a la Crisi!”. Al pianista del Titànic se li escapa una nota massa llarga: comença a sentir humitat a les sabates.

All of you – Oscar Petersson Trio
My Funny Valentine – Pedro Iturraldre Quartet

“El Pianista del Titànic”, una edició plena de tecles. El pianista del titànica té una certa fama d’impavidesa, d’alteneria, i de tranquil·litat mentre el transatlàntic s’enfonsa. El pianista del Titànic s’encarrega de regalar notes enmig de caos, a la concurrència que corre d’aquí cap allà, buscant un bot on refugiar-se, un flotador o qui sap què. En èpoques d’enfonsaments generals, de crisi caòtica, on qui mes qui menys coneix algú a qui li ha petat als morros un ERO (o ERE monta tanto), s’agraeixen figures com la del pianista del Titànic, que enmig de deliri manté la suficient serenitat com per regalar entreteniment per alleugir –en la mesura del possible- l’ambient de naufràgi generalitzat.

Secret Beach - Brad Mehldau Trio

A continuació el pianista del titànic himself, Mr Red Pèrill, un músic d’Igualada, entranyable personatge que igual li pega al funk, que rapeja, com toca les tecles a la banda psicodèlica Albatros, i tal com veurem tot seguit, també li dona amb gran mestria al jazz amb aquest quartet, enregistrat en directe a l’escolola de música d’Igualada.

Allá donde fueres haz lo que vieres (la santíssima trinitat) – Red Pèril & the circunstancial quartet

Podeu escoltar tants cops com vulgueu aquest tema si visiteu el blog del Sr. Red Pèrill Planeta Crunch , on deixa els sues tant recomanables devarios sònico-lingüistics, o al seu myspace, enllaçable des del mateix Planeta Crunch.

Meatweave – Stanley Turrentine/McCoy Tyner

Paradigmes de fatalisme i/o resignació. “No hay mas cera que la que arde”, igual com no hi ha millor gel per referdar un dry martini que el de l’iceberg que està desgarrant el casc del transatlàntic on fas de músic. Per la coberta corren trocets de gel caiguts de la setena part que és visible. Aliment refrescant que s’empassarà la cocktelera. A la sala de ball el caos rodeja el pianista. Molt insuficient excusa per deixar de moure els dits i d’assaborir un martini, mentre el candelabro crema els últims centímetres de cera.

Cantaloupe Island – Herbie Hanock
In the meantime – Georgie Fame
Mick’s Up – The Style Council
JQT Theme – James Taylor Quartet

El pianista del titànic toca tecles talentosament. Si fos timbaler tindriem un bonica frase tota començada amb tes. Però no. És pianista amb pe de poca pasta. El pianista del titànic te talent, però si no es passa els vespres, les nits i les matinades d’estiu tocant passodobles als bars d’inglesos de Salou i als Hotels d’agència no li surten els números. Poesia Turística Per Tenir un Plat a Taula. La seqüència és clara P-T-P-T.

Casino Royale – Seks Bomba
Theme from Joy House – Jimmy Smith & Lalo Schifrin

Matem el tema amb la sentència de despedida, avuí del pianista del Titànic himself, Mr Red Pèrill: "Electro cinisme psicoanalític en busca del groove" ets un putu crack, RedPe!